Joan Guinjoan i Gispert

Inicià els estudis de piano a Reus i els continuà al Conservatori del Liceu de Barcelona fins a 1952. L'any 1954 debutà a la Sala Cortot de París i es dedicà al perfeccionament de tècnica pianística a l'École Normale de Musique. Fins a 1960 dugué a terme una intensa carrera com a concertista de piano i, a partir d'aquell any, decidí abandonar-la per dedicar-se a la composició.

Estudià composició amb Cristòfor Taltabull, a Barcelona, i novament a París, a l'Schola Cantorum; entre el 1962 i el 1964 estudià orquestració amb Pierre Wissmer, direcció amb Edmund Pendleton i música electroacústica amb J. E. Marie a Radio France. El contacte amb l'avantguarda francesa a través de Pierre Boulez i els concerts del Domaine Musical tingueren una gran transcendència en la seva obra, que canvià radicalment vers el serialisme, com es pot veure en les obres realitzades a Barcelona, com Tres petites peces (Homenatge a Cristòfor Taltabull) (1965).

El 1965 fundà, juntament amb el clarinetista Juli Panyella, el grup de cambra Diabolus in Musica, que dirigí fins a 1986. També el 1965, amb Cinc estudis per a dos pianos i percussió, inicià un període marcat per una major llibertat en l'ús dels grafismes i amb l'element tímbric com a paràmetre definitori. Aquell mateix any inicià també la seva faceta de director d'orquestra.

Fou crític musical entre el 1964 i el 1970 al Diario de Barcelona, i també col·laborà en publicacions com Sonda, Imagen y Sonido i Bellas Artes.

Desenvolupà una important tasca divulgativa com a assessor de l'Institut Municipal d'Educació de Barcelona, entre el 1971 i el el 1986, i del Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània, des d'aquell any fins al 1994. Fou director dels programes de TVE Recital i Pentagrama siglo xx (1975), i el 1993 fundà el Concurs Internacional de Composició Ciutat de Tarragona.

La seva obra consta de més d'un centenar de títols amb obres per a diversos instruments, música de cambra, música orquestral, música vocal i per a l'escena. D'aquest darrer capítol en destaca l'òpera Gaudí (1989-1991), que va marcar el seu darrer període. Amb llibret de l'escriptor i periodista Josep Maria Carandell, s'estrenà al Gran Teatre del Liceu el 3 de novembre de 2004 sota la direccio de Josep Pons i amb direcció escènica del cineasta Manuel Huerga. Aquest darrer debutà al Liceu com a director d'escena, però ja havia realitzat treballs per al teatre i l'espectacle, com ara la direcció de les cerimònies d'obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, i per a programes televisius com Estoc de pop i Arsenal, i el 1997 escenificà amb La Fura dels Baus la cantata El martiri de sant Sebastià, de Debussy, per a l'Òpera de Roma. Huerga, a més, partia del coneixement que tenia d'Antoni Gaudí i de l'experiència d'haver dirigit el 1987 una pel·lícula sobre l'arquitecte.

La gènesi de l'òpera es remunta a l'any 1989, quan el compositor i el llibretista reberen l'encàrrec del Comitè Olímpic Barcelona 92 per a la seva estrena dins de la programació de l'Olimpíada Cultural. El pressupost de l'Olimpíada Cultural es va veure reduït dràsticament i l'estrena va ser ajornada. El Liceu va mantenir el seu compromís i oferí d'estrenar-la dins alguna de les temporades del teatre, però l'incendi esdevingut el 1994 obligà novament a fer nous ajornaments. La celebració de l'Any Gaudí el 2002 tampoc no es va poder aprofitar per presentar l'obra, que necessità encara dos anys més d'espera, després que es produís la mort de Josep Maria Carandell, l'agost del 2004.

Dividida en dos actes, en el primer hi sovintegen les referències a melodies populars de Riudoms, com els Goigs de Setmana Santa, i el mateix compositor reconeixia influències puccinianes en el tractament vocal. El segon acte parteix d'un principi més agosarat i avantguardista, i un dels moments més vistosos és el ballet amb què l'autor volia representar el trencadís propi de l'arquitectura modernista: la recomposició d'una nova realitat a partir de fragments d'un tot desintegrat.

Va rebre nombrosos premis i distincions, i va ser Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres de França el 1981 i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 1991.

La figura de Guinjoan es pot considerar una de les personalitats fonamentals en la creació musical catalana contemporània, no només per la vàlua de la seva obra creativa, sinó per com de diversificada i polifacètica va ser la seva activitat. Cal destacar la molt important tasca divulgativa que va desenvolupar Guinjoan des de diferents fronts i durant períodes molt importants de la seva vida.

La seva producció per a l'escena és certament escadussera. El 1969 estrenà al Liceu el ballet Los cinco continentes. Però la seva aportació en aquesta direcció més important ha estat l'òpera Gaudí (1992, estrenada el 2004); és important pel valor de l'obra i, també, pel que impliquen la creació i la producció d'una òpera en una època no gens fàcil si tenim en compte les inèrcies dels cicles i les temporades, els programadors i el públic d'òpera.

Ab Origine. Barcelona: Àmbit Serveis Editorials, 1981.
Diàlegs a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1988. Col·laboració amb Josep Maria Mestres-Quadreny.

Charles, Agustí; Garcia, Xavier. Joan Guinjoan. Barcelona: Departament de Cultura; Generalitat de Catalunya, 1999 (Col·lecció Compositors Catalans; 9).

Fernández García, Rosa María. La obra pianística de Joan Guinjoan. Madrid: Alpuerto, 1996.

— La obra del compositor Joan Guinjoan. Tesi doctoral. Barcelona: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2006.

García del Busto, José Luis. Testimonio de un músico. Madrid: Fundación Autor; SGAE, 2001.

— Joan Guinjoan. Catàleg d’obres. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2006.

García Ferrer, J. M.; Rom, Martí. Joan Guinjoan. Barcelona: Comissió de Cultura de l'Associació d'Enginyers Industrials, 1997.

• Web de Joan Guinjoan