Jaume Pahissa i Jo

Compositor

Compositor, pedagog, director i musicògraf, fill del pintor Jaume Pahissa i Laporta, deixeble de Martí Alsina, inicià els estudis musicals amb el seu oncle F. Laporta, capellà de Santa Maria de Sants i, més tard, amb E. Morera, seguint una formació poc sistemàtica, pròpia dels temps. La seva entrada en el món de la composició es féu amb els apunts musicals d'Èdip rei de Sòfocles i Prometeu encadenat d'Èsquil (1903), en col·laboració amb el Teatre Íntim d'A. Gual. El 1906 participà en el projecte escènic dels Espectacles-Audicions Graner que dirigien Morera i Gual amb La presó de Lleida. Donant mostres d'un gran atreviment, el mateix any es presentà al Teatre Novetats amb un programa simfònic d'obres pròpies, entre les quals el poema simfònic El combat i la simfonia A les costes mediterrànies, episodis instrumentals que figurarien en la seva òpera Canigó, que el singularitzaren com a autor simfònic de prestigi. L'èxit li facillità una pensió de l'Ajuntament barceloní per estudiar a Lió. A la vegada que conreava el gènere orquestral amb el poema simfònic El camí (1909), continuà treballant en l'operístic amb Canigó, sobre text de mossèn Cinto Verdaguer, estrenada a Figueres i a Barcelona, i continuà amb Gal·la Placídia, La morisca, Marianela i La princesa Marguerida, estrenades al Liceu. D'aquesta manera, Pahissa figurava en el món musical barceloní com a autor excepcional per la seva capacitat per encarar els gèneres més complexos com el simfònic i l'operístic. A la vegada, havia estudiat alguns cursos d'arquitectura i matemàtiques a la Universitat de Barcelona i passà sempre per un músic culte i atrevit.

D'aquí que, en sintonia amb els moviments internacionals, Pahissa ideà un sistema musical propi que denominà intertonalitat, que aplicà a algunes de les obres, com Simfonia II i Suite intertonal, per abandonar-lo després. Consistia en una teoria que derivava de la ressonància natural dels cossos i que tenia un cert paral·lelisme amb l'atonalisme de Schönberg. També féu alguna altra provatura, com la que articula Monòdia, escrita sobre la base de l'uníson i l'octava.

A partir del seu casament, el 1930, Pahissa hagué d'estabilitzar la seva vida i acceptà diverses propostes de caràcter pedagògic, com la nova càtedra de cultura general del Conservatori del Liceu (per a la qual escriví un tractat), la direcció d'orquestra i la plaça de professor d'harmonia i composició a l'Escola Municipal de Música, en substitució de Morera, on arribà a ser el director accidental per absència de Lluís Millet a partir de l'esclat de la Guerra Civil. Ocasionalment, en els primers mesos de la Guerra Civil va compondre la banda sonora d'una pel·lícula de propaganda anarquista, obligat pels escamots revolucionaris.

L'any 1937 es traslladà amb la seva famílila a Buenos Aires per dirigir uns concerts i hi romangué com a exiliat de mèrit fins a la seva mort, presidint en dues ocasions els Jocs Florals a l'exili (1941 i 1960). Per tal de fer front a la nova situació i a les necessitats familiars, ocupà diversos càrrecs en institucions musicals argentines, exercí de director d'orquestra en diverses formacions, com l'Orquesta Sinfónica del Sodre o l'Orquesta Sinfónica de Buenos Aires, i continuà la tasca pedagògica engegada a Barcelona, dirigí l'escola del Centro Asturiano de Buenos Aires i escriví música de valor molt divers, per exemple la Cantata a la tumba de Federico García Lorca, que interpretà Margarida Xirgu, o diversos arranjaments d'obres populars catalanes i nombroses partitures de música per a la representació escènica, com Peribáñez, o el Comendador de Ocaña (1962). Tractà amb Falla en els darrers anys i n'escriví la primera biografia, continuà la tasca musicogràfica en revistes com Aquí Está, Esto Es, Saber Vivir i El Sol, i deixà un ric reguitzell de publicacions. Fou president dels Jocs Florals de Buenos Aires el 1941 i de Mendoza el 1960, i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a proposta d'Eugeni d'Ors, gran amic seu.

La seva formació universitària, les seves apostes creatives originals, el fet de col·laborar regularment com a crític a la premsa del moment (en especial a Las Noticias del 1926 al 1937), la publicació d'alguns poemes i la regular publicació de textos teòrics i biogràfics van dissenyar la seva figura d'intel·lectual de la música, una mica rebentaire. Cèlebre fou la polèmica que suscità entorn de la inauguració de l'orgue del Palau d'Exposicions el 1929, contra tots els representants de la música religiosa del moment. Distingit de la resta de compositors catalans del moment, Eugeni d'Ors el va considerar el model de creador noucentista, obert a les influències internacionals i menys interessat en el nacionalisme, si bé en el seu període argentí conreà els repertoris populars catalans a mode de record de la terra llunyana. Hàbil instrumentador, va participar com a tal en l'òpera de María Isabel Curubeto, Pablo y Virginia.

Piano: Sonata fantasia (1904), Preludio (1916), Escenes catalanes (1916).

Veu i piano: 3 Balades (Heine i A. de Riquer, 1900-1906), Per un bes (J. Lleonart, 1908), Rosa (J. Pahissa, 1922), El record (T. Garcés, 1926), Sis cançons (J. Pahissa, C. Fages de Climent i G. Berdiales, 1927-1940), El cantor (Goethe, 1932), El cant al sol (F. d’Assís, 1935).

Música de cambra: Trio per vl., cello. i p. (1903), Sonata per vl. i p. (1906), Quartet (1933), Nocturn per a cello. i p. (1937).

Música orquestral. Simfonia I per orq. de c. (Teatre de les Arts, 1905), A les costes mediterrànies (Teatre Novetats, 1906), De sota terra als aires (Teatre Novetats, 1906), El camí (Associació Musical de Barcelona, 1909), Obertura sobre un tema popular català (Orquesta Filarmónica de Madrid, 1917), Nit de somnis (Orquestra Simfònica de Barcelona, 1919), Simfonia II (Orquestra Pau Casals, 1921), Monòdia (OPC, 1925), Suite intertonal (OPC, 1926).

Música coral: Himno cooperatista per a cor mixt (1927), Endreça a la Capella Clàssica de Mallorca per a cor mixt (1948).

Música lírica: Èdip rei m. inc. (Sòfocles, Teatre Íntim, 1903), Prometeu encadenat m. inc. (Èsquil, Teatre Íntim, 1903), La presó de Lleida, obra lírica (Adrià Gual, Espectacles-Audicions Graner, 1906), La campana submergida m. inc. (Hauptmann, Teatre Íntim, 1908), Canigó obra lírica (J. Carner, Arenes de Figueres, 1910), Gal·la Placídia òp. (A. Guimerà, Teatre del Liceu, 1913), La morisca drama líric (E. Marquina, Teatre del Liceu, 1919), Marianela òp. (S. i J. Álvarez Quintero, Teatre del Liceu, 1923), La princesa Marguerida òp. (A. Gual, Teatre del Liceu, 1928).

Banda sonora: Aurora de esperanza (Antonio Sau, 1937).

Diccionario de la música ilustrado. Barcelona: 1928.

Cultura general. Barcelona: 1933.

Los grandes problemas de la música. Buenos Aires: 1945.

Espíritu y cuerpo de la música. Buenos Aires: 1945.

Vida y obra de Manuel de Falla. Buenos Aires: 1947.

Sendas y cumbres de la música española. Buenos Aires: 1955.

La música y el hombre. Barcelona: 1980.

Aviñoa, Xosé. Jaume Pahissa, un estudi biogràfic i crític. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1996.

Aviñoa, Xosé. Ritmo, (octubre 1980), p. 53-55.

Cruells, J. Ritmo, (maig 1978), p. 69.

Gálvez Bellido, Bernardino. Ritmo, (agost 1931), p. 56.

Salvat, J. Revista Musical Catalana, (1928), p. 83.

Schianca, Arturo C. (s.d.). Historia de la música argentina, origen y características. Buenos Aires: Establecimiento gráfico argentino, 1933.

Valentí Ferro, Enzo. 100 años de música en Buenos Aires: de 1890 a nuestros días. Buenos Aires: Ediciones de Arte Gaglianone, 1992.