Ferran Sor i Muntades

Director, coreògraf, intèrpret

Josep Ferran Macari Sor (també denominat Sorts, Sors) nasqué a Barcelona fill d'un comerciant català d'ascendència francesa. A la mort del seu pare, ingressà a l'edat de dotze anys a l'Escolania de Montserrat per fer el servei litúrgic i estudiar amb Anselm Viola composició, violí i violoncel. El mestratge de Viola, molt vinculat als corrents vienesos del moment, influí en la seva sòlida formació musical. En canviar la veu, i ja format musicalment, el 1795 va retornar a Barcelona i entrà a la Reial Acadèmia de Matemàtiques, on es formaven els futurs oficials de l'exèrcit. També estava en contacte amb les temporades líriques del Teatre Principal i coneixia les obres per a guitarra de Federico Moretti. Així, als dinou anys compongué l'òpera Il Telemaco nell'Isola di Calipso (25 agost 1797), que tingué una acollida favorable amb una quinzena de representacions al llarg d'aquella temporada. Vers 1800 es traslladà a Madrid protegit per Cayetana de Silva, la duquessa d'Alba, que li encarregà una òpera còmica, i, a la seva mort, passà a ser compositor de cambra del duc de Medinaceli. Conegué Isabel Colbrán, primera dona de Rossini, i el guitarrista Dionisio Aguado, amb qui mantindria al llarg de la seva vida una amistat personal i musical. Del 1800 al 1808 visqué temporades a diverses ciutats. Del període barceloní procedeix una curiosa obra coral, Draps i ferro vell, que rememorava els sorolls dels carrers de la ciutat. Del període madrileny data el melodrama Elvira la portuguesa. A Màlaga fou nomenat administrador reial. En els quatre anys que hi residí mantingué estret contacte amb la vida musical d'aquella ciutat i començà la composició d'obres per a guitarra. 

Per les seves idees liberals, prengué partit per la causa francesa durant la Guerra del Francès, però en els primers moments de la francesada fou contrari als napoleònics i fins i tot compongué himnes patriòtics en contra de Josep I el 1808, com les famoses cançons amb text d'Arriaza com Vivir en cadenas o Venid, vencedores, himne cantat per l'exèrcit espanyol a l'entrada de Madrid el 1808. Però al voltant de 1810 es deixà seduir pel clima de llibertat i modernitat que suposaven les forces franceses d'ocupació i es mostrà partidari de la causa francesa; s'allistà a l'exèrcit napoleònic, on arribaria a assolir el grau de capità, i el 1813, en acabar la guerra, s'exilià com molts dels afrancesats a París, on va viure en situació econòmica precària. Malgrat tot, establí contacte amb la societat musical formada per gent com Méhul, Berton i Cherubini. A París començà a ser conegut com a autor d'obres per a guitarra, que havien estat publicades per Salvador Castro i Ignace Pleyel. Després de la caiguda de Napoleó, el 1815 Sor s'establí a Londres, on compongué música per a ballet com La foire de Smyrne (1821), Le seigneur généreux (1821) i el conegut Cendrillon, basat en el conte de Perrault, de moda en aquells anys per l'òpera homònima de Rossini. També publicà una col·lecció d'arietes per a veu i piano, ràpidament popular, cançons en anglès i peces per a guitarra, i exercí la docència com a professor de guitarra i mestre de cant. Formà part ben aviat de la Societat Filharmònica de Londres i participà en els seus concerts. 

Tot i la protecció que li donà el duc de Sussex, vers 1823 Sor emigrà en recerca de millors condicions de vida juntament amb la ballarina Felicité Hullin, amb qui mantenia una pròxima relació. Va travessar tot Europa, com era habitual en aquells anys, aturant-se a les principals capitals i fent-hi estada i concerts, primer a Berlín i després a Sant Petersburg i Moscou. A Sant Petersburg escriví una marxa fúnebre per als funerals d'Alexandre I i Hercule et Omphale (1826), un nou ballet, per a les festes de coronació del tsar Nicolau I. En aquells anys fou molt respectat per l'aristocràcia russa i possiblement començà la redacció del seu Méthode pour la guitarre, però el 1826 ja estava de retorn a París. Va intentar tornar a Espanya, però la cort i el rei no feren cas de les seves demandes. El 1827 va estrenar el ballet Le sicilien ou l'amour peintre, en què va debutar la cèlebre ballarina Maria Taglioni, una de les protagonistes de la renovació del ballet romàntic en aquells anys. També va estrenar diversos ballets a Londres amb destacable èxit, com Hassan et le calife ou le dormeur éveillé al Royal Theater.

A més de les produccions escèniques a París i Londres, Sor treballà constantment en el camp de la guitarra. El 1826 va estrenar a l'École Royale de Musique les Variacions sobre un tema de La flauta màgica de Mozart, que donen idea de les seves qualitats compositives i de la vigència de l'obra del compositor salzburgès. També d'aquests anys és el cèlebre concert que reuní Sor i Aguado sota l'epígraf Les deux amis i que donà lloc a un seguit de composicions per a duo de guitarres encara molt vigents entre els intèrprets.

Des del punt de vista compositiu, Ferran Sor és el màxim exponent català de la música vienesa de la segona meitat del segle XVIII, que té en Haydn i Mozart els compositors de referència. La seva formació al Monestir de Montserrat, el contacte permanent amb dos dels centres de difusió musical més importants, París i Londres, i la seva inquietud viatgera li van permetre no només conèixer les modes musicals del moment, sinó també actuar de forma creativa en l'àmbit de l'escena, en especial en el del ballet, que estava configurant la que seria la seva història més brillant al París dels anys vint i trenta del segle XIX. La seva arrel guitarrística, apresa incialment a Barcelona i desenvolupada posteriorment arreu d'Europa, el va convertir en la figura més rellevant d'aquest instrument i en un pedagog de primera línia, en la mateixa direcció dels pedagogs per al piano que van desenvolupar mètodes propis en aquests anys. Els seus estudis per a guitarra han estat la base de tots els estudiants de l'instrument. Aquests estudis i les seves obres per a guitarra mantenen sempre el to d'obres sistemàtiques, amb dificultats progressives i amb l'elegància característica de la música cortesana del seu temps.

Especial relleu tenen algunes de les obres concebudes com a tema i variacions, molt del gust del moment, com l'esmentada obra sobre La flauta màgica de Mozart o les variacions sobre el conegut tema de La follia d'Espanya. El 1830 va publicar a París el Méthode pour la guitarre, que va esdevenir manual de referència i que, fins i tot, ha estat desvirtuat amb edicions poc acurades. En el mètode no només es treballa sobre repertori, sinó que també s'ofereix una rica informació sobre el so, la pulsació i les possibilitats interpretatives de l'instrument.

El seu prestigi arribà a fer-lo esdevenir professor de guitarra del general San Martín, líder de la independència americana.

El 2002 es va reconstruir i interpretar Il Tellemaco nell'isola di Calipso en homenatge a Ernest Lluch, que havia patrocinat la seva recuperació.

Obra lírica: Il Telemaco nell'Isola de Calipso (Barcelona, T. Santa Creu, 1797), Don Trastullo (inac.).

Ballet: La foire de Smyrne (Londres, 1821), Le seigneur généreux (Londres, 1821), Cendrillon (Londres, 1822), Le sicilien ou l'amant peintre (Londres, 1823), Hercule et Omphale (Moscou, 1826), Hassan le calife (Londres, 1828). 

Veu i piano: Boleros y seguidillas boleras, ariettas, English songs. 

Guitarra: Les deux amis (1829), Six valses (1829), Méthode pour la guitarre (París, 1830), Divertimentos, op. 1, 2, 8, 13 (1810-1830), Variacions op. 3, 9, 11, 20, Dotze estudis per a guitarra op. 6, 12 minuets op. 11, Grand solo op. 14, Fantasías op. 4, 7, 10, 12, 16, Sonata op. 15, Sonata op. 22, 12 valsos op. 17, 18, Arranjament d'àries sobre La flauta màgica op. 19, Collection complète pour la guitare (París, 1825); Souvernirs de Russie (1839). 

Música Religiosa: O crux, ave spes unica.

Gásser, Luis (ed.). Estudios sobre Fernando Sor. Madrid: ICCMU, 2003.

Jeffery, Brian. Fernando Sor, Concert Performer, Guitar Review. Londres: Tecla Editions, 1974.

Jeffery, Brian. Fernando Sor: Composer and Guitarist. Londres: Tecla Editions, 1977.

Rocamora, Manuel. Fernando Sor (1778-1839). Barcelona: Ed. Barcelona, Enrique Tobella, 1957.

Suárez-Pajares, Javier. «Las generaciones guitarrísticas españolas del siglo XIX». A: Casares, Emilio Francisco; Alonso, Celsa (coord.). La música española en el siglo XIX. Oviedo: Universidad de Oviedo, 1995.