Felip Pedrell i Sabaté

Compositor, estudiós

Estudià a la catedral de Tortosa amb Josep A. Nin, que l'inicià en la composició i li descobrí obres wagnerianes i l'antiga polifonia clàssica. El 1868 escriví l'òpera L'ultimo abenzeraggio, inspirada en Chateaubriand. El 1873 marxà a Barcelona com a sotsdirector d'una companyia d'opereta. Animat per aquesta responsabilitat, aquells mesos escriví una colla de sarsueles que no passaren de l'anècdota. Decebut, l'any següent estrenà l'òpera al Liceu en uns anys en què primava el repertori italià i francès; malgrat l'escàs èxit, el 1875 hi presentà Quasimodo, basada en la novel·la de V. Hugo. En aquells mateixos mesos fou un dels animadors del primitiu wagnerisme barceloní, amb articles a La España Musical i la posada en marxa de la primera Societat Wagner (1873), que no es consolidà. Sentint la necessitat de prendre contacte amb altres formes de composició, del 1876 al 1877 viatjà a França i a Itàlia. A més de descobrir el que s'estava fent a Europa, que condicionà la seva tasca compositiva, la descoberta de la Biblioteca Vaticana l'animà per la recerca musicològica. A París emprengué la composició d'obres simfòniques, com La veu de les muntanyes (1877), i les sèries de lieder Orientales (1876), sobre text de V. Hugo, i Les Consolations (1876), sobre textos de T. Gautier, en què emergeix la influència de la música francesa i el wagnerisme. Espanya era llavors un erm des del punt de vista editorial i musicològic, i en retornar de París es comprometé en l'edició de revistes musicals com el Salterio Sacro-Hispano, les Notas Musicales y Literarias i La Ilustración Musical Hispano-Americana (1888-1896). El 1880 compongué el poema simfònic Excelsior, alhora que n'escrivia un altre d'ambiciós, I triomfi, com a preparació per a l'òpera Cléopâtre, redactada a Lleida amb Magí Morera. La reposició el 1889 de L'ultimo abenzeraggio i l'èxit de la crítica de J. Yxart l'animaren a la composició de l'òpera I Pirinei (1891), sobre text de Víctor Balaguer, estrenada al Liceu el 1902 a l'acabament de la temporada i sense una especial ressonància per part del públic. Després de compondre l'òpera redactà l'opuscle Por nuestra música (1891), que defensava el nacionalisme musical a partir del seu exemple. Vist l'escàs èxit de la seva activitat a Barcelona, el 1894 es va traslladar a Madrid, on exercí la pedagogia al conservatori, impartí classes a l'Ateneo i començà l'edició de treballs de recuperació de la música històrica, com els vuit volums de la Hispaniae Schola Musica Sacra (1894-1896), que difonien obres de Morales, Guerrero, Cabezón, Ginés Pérez i d'altres; els cinc volums del Teatro lírico español anterior al siglo XIX (1897), o el projecte no acabat del Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos (1896-1897), completats amb l'edició de les Opera Omnia de T. L. de Victoria (1902-1913) encomanades per l'editorial Breitkopf. El 1904 retornà a Barcelona després d'haver compost les dues òperes, La Celestina (1902) i el festival líric El comte Arnau (1904), amb text de J. Maragall. Per la seva orientació religiosa formà part del cercle de l'Orfeó Català i, des del moment de la seva arrencada (1904), inicià la sèrie dels articles «Músics vells de la terra» a la Revista Musical Catalana, en què resseguí la música històrica catalana de manera pionera. Prosseguí la tasca pedagògica, iniciada anys abans amb I. Albéniz, E. Granados, E. Morera i M. de Falla, amb el grup de l'Orfeó Català, i compositors com C. Taltabull, R. Gerhard o el jove Higini Anglès, i esperonà la recuperació de la música coral catalana i el conreu de la música popular. Malgrat les decepcions, se sumà discretament a les iniciatives de posada en marxa d'un teatre líric en català amb singulars aportacions, poc exitoses. Del 1908 al 1909 publicà el Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona. Entre les seves darreres obres cal citar Els madrigals i la Missa de Difunts d'En Brudieu (1921) i el Cancionero Musical Popular Español. La seva obra, distingida entre la composició d'un catàleg extens i desigual i la pregona tasca de recerca musicològica, en què fou un veritable pioner, cal dividir-la en tres períodes: un de primer que abasta fins al 1876, un moment de maduració que arriba fins al 1891 i les obres d'estilització de l'ideari nacionalista, que ocupen els darrers anys.

Felip Pedrell és el referent de la musicologia catalana. Va ser l'iniciador de la recerca sistemàtica de la història musical del passat i va animar els seus deixebles, com Morera, Millet i Gerhard, a prosseguir amb la tasca. Des del punt de vista compositiu fou un prolífic autor, no sempre reconegut per la complexitat de les seves obres, massa sovint tenyides de l'erudició de què feia gala. Tanmateix, als inicis de la seva activitat musical escriví un no menyspreable nombre d'obres del gènere sarsuelístic que no obtingueren el resultat desitjat, motiu pel qual més endavant considerava la sarsuela com a «basura de salón».

Piano: Galop (1858), Sonata op. 16 (1864), Serenata en Fa (1884).

Música de cambra: Elegía a Fortuny (1875), Plainte arabe (1884).

Música coral: Coros de la loa patriótica a La Voz de España (1859), Himno a los voluntarios catalanes (1860), Serenata (1879), La Sagrada Família (1905), Lo cant del almogáver (1905).

Música escènica: òperes: L'ultimo abenzeraggio (F. Fors i Casamayor sobre text de Fr. R. de Chateaubriand, 1874), Quasimodo (J. Barret sobre text de V. Hugo, 1874), Le roi Lear (A. Baralle, 1877), Cléopâtre (A. De Lauzières,1878), I Pirinei (Víctor Balaguer, 1891), La Celestina (Fernando de Rojas, 1902).

Sarsueles: Les aventures de Cocardy (Gélée-Bertal, 1873), Lluch-Llach (Antoni Ferrer i Codina, 1873), Ells y elles (Joaquim Riera i Bertran, 1873), La fantasma groga (J. Coll i Britapaja, 1873); Lo rei tranquil (Joaquim riera, 1873); La veritat i la mentida (C. Colomer, 1873), La guardiola (Eduard Vidal i Valenciano, 1873), El comte Arnau (J. Maragall, 1904), La matinada (Adrià Gual, 1905).

Música per a orquestra: Excelsior (1880), I triomfi (1880), Mazeppa (A. de Lauzières, 1878), Visió de Randa (text Magí Morera, 1905), Glosa. Simfonia jubilar (1906).

Veu i piano: Orientales (V. Hugo, 1876), Consolations (Th. Gautier, 1876), Himne a Venus (V. Balaguer, 1880), Jesús als pecadors (J. Verdaguer, 1880), La primavera (F. Matheu, 1880), Anyorament (A. Clavé).

Música religiosa: Missa op. 17 en Sol (1864), Stabat Mater op. 27 (1866), Misa de Requiem (1868), Lamentaciones (op. 43, 1869), Salve Regina (1875), Himno a la Virgen (1875), Misa Solemne de Gloria (1876), Te Deum (1876), Magnificat (1876), O salutaris Ostia (1882).

(1897) Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música. Acopio de datos y documentos para servir a la historia del arte musical en nuestra nación por Felipe Pedrell, vol. I de la A a la F; vol. II de la G a GAZ, inacabat, Barcelona.

(1892-1905) Salterio sacro-hispano

(1894-1896) Hispaniae Schola Musica Sacra

(1894) Jornadas de Arte (1841-1891)

(1897-1898) El teatro lírico español anterior al siglo XIX

(1905) El organista litúrgico español

(1908) Antología de organistas clásicos españoles

(1902-1912) Tomás Luis de Victoria, Òpera Omnia

(1919-1922) Cancionero musical popular español

(1927) Missa de Rèquiem de Joan Brudeiu, en col·laboració amb Higini Anglès

(1922) Jornadas postreras

Anglès, Higini. «Felip Pedrell». Revista Musical Catalana, (1922), p. 225.

Bonastre, Francesc. Felipe Pedrell: acotaciones a una idea. Tarragona: Caja de Ahorros Provincial de Tarragona, 1977. (Coleccion Biografías)

Diversos autors. Actes del congrés Felip Pedrell i el nacionalisme musical (1991-1992). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1996. (Recerca Musicològica; XI-XII)