Inici

Enric Morera i Viura

Identificacio/ns

Compositor

Data de naixement

22-5-1865

Lloc de naixement

Barcelona

Data de defunció

11-3-1942

Lloc de defunció

Barcelona

Biografia

Nascut al carrer de la Cometa, a Ciutat Vella (Barcelona), de petit la seva família es traslladà a Córdova (Argentina) i ell es formà de manera autodidacta acompanyant un sacerdot en cerimònies religioses i festes populars per tota la geografia argentina. Als vint anys tornà a Europa i intentà l'ingrés en l'École Municipale de Musique de Brussel·les, però no ho aconseguí i durant cinc anys estudià amb el professor del conservatori Fiévez. El 1890 va arribar a Barcelona i fou acollit pels moviments modernistes com a promesa pel fet de provenir d'un dels centres pedagògics de més prestigi. En poc temps es féu conèixer com a compositor amb Dansa de gnoms i la Introducció a l'Atlàntida (1893), dirigides pel mestre Antoni Nicolau a la Societat Catalana de Concerts. El 1896, després d'haver dirigit algun temps els cors de Clavé, va fundar la Societat Coral Catalunya Nova, d'esperit claverià, que dirigí uns quants mesos i que posteriorment dirigiren Josep Lapeyra i Cassià Casademont. El plantejament obrerista de l'entitat, representada en una tela de Santiago Rusiñol situada al Cau Ferrat de Sitges, constrastava clarament amb el to catalanesc i catòlic que menava l'Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet.

Convertit en compositor de referència en els cenacles modernistes, el 1897 va estrenar al Teatro Prado Suburense de Sitges l'òpera La fada, que fou l'acte més significatiu de la IV Festa Modernista que Santiago Rusiñol organitzà en aquella vila marinera. El 1898 fou el mateix Rusiñol qui li proveí el text per a la següent obra lírica, L'alegria que passa, que definia Morera com a compositor líric. Els mesos de gener i febrer del 1901 va intentar la primera temporada estable de teatre líric en català al Tívoli amb obres seves i de Granados, Lapeyra, Gay i Bartolí, que fracassà per la dura competència de la sarsuela i la pobra preparació dels espectacles, segons va assenyalar la crítica del moment. Després d'una breu estada a Madrid, on se li havia promès l'estrena de La canción del náufrago, el 1905 es féu càrrec amb Adrià Gual de la direcció musical dels Espectacles-Audicions que el pintor Lluís Graner havia posat en marxa al costat d'espectacles de cinema, projeccions i música. Durant tres temporades (1906-1908) presentaren diversos espectacles lírics amb música seva i de Pedrell, Pahissa i Lamote de Grignon, entre d'altres. També intentà l'èxit liceístic presentant diverses produccions: Emporium (1906), Bruniselda (1906), Titaina (1912) i Tassarba (1916).

El 1906 havia traslladat la seva residència a Sitges, on pretenia, a més de compondre música, dedicar-se a tasques pròpies de la ramaderia. Però els projectes no anaren prou bé. Les dificultats derivades de les tasques camperoles i les complicacions de la vida musical l'aconsellaren tornar a l'Argentina el 1909, on muntà una companyia d'òpera i rebé l'encàrrec d'escriure l'Himno a la patria per celebrar el centenari de la independència, i contribuí a la creació de la Sociedad de Autores Argentinos.

De retorn a Barcelona, i gràcies a la mediació d'Ignasi Iglésias, fou nomenat sotsdirector de l'Escola Municipal de Música i professor d'harmonia i exercí un estimable influx en compositors catalans com Pahissa i Montsalvatge. Home de caràcter fort, acceptà de mala gana que el 1931, en el moment de la jubilació de Nicolau com a director de l'Escola, no se l'escollís per substituir-lo, pel fet de ser-ne el sotsdirector, sinó Lluís Millet.

A principis de segle va iniciar-se en el món sardanístic, en què excel·lí amb obres com La Santa Espina, procedent d'una obra lírica estrenada el 1907, L'Empordà, Les fulles seques, Festa major, La sardana de les monges o La nostra Roser, darrera sardana del seu corpus. Algunes de les seves sardanes van tenir una gran difusió gràcies a la versió coral, que les convertí en repertori habitual de les múltiples entitats que conreaven el cant col·lectiu en aquells anys. Continuà tenaçment en el camp del teatre líric amb obres com Don Joan de Serrallonga (1922), que fou un dels grans èxits d'Emili Vendrell, Andreu el navegant i La font de l'albera. Escriví obres corals procedents d'harmonitzacions o de nova creació, com el Poema de la nit i el dia; se sumà al moviment engegat per Francesc Viñas entorn de l'arbre fruiter, posant música al poema de Maragall Himne de l'arbre fruiter, i escriví també partitures simfòniques i concertístiques de relleu, com el Concert per a violoncel (1917) o Catalònia i l'obra Sirenes i mariners (inicialment Bandarres i mariners), en què escarnia certes expressions avantguardistes del moment, amb l'ús del xiulet d'una cafetera en el moment culminant del xivarri que tenia lloc en una taverna de port.

Significació

Morera fou un dels autors més prolífics i polifacètics de la història musical del segle passat, amb un repertori de més de cinquanta obres líriques, escrites pels principals literats del moment sobre temes basats en llegendes o fets naturalistes. Fou també un genuí creador de models sardanístics per a cobla i per a cor, caracteritzats per un melodisme fàcil de gran atractiu, un músic preocupat per la innovació estètica i un home de fortes conviccions musicals que traspassà als seus deixebles. La popularitat de la sardana de l'obra lírica La Santa Espina fou tan gran en els primers mesos de la proclamació de la II República espanyola que el compositor s'adreçà a la Sociedad de Autores per tal que se li abonessin drets per la contínua interpretació de l'obra, fet que esdevingué un escàndol públic. En la seva obra autobiogràfica Moments viscuts ho consigna de manera contundent, a la vegada que deixa anar opinions molt dures contra els ambients musicals del moment.

Com a compositor d'obres escèniques no té rival, atès que va superar la cinquantena de títols, alguns dels quals de gran popularitat. Fou el principal animador de les iniciatives encaminades a popularitzar un teatre líric en català.

Estrenes

Música de cambra: Sonata per a vl. i p.

Sardanes per a cobla: Serra amunt, El meu barco, Festa major, La sardana de les monges, La santa espina, Per tu ploro, Les fulles seques, Empordà.

Música per a orquestra: Dansa de gnoms (1892), Introducció a l'Atlàntida (1893), Concert per violoncel (1917), Bandarres i mariners, Indíbil i Mandoni.

Veu i piano: Els segador, Sant Ramon, Confidència i Enterro (E. Guanyabéns), Cançons de carrer (J. M. de Sagarra).

Música coral: Harmonitzacions. El testament d'Amèlia, Muntanyes del Canigó, El comte Arnau, Sota de l'om; Cançons d'Autor: Cant dels joves (J. Maragall), La marsellesa (I. Iglésias), Poema de la nit i el dia... (J. Llongueras).

Sardanes a 6 veus: La cançó dels catalans, La sardana de la pàtria, La santa espina, Les neus que es fonen, Empordà i Rosselló; Música religiosa: Missa de rèquiem en honor del Gran Rei en Jaume per a 4 v. mixt.

Música lírica: Les monges de Sant Aymant (1894), Jesus de Natzaret (il·lustracions musicals de l'obra d'A. Guimerà, 1894), La boja (A. Guimerà, 1895), La fada (J. Massó i Torrents, 1897), L'alegria que passa (S. Rusiñol, 1898), La reina del cor (I. Iglésias, 1899), L'adoració dels pastors (J. Verdaguer, 1900), L'esparver (C. Capdevila, 1900), L'arc de Sant Martí (T. Monegal, 1900), El firaire (J. Orpinell, 1900), Villa blanca (J. Llopart, 1900), Cigales i formigues (S. Rusiñol,1901), Les caramelles (I. Iglésias, 1901), La vuelta de Pierrot (A. Gual, 1901), La nit de Nadal (J. Mª Jordà, 1900), La nit de l'amor (S. Rusiñol, 1904), La vuelta de Pierrot (A. Gual, 1904), El miracle del Tallat (Josep Carner, 1905), La devoción de la cruz (E. Sierra, sobre text de Calderón, 1905), Els tres tambors (A. Gual, 1906), El comte Arnau (1906), Fra Garí (X. Viura, 1906), Los cortesanos de Farsalia (Nogueras Oller, 1906), La santa espina (A. Guimerà, 1906), Empòrium (E. Marquina, 1906), Joan de l'Ós (A. Mestres, 1907), Bruniselda (A. Masriera, 1906), Titaina (A. Guimerà, 1909), La baldirona (A. Guimerà, 1914), La sala d'espera (A. Guimerà, 1914), La viola d'or (A. Mestres, 1914), Tassarba (J. Vallmitjana, 1916), Don Joan de Serrallonga (V. Balaguer, 1922), La font de l'albera (G. Violet i J. S. Pons, 1922), Andreu el navegant (J. M. de Sagarra, 1923), La Paula en té unes mitges o El guapo dels encants (Plana Taverna, 1924), La Marieta de l'ull viu (J. Amic «Amichatis» i G. Màntua, 1926), La vall de la bruixa (S. Perarnau, 1936), La masía (E. Nieto de Molina,1940), El castell dels tres dragons (S. Pitarra), La barca (A. Mestres), El ferrer del Tall (cast: La daga) (S. Pitarra), La reina vella (A. Guimerà), L'any de la picor (S. Rusiñol), Ni de trons (J. Benaprès), Nit de reis (A. Mestres), La ronda tràgica (Les caramelles), Al cantar de la jota (V. Garibondo i J. Rourell), La masia (E. Nieto de Molina), Cantos de aldea (A. D. Orriols i a. Pérez Herrero), El rancho de los rosales (G. Mantua), La fierecilla domada (L. Zulueta i J. Mª Jordà sobre text de Shakespeare).