Compositor, director
Nascut a pagès, i invàlid de ben petit per malaltia, aviat s'inicià en la música amb el seu germà Camil Vives, sacerdot i organista, gràcies al suport dels seus pares. El 1881 la família es traslladà a Barcelona, i del 1882 al 1885 el petit Amadeu romangué a l'escolania de l'església de Santa Anna de Barcelona per estudiar harmonia i composició amb Josep Ribera; també tingué ocasió de cantar en alguna representació operística del Liceu. Cridat pel seu germà Camil, el 1886 es traslladà a Màlaga com a director de la banda de l'asil de San Juan de Dios i inicià la tasca de director d'orquestra de la mà d'Antoni Nicolau, que hi residia. Després d'intentar trobar feina a Madrid, tornà a Barcelona per exercir de mestre de capella de les religioses de la Mare de Déu de Loreto, on va compondre diverses pàgines de música religiosa, alhora que prenia contacte amb l'activa vida musical barcelonina, entrant en relació amb Cambó i Prat de la Riba i col·laborant com a crític musical a La Veu de Catalunya. Freqüentava la vida bohèmia assistint a tertúlies i llocs de tabola com els cafès Colom i Pelayo, on conegué Lluís Millet, amb qui l'uní una amistat indeleble. Els dos amics, deixebles de Pedrell, que patrocinava moviments entorn al nacionalisme musical, i sensibles a la necessitat de renovació musical del país després de l'experiència encoratjadora de la visita de cors europeus a l'Exposició Universal de 1888, l'any 1891 fundaren l'Orfeó Català, que esdevindria l'eix i el fonament de la renovació coral a Catalunya. Per a l'Orfeó Vives va compondre diverses peces i n'harmonitzà d'altres de tradicionals, que nodriren el repertori dels orfeons que es fundaren arreu del país seguint el model de l'entitat barcelonina.
En aquells anys la sarsuela espanyola tenia una gran presència a Barcelona i Vives conegué de prop el gènere i el seu predicament entre la població melòmana. Tot i haver-se interessat per la música religiosa i coral, aviat entrà també en el teatre i contribuí en els intents de consolidar un teatre líric en català amb la seva primera òpera, Arthús (1895), donada al Teatre Novetats amb èxit. Sense trencar els vincles amb Barcelona, on el 1900 va estrenar al Novetats Euda d'Uriach amb llibret de Guimerà, animat pels llibretistes José López Silva i Carlos Fernández-Shaw, tornà a intentar l'èxit a Madrid i obtingué bona acollida amb Don Lucas del Cigarral (1899), amb llibret de Fernández-Shaw. D'aquesta manera la seva vida i la seva figura es consagraren a la sarsuela en castellà, en què donà un impuls a la zarzuela grande i dignificà el género chico amb la composició d'uns vuitanta títols. En un ambient completament professionalitzat i ple de rivalitats com era el de la sarsuela madrilenya, Vives representava la inspiració forana, lliure dels castissismes que l'estaven caracteritzant i amb voluntat d'enaltir el gènere. Sense preveure els conflictes existents a Madrid entorn als drets d'autor en la batalla legal que hi havia entre la Sociedad de Autores i l'empresari Fiscowich, la seva sarsuela Doloretes (1901), amb lletra de Carlos Arniches, fou l'espurna que obligà l'empresari a cedir els drets als autors. Èxits com Bohemios (1904) i El húsar de la guardia (1904), totes dues amb lletra de Perrín y Palacios, consolidaren el seu èxit tant a Madrid com a Barcelona.
Establí una estreta col·laboració empresarial amb Vicent Lleó per ocupar-se de diversos teatres de sarsuela, el Cómico, la Zarzuela i l'Eslava, relació que l'obligà a una producció constant. Si bé al cap de poc van dissoldre l'empresa, Vives va continuar al capdavant del Teatro de la Zarzuela, des d'on va influir poderosament en la vida musical de la capital d'Espanya, animant-se fins i tot a intentar l'òpera al Teatro Real amb Colomba (1910). Havia esdevingut un personatge molt rellevant en els medis musicals i literaris de Madrid, amb sòlids contactes amb compositors i llibretistes. D'aquí vingué, per exemple, l'estrena de Juegos malabares (1910), amb lletra de Miguel Echegaray; La generala (1912), amb lletra de Perrín y Palacios, i la interpretació de la cèlebre Lola Membrives o Balada de carnaval (1919), amb text de Fernández Arnavín i Montero, que foren indicatius de la qualitat de les seves produccions musicals.
En aquells anys mostrà un creixent desinterès per la competitiva vida lírica madrilenya i s'interessà per escriure en premsa i participar en tertúlies diverses, fins al punt que el 1921 fou nomenat president de la secció musical de l'Ateneo de Madrid. Durant un breu període es dedicà a la docència al conservatori de Madrid, on fou nomenat catedràtic per al curs 1922-1923, però un any després en sol·licità l'excedència. Novament centrat en la vida teatral i creativa, el 1923 esdevingué empresari del teatre Apolo de Madrid, on aquell mateix any s'hi estrenà Doña Francisquita, la seva obra més ambiciosa, inspirada en La discreta enamorada de Lope de Vega i amb llibret de Romero i Fernández-Shaw. L'èxit l'impulsà a formar una companyia, amb la qual emprengué un viatge per Amèrica del Sud l'any següent per presentar la seva obra a Buenos Aires —on fou rebut pel president de la República—, Santiago de Xile i l'Havana. Els anys 1925 i 1927 va frenar la seva activitat compositiva i va passar temporades retirat a Sant Pol de Mar preparant a consciència la sarsuela La Villana, inspirada en Peribáñez o el Comendador de Ocaña de Lope, amb llibret de Romero i Fernández-Shaw i una música molt acurada per a la qual Vives s'endinsà en els repertoris espanyols renaixentistes.
Els darrers anys de la seva vida residí fonamentalment a Barcelona. El 1928 l'Orfeó Català, amb qui no havia perdut contacte, li estrenà Follies i paisatges. El 1931, amb l'eufòria republicana retrobà la composició coral amb El cant del poble, basat en una melodia de J. A. Clavé i lletra de Ventura i Gassol, que havia de passar a convertir-se en el nou himne de Catalunya, però que no pogué substituir Els segadors, ja molt arrelada en els hàbits combatius populars. Escriví també de la peça catalana Jo no sabia que el món era així, una comèdia de costums catalans estrenada a El Dorado de Barcelona el 1929 per Enric Borràs. Feia algunes estades a Madrid, per a les estrenes de les seves darreres obres i on, en els primers anys de la República, va ser nomenat president de la Junta Nacional de a Música y los Teatros Líricos. Va sol·licitar tornar a la càtedra del Conservatorio de Madrid i va ser nomenat president de la Sociedad de Autores. Enmig de tota aquesta activitat, va tenir un atac de cor i morí a la capital mentre preparava l'estrena de Talismán. El seu fou un funeral popular molt sentit pel que representava la seva figura tant a la capital d'Espanya com a Barcelona.
Vives és un compositor polifacètic que, sense desvincular-se dels seus orígens catalans —tant en l'activitat compositiva com en el suport que oferí als moviments culturals catalans, en especial a l'Orfeó Català, amb el qual sempre se sentí pròxim—, destacà en el camp de la sarsuela per una factura musical molt personal que aspirava a aproximar el gènere a l'opereta vienesa de moda en aquells anys. Les seves melodies i, sobretot, les seves instrumentacions són sempre de superior riquesa a la qual estava acostumat el públic habitual. El període de la història de la sarsuela conegut com la zarzuela grande es deu a l'impuls proporcionat per Vives al costat d'altres noms com Jerónimo Giménez o Rafael Millán. Actuà d'empresari, influint en la consolidació del gènere, pronuncià conferències i publicà articles de temàtica musical i literària en diferents mitjans catalans i madrilenys en què va aproximar la figura del compositor de sarsueles al món literari i culte.
Veu i piano. Canciones epigramáticas (1914); Sardanes: Goigs i planys, Matinada santpolenca, Eixelebrada, Montserratina (1926); Orquestra: Simfonia (1889); Cor: Fulla d'àlbum, Sanctus, La complanta d'en Guillem (1892); Cançons populars harmonitzades: La filadora, Los segadors, Els tres tambors (1892), Somnis, Cançó de les palles (1893), L'emigrant (J. Verdaguer, 1894), La Balanguera (J. Alcover), Tres idil·lis (1926), Follies i paisatges (1928), El cant del poble (J. M. de Sagarra, 1931).
Música lírica: Arthús (S. Trullol i Plana, 1897), Euda d'Uriach (À. Guimerà, 1900); La primera del barrio (1898), Don Lucas del Cigarral (T. Luceño i C. Fernández Shaw), La fruta del tiempo (G. Merino, 1899), La buenaventura (C. Fernández Shaw i L. López Ballesteros, 1901), Lola Montes (F. Iráizoz, 1902), El ramo de azahar (F. Iráizoz, 1903), Bohemios (G. Perrín i G. Palacios, 1904); Sangre roja (R. Rocabert), La máscara verde (C. Fernández Shaw, 1905), La generala (G. Perrín i G. Palacios, 1912), Maruxa (Luis Pascual Frutos, 1914), Las Verónicas (Pedro Muñoz Seca i Pedro Pérez Fernández, 1919), El duquesito en la corte de Versalles (L. Pascual Frutos, 1920), Doña Francisquita (F. Romero i C. Fernández Shaw, 1923), La Villana (F. Romero i G. Fernández Shaw), Los flamencos (F. Romero i C. Fernández Shaw, 1928), Noche de verbena (L. Vargas, 1929), Talismán (F. Romero i C. Fernández Shaw, 1932).
Escrits musicals:
Julia. Madrid: 1971.
Sofía. Madrid: 1973.
Artís, P. El cant coral a Catalunya (1891-1979). Barcelona: 1980.
Artís, P. Lluís Millet vist per Lluís Millet. Barcelona: 1983.
Burguete, S. Vives. Madrid: 1978.
Diversos autors. Amadeo Vives. Madrid: 1974.
Fernández Girbal, F. Amadeo Vives. El músico y el hombre. Madrid: 1971.
Llongueras, J. Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona. Barcelona: 1944.
Muñoz, M. La zarzuela y el género chico: Vives. Madrid, 1965.
Sagardía, A. Amadeo Vives, vida y obra. Madrid: 1971.
Saperas, M. El meu llibre de l’Orfeó Català. Barcelona: 1962.
Vallés Altés, Joan. Aproximació a la figura d'Amadeu Vives. Barcelona: 1998.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar