La fada

El text és presentat com una antiga llegenda pirinenca extreta dels Croquis pirinencs de Jaume Massó i Torrents. L'acció es desenvolupa al Pirineu catalanofrancès, a les muntanyes del Conflent, durant el regnat de Jaume I. Jausbert de Paracolls manté relacions sentimentals amb Gueralda d'Èvol. Tots dos són plançons de famílies enfrontades per antigues rivalitats. Davant la impossibilitat d'alimentar els amors impedits per la família de Gueralda, els dos amants decideixen fugir de casa cap a l'estany Negre. Arribats a l'indret, gaudeixen de la llibertat de llur amor, allunyats de la plana, símbol del neguit, enfrontada amb la muntanya, lloc de pau. La fada de l'estany, que ja de bon començament havia manifestat el seu neguit amorós, els contempla i s'enamora del noi. Per tal de fer-se'l seu, li pren l'espasa en el moment que descansa i la mulla en l'aigua de l'estany. Quan arriba el pare de Gueralda a la recerca de la seva filla, té lloc un desafiament en què Jausbert mor a mans del persecutor, atès que la seva espasa ha perdut tota virtut. Un cop el pare de Gueralda, ella i llur seguici tornen a la plana, la fada surt de l'estany i s'emporta el cos de Jausbert.

Òpera en un acte i IX escenes

Prado Suburense de Sitges

14-2-1897

Barcelona

Boileau

1992

L'estrena de l'òpera fou considerada un esdeveniment cabdal en el marc de la IV Festa Modernista de Sitges. Per fer-la possible, es formà un tren especial des de Barcelona que dugué els modernistes a la població marinera, els quals ompliren el teatre, tot satisfent llurs expectatives.

Morera preparà una partitura breu (una hora de durada) que descansava en els valors sonors de moda, el wagnerisme que ja estava fent furor entre els modernistes: manca d'episodis tancats, diàleg continuat entre els protagonistes i orquestració rica en matisos tímbrics que subratllaven l'evolució del drama. L'escena central de l'òpera, el duo d'amor entre Jausbert i Gueralda, evoca Die Walküre, de Wagner.

L'argument, el contrast entre la plana i la muntanya, era un dels tòpics literaris del moment, així com la referència a la fada, personatge fantàstic representat per la iconografia modernista i per la literatura lírica de l'època, des de Mendelssohn (Lorelei) fins a Wagner (Die Feen), que representava la seducció femenina i les forces obscures.

Els figurins de Labarta van contribuir a accentuar el caràcter modern del drama.

L'òpera no es tornà a representar fins al 1993, amb motiu del cinquantenari de la mort del compositor. Es donaren dues representacions al Teatre La Faràndula de Sabadell, i des de llavors ha romàs en el silenci.

Edició del llibret: Tipografia l'Avenç, 1897.

Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme. Barcelona: Curial, 1985.

Iconografia: Portada de l’edició de L’Avenç d’Alexandre de Riquer (1897)

Cartell de l’estrena d’Adrià Gual al Cau Ferrat de Sitges (1897)

Cartell de la reestrena a La Faràndula (1993)

Xosé Aviñoa