Carles Santos i Ventura

Director, coreògraf, dramaturg, escenògraf, intèrpret

Inicià la seva carrera com a pianista i posteriorment es dedicà a la composició i altres disciplines artístiques com l'escultura, la fotografia, la poesia i les arts escèniques, sempre des d'una òptica innovadora, rupturista i interdisciplinària.

Es formà al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on fou distingit amb diversos premis. Posteriorment amplià els estudis a París, on estudià, entre d’altres, amb Jacques Fèvrier, Robert Casadesus, Magda Tagliaferro i Marguerite Long, i més tard a Suïssa amb Harry Datymer.

El 1961 inicià la seva carrera com a pianista dedicat a la interpretació de música contemporània. Durant aquests anys compongué les parts musicals del Concert irregular (1967), obra de Joan Brossa, dedicada a Joan Miró amb motiu del seu 75è aniversari, que s'estrenà a la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença, i posteriorment a Barcelona i Nova York.

El 1868 amplià estudis als Estats Units gràcies a una beca de la Fundació Juan March. Allà establí contacte amb els compositors i artistes de l'avantguarda americana, especialment amb John Cage i els compositors del corrent minimalista.

Durant els darrers anys seixanta també tingué contactes amb Pere Portabella, Jordi Cadena o Carles Duran, per als qui posà música en diverses pel·lícules i documentals. El seu contacte amb el cinema anà més enllà i el 1967 produí el seu primer curtmetratge, L'àpat, activitat que ha desenvolupat també amb diversos títols com a realitzador, productor, coguionista i, naturalment, compositor.

Durant els anys setanta inicià la seva tasca com a director al capdavant del Grup Instrumental Català, fundat juntament amb Josep Maria Mestres Quadreny, amb seu a la Fundació Joan Miró, i des de 1978 es dedicà exclusivament a la composició i a la interpretació de la seva obra.

A partir d'aquest moment, i durant els anys setanta i vuitanta, participà en nombrosos festivals i esdeveniments internacionals, com el Festival de Tardor a París, la Musicalia de Milà, el nou festival internacional del jazz de Moers (Alemanya), la biennal musical a San Juan de Puerto Rico, el teatre Spektakel de Zuric, el festival Zürcher del teatre musical de Londres, entre d'altres, i el 1986 rebé la residència de composició Deutscher Akademisku de Berlín.

Durant els anys vuitanta engegà la creació d'espectacles concebuts a mig camí entre l'òpera i espectacles interdisciplinaris, marcats sempre per una càrrega notablement trencadora i iconoclasta, molt sovint amb un gran sentit de l'humor, però mai exempt d'una forta dosi de crítica i provocació. Les seves primeres obres en aquesta direcció es van representar a Sidney, a Berlín o al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Especialment durant els anys noranta, el seu reconeixement es traduí en un període d'encàrrecs institucionals com, per exemple, el 1992, quan rebé l'encàrrec de crear i dirigir la fanfara inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona; el 2001, amb l'obertura de la Biennal d'Art de València, o la presentació el novembre de 2001 de la versió escènica de la cantata L'adéu de Lucrècia Borja, estrenada a València el mateix any, per a la inauguració de la nova seu del Teatre Lliure a Barcelona.

El 2009 fou l'artista convidat a la Fira Mediterrània de Manresa, on presentà un espectacle relacionat amb la sonoritat de la tenora i un altre amb la participació dels cors de Clavé.

Al llarg de la seva carrera ha rebut els següents premis i distincions: Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990), premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993), premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional (1996), premi del FAD (1998), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999), Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya (2001), Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de València (2005), Medalla d'Or del Cercle de Belles Arts 2007, Premi Nacional de Música en la modalitat de composició atorgat pel Ministeri de Cultura (2008), Millor Obra Parateatral per l'Associació de Crítics de Barcelona per Brossalobrossotdebrossat  (2008) i Medalla d'Or de la Universitat Jaume I de Castelló (2009), així com nombrosos premis MAX per diversos espectacles.

Des dels seus inicis, la seva obra ha rebut una forta influència de Joan Miró i Joan Brossa, que han marcat la seva trajectòria des del punt de vista conceptual i essencial, en la seva creació musical i també en la seva obra escènica.

La seva obra musical s'inscriu clarament en el corrent minimalista, si bé s'hi detecten altres influències, com el pianisme romàntic, els clàssics del segle XX, la música popular i tradicional valenciana i la manifesta passió de Carles Santos per Johann Sebastian Bach.

Durant els anys setanta experimentà un interès per la comunicació amb el públic i la seva incidència en el resultat de l'obra. Després d'algunes experiències en aquesta línia emmarcades en el terreny de la performance, s'interessà cada vegada més per la multidisciplinarietat de l'expressió artística, tal com s'ha anat veient en la seva producció escènica des dels anys vuitanta. En aquesta línia, presentà espectacles com Beethoven, si tanco la tapa... què passa? (1983), en què ja es detecta la reflexió sobre la relació entre l'intèrpret, l'instrument i l'obra, que serà una constant en la seva producció; Té Xina, la fina petxina de la Xina? (1983); Arganchulla, Arganchulla Gallac (1985); Tramuntana Tremens (1989); La grenya de Pasqual Picanya (1991); Asdrúbila (1992), potser l'obra que s'acosta més al model de l'òpera; L'esplèndida vergonya del fet mal fet (1995); Figasantos-fagotrop: missatge al contestador, soparem a les nou (1996); La Pantera Imperial (1996), un homenatge musical i conceptual a l'obra de Bach; Ricardo i Elena (2000), un viatge introspectiu al món de la infantesa, en què a través de les figures i les evocacions dels seus pares es desvetllen tots els fantasmes d'una època marcada per la repressió i la religió; El Barbero de Sevilla (direcció escènica al Festival de Peralada) (2000); L'adéu de Lucrècia Borja (2001); Sama Samaruck Samaruck Suck Suck (2002); Lisístrata (2003); El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003-2004); La meua filla sóc jo (2005); El fervor de la perseverança (2006); Brossalobrossotdebrossat (2008) i Chica Montenegro gallery (2010), una obra vocal sense instruments amb els intèrprets suspesos a l'aire per cables.

L'obra de Carles Santos és un dels fenòmens més originals, innovadors i rellevants del panorama musical del segle XX i XXI. Des del punt de vista escènic ha transcendit el model operístic convencional, integrant-hi elements provinents de diferents disciplines escèniques. Ha transformat els rols dels cantants/actors a través d'un tractament de la veu que s'escapa de tot encasellament. Des del punt de vista musical, ha transcendit tot convencionalisme de manera no gens gratuïta, amb una gran coherència vers la tradició avantguardista, que l'ha convertit en un dels noms més notables de la producció musical contemporània.

A més de la seva producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos també és creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica, i ha realitzat exposicions a Kassel, Frankfurt i altres ciutats d'Europa. En el terreny de la cinematografia ha realitzat els curts L'àpat (1967), L'espectador. Habitació amb rellotge. La llum. Conversa (1967), La cadira (1968), Preludi de Chopin, Opus 28 nº 7 (1969), Play-back (codirigit amb Pere Portabella) (1970), Acció Santos (codirigit amb Pere Portabella) (1972), Preludi de Chopin, Opus 28 nº 18 (1974), El pianista i el conservatori  (1977), 682-3133 Bufalo Minnesota (1977), Peça per a quatre pianos (1978) i La re mi la (1979). És autor a més, de les bandes sonores de nombroses pel·lícules d'autors com Pere Portavella, Francesc Bellmunt, Agustí Villaronga, Carles Duran i Jordi Cadena, entre d'altres.

Diversos autors. Carles Santos (catàleg d'exposició). Castelló: Espai d'Art Contemporani de Castelló, 1999.

Fanés, Fèlix. «Portabella, Brossa, Santos: un triangle irregular». Hispanic Review, Vol. 78, núm. 4 (2010), p. 469-490.

Ruvira, Josep. El caso Santos. València: Mà d'Obra, 1996.

Discografia de Carles Santos a Discogs: <https://www.discogs.com/es/artist/690459-Carles-Santos>

Carles Santos a l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música: <http://www.musicadanza.es/es/tematicos/compositores/carles-santos-ventura>

Carles Santos a la Viquipèdia: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Santos_Ventura>

Entrevista a Carles Santos de Toni Puntí (Programa Ànima - Capítol 165): <https://youtu.be/M8wDZcJXl3M>

Alguns vídeos d'obres de Carles Santos:

<https://youtu.be/D8TQeHGwmFk>

<https://youtu.be/KoavUdHt660>

<https://youtu.be/pGA8P8YtkRQ>

<https://youtu.be/EeFy3F_HMSU>