Logo Institut del Teatre

Primer ball de màscares: 26 febrer 1848 - 1936

Redactor/a: Clàudia Brufau Bonet

Descripció

El ball de màscares és un dels grans exponents del Liceu mundà i un dels esdeveniments amb més claus teatrals del Carnaval barceloní, en què es desplegava la imaginació en la decoració dels espais i les disfresses i que es complementava amb altres balls i amb menjars i refrescs. Els assistents portaven màscares i/o anaven disfressats. Tant els balls més multitudinaris com els menys nombrosos acostumaven a començar al vespre —sovint després d'una funció— i acabaven ben entrada la matinada. Tot i que el Carnaval era una festivitat per alliberar-se de les inhibicions i de l'ordre social, com en altres establiments i teatres s'establiren normes i un decòrum per a aquests actes. Segons el nombre d'assistents s'habilitaven diferents espais del colisseu per organitzar el ball; els més multitudinaris tenien lloc a la sala d'espectacles i els balls més exclusius, i per tant menys nombrosos, es feien als salons. Els balls del Liceu van mantenir la pràctica d'atribuir una temàtica als balls. Les temàtiques escollides podien girar al voltant de l'imaginari teatral, històric, la caricatura —Ball La Rosita (1850)—, mitològic —la Festa de Bacus (1936)— o referents de l'actualitat, com el concurs de màscares La Mae West Barcelonesa del 1934. En algunes ocasions també se celebraven concursos de disfresses i pinyates, i sovint en el transcurs dels balls intervenien comparses o companyies d'arts escèniques. La decoració dels espais es concedia a escenògrafs com Michel Porchet i Félix Cagé i, més endavant, Francesc Soler i Rovirosa, i Oleguer Junyent. En els balls més multitudinaris es col·locava una orquestra sobre l'escenari i, segons l'ocasió, també es distribuïen més formacions musicals en altres espais on tenien lloc els balls. Des de mitjan segle xix fins al canvi de segle, l'estil musical i de ball que imperava provenia del centre d'Europa. Alguns dels mestres que van dirigir orquestres en aquests balls foren Joan B. Dalmau, el mestre Luiginni, Eusebi Dalmau o Modest Subeyas-Bach. El canvi de segle hi va dur noves influències, com el ragtime, el xarleston o el swing. En algunes ocasions també es van ballar balls tradicionals catalans.


Trajectòria

Des dels inicis del Liceu s'hi van organitzar balls de màscares, una pràctica veneciana que s'havia estès a bona part d'Europa i que al segle xviii havia començat a arrelar en els costums del Carnaval de la societat barcelonina. El Liceu va acollir els balls de màscares més importants i concorreguts de la segona meitat del segle xix. El primer ball s'organitzà el primer carnaval després de la inauguració del teatre i tingué lloc el 26 de febrer de 1848; des dels inicis, els diners recaptats es destinaren a la Casa de la Caritat, que tenia el monopoli dels beneficis dels balls de màscares. Seguint l'abonament de la temporada operística, el teatre també oferia un abonament per als balls. Als inicis, la gestió i l'organització dels balls va córrer a càrrec de la Societat de Propietaris del teatre; més endavant es nomenà una comissió específica per a aquests actes. Segons la temporada s'organitzaven entre cinc o vuit balls, que s'intercalaven entre els dies de funcions o tenien lloc just després de les funcions. En la dècada dels seixanta els balls de màscares al Liceu s'havien consolidat com els més importants i concorreguts de la ciutat. El 1860 el teatre va arribar a recaptar 35.456 rals per als ferits de la Guerra d'Àfrica. Durant la temporada del 1861-1862 no es van celebrar els balls a causa de la reconstrucció del teatre —després del primer incendi del Liceu, que es va produir el 9 d'abril de 1861. A partir de la constitució del Cercle del Liceu (1882), aquesta entitat —exponent de l'emergència social i econòmica dels nous beneficiats de la febre d'or, ja que en el Liceu trobaven un marc luxós i cultural per lluir el seu prestigi social—, va fer-ser càrrec de l'organització dels balls i va donar un nou impuls a la celebració dels balls. Malgrat el caràcter elitista d'aquesta societat, els balls de màscares van conservar el caire popular. A principis de la dècada dels vuitanta del segle xix els diaris es van fer ressò de l'originalitat i la qualitat de les disfresses i de l'èxit d'assistència. Durant aquesta època també celebraven balls societats alienes al Liceu, com és el cas del Reial Cercle Artístic, que va organitzar la major part de balls de màscares dels anys noranta i de la primera dècada del segle xx. A finals del segle xix els balls de màscares s'havien popularitzat molt i altres entitats recreatives, com el Circ Barcelonès, el Romea o el Tívoli, atreien el públic amb preus més econòmics que el Liceu, on l'etiqueta havia començat a ser més important. Tot i així, fins a l'esclat de la Guerra Civil —l'última temporada de balls de màscares al Liceu va ser l'hivern de 1936— els balls de màscares del Liceu es van adaptar tant musicalment com visual al gust de l'època corresponent, atraient sempre un públic força nombrós. El règim franquista va prohïbir les celebracions carnavalesques i, per aquest motiu, els balls de màscares en espais públics van caure en decadència. Tot i així, segons el dietari del conserge (Iborra, 1999, p. 284), després de la Guerra Civil es van organitzar encara tres sessions de balls.


Continguts

El ball de màscares és una de les pràctiques del Carnaval, una manifestació de l'alliberament de les inhibicions personals, l'ordre i les convencions socials i, per tant, una invitació a la farsa. Tant el ball, les màscares i les disfresses són elements fonamentals d'aquesta celebració amb un ineludible component teatral. El Carnaval troba els orígens en rituals grecollatins com les dionisíeques, les bacanals o les saturnals, que se celebraven durant l'hivern en honor al déu grec Dionís o el seu equivalent romà, Bacus. Aquest és el déu del vi i del teatre de la mitologia clàssica, se li adjudicava la intoxicació que conduïa a una catarsi positiva o a passions i accions autodestructives i se'l representava amb un màscara, ja que se l'associava amb l'alteració, la combinació d'oposicions. Els rituals de veneració dels seus devots eren festes orgiàstiques en què la dansa —mitjà per arribar al trànsit— i l'excés de menjar i beguda eren elements primordials. Al Renaixement es recuperaren aquests costums, adaptant-los al calendari litúrgic cristià. El terme Carnaval prové dels mots llatins carne i vale i significa 'adéu o comiat a la carn', ja que és la festa prèvia a la quaresma, temps de penitència i abstinència. Fou al segle xv a Venècia que el Carnaval va realçar l'exuberància i els components teatrals de la festa. La màscara i la disfressa van esdevenir l'eina i el símbol de l'anonimat i van permetre el trencament de les divisions socials durant els períodes establerts. El ball de màscares, que es popularitzà a Venècia el segle xvi, consistia en un seguit d'entrades reials al·legòriques, desafilades triomfals i altres figuracions simbòliques relacionades amb un argument mitològic que ideava un dramaturg i que es plasmava de manera plàstica. Les coreografies del ball eren molt elaborades i els balls s'organitzaven per membres de les classes altes, les autoritats i l'aristocràcia. Aquesta esdeveniment venecià es va estendre pel continent i va arrelar en les corts europees i en els palaus aristocràtics al segle xvi.


Bibliografia
  • Aisa, Ferran. Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Editorial Base, 2011.
  • Curet, Francesc. «Costums, festes i solemnitats». Visions barcelonines, vol, 4. Barcelona: Alta Fulla, 1983.
  • Iborra, Joaquim. La mirada del conserge. Dietari del Gran Teatre del Liceu (1862-1981). Barcelona: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 1999.

Fonts iconogràfiques

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x