Logo Institut del Teatre
Territori: Barcelona
Dates: 1837-2012
Redactor/a: Jaume Radigales
Descripció

Tot i que el Gran Teatre del Liceu va sorgir en primer lloc com a centre d'ensenyances teatrals i musicals, i que moltes de les representacions que van omplir el teatre barrejaven l'òpera amb obres teatrals i espectacles de varietats, la programació lírica del Liceu es va acabar imposant, de manera pràcticament exclusiva, a partir del darrer terç del segle XIX.


Activitat

Els orígens

Els orígens del Liceu es remunten al 1837, quan una colla de milicians va ocupar el convent exclaustrat de Nostra Senyora de Montsió per instaurar-hi un «liceu», és a dir, un centre d'ensenyances artístiques que incloïen el cant i la declamació. En definitiva, una escola de teatre i de música —consolidat més endavant com a Conservatori— en què els alumnes, a més d'estudiar-hi, hi exhibien les seves facultats. L'activitat va poder-se dur a terme perquè havien perdut els privilegis que, després de les revolucions liberals, havien tingut en exclusiva institucions religioses o benèfiques. Aquest era el cas de l'Hospital de Santa Creu i, en conseqüència, del teatre que duia el mateix nom. En els primers anys de vida, els administradors del Teatre de la Santa Creu van veure que l'activitat de la nova sala podia arribar a fer-los la competència, però de res no van servir les queixes que adreçaren a l'Ajuntament. El consistori no va fer cas dels seus planys, i només van poder optar, de mica en mica, a canviar el nom del teatre i anunciar-lo com a «principal de la ciudad de Barcelona».

Al llarg dels seus vuit anys de vida, el Liceu de Montsió va demostrar que era capaç de representar sòlides funcions de teatre i d'òpera, i va arribar a estrenar òperes fins aleshores desconegudes a Barcelona, especialment de Saverio Mercadante, compositor italià que va ser professor del director musical del Liceu, Marià Obiols.

Amb el temps, el local va quedar petit i uns quants mecenes, encapçalats per Joaquim de Gispert, van optar per presentar un projecte de trasllat que va ser acceptat per l'Ajuntament de Barcelona i també des de Madrid. El Liceo Filarmónico Dramático de Isabel II va començar a construir-se a la Rambla barcelonina, en el solar deixat per un altre convent desamortitzat, el dels trinitaris descalços.

L'edificació va comptar amb el suport econòmic de diferents famílies aristòcrates i burgeses, que hi van contribuir de maneres diverses. Va ser així com, segons de la quantitat aportada per a la construcció del teatre, els benefactors van adquirir-ne una part, esdevenint així copropietaris.

La inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 4 d'abril del 1847, no va incloure cap òpera, i és que el local es va inaugurar com a teatre que permetia representar-hi drama, comèdia, òpera, ballet i espectacles de varietats que podien arribar a incloure exhibicions de nens prodigi, malabarismes, rifes de galls dindi vius o representacions de Pastorets durant les festes nadalenques. Tanmateix, parlem d'un «gran» teatre que entrava en competència amb el de la Santa Creu pel que fa a la qualitat de les seves representacions, tant pel que fa als títols com a les companyies escollides, i no tan sols en el terreny operístic sinó també en el teatral.

Amb el temps, el Liceu va esdevenir el teatre d'òpera més important de la ciutat. Els «cruzados», o assidus al Teatre Principal, s'ho van prendre malament i, com era de preveure, hi va haver batusses. Potser no tan fortes com les que Serafí Pitarra va descriure en el seu singlot poètic Liceistes i «Cruzados», però sí prou per fomentar una rivalitat duradora i que fins i tot anà en detriment del Principal, que amb els anys desapareixeria com a teatre d'òpera.

El Liceu de La Rambla

Anna Bolena de Gaetano Donizetti va ser la primera òpera que es va poder veure representada al Liceu el mateix any de la seva inauguració. Ben aviat, les principals òperes del repertori van arribar al nou teatre de la Rambla barcelonina. Rossini, Bellini, Donizetti, Mercadante, Meyerbeer o Verdi feien estada en un local que, ocasionalment, presentava també títols d'autors catalans com Manén, Freixas o Guanyabens.

Un dels autors emblemàtics d'aquells anys, i que amb el temps es guanyaria el públic de Barcelona, era Giuseppe Verdi, el compositor italià que havia recollit la tradició dels vells mestres belcantistes i que en aquells moments, parlem dels anys cinquanta del segle XIX, renovava l'òpera amb finalitats netament teatrals. Però de vegades amb certa ambigüitat moral, com les primeres funcions de la verdiana La traviata (1855), presentades no pas com si l'òpera representés la vida dissoluta de la cortesana protagonista, sinó la seva redempció a través del cristianisme professat pel seu amant.

Catorze anys després de la seva inauguració a la Rambla, el Liceu va patir un devastador incendi que el va destruir completament. Era el 1861, però un any més tard el teatre estava reconstruït i a punt per acollir una nova etapa artística. I aquell va ser el gran moment de l'òpera francesa: autors com Gounod, Thomas o Bizet van començar a fer-se cèlebres a Barcelona gràcies a les estrenes d'obres com Faust, Mignon o Carmen, entre d'altres. El Liceu, tanmateix, no era l'únic teatre on es podien sentir aquests títols: la mateixa Carmen, per posar un exemple, s'hi estrenà el 1888, tot i que set anys abans s'havia representat per primera vegada a Barcelona gràcies a la iniciativa del Teatre Líric.

L'òpera francesa, i també l'alemanya, que tímidament començava a arribar al Liceu, es representava sempre en italià. La pràctica va ser habitual fins als anys setanta del segle XX, quan òperes alemanyes o russes es cantaven en la llengua original, mentre que el cor ho feia en italià.

No obstant els èxits de les últimes dècades de segle, un esdeveniment enterboliria una època que començava a eclipsar-se a favor de les classes populars. La bomba que esclatà el 7 de novembre del 1893 va obligar a tancar el teatre durant dos mesos. L'atemptat, perpetrat per l'anarquista Santiago Salvador, va tenir lloc quan s'iniciava el segon acte de l'òpera Guillem Tell de Rossini. El Liceu no reobriria les portes fins al gener del 1894.

Eren anys en què un nou personatge trucava a la porta: Richard Wagner, ja conegut a Barcelona des que el 1863 els Cors de Clavé n'havien interpretat el cor de pelegrins de Tannhäuser. L'incipient modernisme, però, de seguida es va identificar amb la música wagneriana: la temàtica epicometafísica i les vinculacions amb el nacionalisme van fer de la música de Wagner la banda sonora de finals del segle XIX i dels primers anys del segle XX a Catalunya en general i a Barcelona en particular.

El Liceu va estrenar el seu primer Wagner el 1883 amb les funcions de Lohengrin, en italià i en què participà el tenor de Moià Francesc Viñas, un dels intèrprets wagnerians més emblemàtics de la seva generació, i un dels tants cantants coneguts i reconeguts a la Barcelona romàntica. I és que, des dels temps dels castrats, el públic operístic ha tingut fílies i fòbies i sovint s'ha erigit en component de grups partidaris d'algun cantant. A finals del segle XIX, un fenomen com aquest va produir-se al Liceu a l'entorn de les penyes de masinistes i gayarristes, que agrupaven respectivament fanàtics de dos tenors: l'italià Angelo Masini i el navarrès Julián Gayarre.

El segle XX

Després de la gestió d'empresaris com Albert Bernis i d'Alfred Volpini, Joan Mestres Calvet es va fer càrrec de l'empresa del Liceu del 1915 al 1947. La gestió de Mestres va permetre normalitzar la vida del Liceu amb la programació d'òperes russes i franceses, a més de l'assiduïtat de Wagner i títols d'òpera italiana romàntiques i veristes. Va contractar els Ballets Russos de Diaghilev i a més va prioritzar la programació de les òperes de Mozart, amb les estrenes a Barcelona de títols com Le nozze di Figaro, El rapte al serrall, La flauta màgica o Così fan tutte, a més de Don Giovanni, que havia estat l'única òpera mozartiana programada a Barcelona durant el segle XIX.

Després de la Guerra Civil, durant la qual el Liceu va mantenir sempre les portes obertes, la gestió de Mestres es va orientar durant els primers anys de postguerra al repertori alemany de Wagner, Richard Strauss i les òperes alemanyes de Mozart, gairebé sempre a càrrec de companyies germàniques.

Joan Antoni Pàmias es va associar amb l'empresari Joan Fugarolas i Arquer, amb qui va dirigir el Gran Teatre del Liceu del 1947 al 1959. Posteriorment ho féu en solitari fins al 1980. Impulsor de la consolidació i creació de l'orquestra (a partir del 1958) i d'un cos de ball (a partir del 1966), va gestionar el teatre amb la idea de donar continuïtat a l'empresa de Mestres, amb la incorporació de nous títols del segle XX, com Dialogues de Carmelites, Mahagonny, Arabella, Wozzeck, Lulu, Billy Budd, i de compositors catalans contemporanis com Xavier Montsalvatge o Antoni Massana, sense oblidar la presència de Mozart, gairebé cada temporada. Va incorporar als repartiments programats algunes de les grans estrelles de la lírica del moment com Renata Tebaldi, Joan Sutherland, Elisabeth Schwarzkopf o Mario del Monaco, a més del recital ofert per Maria Callas el 1959. Va contractar els que aleshores eren joves promeses espanyoles i catalanes, com Alfredo Kraus, Ángeles Gulín, Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Josep Carreras, Plácido Domingo. L'any 1955 va aconseguir que el Festival de Bayreuth presentés tres títols al Liceu amb repartiments de referència i les posades en escena de Wieland Wagner de Die Walküre, Tristany i Isolda i Parsifal. Pàmias dirigí el Liceu amb criteris segurs malgrat les dificultats econòmiques, que en més d'una ocasió van fer trontollar unes temporades que, malgrat tot, es van mantenir ininterrompudes gràcies al compromís de Pàmias amb el teatre al llarg de trenta-dues temporades.

L'etapa del Consorci

La recuperació de les institucions governamentals posterior a la mort del general Franco i l'adveniment de la democràcia coincidiren amb la inviabilitat de gestionar el Liceu en mans privades, i el 1981 es va erigir un Consorci format per l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Junta de Propietaris del teatre. La direcció general de Lluís Portabella i l'artística de Lluís Andreu van convertir el Liceu en un centre cultural de primer ordre gràcies a la presència de cantants de fama internacional, a més de muntatges dirigits per alguns dels millors dramaturgs del moment, com ara Jean-Pierre Ponnelle, Peter Sellars, Michael Hampe o Vittorio Patané, entre d'altres. A la presència de títols de repertori italià, alemany i francès, cal afegir les estrenes mundials de compositors com Josep Soler (Èdip i Jocasta, 1986), Lleonard Balada (Cristóbal Colón, 1989) i la posada en escena per primera vegada al Liceu de «clàssics» del segle XX, com ara Moses und Aron de Schönberg (1986) o Capriccio de Richard Strauss (1991). El 1994, durant les representacions de Mathis der Maler de Paul Hindemith, el Liceu, dirigit artísticament per Albin Hänseroth, va patir un incendi devastador que el va destruir completament.

Els darrers anys

El segon incendi que va destruir completament el teatre i les dependències del Liceu (1994) va obligar a ubicar part de les temporades següents fora del solar de la Rambla. Diverses audicions en versió de concert al Palau de la Música Catalana i òperes escenificades al Teatre Victòria van permetre que la vida del Liceu continués amb la programació d'òperes de repertori juntament amb títols d'avantguarda representats al Mercat de les Flors, com The lighthouse de Maxwell Davies, o al Teatre Nacional de Catalunya, com l'espectacle Alcina, amb música de Händel i relectura de Herbert Wernicke.

La direcció artística de Joan Matabosch (1997-2012) va normalitzar una programació presidida per l'equilibri d'òperes de repertori amb títols del segle XX i XXI, afavorint especialment els clàssics del segle XX, com Britten o Janácek, poc o mal programats fins aleshores a Barcelona. Paral·lelament, va prioritzar el treball de dramaturgs i directors escènics d'avantguarda, tant en títols de repertori com en els menys habituals. Així mateix, va possibilitar el treball de creadors escènics catalans com Xavier Albertí, Sergi Belbel, Calixto Bieito, Josep Maria Flotats, Àlex Rigola, Comediants o La Fura dels Baus, entre d'altres. La programació paral·lela d'espectacles al foyer del Gran Teatre del Liceu, les sessions escolars i per a públic familiar i la iniciativa d'un projecte audiovisual, amb l'enregistrament i difusió en DVD d'una cinquantena d'espectacles, van constituir altres resultats de la seva gestió al capdavant del teatre. Les temporades liceistes dirigides per Matabosch van permetre també la presentació d'algunes de les millors veus del panorama líric internacional, a més de la potenciació del cor i l'orquestra titulars i el projecte de l'Acadèmia de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu. El paper de Joan Matabosch ha estat cabdal per a la projecció del Gran Teatre del Liceu a la ciutat de Barcelona, obrint-se a nous públics gràcies a una programació eclèctica, compromesa amb la tradició i amb la creació contemporània, tant en l'aspecte musical com en el dramatúrgic. 


Bibliografia

Alier, Roger; Mata, Francesc X. El Gran Teatro del Liceo (Historia artística). Barcelona: Edicions Francesc X. Mata, 1991.

Mestres Calvet, Juan. El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario. Barcelona: Vergara, 1945.

Radigales, Jaume. Els orígens del Gran Teatre del Liceu. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Subirá, José. La ópera en los teatros de Barcelona. Barcelona: Millá, 1946.

Virella Casañes, Francisco. La ópera en Barcelona: Estudio crítico-histórico. Barcelona: Tip. De Redondo y Xumetra, 1888.


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x