Logo Institut del Teatre

Palma (Mallorca), 3-10-1845  Palma (Mallorca)1924

Dramaturg

Redactor/a: Joan Mas i Vives

Biografia

Arquitecte, arqueòleg i escriptor. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Palma i es graduà com a mestre en arquitectura a la Reial Acadèmia de Sant Carles de València. Va projectar o reformar nombroses construccions religioses o civils, fins a convertir-se en el representant més destacat del neogòtic a l'illa. Entre el 1869 i el 1871 fou professor d'arqueologia i d'arquitectura religiosa al Seminari Diocesà. El 1881 va fundar la Societat Arqueològica Lul·liana i fou el director del Museu Arqueològic Lul·lià. A partir de 1889 va ocupar el càrrec de mestre d'obres municipal de Palma, però després de dimitir el 1891 va mantenir dures polèmiques amb els arquitectes municipals, amb qui estava en desacord per la seva política de demolicions o reforma d'edificis religiosos de la ciutat.

Com a escriptor és, al costat de Pere d'Alcàntara Penya i de Gabriel Maura, un dels autors més característics del costumisme mallorquí. Va participar en la fundació i la redacció de les revistes més representatives d'aquest moviment: La Dulzaina (1868), El Sarracossano (1868-1873), L'Ignorància (1879-1883) i La Roqueta (1887). Destacà sobretot en els poemes dialogats, a través dels quals va glossar refranys i llegendes i va donar relleu a un nombre molt elevat de personatges arquetípics de la ciutat.


Significació

Una part important de les seves peces teatrals foren incloses al volum Comèdies i poesies (1872) i de seguida reberen una crítica molt favorable de Josep Lluís Pons i Gallarza, un dels intel·lectuals de més prestigi en aquells moments a Mallorca. El teatre, per a Ferrà, era una ampliació dels poemes dialogats en vers i dels quadres de costums. Un gènere molt apte per a la recreació d'escenes populars i per a la caracterització de personatges estereotipats procedents de la menestralia o de les capes populars. Mai no va destinar les seves obres a una representació immediata i durant molt de temps no autoritzà cap companyia estable perquè ho fes.

La primera obra dramàtica de temàtica profana que degué escriure és El viatge de la reina, que mostra molt bé la relació que les seves comèdies mantenen amb la resta de la seva literatura. Isabel II visità Mallorca l'estiu de 1860, i l'obra evoca l'efemèride a través de les converses que va provocar en àmbits populars. La primera part és escrita en dècimes i té un caràcter descriptiu i narratiu basat en la presentació dels personatges que conflueixen a l'interior d'una taverna. La segona part, en canvi, ja és definida per l'autor com un entremès. Consta de més de set-cents versos i reprodueix el diàleg, molt viu, que mantenen unes bugaderes del carrer dels Oms, tot comentant l'efemèride de la visita reial. També molt primerenca és l'escriptura dels Pastorells de na Rebeca i na Susana, publicats el 1868, que renova aquest gènere del teatre nadalenc en la mesura que tota l'acció passa pràcticament entre els dos personatges que li donen títol i que protagonitzen una conversa molt desenfadada, de la mateixa categoria i qualitat que la de les dones de la bugaderia a El viatge de la reina, tot i que el tema de conversa ara és forçosament el del naixement del nin Jesús.

L'obra que es considera que inaugura pròpiament la seva producció dramàtica, però, és Els calçons de mestre Lluc, que degué ser escrita el 1867 o el 1868. És també la que més fama li va proporcionar, ja que reïx en molts d'aspectes: la recreació d'escenes característiques del teatre burlesc, la utilització dels recursos del quadre de costums, l'habilitat que sempre va demostrar Ferrà en la recreació de diàlegs populars i, finalment, la presència d'elements didàctics o lleugerament moralitzants. Hi aprofita la tradició autòctona de l'entremès, que combina amb la influència d'autors com P. d'A. Penya o M. Bretón de los Herreros.

La següent obra que figura a Comèdies i poesies, titulada Contes vells, baralles noves, se centra més directament en la crítica contra els canvis ocasionats per la Revolució de Setembre, i es pot considerar una obra de teatre polític escrita des de posicions molt conservadores. La tesi ideològica predomina sobre l'ambientació costumista, i això es tradueix en parlaments llargs en forma de romanços o quartetes poc treballades. L'obra, dedicada al seu pare, vol ser un homenatge als menestrals de vella escola, que, com ell, no tenien altre horitzó que fer bé la seva feina i guanyar-se la vida amb honradesa. En canvi, don Estanislau, el protagonista, representa el contrari: a causa de la nova situació sorgida de la Gloriosa es deixa arrossegar per l'activitat política, i això li fa desatendre les obligacions al seu obrador, una fusteria. La conseqüència és que ben aviat l'assetgen els deutes i els creditors. La rèplica la dona mestre Jordi, el fuster més vell, que no vol ser més del que és i que en té prou de dignificar el seu ofici i la classe social a què pertany. Molt més interessant és Els senyors de son Miseri, que torna a reunir les millors qualitats del seu teatre: presentació de personatges molt ben dibuixats, crítica benèvola als canvis socials quan són esmenats, situacions molt àgils i llengua i mètrica de qualitat. Torna a presentar un matrimoni de mossons, que aquí ja són molt a prop de la petita burgesia, però a qui cal demostrar que no és bo tenir aspiracions desmesurades. Don Faust, com mestre Lluc, ha de limitar les pretensions socials de la seva dona, dona Marcelina, però aquí ho fa sense haver de prendre mesures traumàtiques, i, al final, és ella mateixa qui demana perdó. Durant la dècada de 1930 l'obra va ser representada sovint per la companyia Catina-Estelrich. El volum de 1872 es tanca amb El baül de madò Banaula, que s'insereix de ple en la tradició de l'entremès tradicional. És una peça molt ocasional, escrita durant l'epidèmia de pesta groga de 1870, quan, fugint del contagi, s'havia refugiat al barri de Son Rapinya, com tants d'altres ciutadans, i uns amics li demanaren una obreta per distreure's de la quasi reclusió a què es veien forçats. Es basa en un malentès, confondre el carrer de Tamorer amb el del Morer, però el més valuós torna a ser la presència d'una àmplia galeria de personatges populars molt vivaços.

El 1876 va publicar Sa plagueta dels lloguers, escrita aquell mateix any. Presenta situacions molt semblants a les d'Els senyors de son Miseri i altre cop fa un bon retrat de la classe mitjana que ha ascendit un poc, però a qui aconsella de no oblidar mai el seu origen ni la seva posició social. Don Genaro és el propietari d'una finca de pisos de lloguer, i això fa que, escena rere escena, desfilin davant l'espectador —o el lector— una bona galeria de personatges de magnífica factura còmica. En la resolució final és l'esposa de don Genaro, dona Pepa, la que imposa el sentit comú i ens fa veure que no convé trastocar l'harmonia social defensada per Ferrà. En canvi, a Un estudiant del dia, escrita en una primera versió el 1877, però publicada el 1882, torna a predominar l'element doctrinari. Aquí tots els esforços de l'autor s'orienten a amonestar un estudiant de medicina que es deixa seduir per lectures romàntiques que l'allunyen de la moral i del bon capteniment. Aquesta obra, des de 1888 i fins ben entrat el segle xx, es va integrar en el repertori de les companyies que actuaven al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma i va ser de les més representades.

Després de la dècada de 1870 ja no va escriure més teatre, a excepció de dues petites peces nadalenques, els Pastorells amb alegria d'en Jafet i companyia, publicats el 1892, i els Pastorells de Nadal composts per recitar nins i nines de les costures mallorquines de Sant Vicenç de Paül, publicats el 1920, que devien tenir una destinació exclusivament escolar.


Publicacions

Comèdies y poesies de En Bartomeu Ferrà. Palma, 1872 (inclou les següents obres de teatre: El viatge de la reina, Els calçons de mestre Lluc, Contes vells, baralles noves, Els senyors de son Miseri i El baül de madò Banaula).

Sa plagueta dels lloguers. A: Museo Balear, any II, t. III, núm. 10 i 11 (30-11 i 15-12-1876), p. 380-393 i 423-439. Una altra edició, derivada de la revista, es va fer a Palma el 1876.

Comèdies de costums mallorquines. Palma, 1882 (inclou les següents obres de teatre: Els calçons de mestre Lluc, Contes vells, baralles noves, Els senyors de son Miseri, El baül de madò Banaula, Sa plagueta dels lloguersUn estudiant del dia).

Pastorells amb alegria d’en Jafet i companyia. Palma, 1892.

Pastorells de Nadal composts per recitar nins i nines de les costures mallorquines de Sant Vicenç de Paül. Palma, 1910.


Bibliografia
  • Cantarellas, Catalina. «Bartolomé Ferrà y el neogótico en Mallorca». Mayurqa, 10 (1972), p. 117-137.
  • Ferrà Perelló, Bartomeu. Ciutat ha seixanta anys, 1850-1900, estudi preliminar i notes de Pere Fullana i Puigserver. Palma: Miquel Font Editor, 1996.
  • Mas i Vives, Joan. El teatre a Mallorca a l’època romàntica. Barcelona: Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 292-305.
  • Pons i Marquès, Joan. Crítica literària, vol. 2. Palma, 1976, p. 31-43 i 209-218.

Fonts iconogràfiques

Fotografies seves a Ciutat ha seixanta anys, citat a la bibliografia.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x