Josep Soler i Sardà

Inicià els seus estudis musicals a Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara. El 1960 es traslladà a París, on amplià estudis amb René Leibowitz. Però el mestratge més important per a la seva formació fou el que fins al 1964 rebé de Cristòfor Taltabull, amb el qual pogué aprofundir en l'estudi de l'harmonia, el contrapunt, l'orquestració i la fuga.

La seva primera obra estrenada, Polifonías para piano (1956), marcà l'inici d'una trajectòria molt influïda per l'estètica germànica del segle XX, marcada pel llenguatge dodecafònic de la Segona Escola de Viena, sempre buscant, però, una lectura personal del mètode dels dotze sons. La seva segona estrena, Danae (1959), tingué lloc el 1960 i fou mal rebuda per la crítica, justament pel seu caràcter dodecafònic.

El mateix 1960, amb l'òpera Agamèmnon, dedicada a Cristòfol Taltabull i premi de l'Òpera de Montecarlo, i la cantata Ioel propheta, inicià una etapa d'eixamplament del sistema serial, que el portà a postures més lliures amb pinzellades d'atonalitat amb forta càrrega expressionista.

D'aquest període, coincidint amb una important activitat de promoció de la  música contemporània a Catalunya, provenen obres com Das Student-Buch (El llibre d'hores) (1961), inspirada en Rainer Maria Rilke, estrenada per Joventuts Musicals de Barcelona el 1961 i on s'allibera de la tensió de les obres precedents.

La vocació operística de Josep Soler es deixà veure novament amb La tentation de Saint-Antoine (1964), sobre l'obra homònima de Flaubert. Mentrestant, continuà component obres atonals com Imperayritz de la ciutat joiosa (1965-1967), basada en l'obra del mateix títol integrada en el Llibre Vermell de Montserrat; la Passio Jesu-Christi (1968), de gran concentració dramàtica; Diaphonia (1968) per a formació de metalls, on treballà el concepte de dissonància; el Concert per a clavicèmbal i cinc instruments (1969), en homenatge a Manuel de Falla, i  Inferno i I String Quartet (1970), de caràcter serial.

Novament entrà en el terreny de l'òpera amb Èdip i Jocasta (1972), amb text de Sèneca, estrenada en versió concert el 1974 al Palau de la Música Catalana i escenificada al Gran Teatre del Liceu el 1986, amb direcció escènica de Ricard Salvat. En aquesta obra es fa palès el concepte d'austeritat i sobrietat aplicats a la tècnica serial. L'estrena al Liceu tingué una gran repercusió pel que una obra d'aquestes característiques suposava de poc habitual en el teatre barceloní.

Aquest període es tancà el 1974 amb el Rèquiem per a percusió, cor i orquestra, basat en una sèrie procedent de Von Heute auf Morgen, de Schönberg.

A partir d'aquí, Soler anà deixant de banda el dodecafonisme, però no deixà la Segona Escola de Viena com a punt de referència. En la seva obra es consolidà una estètica expressionista marcada per un atonalisme lliure, amb Gustav Mahler, Richard Strauss i especialment Alban Berg com a referència.

D'aquest període cal destacar també els seus homenatges a les fórmules del barroc, com els sis volums Harmonices Mundi (1977-93) per a piano i orgue, les Variacions i fuga sobre un coral d'Alban Berg (1979) i la Missa per a cor mixt a capella (1980).

Novament Soler se sentí atret per l'òpera amb La Belle et la Bête (1982), amb text de Madame Leprince de Beaumont, en la qual fa una aproximació a la cultura francesa amb referències a Ravel, i amb Neron (1985), amb llibret del mateix compositor, de la qual només s'ha estrenat l'adagi final com a Adagi per a cordes.

Quatre anys després tornà a la música per a escena amb l'òpera de cambra Murillo (1989), amb textos de Rainer Maria Rilke, estrenada el 1991 dins el Festival de Música i Danza de Granada. En aquesta òpera Soler reflexiona sobre el paper de l'artista i la justificació de la seva obra, amb elements autobiogràfics. Aquesta reflexió sobre l'artista i sobre el fet operístic la trobem també a Macbeth (1989), d'inspiració shakespeariana.

A partir del 1990 les referències a l'acord del Tristany i Isolda, de Wagner, i l'acord místic d'Aleksandr Skriabin, marcaran la seva obra. D'aquí se'n deriva un retorn a la tonalitat de manera molt personal en obres com Mahler-lieder (1992), el retrobament amb Shakespeare del Somni d'una nit d'estiu (1992) i l'acció escènica en un acte i sis escenes, Frankenstein (1996).

El 1999 finalitzà l'òpera El mayor monstruo, los celos, iniciada durant els anys seixanta, sobre una obra de Calderón de la Barca i també s'acostà al tema del Faust, amb l'òpera Eine Handlung in Vier Szenen (1999-2000) inspirada en material procedent de la Missa Solenmis de Beethoven. Cal destacar també l'òpera ballet en un acte El jardí de les delícies (2000), sobre poemes de Jacint Verdaguer, i les òperes de cambra El misterio de San Francisco (2000), amb textos del compositor, i Die Blinde (Els Cecs) (2001), amb textos de Rainer Maria Rilke, juntament amb Les noces d'Herodíade (2001), amb text de Mallarmé, que constitueixen una revisió de l'estètica expressionista.

Cal esmentar també, per les seves proporcions, l'òpera Jesús de Natzaret (1974-2004), obra a la qual dedicà molt bona part de la seva vida compositiva i en la qual es reflecteixen els elements provinents d'un posicionament ètic i estètic, així com la seva personal visió del món i de la societat i la postura de l'artista com a espectador i actor crític i sempre necessàriament compromès.

Josep Soler és un dels compositors contemporanis més destacats de l'Estat espanyol, amb un catàleg de més de 200 obres. Ha tingut un gran interès per l'òpera, essent un dels compositors actuals més significatius de l'òpera contemporània. En el seu catàleg també figuren nombroses obres de cambra per a diverses formacions instrumentals i vocals, oratoris i música religiosa diversa.

En el terreny de l'estudi i l'assaig, és autor de nombrosos escrits de caràcter tècnic, d'anàlisi crítica i de reflexió teòrica i filosòfica.

Com a pedagog, ha estat professor del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i del gener de 1981 a l'agost de 2010, director del Conservatori de Badalona, incidint en la formació de nombrosos compositors catalans de diverses generacions, per als quals ha estat mestre, un referent i una molt notable influència.

Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des de 1982. Al llarg de la seva trajectòria ha rebut distincions i premis com el premi de l'Òpera de Montecarlo (1964), el premi Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), el premi de Composició Óscar Esplà (1982), el premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (2001), la Medalla de la Ciutat de Vilafranca (2002), el premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura (2009) i el Premio Tomás Luis de Victoria (2011).

L'any 2013 el Ministeri de Cultura li concedí Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, que el compositor retornà en desacord amb la política cultural i educativa exercida pel govern espanyol.

La seva obra s'ha caracteritzat per la sobrietat dels elements i l'austeritat per ressaltar-ne el seu contingut essencial. El vincle amb l'estètica expressionista ha subratllat el caràcter pessimista i angoixant amb els quals Soler ha copsat una realitat social adversa, hostil i ofensiva. La seva obra és una reflexió interior en què sovint el sentiment religiós actua com a resposta i via de salvació d'aquest món advers.

En bona mesura, com a activitat vinculada a la seva tasca docent, però també creadora i reflexiva, Josep Soler publicà diversos estudis musicològics, que són de gran valor en diferents camps.

Josep Soler ha estat un dels compositors contemporanis més importants tant per la seva obra com pel mestratge i la influència exercits. No solament per l'adscripció a llenguatges internacionals com el dodecafonisme o l'atonalitat, sinó també per l'aplicació d'aquests llenguatges en una obra de gran solvència i qualitat. Sense que la seva dedicació hagi estat exclusiva, perquè també ha tractat altres gèneres, ha dedicat una part important de la seva creació a l'òpera contemporània i ha contribuït molt notablement a la consolidació d'aquest gènere, amb obres de gran nivell, que en ser programades han marcat molt clarament el sentit de la temporada on s'han inclòs. Aquest fet es va poder constatar en l'estrena d'Èdip i Jocasta al Liceu el 22, 26 i 27 de maig de 1986, en què, en un marc i un públic molt acostumat als repertoris habituals d'òpera, constituí una falca de modernitat amb un espectacle de gran qualitat. La repercussió que tingué fou molt notable i i d'una gran significació. 

Fuga, técnica e historia. Antoni Bosch Editor, 1980.

Pseudo Dionisio Areopagita. Los Nombres Divinos y otros Escritos. Edición, Traducción y Prólogo de Josep Soler. Zaragoza: Libros del innombrable, 2007 [1980].

Victoria. Barcelona: Antoni Bosch Editor, 1983.

Poesía y Teatro litúrgico del Antiguo Egipto. Una selección. Selección, introducción, traducción y notas de Josep Soler. Madrid: Ed. Libros Etnos, 1993.

Escritos sobre música y dos poemas. Barcelona: Boileau, Fundación Música Contemporánea, 1994.

Tiempo y Música, Barcelona, Boileau. Fundació Música Contemporània, 1999.

Otros escritos y poemas. Zaragoza: Libros del Innombrable,1999.

Nuevos escritos y poemas. Zaragoza, Libros del Innombrable, 2003.

J. S. Bach: una estructura del dolor. Boadilla del Monte (Madrid): A. Machado Libros, 2004.

Musica enchiriadis: una última mirada. Madrid: Scherzo, 2011.

Música y Ética. Zaragoza: Libros del innombrable, 2011.

Bruach, Agustí. Las óperas de Josep Soler. Madrid: Alpuerto, 1999.

Cuscó, Joan. Josep Soler i Sardà. De la vocació a l’ofici. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca del Penedès, 2001. [Ed. en castellà. Zaragoza: Libros del Innombrable, 2003]

Medina, Ángel. Josep Soler: música de la pasión. Madrid: ICMU, 1998.