Logo Institut del Teatre

Passeig de Gràcia / Plaça de Catalunya

Comparteix
Territori: Barcelona
Redactor/a: Raffaella Perrone
Descripció

Deambular per la ciutat és el tret distintiu del lloc teatral a Barcelona. A mitjan segle XIX, aquest itinerari portarà de la Rambla al passeig de Gràcia. En aquest darrer eix, inaugurat l'any 1827 amb la funció de connectar Barcelona amb Gràcia, quan la perspectiva de l'enderroc de les muralles (1853) i de fer l'Eixample (1859) encara no era prou clara, l'any 1840 s'obriren al públic els vivers municipals amb el nom de Jardins del Criadero, que en poc temps esdevingueren l'espai de moda del lleure de la ciutadania fora muralles, tal com succeïa en altres ciutats europees. Viena i Berlín eren exemples molt clars de ciutats que al voltant de la ciutat antiga estructuraven un sistema complex d'espais verds que funcionaven com a llocs d'entreteniment.

Altra vegada l'espectacle se situa en un espai fronterer, com ho havia estat la Rambla el segle XVII, però cridat a ser central. L'èxit del Criadero incentivà la creació d'altres jardins, com els del Tívoli (1849), els Camps Elisis (1853), la Ninfa (1857) i els d'Euterpe (1857). Eren unes àrees de lleure que naixien per iniciativa de societats recreatives que pretenien oferir als seus socis una bona combinació entre natura, diversió i cultura, però que a diferència del que succeí en altres capitals d'Europa mai no van arribar a ser zones verdes absorbides per la municipalitat en un disseny global de ciutat.

Del 1840 al 1861 els jardins del passeig de Gràcia eren espais verds de caràcter privat, tancats i independents entre ells. Tenien una identitat precisa, l'horari d'obertura era nocturn i festiu i apostaven per una especialització lúdica i comercial: música, ball, concerts, focs artificials, menjar i espectacles eqüestres. Eren llocs d'esbarjo a l'aire lliure per a un ampli públic benestant d'aristòcrates, burgesos i classes mitjanes.

A partir del 1860, amb l'aprovació del pla Cerdà, el perímetre dels jardins comença a reduir-se en una transformació que es produeix en paral·lel a la urbana. Va ser llavors que es van començar a construir els teatres d'estiu, en els quals, primer a l'estiu i després durant tot l'any, els barcelonins podien aplaudir espectacles de música, cant i declamació, així com prendre alguna beguda i passejar pels jardins. Els teatres d'estiu estaven compostos per estructures de fusta cobertes de tela. L'escenari de vegades es realitzava en obra i solia ser poc profund, encara que ja es projectava pensant que s'hi poguessin instal·lar bastidors. La temporada dels teatres d'estiu anava de la primera Pasqua fins a finals de setembre, encara que alguns allargaven el període fins a l'octubre.

Entre el 1861 i el 1875 el repertori dels teatres d'estiu es va centrar en gèneres teatrals i musicals, lleugers i d'entreteniment. A part de les temporades d'òpera italiana i francesa, la programació base dels teatres del passeig de Gràcia eren les operetes còmiques, les comèdies bufes, les sarsueles catalanes i castellanes, el sainet i els vodevils. Quan una peça obtenia una bona acollida al passeig de Gràcia tenia moltes probabilitats de saltar a l'Odeon, l'Olimp, el Teatre Circ Barcelonès o el Romea en temporada d'hivern. Encara que no eren obres de caire intel·lectual, van tenir el mèrit d'introduir el català en escenaris públics. Cap al 1870 alguns teatres del passeig de Gràcia, com el Prado Català (1863-1882) i el Teatre dels Camps Elisis (1861-1876) dedicaven els seus escenaris al circ eqüestre, mentre que el Teatre de la Zarzuela, especialment popular, alternava representacions de circ eqüestre i cancan.

Del 1875 al 1890 alguns d'aquests teatres es van fer estables. Com que havia crescut l'Eixample, ja quedaven dins la ciutat i estaven a l'abast del públic. Fou el cas del Teatre Jardí Espanyol (1870), del Tívoli (1875) i del Novedades (1884), propers a la plaça de Catalunya, i del Teatre Líric (1881), vestigi de l'antic Teatre dels Camps Elisis. Un aspecte important d'aquests nous teatres és que, encara que se situessin al costat del passeig de Gràcia, estaven emplaçats a l'interior d'illa. Així, al Teatre Jardí Español i al Novedades l'entrada des del passeig de Gràcia portava a uns jardins que envoltaven l'edifici teatral. El Tívoli tenia accés directe des del carrer de Casp i la seva façana posterior s'obria a un pati. Finalment, el Teatre Líric quedava completament d'esquena respecte al passeig, però l'entrada des del carrer de Mallorca permetia que els carruatges entressin al jardí i deixessin els espectadors directament davant la porta del vestíbul.

A la dècada dels anys vuitanta les edificacions de fusta es van transformant a poc a poc en autèntics edificis decorats a l'exterior i l'interior. Als teatres de més categoria, la sala es complementa amb salons de descans, cafès i sales de billar, dependències adjacents que converteixen l'anada al teatre no només en una forma d'entreteniment, sinó també en una trobada ciutadana. La funció social d'aquests llocs, doncs, es trasllada de l'exterior dels jardins a l'interior dels edificis. Les entrades es fan senyorials i les sales d'espera molt grans. L'espai interior s'enriqueix amb decoració i comença a estar il·luminat amb llums d'arc voltaic, deixant enrere la il·luminació de gas. La sala està rigorosament compartimentada per tal que el públic es distribueixi d'acord amb la seva condició econòmica.

La mateixa disposició dels habitatges de l'Eixample, on els propietaris ocupaven els pisos principals i els pobres les golfes, es reproduïa en certa manera als teatres, on l'aristocràcia i l'alta burgesia industrial s'asseien a les butaques de la platea i a les llotges principals, i la resta del públic a les galeries dels pisos superiors, fins a arribar al darrer pis, sarcàsticament anomenat paradís. El Teatre Líric, aïllat entre les noves edificacions de l'Eixample nord, posseïa al voltant de la platea una galeria de llotges i una galeria superior de seients fixos, mentre que les sales de l'Español, Tívoli i Novedades, més properes a la plaça de Catalunya, tenien un amfiteatre destinat a les classes populars.

Els teatres que van aparèixer com a herència dels jardins van mantenir un públic de classe mitjana-alta, que es desplaçava d'un local a un altre en funció de la programació. Les classes més cultes i progressistes solien ser fidels al Teatre Líric, mentre que el Tívoli era el local més accessible a tota classe social pels seus preus reduïts i els espectacles de baixa categoria. De vegades, alguns d'aquests teatres van ser escenari d'esdeveniments polítics, com el míting catalanista que es va celebrar al Novedades el 25 de juliol del 1893, o d'esdeveniments socials, com el te literari del Prado Catalán en honor dels poetes convidats als Jocs Florals de Barcelona del 1868, o el ball diplomàtic organitzat per Evarist Arnús al Teatre Líric durant l'Exposició del 1888.

I a la vegada que això succeïa, al voltant del 1888 amb l'Exposició Universal, el lloc del teatre desplaçà el centre de gravetat a la plaça de Catalunya. Fou allà, en la trobada no resolta de l'antiga ciutat emmurallada amb la nova, on la centralitat potencial no estava plenament materialitzada, l'indret on s'instal·laren construccions efímeres com el Circ Eqüestre Alegria (1879), el Teatre Ribas (1884), rebatejat com a Teatre Catalunya (1887), i el Panorama Waterloo (1888).

A partir del 1860, amb l'enderroc de la muralla i la consolidació del passeig de Gràcia com a nou eix de vida ciutadana, l'espai de la plaça de Catalunya s'havia convertit en una esplanada resultant de la confluència entre la ciutat antiga i el nou Eixample: una zona de trànsit, lliure d'edificació, en la que coincidien l'estació de Tarragona i la nova estació de ferrocarril de Barcelona a Sarrià, construïda el 1862.

Segons el projecte d'Eixample d'Ildefons Cerdà del 1859, aquella àrea s'havia d'edificar seguint un traçat d'illes de cases ortogonal a la Rambla, de manera que aquesta es perllongués per damunt de la Gran Via per tal de desembocar en una gran plaça arbrada que hauria hagut d'arribar fins al carrer del Consell de Cent. L'ajustament del primer projecte i la posterior versió del 1861 van suposar la desaparició de la plaça, però en el plànol de Modificació del projecte d'Eixample i reforma del 1863, entre el límit del nucli antic i la Gran Via encara apareixia un gran espai obert. Així que durant molts anys aquella zona es convertí en un lloc de ningú, adequat per instal·lar-hi estructures efímeres com les del passeig de Gràcia.

En la dècada del 1870 la plaça de Catalunya continuava sent un indret perifèric respecte a l'antiga Barcelona. Les desfilades, processons o parades militars de la Rambla morien allà. Solament prenia l'estatut de lloc quan s'hi muntaven els envelats on es feien els balls a les festes de Sant Joan, Sant Pere o la Mercè, encara que generalment la iniciativa corria a càrrec de societats privades. La resta de l'any el centre de la plaça estava ocupat per barraques i casetes de fusta que funcionaven com a bunyoleries, quioscs de beguda o paradetes de fira. La zona era d'uns quants propietaris que procuraven treure el major profit possible dels terrenys, llogant petites parcel·les a establiments provisionals.

D'aquesta manera la plaça va començar a configurar-se com un lloc de caràcter popular, semblant al que antigament havia sigut la part baixa de la Rambla. Quan al passeig de Gràcia es van posar de moda els teatres d'estiu, també s'establiren en el perímetre de la plaça de Catalunya diversos locals que funcionaven en la temporada estival: el Teatre Talia (1868-1872) era el més popular; el Buen Retiro (1876-1887), ben concorregut i amb fama de ser el més fresc, feia la competència al Tívoli, i el Quevedo (1876-1879), de reduïdes dimensions, era el més incòmode, però igualment s'omplia de públic perquè oferia representacions a preus econòmics. Eren pavellons de fusta d'un sol pis, emplaçats als costats de les primeres construccions, que s'alineaven en el perímetre de la plaça.

En comparació amb els teatres del passeig de Gràcia, els de la plaça de Catalunya no disposaven de grans zones enjardinades. Eren construccions molt simples i oferien espectacles que fluctuaven entre la sarsuela, l'opereta i el cafè cantant de tipus francès. També s'hi podien estrenar números de cancan, considerat impúdic en aquella època. Si el passeig de Gràcia era el punt de trobada consagrat a l'aristocràcia i la burgesia, la plaça de Catalunya tenia un caràcter més popular.

Amb vistes a l'Exposició Universal del 1888, l'Ajuntament hi realitzà unes obres de reforma acotades per eliminar les barraques del centre de la plaça, millorar l'enllumenat públic, arranjar la jardineria, plantar una línia d'arbres per enllaçar la Rambla amb el passeig de Gràcia, construir una font decorativa amb sortidor en el centre i instal·lar un arc triomfal al començament de la Rambla de Canaletes. Així com per a altres espais de la ciutat l'Exposició de 1888 significà un canvi important en quant al paisatge urbà global, la plaça de Catalunya seguí sent una gran esplanada sense urbanitzar on s'instal·laren infraestructures efímeres que en consolidaven la vocació lúdica. Durant els vuit mesos de durada del certamen, la plaça es veié més animada que mai, tant de dia com de nit. Els teatres, cafès i barracons estaven plens de gom a gom, junt amb les noves instal·lacions que s'hi havien muntat: el Panorama Waterloo, l'arc-cascada, la Pajarera Catalana i algunes altres casetes d'atraccions.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x