Barcelona. Carrer Mallorca, 277
Redactor: Raffaella Perrone
Dates: 1861-1876: Teatre dels Camps Elisis; 1881-1900: Teatre Líric o Sala BeethovenEl 1858, Feliu Cagé aixecà un teatret denominat Saló d'Estiu als Jardins dels Camps Elisis, inaugurats el 1853 a l'illa compresa entre els actuals carrers d'Aragó i Rosselló, i de Pau Claris al passeig de Gràcia. El saló era gran i pintat en el seu perímetre, a banda d'estar cobert per una simple vela cònica. Hi cabien fins a cinc-centes parelles de ball, amb una galeria al voltant sostinguda per 24 columnes de fusta. El 1861 s'hi construí un escenari a càrrec de l'escenògraf Luccini, i l'èxit de les representacions obligà a transformar la sala de ball en teatre, conservant la decoració i la pintura originals de Cagé.
El Teatre dels Camps Elisis funcionà de 1861 a 1876. Entre 1864 i 1865, sota la direcció de Josep Anselm Clavé, el teatre fou completament reformat per l'arquitecte Josep Oriol Mestres, que amplià l'escenari i construí llotges de prosceni i de platea, a més de dues fileres de seients darrere els bancs que voltaven la barana de la galeria.
Els Jardins dels Camps Elisis van desaparèixer el 1873 i en va restar el teatre només fins a 1876. Adquirit pel financer Evarist Arnús, que volia dotar la ciutat d'un auditori apte per als concerts i la música en general i situar-lo en la part nova de Barcelona, l'antic teatre dels memorables Camps Elisis fou reformat el 1881 per obra de l'arquitecte Salvador Vinyals i Sabaté. El nou edifici, amb una sòlida i elegant façana de gust neogrec, emergia envoltat d'uns jardins a la francesa sembrats amb tota mena d'arbres, plantes i flors. S'havia embellit l'espai amb un conjunt d'instal·lacions, entre les quals hi havia un estany i una romàntica cova, amb cascada, un gran gabial en el qual es podien admirar tota mena de volàtils, una torre del rellotge, de considerables dimensions, i un quiosc-cafè. A la façana principal, que donava al camí d'accés des del carrer de Mallorca, s'obria un elegant vestíbul de 6 per 13 m decorat amb dues escultures, en marbre blanc de Carrara, fetes per Josep Reynés: una en homenatge a Beethoven, que donava nom a la sala, i una altra en homenatge a Mozart.
La sala del Líric tenia capacitat per a 1.558 espectadors: 708 a platea i 850 a les galeries. Una elegant decoració modernista amb escultures de tonalitats blanques i daurades contrastava amb el sostre blau, que representava el cel del firmament, decorat per l'artista escenògraf Francesc Soler i Rovirosa. Al voltant de la platea, de forma ovalada similar a la del Liceu, es distribuïen una galeria de llotges que arribaven fins a l'escenari i una galeria superior de seients fixos amb bona visibilitat cap a l'ampli escenari, que permetia tota mena d'espectacles. La seva forma en absis li proporcionava una acústica perfecta, digna dels més alts elogis per part de la crítica especialitzada i de les diferents companyies que van passar pel teatre.
El teatre va cloure les activitats el 31 d'octubre de 1900. Es va intentar vendre l'edifici a l'ajuntament en un intent de reaprofitar-ne els elements per bastir-hi un nou teatre municipal, però la iniciativa no va obtenir resposta.
El primer Saló d'Estiu dels Camps Elisis oferia balls i vetllades musicals, fins que s'hi començaren a fer sarsueles i fragments d'òperes.
El 16 de juliol de 1862, al Teatre dels Camps Elisis, Josep Anselm Clavé va dirigir la primera audició d'una obra de Wagner que es va fer a tot Espanya: com a part d'un concert popular dels cors Euterpe, s'hi oferí la «Marxa triomfal» de Tannhäuser, amb gran èxit. Entre 1865 i 1868 es van representar òperes franceses, entre les quals cal destacar l'estrena a Barcelona de La dame blanche, de Boieldieu.
Inicialment, la programació del Teatre Líric volia comptar també amb música instrumental, encara que va ser un fracàs i va sobreviure de manera molt tímida. Així que ràpidament van començar les funcions de teatre i gènere líric. Al Teatre Líric, el 2 d'agost de 1881, s'estrenà Carmen, de Bizet. Entre 1881 i 1890 s'hi van convidar les millors companyies de teatre franceses, italianes i espanyoles.
S'hi van oferir des d'òperes molt famoses, com Il barbiere di Siviglia, de Rossini, fins a operetes populars, com Marina, d'Emilio Arrieta. En el gènere líric, era l'escenari alternatiu al Liceu durant l'estiu; allà es van reunir les principals orquestres i es van potenciar les presències internacionals. Des del punt de vista de la música, el wagnerisme també va fer la seva incursió en el Líric a partir de 1892 a través del mestre Antoni Nicolau. Cal destacar que al Teatre Líric una funció de teatre podia incloure diverses peces i durar unes cinc hores, amb diferents passatemps a l'entreacte. Tot plegat va servir d'embocall per a l'elegant públic barceloní, que finalment tenia un lloc per poder escoltar òpera també a l'estiu i alhora lluir els seus selectes vestits i exhibir les seves valuoses joies.
El nom del Teatre Líric va aparèixer més d'una vegada a les cròniques del Diario de Barcelona. Va ser molt famosa la festa de ball organitzada per Evarist Arnús el 1886 en ocasió de la cursa de cavalls que es feia a l'Hipòdrom de Barcelona, o els quatre concerts del reputat violinista Pablo Sarasate i els concerts del Conservatori del Liceu durant l'Exposició Universal de 1888.
Al Teatre Líric, el 15 de gener de 1898, es va estrenar Silenci, la primera obra del Teatre Íntim, en una sessió privada que va ser durament criticada per la premsa de l'època. Però quan un any després, el 16 de gener de 1899, es va estrenar L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, l'èxit va ser rotund. El Líric es va convertir en l'escenari oficial de l'Íntim fins a 1900, quan el teatre va tancar.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
