Logo Institut del Teatre
Territori: La Rambla, 115. Barcelona.
Dates: 13 abril 1899 – Cine Martí / 10 desembre 1906 – Teatre Poliorama
Redactor/a: Carme Tierz Grafià
Descripció

L'any 1796 la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, fundada el 1764, va instal·lar-se en una part de l’edifici de la Rambla que havia estat propietat dels jesuïtes i que avui es correspon amb la parcel·la on hi ha el Teatre Poliorama. Gairebé un segle més tard, el 1883, Josep Domènech i Estapà va projectar-ne la configuració actual, tot reformant una construcció preexistent en la qual ja havien intervingut quatre anys abans els arquitectes Josep Oriol Mestres i Isidre Reventós. La reforma, centrada sobretot en la façana de l’edifici, va situar Domènech i Estapé a l’avantguarda de les formulacions premodernistes que, més endavant, definirien la seva obra. La façana va integrar dues escultures de Manuel Fuxà, elements de ferro vist i relleus de terra cuita; el 1888, va incorporar-hi un dels seus elements més singulars, el rellotge que, segons va oficialitzar l’Ajuntament de Barcelona l’any 1891, marca l’hora «exacta» a la ciutat.

L’immoble renovat va incloure un local a la planta baixa (al pati cobert de la Reial Acadèmia) en el qual s’oferirien espectacles amb la intenció que els beneficis servissin per sufragar les despeses de l'entitat.  Aquella mateixa sala es va convertir el 13 d’abril del 1899 en el primer cinema de Barcelona –el Motographe Martí, rebatejat poc després de la seva inauguració com Cinematógrafo Martí i tancat l’any 1903–, i el 1906, en el Poliorama, després d’una remodelació projectada per un altre arquitecte de reconegut prestigi, August Font i Carreras –autor de la façana neogòtica de la catedral de Barcelona–, amb interiorisme de Miquel Moragas i Salvador Alarma i escultures de Lambert Escaler i Milà. La nova entrada del Poliorama, situada al fons del vestíbul –al punt on, avui dia, s’accedeix a la sala–, era un inventari dels cànons modernistes, amb una ornamentació espectacular: s’hi aixecaven dos arcs corbats entre els quals lluïa l'escultura d'una bella dama modernista, ricament abillada i obra d’Escaler i Milà. La magnificència ornamental modernista continuava en les decoracions de la sala i l'escenari, semblant als models d'Otto Wagner i Joseph Maria Olbrich. Per sobre de tot, destacaven les enormes valquíries realitzades en guix, que decoraven amb les seves pomposes ales els arcs de la sala, i els frondosos elements florals del sostre. La capacitat de la sala era llavors de 630 butaques –en realitat, cadires, ja que en aquell moment la platea no comptava amb fileres de seients subjectes a terra. El febrer del 1913, les notes oficials publicades als diaris informaven que el Poliorama estava realitzant reformes al seu local que possiblement tinguessin a veure amb la disposició de la platea, tot i que a les mateixes notes s’assegurava que les autoritats no prohibien la instal·lació de butaques o cadires soltes a les sales cinematogràfiques.

El Poliorama, dedicat principalment al teatre als anys vint i en exclusiva durant la Guerra Civil espanyola, va sotmetre’s a una restauració un cop acabat el conflicte bèl·lic, restauració enllestida per a la inauguració de la temporada 1939-1940, la nit del 6 de setembre de 1939. L’estrena del teatre restaurat va servir per retornar-li el seu nom original: entre les darreries de 1937 i l’inici de 1939, l’escenari de la Rambla, requisat per la CNT, va dir-se Teatre Català de la Comèdia.

L’alternança del cinema i el teatre va prosseguir als anys quaranta i cinquanta, fins que l’11 d’agost del 1963, el Poliorama (aleshores, sala d’exhibició cinematogràfica) va tancar les portes per reformar-se novament. Va reobrir el mateix any com a espai teatral (el 1976 va tornar a ser cinema). La següent remodelació significativa va tenir lloc a les primeries de la dècada dels vuitanta: el 1982, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van acordar fer-se càrrec de l’explotació del teatre durant un període de deu anys –cada administració havia de gestionar el recinte sis mesos a l’any–, i el 1983, la planificació de la que seria una de les etapes més importants del teatre –amb Josep Maria Flotats com a director artístic– va anar acompanyada d’unes reformes estructurals de l’edifici a càrrec de Josep Martorell, Oriol Bohigas i David MacKay (MBM). Aquest projecte naixia per la necessitat de millorar l'estat precari de les instal·lacions d'emergència i contra incendis i per complir les normatives vigents, però alhora es va aprofitar per realitzar modificacions a fi de millorar la visibilitat dels espectadors a la sala, suprimint columnes existents a platea i amfiteatre i ampliant la profunditat de l'escenari. El nou Poliorama comptava amb 638 localitats totals, 424 a la platea i 214 a l'amfiteatre. Flotats havia de debutar en aquest teatre el gener del 1984 amb Una jornada particular, però l’endarreriment de les obres va posposar la data del debut i va obligar l’actor i director a estrenar el muntatge al Teatre Condal.

Flotats va entrar al Poliorama, finalment, el 1985, i hi va sortir l’any 1994 per preparar el seu desembarcament al futur Teatre Nacional de Catalunya (TNC), encara en construcció. A la seva marxa, el teatre va convertir-se en seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (CDGC) –juntament amb el Romea–, sota la direcció de Domènec Reixach. Un any més tard, però, la Generalitat va anunciar la voluntat de privatitzar el Teatre Poliorama davant la pròxima inauguració del TNC i la impossibilitat de mantenir el teatre de la Rambla. Dues empreses, Focus i 3xtr3s, van competir per quedar-se amb la concessió, però finalment només 3xtr3s va presentar-hi la seva candidatura. D’aquesta manera, des del noranta-sis aquesta societat formada per Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa s’encarrega d’omplir de contingut aquest teatre històric.


Activitat

L’activitat cinematogràfica va ser la predominant els primers anys de vida del Poliorama, obert al cinema el 10 de desembre del 1906. Des del primer dia, però, s’hi va combinar al cartell pel·lícules i números còmics, de varietats, dansa clàssica i altres «atraccions» –com s’anomenava a l’època–, fórmula habitual als cinemes d’aquells temps. Tant fou així que, un dia abans de la seva estrena cinematogràfica, el Teatre Poliorama va inaugurar-se amb un xou que fugia de classificacions: Periquito el leñador, una comèdia lírica representada per autòmates. L’Ajuntament de Barcelona, que premiava els espectacles representats al Nadal «amb més gust, luxe i propietat», va concedir-li la medalla d’or pels seus vistosos decorats.

L’any 1913, les cartelleres anunciaven alguns programes exclusivament teatrals –concebuts per al simple entreteniment– al local de la Rambla, però el públic hauria d’esperar a la década següent per veure-hi teatre amb regularitat.

Fou a mitjan anys trenta quan l’escena va copar, per primer cop, el protagonisme del Poliorama: Margarida Xirgu (1933, 1934) o María Fernanda Ladrón de Guevara (1936) foren primeres actrius d’un teatre que estrenava obres de Josep Maria de Sagarra, Alejandro Casona o Xavier Benguerel, on Enric Borràs recitava versos de poetes catalans i s’homenatjava Guimerà posant en escena els seus drames immortals. Els anys de guerra van pujar al seu escenari un Homenaje a Rusia en suport a la Unió Soviètica i a les Milícies Antifeixistes; Indalecio Prieto hi va oferir un encès míting i Enric Borràs i María Teresa Moreno, entre altres intèrprets, hi van actuar en un festival en honor als combatents de l’Ebre, amb presència del president Companys. També un dels fets teatrals més remarcables d’aquest període, l’estrena de La fam de Joan Oliver, va tenir com a marc el Poliorama –o Teatre Català de la Comèdia.

El tarannà del teatre i de la seva programació va fer un gir de 180º amb l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona (26 de gener del 1939) i la implantació del règim franquista. Els sainets i les comèdies populars van ensenyorir-se de l’espai, que també va acollir funcions en benefici de la Falange Española Tradicionalista (F.E.T.) y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (J.O.N.S.).

El 6 de setembre del mateix any, i després d’unes obres de restauració, el Poliorama va inaugurar oficialment la temporada amb una companyia madrilenya, la del Teatro Infanta Isabel, i una comèdia d’Enrique Jardiel Poncela: Cuatro corazones con freno y marcha atrás. Aquesta estrena fixaria el to de la programació del teatre durant els anys quaranta: les companyies de Ladrón de Guevara o d’Enric Guitart van sovintejar-ne l’escenari, sobretot, la primera meitat de la dècada, alternant-se amb espectacles folklòrics com els de Concha Piquer, Manolo Caracol, Juanita Reina o Lola Flores, que van regnar a la segona meitat.
Arribats els anys 50, l’empresari Pedro Balañà va fer-se càrrec del local, i el cinema va desplaçar el teatre durant una llarga temporada. L’activitat cinematogràfica va mantenir-se fins al 1963, quan el mateix Balañà –atenent una petició que li va arribar de l’Ajuntament, segons va explicar l’empresari en una entrevista– va renovar i modernitzar el Poliorama per convertir-lo en una sala teatral. Tot i que es va obrir amb una comèdia d’Alfonso Paso a càrrec de la Cía. Manolo Gómez-Bur, la nova etapa va oferir espectacles memorables, d’aquells que marquen una època; espectacles que van oxigenar els escenaris, ofegats pel folklorisme del Règim. L’any 1965 s’hi van veure el Pygmalión de Bernard Shaw i Después de la caída, d’Arthur Miller, totes dues a càrrec de la companyia d’Alfonso Marsillach; La ópera de tres peniques de Bertolt Brecht, amb direcció de Josep Maria Loperena, o La zapatera prodigiosa de Lorca en posada en escena d’Esteve Polls i amb Amparo Soler Leal i Guillermo Marín com a protagonistes.

Igualment excepcional va ser la temporada 1967-1968, amb títols com Las mujeres sabias de Molière, dirigit per Miguel Narros. Pel que fa a la programació 1968-1969, va conèixer un dels grans esdeveniments teatrals de l’Espanya franquista: l’estrena a Barcelona del Marat-Sade de Peter Weiss, un espectacle revolucionari que va dirigir Adolfo Marsillach –intèrpret del Marquès de Sade– amb José María Prada, Emma Cohen, Gerardo Malla, Antonio Iranzo i un figurant anomenat Josep Maria Pou en el repartiment. Los Cátaros d’Alberto Miralles, grup valent i experimental, va jugar un paper fonamental en el muntatge, que comptava amb adaptació d’Alfonso Sastre.

La bona sintonia entre el teatre, el públic i la crítica es va esguerrar amb el canvi de dècada: el Teatro Nacional de Barcelona s’havia instal·lat al Poliorama, però la seva proposta no va quallar. El 1971, el teatre va tornar a tancar alguns mesos, tot i que la represa de l’activitat va brindar muntatges tan reeixits com el Sócrates d’Enrique Llovet dirigit per Marsillach. La cançó, la presentació dels Luthiers a Barcelona o les actuacions del Teatro Experimental Independiente (TEI) de Madrid van ser algunes propostes dels primers setanta. L’estiu del 1976, els rumors apuntaven a un nou tancament, però en la pràctica, les portes del Poliorama només es van tancar al teatre: el cinema va prendre altra vegada el relleu a l’escena, aquest cop després d’una ofensiva del productor Alfredo Matas, president de Cinesa. Però per no trencar la dinàmica de setanta anys d’alternances, el pas de Cinesa pel teatre de la Rambla tenia els dies –o els anys– comptats. Concretament, sis anys: davant el fet insòlit que el 1982 Barcelona no tenia cap teatre municipal, l’Ajuntament va iniciar converses amb la Reial Acadèmia de Ciències i Arts per quedar-se amb el Poliorama, una presa que perseguia també la Generalitat. Finalment, totes dues administracions es van repartir l’explotació del teatre durant un periode de deu anys: la meïtat d’una temporada la programaven els uns, i l’altra meïtat, els altres. Així doncs, al novembre del 1982 el Poliorama va tornar a la cartellera sota l’empara de la Generalitat.

El 1985, Josep Maria Flotats va aterrar al Poliorama amb el Cyrano que ell mateix protagonitzà sota la batuta de Maurizio Scaparro, i que va entrar l’endemà mateix de l’estrena (5 de febrer de 1985) en la mítica del teatre català. Després arribarien El despertar de la primavera,  Per un si o per un no, El dret a escollir i una llarga llista d’èxits, dirigits i –gairebé sempre– interpretats pel mateix Flotats. El Poliorama va ser per a l’actor el banc de proves del que a partir del 1997 seria el Teatre Nacional de Catalunya, del qual va ser impulsor i primer director: un teatre tutelat per la Generalitat però independent pel que fa a la línea artística, amb programacions simultànies i companyia estable com a eixos principals.

Flotats va deixar el Poliorama el 1994 amb unes xifres –18 produccions pròpies, 24 companyies convidades, més de 2.000 funcions i de 750.000 espectadors– que certificaven l’encert de la seva gestió. El TNC encara s’estava construint, però l’actor va preferir allunyar-se dels escenaris un parell d’anys per tal d’assumir els reptes del futur amb energies renovades. Pel que fa al Poliorama, convertit en seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (CDGC), va acollir espectacles del Piccolo Teatro de Milan de Giorgio Strelher, de Moma Teatre o de Mario Gas.

Amb la privatització del teatre i la gestió de 3xtr3s, Dagoll Dagom, Tricicle, Vol-Ras, T de Teatre, la Compañía Nacional de Danza 2 de Nacho Duato o la de Salvador Távora han estat convidats habituals del Poliorama; el teatre va batre rècords d’assistència de públic amb el seu espectacle més exitòs –El mètode Gronhölm, de Jordi Galceran, en cartell entre 2004 i 2007– i ha fet coexistir el teatre per a adults amb el familiar –«Viu el Teatre», d’Únics Produccions–, el flamenc –Òpera y flamenco es manté en cartell des de 2004– i amb esporàdiques incursions musicals.


Bibliografia

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres, Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.

Gallén, Enric. El teatre a la ciutat de Barcelona durant el règim franquista (1939-1954). Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985 (Col. Monografies de l’Institut del Teatre)

Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Edicions Proa: Ajuntament de Barcelona, 1995. (Col. Imatges-Barcelona)


Fonts iconogràfiques

<http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/home.do> [Consulta: 25 juliol 2017].

<http://www.lavanguardia.com/hemeroteca> [Consulta: 25 juliol 2017].

 

 


Enllaços

Continguts relacionats


Generar PDF

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x