Logo Institut del Teatre
Territori: Ronda Sant Pau, 27 (xamfrà amb carrer d'Aldana). Barcelona.
Dates: 4 desembre 1924 - 1948
Redactor/a: Raffaella Perrone - Jordi Jané
Descripció

L’empresari i promotor Josep Ventura i Gannau, director artístic dels teatres-circ barcelonins Tívoli i Novedades, va llançar la idea del Circ Olympia al president de la Societat Anònima Tívoli, Joaquim Cabot Rovira. El gener de 1923 Cabot presentava el projecte d’un «gran Teatro moderno de carácter eminentemente popular», amb la voluntat d’erigir un edifici monumental dedicat a l’espectacle (Carta dactilografiada a la Comisión de Ensanche, 1923).

Projectat per l'arquitecte Francesc Folguera, l'edifici fou un repte constructiu i tecnològic per l’estructura metàl·lica de la seva coberta i un equipament «modern» capdavanter entre els teatres circ europeus.

 

La forma d’amfiteatre, la inclinació de les grades, la gran cúpula central i l'estructura que sostenia la doble coberta metàl·lica estaven absolutament subordinades als criteris d’acústica i visibilitat. Per a la sala, Folguera va decidir adoptar un perímetre octogonal de 40 m de diàmetre, un costat del qual estava ocupat per l'escenari, que, amb 13 m d’amplària per 12 m de profunditat i 9 m d’alçària, oferia un espai per a qualsevol mena d'espectacle. Al peu de l'escenari es va situar la pista de circ, de 13 m de diàmetre, respectant les dimensions tradicionals dels teatres circ de l'època. Aquesta pista es podia convertir en zona de platea o en piscina, amb 2,5 m de fondària, on cabien 300.000 litres d’aigua per a espectacles aquàtics protagonitzats per animals i homes.

 

Al voltant de la pista la graderia es desenvolupava de forma concèntrica amb una inclinació que afavoria la visibilitat. Un passadís separava el sector més proper a l'escenari del sector més popular, i un amfiteatre al primer pis rematava l'espai interior, que en total permetia un aforament de 5.000 còmodes localitats i que en alguna ocasió havia arribat a gairebé 6.000 persones.

 

Una sèrie de locals annexos completaven l’edifici. Els departaments tècnics d’instal·lacions —calefacció, ventilació i aigua— i la sala de màquines, que convertien la pista en piscina, s'ubicaven sota la pista. Al voltant de la sala es distribuïen els despatxos, la cabina de projecció cinematogràfica, els camerinos dels artistes, una gran sala d'assaig i espais de serveis per al públic (banys, sala de fumadors, sales de tresillo i bars). A la planta baixa de la Ronda de Sant Pau s'obria el sumptuós Café-restaurant Olympia, i al soterrani hi havia una de les sales de billar més grans de la ciutat. Altres botigues, com sastreria i barberia, completaven els espais a la planta baixa del carrer d'Aldana, que també donava accés al soterrani, on es trobaven les quadres dels animals —elefants, tigres, lleons, óssos, cavalls, gossos i foques.

 

A la façana, d'un llenguatge clàssic marcadament noucentista i una presència monumental, hi destacava el porxo d’entrada, situat en xamfrà i pavimentat amb el mateix tipus de rajoles del carrer que continuaven vestíbul endins.


Activitat

Per les grans dimensions de l'edifici, la qualitat dels artistes i la proximitat a l’avinguda del Paral·lel, el Teatre-Circ Olympia va ser conegut popularment com el Liceu del Paral·lel. Les programacions alternaven circ, òpera, ballet, sarsuela, concerts, revista, teatre, pantomimes, cinema, boxa, lluita lliure, concursos de ball i, tant durant la Segona República com durant el franquisme, mítings polítics.

Va ser un dels coliseus de circ més importants d’Europa i va convertir Barcelona en escala imprescindible en els circuits circenses internacionals. Continua sent el gran referent dels nombrosos circs estables que es van edificar als Països Catalans els segles XIX i XX. Tenint en compte que el 1923 Barcelona tenia poc més de 727.000 habitants, la capacitat i les múltiples prestacions escèniques d’aquest equipament reflecteixen una visió del món de l’espectacle molt avançada per a la seva època.

El 1928 la Societat Anònima Tívoli va cedir l’Olympia a l’empresa Cinematográfica Verdaguer S. A., més tard convertida en Cinaes S. A. Si bé amb certes limitacions contractuals, Josep Ventura i Gannau va continuar com a director artístic fins al 1930. Del 1930 al 1936 l’equipament va tenir cinc directors: Josep Gibert, Manuel Sugranyes, Luis Corzana, Joaquim Gasa i Doroteo de Carlos.

A l’inici de la guerra civil s’hi va programar teatre de caire social i revolucionari, però el progrés del conflicte va obligar a tancar portes. El 1939 n’agafa la direcció el tàndem Joaquim Gasa-Luis Corzana, però la qualitat de les programacions decau ostensiblement, tant a causa de la postguerra espanyola com a l’esclat de la segona guerra mundial (1939-1945).

El 1944, l’Olympia (Olimpia des de 1940 per ordre del governador civil franquista Wenceslao González Oliveros) passa a mans de l’empresa AES, gestora del Circo Price de Madrid. Francisco Perezoff n’és director artístic un temps i Juan Carcellé (llavors empresari i director del Price) el relleva fins al tancament definitiu. Molt probablement, tants canvis en la direcció van entrelligats a la decadència i lamentable final del coliseu de la Ronda de Sant Pau.

Les programacions circenses de l’Olympia van tenir alts i baixos però sempre van ser internacionals i d’una qualitat molt estimable, amb grans temporades que han quedat a les hemeroteques i a la memòria dels afeccionats. En canvi, les cròniques coincideixen que, tret d’algunes excepcions, en els altres gèneres programats les diferents direccions artístiques no van acabar de trobar els espectacles adequats a les possibilitats del local i a les exigències del públic. Pel que fa a la música, la bona sonoritat de l’Olympia va atraure des de bon principi bandes de jazz i xarleston, concerts simfònics, flamenc i òpera (precisament, amb La Bohème de Puccini l’Olympia va tancar portes definitivament el 23 de febrer de 1947).

Enderrocat l’Olympia, hi ha hagut diversos intents –infructuosos– d’edificar un circ estable a Barcelona: Pere Balañá i Lluís Coma Cros (COYBA, 1958), Tortell Poltrona i Josep Maria Socías Humbert (Fundació pro Circ Olympia, 2007) i Associació pro Teatre Talia Olympia (president i portaveu: Toni Oller Castelló, 2007).


Bibliografia

Barrachina, Jaume; Canals, Miguel; Nadal, Jordi; Padrosa, Inés. Damià Mateu i Bisa (1864-1935). Empresari, promotor i col·leccionista. Peralada: Ajuntament de Llinars del Vallès: Associació Cultural Castell de Peralada, 2014.

Bech, Ramon. La història del circ a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2015.

Cabañas Guevara, Luis (pseudònim conjunt de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas ‘Moraguetes’). Biografía del Paralelo. 1894-1934. Barcelona: Ediciones Memphis, 1945, p. 261-267.

Carreras, Jordi. «Damià Mateu, una fortuna forjada en el comerç dels ferros». Diari Ara comarques gironines (5 desembre 2014), p. 14.

Carta dactilografiada a la Comisión de Ensanche (10 de gener 1923). Conservada a la carpeta 23.705 de l'Arxiu Municipal de Barcelona.

Folguera Grassi, Francesc. «Les armadures metaliques del Teatre-Circ Olympia». La ciutat i la casa, núm. 1 (gener 1925), p. 22-25.

Folguera Grassi, Francesc. Memoria del Teatre Olympia. Fons Francesc Folguera Grassi. Arxiu Històric d’Arquitectura de Barcelona. 

Folguera Grassi, Francesc. «La construcció del Teatre-Circ Tivoli S.A». Conferència del Centre Excursionista de Catalunya, 1924.

Fulletó descriptiu contingut a la Carpeta fotogràfica B-27. Arxiu Institut del Teatre.

Gasch, Sebastià. Desenes d’articles a la revista Mirador (1931-1936) i desenes a la revista Destino (1946-1974). També a Destino, sèrie de 14 lliuraments «Evocación del Circo Olimpia» (núms. 1667-1680, 13 setembre 1969-13 desembre 1969).

Jané, Jordi; Minguet, Joan M. Sebastià Gasch, el gust pel circ. Tarragona: Edicions del Mèdol, 1997, p. 219-225.

Jané, Jordi. 152 Volts de pista. Vol. 2. Tarragona: Arola Editors, 2013, p. 87-103. (Col·lecció Eines de Circ)

La Publicitat (novembre 1924), p. 5.

La Publicitat (6 desembre 1924), p. 5.

La Veu de Catalunya (28 novembre 1924), p. 2.

Luján, Nèstor. «El Circ Olímpia». Set dies d’El Observador (1992), p. 9.

Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.

Oller, Toni. «Teatre Talia-Olympia. Passat, present i futur». Teatre BCN (2009), p. 38.

Sempronio [Andreu-Avel·lí Artís]. Barcelona era una festa. Barcelona: Editorial Selecta, 1980.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013, p. 273-276.

Tomàs, Joan. Desenes d’articles a la revista Mirador (1929-1936).

Vinyes, Josep. Circo Olympia. Historia de una pista (1924-1947). Barcelona: Union des historiens du cirque, 1958.


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x