Logo Institut del Teatre
Territori: Pl. de les Arts, 1. Barcelona
Dates: 1996
Redactor/a: Carme Tierz Grafià
Descripció

«Un teatre de tots, per a tots, al servei de tots». Aquest era el lema amb què Josep Maria Flotats, director-fundador del Teatre Nacional de Catalunya, va definir el seu projecte teatral. Un projecte de gestació lenta i, ocasionalment, envoltat de controvèrsia: la monumentalitat de l’edifici que l’allotja –amb una superfície de 26.000 m2 i un perfil que recorda un temple clàssic– i la destitució sobtada de Flotats quan el teatre tot just iniciava la seva activitat van ser alguns dels assumptes que van alimentar el debat a l’entorn del TNC en els primers anys de la seva existència.

Max Cahner, conseller de cultura de la Generalitat del 1980 al 1984 i, més tard, comissari del projecte del TNC, tot just havia arribat a la conselleria quan es va entrevistar amb Josep Maria Flotats. El resultat de la conversa fou encoratjador: Cahner, convençut de la necessitat de tenir un teatre públic per desenvolupar una política teatral a llarg termini, va trobar un Flotats que somniava a aportar al teatre català l’experiència de vint anys de treball en els millors teatres públics de França. En efecte, l’actor havia après al Théâtre National Populaire, al Théâtre de la Ville i a la Comédie-Française quins eren els fonaments sobre els quals s’havia d’edificar un Teatre Nacional sòlid, i va importar el model al nostre país: Flotats considerava imprescindible disposar d’un gran edifici amb capacitat per contenir dues sales –de mitjà i gran aforament– i una tercera d’assaig amb un escenari idèntic al de la sala principal, a més de les oficines del teatre i els tallers d’escenografia, figurinisme, etc. Igualment, creia essencial crear una companyia de repertori per a les gires o establir col·laboracions amb la televisió catalana per produir espectacles. Si li donaven un edifici en condicions i carta blanca per contractar i programar, deia, acceptaria satisfet encarregar-se del projecte.

Després de descartar el Tívoli com a possible seu del TNC, el març dels 1987 es donava a conèixer l’emplaçament del futur teatre: uns antics terrenys de la RENFE situats entre els carrers Padilla, Ribes i l’avinguda Meridiana, i de titularitat municipal en aquell moment. Ricard Bofill, l’arquitecte del TNC, admetia que l’edifici tindria un tractament monumental per potenciar la zona, allunyada dels circuits culturals de la ciutat. El seu disseny, presentat al Palau Marc un any més tard, responia a les exigències de Flotats, amb dues sales d’exhibició i d’assaig i els tallers, uns equipaments tècnics capdavanters, més una escola de formació permanent dels actors, espais d’exposició, bars i restaurants. El cost de les obres, segons Bofill, pujaria a 2.000 milions de pessetes, i les obres acabarien l’any 1991. Les seves previsions van resultar optimistes, ja que la construcció de l’edifici no va començar fins al novembre d’aquell 1991 i l’octubre del 1995, dos anys abans de la finalització de les obres, la inversió de la Generalitat ascendia ja a 6.000 milions.

A l’hora d’explicar la relació del projecte amb la ciutat, Flotats no entenia l’operació urbanística del Teatre Nacional inserida dins un procés de reforma urbana més ampli, sinó com un focus que irradiaria cultura i transformaria la ciutat sencera. A Un projecte per al Teatre Nacional, llibre que recull el seu decàleg per al TNC, descobrim com era el teatre que somiava l’actor i director: un recinte amb galeries i amplis passadissos per a exposicions, restaurants, llibreries, videoteques, teatroteques, guarderia i botigues a disposició de tothom, tant si era espectador com si no. Flotats imaginava fins i tot la creació d’una «Vil·la Mèdici», un centre d’acollida i allotjament per a creadors que es comunicaria amb les instal·lacions del teatre, i el naixement d’un barri cultural al voltant de l’edifici.

Tal com va apuntar Antoni Ramon a El lloc del teatre: Barcelona fi de segle (2005), «l’arquitecte, Ricard Bofill, va recollir aquesta idea i va convertir, literalment, el teatre en temple amb la seva imatge exterior».

Però més enllà de la ideologia, el resultat urbà no deixa de ser decebedor. Al marge de qüestions estrictament estilístiques, hom enyora a les Glòries un projecte urbà global, un master plan, com el del Lincoln Centre a Nova York. Allà, el conjunt format per la Metropolitan Opera House, la New York Philarmonic i el New York State Theatre genera una plaça que actua de vestíbul urbà que acull el públic de les diverses sales. A Barcelona, al contrari, l'Auditori i el TNC més aviat sembla que es donin cops de colze. El primer, contenidor insignificant en el seu llenguatge arquitectònic, que no pel que fa a les dimensions. El segon, monument amb excés de significació. Ambdós, preocupats per marcar territori. Al Nacional fins i tot es planta una tanca verda al límit de la parcel·la, com un xalet en una urbanització. Cap espai comú, llevat de l'aparcament subterrani.

Pel que fa al programa funcional de les sales del TNC, Ramon apunta que es podria considerar hereu del del National Theatre de Londres (NT): «Més o menys com allà, un únic edifici engloba diverses sales. A Londres, la Olivier, la Lyttelton i la Cottesloe. La primera amb una disposició mig de teatre grec, mig de teatre elisabetià; la segona, un teatre a la italiana, i la tercera, una sala transformable. A Barcelona, la Sala Gran s’emparentaria amb la Olivier; la Sala Petita partiria del model de la Cottesloe, actualitzant-la, i la Sala Tallers seria, pròpiament, un espai buit. Arquitectònicament parlant, [...] la Sala Gran del TNC pren el santuari wagnerià del Festpielhaus de Bayreuth com a model, optant per la configuració amfiteatral, on l'espectador individual esdevé públic, és a dir, poble. Però passant del nivell de la ideologia al de la funció, la Sala Gran ha hagut de transformar-se per tal d’esdevenir un espai apte per a les representacions teatrals, i així, per exemple, l’embocadura ha hagut d’enfosquir-se. Al Teatre Estudi, els consultors escènics Dino Ibáñez i Michael Vantges, autors del projecte, parteixen de l’experiència del Cottesloe de Londres per crear una sala que es pugui transformar amb facilitat, sense necessitar d'una tecnologia especialment sofisticada. De dimensions ajustades al tipus de programació que acull, el Teatre Estudi ha donat resposta a allò que s'esperava d'ell: la capacitat de crear espais escènics diferents. Una de les grans qualitats del Teatre Estudi del Nacional és ser una sala transformable, moderna, i tenir la calidesa i la "màgia" que els llocs teatrals demanen».

El complex del TNC està integrat per dues estructures diferents. L'edifici principal, en forma de temple grec, acull la Sala Gran (870 localitats) i la Sala Petita (fins a 450 localitats), a banda del vestíbul principal, una zona per als artistes, oficines i tots els serveis complementaris. Té una superfície de 20.000 m2 coberta per un sostre a dues aigües que recolza sobre 26 columnes de 12 m d'alçada.

El segon edifici, de caràcter auxiliar, té una superfície de 5.000 m2 i acompanya la composició general. Té un aspecte alhora tradicional i modern. En aquesta estructura, s'hi troben els Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, on s'ha bastit la Sala Tallers (fins a 400 localitats), una sala polivalent en què es poden produir tot tipus d'espectacles.


Activitat

El 12 de novembre del 1996 va estrenar-se la primera producció del Teatre Nacional de Catalunya, però no a la Sala Gran, sinó a la Tallers, situada a l’edifici annex del temple vidrat que s’eleva sobre els jardins del teatre: Àngels a Amèrica. El mil·lenni s’acosta, primera part de la trilogia de Tony Kushner guardonada amb el Premi Pulitzer, que es va avançar gairebé un any a la inauguració oficial del recinte. El retard en la finalització de les obres a la Sala Gran va empènyer Josep Maria Flotats a posar en escena el text de Kushner a l'espai que en el projecte inicial es destinava a tallers d’escenografia.

El fet que el gran teatre de Catalunya emprengués el seu recorregut amb una obra d’un autor no català va despertar algunes suspicàcies, però l’espectacle va complaure tant el públic com la crítica. Flotats va signar la posada en escena i l’escenografia d’un muntatge que va comptar amb disset intèrprets, entre els quals Josep Maria Pou, Montserrat Carulla, Sílvia Munt, Ramon Madaula, Lloll Bertran i Pere Arquillué.

La inauguració oficial del TNC va tenir lloc en una data assenyalada, l’11 de setembre del 1997, i aquest cop sí, l’elecció de l’espectacle que va estrenar la Sala Gran –L’Auca del Senyor Esteve, dirigit per Adolfo Marsillach– va agradar tothom. El parlament que Josep Maria Flotats va pronunciar just abans de l’inici de la funció, però, va enutjar tant la Conselleria de Cultura com l’Associació d’Empreses Teatrals de Catalunya (ADETCA): el discurs censurava les mesures del conseller Josep Maria Pujals per regular les relacions entre el teatre públic i el privat, i va tenir com a conseqüència la destitució fulminant de l’actor i director al capdavant del teatre. La notícia saltava als mitjans el 24 de setembre, tretze dies després de l’estrena de l’Auca, i apuntava que Domènec Reixach, un dels fundadors del Teatre Lliure, substituiria Flotats en la direcció del teatre en acabar la temporada. En el moment que es va fer públic el relleu, Reixach era el director del Centre Dramàtic de la Generalitat (CDG), ens promogut per Max Cahner com a pas previ a la creació del Teatre Nacional que va iniciar les activitats el gener del 1981 amb La nit de Sant Joan de Dagoll Dagom, al Teatre Romea, i que es va dissoldre l’1 de juliol del 1998.

L’etapa de Reixach va donar passes per acostar el TNC a les sales alternatives: l’any 2000 va iniciar al Versus Teatre, la Sala Muntaner i la Beckett un cicle de lectures dramatitzades de textos sorgits del programa de beques del Nacional, i la temporada 2002/2003 va engegar el Projecte T6 de suport a la dramatúrgia catalana contemporània, una aposta per l’autoria jove que va trobar en Sergi Belbel un dels seus principals impulsors. Per aquesta raó, l’anunci el març de 2005 que Belbel rellevaria Reixach en la direcció del teatre a partir de la temporada 2006/2007 es va jutjar coherent: membre del consell assessor del Nacional, Sergi Belbel garantia una continuïtat pel que feia a la programació –amb la revisió i actualització del patrimoni teatral català i universal com a eix principal– i potenciava l’autoria jove del T6.

La formació de nous públics –obrint la programació al teatre familiar– i el suport a la dansa contemporània –amb la coreògrafa i ballarina Sol Picó com a assessora– foren altres dels objectius del nou director, que a més va aconseguir exhaurir localitats a la Sala Gran, sobretot, amb grans comèdies, repartiments de luxe i escenografies impactants: Les falses confidències, El ventall de Lady Windermere, La casa dels cors trencats o Agost en són bons exemples. El principal obstacle a què es va enfrontar Belbel, però, va ser la reducció de la inversió pública per efecte de la crisi econòmica, que va traduir-se en una retallada del nombre d’espectacles programats i en el tancament temporal de la Sala Tallers.

El juny de 2012 es va anunciar el nomenament de Xavier Albertí com a director artístic del teatre a partir de la temporada 2013/2014. Segons una nota emesa per la conselleria de Cultura, «el consell d'administració ha valorat la trajectòria professional de Xavier Albertí, la seva capacitat per elaborar una programació amb un alt nivell d'excel·lència i de qualitat artística i la seva idoneïtat per respondre als objectius estratègics del TNCۚ». Amb experiència en el terreny de la gestió –va ser director del Grec Festival de Barcelona del 1996 i al 1999 i de l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull del 2004 al 2006, entre altres càrrecs–, Albertí va afrontar una nova etapa en la vida del teatre en què l’aspecte econòmic prometia ser una de les dificultats principals. No obstant això, el nou director va saber rendibilitzar al màxim els recursos de què disposava i va reformular el model del Nacional, fent-hi conviure exhibició i pedagogia teatral, grans produccions i activitats paral·leles complementàries.

Un dels trets d’identitat del TNC de Xavier Albertí (2013-2021) és el que el director anomenava «Epicentre patrimonial», una via per acostar al públic algunes figures clau per entendre el teatre català modern, des de Pitarra o Guimerà fins a Brossa o Lluïsa Cunillé. L’Epicentre no només posava en escena peces d’aquestes figures clau, sinó que proposava debats, exposicions i altres activitats al voltant de la seva producció dramàtica.

D’altra banda, el projecte artístic plantejava el Teatre Nacional de Catalunya com un teatre per a la reflexió cívica, un lloc per preguntar, debatre i oferir respostes sobre els principals temes del nostre temps. Amb aquest propòsit, Albertí va crear «l’Eix temàtic». Com es llegia al web del TNC, «cada temporada gira al voltant d’un concepte temàtic, que actua com a centre neuràlgic de la programació i de les activitats relacionades. Les obres no se seleccionen arbitràriament, sinó que es busquen aquells textos que defensin temàtiques comunes, des de diferents perspectives i punts de vista». La frontera, la violència i la identitat van ser alguns d’aquests eixos.

La lectura de textos teatrals va ser una altra de les prioritats del TNC de Xavier Albertí. En col·laboració amb el servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, el TNC va organitzar Llegir el teatre, un projecte de clubs de lectura especialitzats en textos teatrals amb milers de participants, cadascun dels quals llegia una mitjana de set textos al llarg del curs.

El president, de Thomas Bernhard (dir.: Carme Portaceli), Molt soroll per no res, comèdia musical a partir del clàssic de Shakespeare (dir.: Àngel Llàcer), Liceistes i cruzados, de Serafí Pitarra (dir.: Jordi Prat i Coll) o El profesor Bernhardi, d’Arthur Schnitzler (dir.: Xavier Albertí) són alguns dels muntatges reeixits de l’etapa d’Albertí al capdavant del TNC. Una etapa que havia de tancar-se l’estiu de 2017 però que, atesos els bons resultats, va renovar-se fins al 2021.

L'estiu del 2020 es va anunciar que Carme Portaceli substituiria Xavier Albertí com a directora artística del TNC a partir de la temporada 2021/2022.


Bibliografia

Flotats, Josep Maria. Un projecte per al Teatre Nacional. Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya, 1989.

Ramon, Antoni; Aloy, Guillem; Alcázar, Ivan. «Apunts entorn l'arquitectura teatral a Catalunya: 2000-2010». Dossier L'escena catalana: Balanç d'una dècada (2000-2010)Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (Barcelona: Institut del Teatre), núm. 38 (2011), p. 115-125. <http://redit.institutdelteatre.cat/handle/20.500.11904/912>

Ramon, Antoni. «El lloc del teatre: Barcelona fi de segle». A: I Simposi internacional sobre teatre català contemporani. Barcelona: Institut del Teatre. Diputació de Barcelona, 2005p. 559 - 579.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x