Enric Rambal Garcia

Director, emprenedor, intèrpret

De formació autodidacta, Rambal va entrar el 1907 a treballar en la companyia valenciana del primer actor Manuel Llorens, en què interpretarà aviat papers de protagonista, com el de Pasqualo de L’ombra del ciprer de Rafael Martí Orberà (1910). Quan mor Llorens pocs mesos després (el 23 d’octubre del mateix any), Rambal s’orienta decididament cap a un gènere que aquells anys atreia una gran quantitat d’espectadors: el melodrama, en especial els que pertanyien a subgèneres molt específics, com el melodrama policíac o detectivesc, inspirat en moltes ocasions en les aventures cinematogràfiques per episodis. Es tractava, en qualsevol cas, d’un gènere clarament popular i poc valorat per públic i crítica.

No serà sinó fins ben avançada la dècada dels anys deu quan Rambal comence a adquirir fama i a gaudir d’èxits de públic al capdavant de la seua Compañía Dramática de Obras Policíacas Norteamericanas y de Gran Espectáculo Rambal. Amb la companyia viatjarà per tota la Península i pel nord d’Àfrica. En la consolidació va jugar un paper rellevant l’empresari andalús Tomás Álvarez Angulo, amb qui el 1920 iniciarà la primera de les seues campanyes per l'Amèrica llatina, que durarà tres anys. D'altra banda, en el títol mateix de la companyia ja figuren les seves claus d’identitat: els melodrames policials per un costat i les obres de gran espectacle per un altre. Serà tan important aquesta segona faceta, que és la que ha perviscut en la memòria de la professió, que qualifica Rambal com el rei de les tramoies teatrals; unes tramoies, per cert, de base molt tradicional, però que en algunes ocasions (per exemple en obres com Miguel Strogoff o Al Capone) no descarten la utilització d’efectes especials cinematogràfics o radiofònics.

La creixent complexitat dels seus muntatges posarà sovint en perill la supervivència econòmica de la companyia, que només podrà mantenir-se recorrent a successives campanyes per Amèrica. I és que les seues obres generaven gairebé sempre grans recaptacions, però aquestes anaven destinades a nous muntatges més complexos i més cars. Tot i aquesta feblesa empresarial, Rambal es mantindrà en el primer pla del teatre popular de la primera meitat del segle XX gràcies també a ser un pioner en la utilització no sols de la propaganda més convencional sinó, molt en especial, en la generació de notícies sobre ell i les seues obres.

Les grans dimensions dels seus muntatges el converteixen en un escenificador de grans espectacles, expert en la sincronització dels recursos escènics i la coordinació d’un nombre per regla general molt elevat d’intèrprets i comparses. Tanmateix, com a actor, la crítica i la professió van mostrar-se més dividides entre els qui lloaven les seues dots interpretatives i els qui li retreien l'exageració gestual i vocal. El seu treball de coordinació i supervisió el durà així mateix a signar com a coautor moltes de les adaptacions que estrenava. Entre els seus col·laboradors d’autoria, voluntaris o forçats, destaca Faust Hernàndez Casajuana, proveïdor també de trucs escenogràfics.

Durant la Guerra Civil va romandre a València, on estrenà algun melodrama revolucionari, com Temple y rebeldía, d'Ernesto Ordaz. Acabada la guerra, si bé no va patir represàlies per part dels vencedors, va veure com l’èxit dels seus muntatges començava a minvar a causa de l’aparició del tecnicolor al cinema i dels nous gustos del públic. Pràcticament en la ruïna, i havent deixat la companyia en mans del seu gendre, l’escenificador Roberto Carpio, va morir atropellat als carrers de València. Va ser pare dels també actors Enrique Rambal Sacía i Enriqueta Rambal Sacía.

Les posades en escena de Rambal van significar durant els anys anteriors a la Guerra Civil una opció per un teatre d’entreteniment basat en estructures melodramàtiques molt clàssiques, però adornades amb cops de sorpresa i amb decorats i tramoies de gran efecte. Un teatre per a un públic massiu que actualitzava les tradicionals comèdies de màgia i les obres de grand guignol amb recursos melodramàtics molt efectistes.

16 gener 1923. París-Lyon-Mediterráneo. Luis Linares Becerra i Javier de Burgos. Enrique Rambal. Teatre Princesa (València).

24 agost 1923. Los cuatro jinetes del Apocalipsis. Luis Linares Becerra. Enrique Rambal. Teatro Centro (Madrid).

26 maig 1925, El mártir del Calvario. Luis Grajales i Emilio Gómez. Enrique Rambal. Teatre Bretón de los Herreros (Logroño).

16 desembre 1927. Veinte mil leguas de viaje submarino. Pascual Guillén, Manuel Carballeda, Enrique Rambal. Enrique Rambal. Teatro Novedades (Madrid).

24 febrer 1928. Miguel Strogoff o el correo del zar. Emilio Gómez. Enrique Rambal. Teatro Novedades (Madrid).

27 maig 1933. Al Capone. Superproducción filmada. Faust Hernández Casajuana. Enrique Rambal. Teatre Principal (València).

16 octubre 1936. Temple y rebeldía. Ernesto Ordaz. Enrique Rambal. Teatre Eslava (València).

28 maig 1944. Rebeca. Manuel Soriano, Javier Pérez Bultó, Enrique Rambal. Enrique Rambal. Teatre Principal (Alacant).

Delgado, María M. Other Spanish Theatre. Manchester: Manchester University Press, 2003.

Ferrer Gimeno, Francisca. «Enrique Rambal y el género policial en la escena valenciana». Stichomyithia, núm. 2 (2004). <http://parnaseo.uv.es/Ars/ESTICOMITIA/numero2/estudios/Rambal.pdf> [Consulta: 22 maig 2013].

Ferrer Gimeno, Francisca. Enrique Rambal o todo por el teatro. València: Episkenion, 2013.

Martínez Ortiz, José. Rambal, mago de la escena española. Utiel: Gráficas Llogodi, S.C., 1989.

<https://images.app.goo.gl/hYhTVE5WcPhvEG6y7>

<https://images.app.goo.gl/nWjgbUwsogkP6NkTA>