La genealogia de la sala s’inicia l’any 1898, que és de quan tenim constància de l’existència de La Pajarera Catalana, un cafè concert instal·lat en una precària construcció de fusta. Com en altres locals, el negoci té els seus cicles d’ascens i caiguda. Així, l’1 d’abril del 1905 canvia de propietari i de nom i passa a anomenar-se Gran Salón del Siglo XX, i l’any 1908, per apropar-se al Montmartre parisenc, Petit Moulin Rouge.
L’any 1910, volent donar un salt en l’empresa s’enderroca la construcció existent per tal d’aixecar un edifici de caràcter permanent. El nou empresari, Pere Plantada, encarrega el projecte a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall, que ja tenia l’experiència del Còmic (1905-1906) i de l’España (1908), però que a El Molino va haver d’enfrontar-se a unes condicions de localització diferents. Raspall, format en el temps del modernisme, conté el llenguatge de la façana i l'acosta a l’esperit noucentista.
La sala s’inaugura el 17 de desembre del 1910 i per uns mesos canvia el nom pel de Petit Palais. De nou convertit en Petit Moulin Rouge, l’any 1916 se suprimeix el «Petit», i queda en Moulin Rouge. El canvi tal vegada podia estar justificat per la petita ampliació que es féu en planta baixa pel cantó de la casa veïna del carrer Vila i Vilà. A Catalunya sovint els teatres han guanyat molt per petites ampliacions.
L’any 1929, de ben segur pensant en l’activitat que es generaria a l’entorn a causa de l’Exposició Internacional a Montjuïc, l'empresari Antoni Astell encarrega la remodelació de la façana a l’arquitecte Josep Alemany i Juvé, el qual introdueix les aspes del local homònim de París que també han caracteritzat el local del Paral·lel.
Amb el franquisme el nom es castellanitza i perd el «Rouge», i el local obté un estatut més refinat. Però la sala, tot i ser un referent de la nit barcelonina, de mica en mica va entrant en decadència, i el 14 de novembre del 1997 es tanca amb l’espectacle Pluma y peineta, en el qual Merche Mar era la vedet.
Faran falta més de deu anys perquè s’obri El Molino una altra vegada, el 18 d’octubre del 2010, amb Made in Paral·lel. Entre les artistes que hi actuen reapareix Merche Mar. El projecte de BOPBAA Arquitectes —Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo— mantenia la façana de Raspall i Alemany, neutralitzant-la cromàticament i aixecant-hi per darrere el nou El Molino de cinc plantes.
La primera notícia que tenim del que es feia a La Pajarera Catalana procedeix d’un anunci de premsa de l’any 1900, un any després de la inauguració del local: «En este establecimiento se dan varias zarzuelas todas las noches y la entrada es gratis» (Permanyer 2009, p. 20). El negoci del futur Molino ja es recolzava més en les consumicions que no pas en l’espectacle. El 1901, amb la intenció no només de millorar la programació, sinó també d’oferir més serveis i de més bona qualitat, s’obre un restaurant (Badenas 1993, p. 123).
Durant tota la seva existència El Molino ha alternat gèneres diversos, i els canvis en la denominació han acostumat a recollir les variacions de l’activitat. Així, el 1905, el canvi de nom de La Pajarera Catalana pel de Gran Salón del Siglo XX ben segur que degué ser a causa del fet que el local deixà de ser un cafè concert per esdevenir cinema, el primer a Espanya a instal·lar un Cronophone Gaumont. Com era habitual, les projeccions d’aquell cine mut s’amenitzaven amb un pianista. De totes maneres, la sala alternava el cinema amb els espectacles de varietats.
Un breu parèntesi en la vida escènica del local s’obre l’any 1926, quan per poc temps esdevé seu de la Unión Patriótica Española de Miguel Primo de Rivera. Un altre se situa l’any 1936, quan, tancat a l’inici de la guerra, el Moulin no es torna a obrir fins al 1938.
A la fi de la guerra, enmig d'un àmbient autàrquic i repressor El Molino va saber mantenir l'aire popular dels locals del Paral·lel. Ben segur que el paper principal en aquest assoliment el van tenir els respondables del local des del 1942: Francisco Serrano i Vicenta Fernández Valle, Doña Fernanda, o senzillament Fernandita. Si els anys quaranta i cinquanta foren els de La Bella Dorita, Johnson, Escamillo i Pipper foren, entre d’altres, les figures dels anys seixanta i setanta.
L'any 1981, Doña Fernanda va vendre El Molino a Actividades Teatrales S.A., una empresa dirigida aleshores per Emilio Caballé i Ricard Ardévol. Els vuitanta són els anys d'Amparo Moreno, Lita Claver, Regina Do Santos, Eva León, Rosita Amores i La Maña.
L'any 1993, amb El Molino en crisi, Ricard Ardévol en ven la propietat a New Mill S. L., una empresa de Roberto Serrano, net de Doña Fernanda, que tampoc assoleix aixecar el local. Així, a finals del 1997 El Molino passa a mans d'uns empresaris russos. Les obres que aquests duen a terme a la sala la fan malbé. Un article de Lluís Permanyer i les campanyes veïnals aconsegueixen que l'Ajuntament aturi les destrosses. Els nous empresaris, Elvira Vázquez i Pedro de Miguel, endeguen un ambiciós projecte de modernització, però la vida d'El Molino continuarà essent convulsa.
Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel: nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelona. Barcelona: Amarantos, 1993.
Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona. Lleida: Pagès Editors, 1998.
Cabañas Guevara, Luis. Biografía del Paralelo, 1894-1934 recuerdos de la vida teatral, mundana y pintoresca del barrio más jaranero y bullicioso de Barcelona. Barcelona: Memphis, 1945.
Gasch, Sebastià. El Molino. Barcelona: Dopesa, 1972.
Palol, Miquel de. A: Tobella, Josep. El Molino. Barcelona: Edicions del Mall, 1984.
Permanyer, Lluís. El Molino. Un segle d’història. Barcelona: Angle Editorial, 2009.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Viena edicions: Ajuntament de Barcelona, 2013.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
