Gràcia

El sistema teatral de Barcelona es caracteritza per una morfologia estructurada per uns eixos i unes àrees que s’han anat configurant —han nascut, crescut i a vegades mort— al llarg de la història. Entre aquestes àrees teatrals, l’antiga vila de Gràcia té una força especial, en bona mesura donada per la pervivència d’un món associatiu d’origen vuitcentista i potser també per les decoracions de carrers per la festa major, una tradició d'un fort component escenogràfic.

El teixit de teatres de societats gracienques està format per fils diversos. Les sales d’entitats històriques, de rel catòlica i cultural com Els Lluïsos, el Cercle, el Centre i l’Orfeó Gracienc, constituirien una part de l'ordit d'aquest teixit, al qual s’afegirien altres locals, també de societats vuitcentistes, que en el període posterior a la mort del general Franco van passar a propietat municipal: el Centre Artesà Tradicionàrius (1985), en la seu de l’Artesà (1914), i La Violeta (2005), a l’antiga Sociedad de Fomento de la Villa de Gracia (1893), posterior Mútua d’Industrials i Comerciants de Gràcia. Un teixit del qual també formen part el Teatre Lliure (1976), a la Cooperativa La Lleialtat (1931); el Teatre Regina (1980), avui Jove Teatre Regina (1988), a l’Institut Llongueras; el Teatreneu (1988), a la Cooperativa de Teixidors a Mà (1890), i l’Almeria Teatre (2009), a la Casa d'Almeria; uns teatres, aquests darrers, de companyies i d’emprenedors teatrals que també es van instal·lar en les seus d’entitats de tipus i origen diversos. I amb l'ordit dels teatres a la italiana s’entrellaça la trama de les sales de petit format que han anat situant-se en espais variats: indústries, magatzems i fins i tot una perruqueria. Des de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia (1989) a la minúscula Ruqueria Querubí (2007), passant per d'altres com La Caldera (1995), una real fàbrica de creació, i Porta 4 (2010), on es complementa la representació teatral amb la formació teatral.