El 24 de febrer del 1837 un grup d’oficials de la Milícia Nacional reunits en el domicili d’un d’ells, el comandant Manuel Gibert, per tal de fomentar l’esperit de cos i d'aconseguir fons econòmics pensa a organitzar alguns balls al saló de la Llotja i al convent de Montsió, on era ubicada la caserna del batalló. No havia passat ni un mes quan habiliten en una estança del convent un teatre per a aficionats i creen la Sociedad Dramática de Aficionados, l’embrió del Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés. Constituït com a tal el 25 de febrer de l’any següent, ben aviat afegí «de Isabel II» al seu nom amb la intenció de guanyar el favor de la reina.
Inaugurat el 21 d’agost del 1837, el teatre del convent de Montsió té una vida breu. Això no obstant, ja abans d’haver d’abandonar l’antic convent, l’any 1840 algunes actes de la Junta Directiva fan referència a l’ànim de traslladar-se a «un local más espacioso y mejor dotado». Finalment, una Reial ordre del 22 de juny de 1844 declara la cessió al Liceu de l’antic convent de Trinitaris Descalços, en un lloc central de la Rambla. Nascut per iniciativa d’una societat privada, el Liceu volia ser un monument de la ciutat i un emblema de modernitat.
Després de refusar el projecte de l'arquitecte francès M. Thumeloup, se n'encarrega un altre a Miquel Garriga i Roca, arquitecte i acadèmic de Belles Arts, el qual vol adaptar el tipus arquitectònic del teatre a la italiana a les necessitats de l’entitat i els condicionaments del solar. Seguint «la marche» típica dels teatres d’òpera, l’entrada porticada dona accés al vestíbul, d’on arrenca l’escalinata principal que permet d'accedir al saló de descans situat al primer pis i als passadissos que envolten la sala. I separat d'aquests espais del públic, darrere el prosceni i l’embocadura s’estén l’espai de l’espectacle: l’escenari i les dependències annexes.
Davant d'aquest model canònic, representat pel Teatro alla Scala de Milà de Giusseppe Piermarini, del 1778, el Liceu presenta uns certs trets diferencials. D’una banda, en l’exemple italià les llotges estan estrictament compartimentades i s’obren a la sala mitjançant unes obertures que segons alguns crítics donaven una imatge fragmentada del teatre, monòtona, repetitiva i fins i tot trista, perquè semblaven com nínxols. Al Liceu, en canvi, seguint el model francès, la separació entre llotges es fa gràcies a un plafó de fusta més alt pel darrere, que es va rebaixant fins a arribar a l’alçada de l’ampit de la barana del pis.
D'una altra banda, i per tal d’encabir la típica composició en planta al solar irregular de què disposa, Garriga i Roca se les enginya per desmuntar les parts de l’edifici, com desconjuntant-les. I, en adonar-se que la forma en ferradura de la sala permet l’arribada de l’escalinata en un punt que no necessàriament s’ha de situar en l’eix longitudinal de l’edifici, produeix la trobada de la zona del vestíbul, escalinata i saló de descans, amb la de la sala i l’escena, allà on la geometria del solar li ho permet.
La discussió entorn la façana constitueix un episodi conflictiu en el desenvolupament del projecte i la construcció de la sala. Més enllà del seu valor estrictament arquitectònic, la façana a la Rambla havia de tenir un caràcter representatiu, social i polític. I sense que coneguem quina havia estat la solució de Garriga i Roca, el cert és que en contra del seu criteri la propietat imposa el disseny de l’escenògraf i maquinista francès Viguier. Una alternativa que de manera més submisa accepta l’arquitecte Josep Oriol Mestres, que s’havia incorporat al projecte, sense que coneguem exactament quan i per què.
El vespre del 9 d’abril del 1861 és una de les dates clau en la biografia del teatre. Al vespre pateix el seu primer incendi. Se'n salva el vestíbul, el saló de descans i els passadissos dels pisos. Josep Oriol Mestres, que s’havia convertit en l’arquitecte de confiança de la propietat, s’encarrega de la reconstrucció, que es va dur a terme en el temps rècord d’un any, i s'inaugura el 20 d’abril del 1862. Les obres van suposar la introducció d’una estructura metàl·lica tant en les bigues en voladiu de les galeries, com en les encavallades de perfils reblats de la coberta, quatre per a l’escenari i sis per a la sala. Per a la construcció de la nova caixa escènica, Oriol Mestres va comptar amb Eusebio Lucini, que la va projectar prenent com a referent la recentment acabada del Covent Garden de Londres.
Entre les reformes de la sala destaca la de l’estiu del 1909. És aleshores que s’instal·len les cadires de fosa i vellut realitzades per la foneria Damians i es renova la decoració amb nous guixos als ampits dels pisos, el prosceni i l’arc del prosceni, i se substitueixen les velles pintures del sostre. Aquesta és la sala del Liceu que perdura en els seus trets bàsics fins a l’incendi del 1994, tot i que amb els anys altres petites reformes suprimiren llotges, en primer lloc al quart pis i seguidament les centrals del tercer pis.
L’any 1986, una vegada ja constituït el Consorci del Gran Teatre del Liceu, es plantegen les primeres temptatives per a una renovació en profunditat de l’edifici, i s'encarrega a l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales i Rubió un conjunt d’informes (funcionals, tècnics i històrics) per tal de determinar la direcció a prendre per modernitzar el teatre. Per aquells anys Londres havia endegat la remodelació del Covent Garden. Calia seguir-ne les passes, i a més guanyar la Scala de Milà, que estava rumiant què fer al ritme lent de les administracions italianes. L’incendi del 31 de gener del 1994 hi intervé tràgicament i crea un marc condicional nou per als estudis en marxa.
Després de l’incendi, el projecte redactat per Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré l'havia de restaurar, reformar i modernitzar simultàniament. Sense voler reproduir literalment el passat, la sala del nou Liceu aparenta ser l'antiga però en realitat té bastants elements diferents. Alguns, més visibles, han suposat reduïr el nombre de llotges o han canviat la lluminària i les pintures del sostre. D'altres, més subtils, n'han alterat el pendent per a millorar-ne la visió.
Completar un programa funcional inacabat era un altre dels objectius del projecte. Cal no oblidar l'estretor del Gran Teatre. El Liceu, obra de la iniciativa de la burgesia barcelonina, de gran en tenia el nom i la sala. Era necessària l'ampliació de vestíbuls, salons de descans, escales i sobretot sales d'assaig, així com la dels espais d'oficines i la imprescindible botiga. Però el més important per tal d’estar a l’altura de les òperes de les ciutats capital era modernitzar la tecnologia de l'escena, així com els mitjans audiovisuals d'enregistrament de les representacions.
El 4 d’abril del 1847 el Liceu s’inaugura amb un programa ben divers: una simfonia, un drama, una dansa de tipus andalús i una cantata en italià. La barreja de gèneres en una mateixa vetllada era habitual en l’època. En la programació obres teatrals, normalment en castellà, s’alternaven amb d'altres de musicals, bé fossin òperes, sarsueles, ballets, concerts o espectacles de circ. I més enllà de les representacions escèniques se celebraven esdeveniments importants dins la vida del coliseu i de la societat burgesa barcelonina, com els balls de carnaval, quan amb taulons de fusta la platea s’aplanava i es perllongava per dins de l’escenari. Trencada la divisió entre sala i escena, el Gran Teatre del Liceu esdevenia una festa.
Al llarg dels anys el teatre va definint la seva programació anual, que a mitjan segle XIX s’estructura en tres temporades: la d’hivern, dedicada exclusivament a l’òpera; la de quaresma, en la qual s’alternen els concerts amb el ballet i l’opereta, i la de primavera, dedicada de nou a l’òpera o a l’opereta. De mica en mica la deriva de la sala va fent que sigui un teatre de òpera.
Després de l’incendi del 1861, el nou Liceu de 1862 referma la seva posició en la societat burgesa barcelonina i esdevé tant un centre de trobades polítiques i un club tancat (el Cercle del Liceu), com un teatre d’òpera. L’esdeveniment culminant d’aquest període és la Gran Exposició Universal del 1888, durant la qual el Liceu es converteix en un local concorregut per les personalitats més destacades de la reialesa europea, ja que era el teatre més gran i luxós que oferia la ciutat.
Espai de les classe dominants, el 7 de novembre del 1893, en la nit d’inauguració de la temporada, mentre es representa Guillaume Tell de Giocchino Rossini, l’anarquista Santiago Salvador llança dues bombes Orsini sobre la platea del teatre. Només n’explota una, que causa una vintena de morts.
Encara que no fos pas introduït a Catalunya pel Liceu, Richard Wagner és ben present en el Liceu de la fi del segle XIX. L’any 1883 s’hi estrena Lohengrin, acabant amb el domini de l’òpera italiana de Rossini, Bellini i Donizetti i de la grand opéra d’Auber, Meyerbeer o Halevy. De totes maneres, els wagnerians més ortodoxos, agrupats en l’Associació Wagneriana, fundada l’any 1901 per Joaquim Pena, criticaren les representacions de l’obra del mestre al Liceu, ja que es cantava en italià i s’interpretava per cantants no especialitzats en la tècnica wagneriana
Van seguir l'estrena de Lohengrin les de Tannhäuser l’any 1887, de La Walkiria el 1899, amb una moderna projecció cinematogràfica de fons i amb la sala a les fosques, seguint les directrius de Wagner, i la de Tristany i Isolda com a inauguració de la temporada següent. La culminació de l’arrencada wagneriana del Liceu esdevé amb l’estrena de Parsifal. Com que no es podia representar íntegrament fora de Bayreuth fins a l’any 1914, el Liceu decideix programar-la la nit del 31 de desembre de 1913, de manera que la llarga obra s’acaba l’any següent.
Malgrat la seva fama conservadora, el Gran Teatre del Liceu també ha estat modern. Al Liceu arribaren l’any 1917 els Ballets Russos de Diaghilev, amb el ballarí Nijinski, La dama de piques de Txaikovski i El Príncep Igor de Borodin, ambdues la temporada 1921-1922. L’avantguarda pictòrica també hi troba lloc: Parade d’Erik Satie o El sombrero de tres picos de Manuel de Falla, ambdues amb decorats de Pablo Picasso, es posen en escena al Liceu.
Malgrat que després de la revolta feixista del juliol del 1936 el Liceu es transforma en Teatre Nacional de Catalunya, el cert és que els temps no estaven per a grans espectacles, i de la programació solament podem destacar la representació d'El giravolt de maig d’Eduard Toldrà i Josep Carner.
La postguerra tampoc no és especialment lluïda, tot i que en un primer moment l’agermanament de l’Espanya franquista amb l’Alemanya hitleriana afavoreix la presència de les grans figures de la música germànica. L’any 1947 és una altra data clau en l’esdevenir de la sala. És aleshores quan Joan Antoni Pàmias arriba a la gerència del Liceu, un càrrec que exerceix fins al 1980. Sota el seu mandat el Liceu, amb les seves llums i ombres, va adquirint un perfil propi i va esdevenint un lloc més que digne dins els teatres d’òpera del món, i més encara pensant en el que es podia esperar d’una gestió privada.
La fama del Gran Teatre recolzava en la presència de les grans veus: Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Renata Tebaldi, Fiorenza Cossotto o Joan Sutherland i Jaume Aragall, Josep Carreras o Plácido Domingo, més que no pas en les escenografies anacròniques —encara que avui ens siguin entranyables— de Josep Mestres i Cabanes. Les posades en escena d’avantguarda poques vegades arriben a una sala freqüentada per un públic més aviat conservador, també en el gust. El 1955, quan ve la companyia de Bayreuth dirigida per Wieland Wagner i s'hi representa Die Walküre, és una de les rares ocasions en què se'n pot contemplar una.
Més enllà de l’afició operística de la ciutat, el Gran Teatre del Liceu oferia una imatge elitista, i en els anys de la Transició això li passà factura. Un titular de la revista Destino de l’any 1978 ho recollia significativament: «¿Muere el Liceo?». L’11 de desembre del 1980, com una au fènix, el teatre, en crisi no només social sinó també i fonamentalment econòmica, aixeca el vol amb la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu, constituït inicialment per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Societat de Propietaris; una institució a què s'integren la Diputació de Barcelona el 1985 i el Ministeri de Cultura el 1986.
Després de l'incendi del 1994, la nova etapa es consolida amb la inauguració, el 7 d'octubre del 1999 amb la representació de Turandot de Puccini, de la sala reconstruida i modernitzada.
de Alier, Roger. El Gran Teatro del Liceo. Historia artística. Barcelona: Francesc X. Mata, 1991.
Artís, Josep. Primer centenario del Gran Teatro del Liceo. 1847-1947. Barcelona: Artes Gráficas Quintilla y Cardona, 1950.
Bertran, Marc Jesús. El Gran teatre del Liceu de Barcelona: 1837-1930. Barcelona: Institut Gràfic Oliva de Vilanova, 1931.
Diversos autors. «El Liceu un teatre de tots». Barcelona. metròpolis mediterrània, núm 48 (setembre-octubre 1999).
Iborra, Joaquim. La Mirada del conserge: dietari del Gran Teatre del Liceu. Barcelona: Institut del Teatre: Gran Teatre del Liceu. 1999.
Pla i Arxé, Ramon (coord.). Liceu un espai per a l’art. Barcelona: Lunwerg: UPC: Fundació Gran Teatre del Liceu. 1999.
Solà-Morales, Ignasi de; Dilmé, Lluís; Fabré, Xavier. El Gran Teatre del Liceu. Reconstrucció i ampliació. Barcelona: Consorci del Gran Teatre del Liceu, 1995.
Tribó, Jaume. Annals 1847-1897. Barcelona: Amics del Liceu, 2004.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
