Guillem de Castro i Bellvís

Dramaturg

Membre de la petita noblesa valenciana, va ser oficial de les tropes encarregades de defensar les costes valencianes de les incursions dels pirates i, així mateix, va residir uns quants anys al regne de Nàpols, on va arribar a ser governador de la localitat calabresa de Scigliano. A la capital valenciana, on va residir almenys fins a 1619, va formar part de l'Acadèmia dels Nocturns (1591-1594) i en va fundar una altra, la dels Montañeses del Parnaso (1616). Traslladat a Madrid, va gaudir de la protecció del marquès de Peñafiel i de l'amistat de Lope de Vega i va participar activament en la vida literària i teatral de la capital d'Espanya. Castro és autor d'unes trenta comèdies, la majoria de les quals ell mateix va publicar en dues Partes (ambdues a València, el 1618 i 1625). Aquesta producció s'acostuma a dividir en dues etapes: la primera, que arribaria fins a 1599 (data de la segona estada de Lope de Vega a València), ens presentaria un Castro influenciat per altres dramaturgs valencians, com el tragediògraf Cristòfor de Virués i el canonge Tàrrega. En la segona, es fa cada cop més palesa la influència de Lope, fins al punt que se l'ha acabat considerant deixeble seu tot i ser pràcticament contemporanis.

La producció de Castro va restar majoritàriament oblidada després de la seua mort, amb l'excepció de la dilogia de Las mocedades del Cid i d'El Narciso en su opinión. I això perquè la primera va ser emprada per Corneille per a la seua tragèdia Le Cid, i la segona es considera una de les primeres comedias de figurón. En l'actualitat, però, s'han revalorat les obres de la seua etapa valenciana, en què Castro és molt hàbil utilitzant els recursos tràgics (El amor constante) i els dels espectacles i entreteniments cortesans (Los malcasados de Valencia). Ideològicament, a més, ens ofereix una visió pragmàtica i no gens calderoniana del matrimoni (Los malcasados o La verdad averiguada y engañoso casamiento) i una visió crítica de la monarquia absoluta, incloent-hi la defensa de la doctrina del tiranicidi (El amor constante o El perfecto caballero). El seu gust per retratar costums valencians de l'època el dugué àdhuc a emprar el català en algunes rèpliques (La verdad averiguada…). Hom pot qualificar la primera etapa de Castro com la culminació de la tradició teatral valenciana del segle xvi.

• Juliá Martínez, Eduardo (int. i ed.). Obras de D. Guillén de Castro y Bellvís. Madrid: Real Academia Española, 1925-1927.
• Oleza, Joan (int. i ed.). Obras completas I de Guillén de Castro. Madrid: Biblioteca Castro, 1997.

• Crapotta, James. Kingship and Tiranny in the Theater of Guillén de Castro. Londres: Tamesis Books, 1984.
• Faliu-Lacourt, Christiane. Un dramaturge espagnol du Siècle d’Or: Guillén de Castro. Tolosa: Université de Toulouse-Le Mirail, 1989.
• García Lorenzo, Luciano. El teatro de Guillén de Castro. Barcelona: Planeta, 1976.