Ciutat del Teatre

A Barcelona, encara amb la ressaca olímpica i amb una presència en ascens del teatre a la ciutat, l’any 1997 Lluís Pasqual presenta «un projecte de Ciutat del Teatre». El document és el resultat de l’encàrrec de l’alcalde Pasqual Maragall a Lluís Pasqual, quan aquest darrer tot just arribava de dirigir l’Odéon Théâtre de l’Europe. En el marc de les relacions aleshores existents entre l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, la Ciutat del Teatre, ho pretengués o no, no deixava de tenir un cert caire polític, ja que es constituïa com un pol artístic i urbà diferenciat del Teatre Nacional de Catalunya.

Amb detractors i defensors, la Ciutat del Teatre de Lluís Pasqual va ser vista, bé com un projecte personalista, bé com un intent de cohesionar tres institucions escèniques preexistents: el Mercat de les Flors, l’Institut del Teatre i el Teatre Lliure, que amb trajectòries distintes però complementàries, i per circumstàncies variades i no gaire planificades, havien anat aterrant al mateix lloc. No era, doncs, forassenyat pensar en una intervenció que donés una imatge global de l’oferta escènica que s’hi presentava i que alhora resolgués qüestions urbanístiques i de serveis indispensables.

L'opció de partida de la Ciutat del Teatre era la creació d'un conjunt orgànic amb un cert grau d'unificació. Un ens que donés resposta a dues funcions bàsiques: la formació, en mans de l'Institut del Teatre, i la producció i exhibició, al Mercat de les Flors i el Teatre Lliure. Segons Pasqual, els espais i els recursos humans i econòmics de la Ciutat del Teatre havien de ser concebuts d'una manera «transversal», donant-se suport els uns als altres. La Ciutat del Teatre s'havia de constituir com «una sèrie d'equipaments que la societat posa a disposició dels creadors i del ciutadà» (Pasqual, 1998, p. 13).

En el projecte de Lluís Pasqual, la Ciutat del Teatre actua de dinamitzadora del Poble-sec. «Aquest barri popular s'ha mantingut, per ara, força al marge de la renovació social i d'activitat econòmica que ha caracteritzat altres zones de Barcelona. Les actuacions que, arran de la implantació de la Ciutat del Teatre, s'hi puguin fer han de contribuir a revitalitzar-lo» (Pasqual, 1993, p.3).

El rol urbà de les arquitectures de la Ciutat del Teatre és hereu de l'Exposició Internacional de 1929. Ni aquell certamen ni les Olimpíades de 1992 havien resolt, ans al contrari, la integració del recinte del Palau de l'Agricultura —l'àmbit dels actuals Mercat de les Flors, Institut del Teatre i Teatre Lliure— amb el teixit de carrers de la ciutat. L'un i l'altre es donaven l’esquena en una situació encara present quan es convoca el concurs de la nova seu de l'Institut del Teatre. En el recinte de l'antic Palau de l'Agricultura, l'Institut del Teatre adopta una organització en planta semblant a la dels edificis del certamen. Una forma que ajuda a definir el caràcter aglutinador de la plaça Margarida Xirgu. L'atri que s'hi obre, emprant un llenguatge modern d’aparença tecnològica, ofereix una imatge espectacular, carregada d'al·lusions diverses.

Però si l’Institut del Teatre se situa amb una arquitectura moderna en l’antic conjunt del Palau de l’Agricultura, en canvi el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure confien en les arquitectures de l’Exposició Universal de 1929. Els edificis d'aleshores, obra dels arquitectes Josep Maria Ribas i Manuel Mayol, eren monumentals en les dimensions i rotunds en la volumetria. La seva arquitectura era alhora eclèctica en els detalls, inspirats a mitges entre l’arquitectura de Brunelleschi i el barroc andalús, i noucentista en la tria i l’ús de materials, com la terracota aplacada sobre murs estucats a la manera de la cartoixa de Pavia. El Lliure accepta aquest exterior, però el retoca, i buida l'interior per fer el seu teatre.

Més modest és el Mercat de les Flors, en el fons l'origen d'aquesta història. No deixa de ser curiós el paper de l'atzar com a desencadenant de la situació actual, ja que pot semblar que fos l’atzar allò que l'any 1983 va conduir Jean-Guy Lecat (l’explorador del Centre International de Créations Théâtrales, la companyia de Peter Brook) als Tallers Municipals de Montjuïc quan cercava el lloc escènic on representar la Tragédie de Carmen a Barcelona. La ciutat va posar els ulls en aquell lloc, i finalment el va institucionalitzar.

Estenent-se més enllà de l'àmbit del Palau de l'Agricultura, i reforçant d'aquesta manera la institució naixent, el projecte de Lluís Pasqual volia integrar en la Ciutat del Teatre els espais escènics del Teatre Grec i del Barcelona Teatre Musical. De totes maneres, malgrat que el terme Ciutat del Teatre havia arrelat, el projecte no tirà endavant.