Logo Institut del Teatre

Barcelona. Avinguda del Paral·lel, 60

Redactor: Antoni Ramon i Graells

Dates: 1903
Descripció

La primera notícia que ens ha arribat del Teatre Arnau procedeix de la denúncia del 17 de novembre de 1903 d'unes obres que es duien a terme en el solar ocupat per una taverna propietat de Jaume Estruch, oberta l'any 1899. Amb el nom de «Gran Salón Arnau» i amb un projecte atribuït a Andreu Audet i Puig, el teatre s'inaugura el 18 de desembre. La façana que caracteritza la imatge de l'Arnau deu ser d'aleshores, ja que en un programa del 25 de juny de 1904 apareix dibuixada amb les seves línies bàsiques.
Des d'una aproximació tipològica, el Teatre Arnau —nom que adopta l'any 1908— presenta una solució semblant a la d'altres locals del Paral·lel projectats per Andreu Audet o per Manuel Joaquim Raspall, que consisteix a organitzar longitudinalment la sala en tres naus: la central, més ampla, correspon a la platea en planta baixa i a l'amfiteatre en els pisos, i les laterals, a unes llotges obertes en planta baixa i a uns bancs correguts en els pisos. Una solució simple, econòmica i eficaç.
Mantenint els trets bàsics de la configuració inicial, l'Arnau es reforma successives vegades. El 1915 es reobre com a Folies Bergère, després d'instal·lar-hi uns diorames en un dels pisos i d'ampliar el local amb una sala per a festes després de l'espectacle, l'anomenat «Salón Bleu», la decoració del qual s'encomana a l'artista i crític Feliu Elias Apa, que realitza unes pintures sicalíptiques. L'any 1930 es duen a terme unes obres per convertir-lo en cinema. I de l'any 1982 és la darrera reforma important, projectada pels arquitectes Rosina Gallego i Mariano Sánchez García.


Activitat

Com altres locals de la zona, el Gran Salón Arnau oferia una programació diària en sessió contínua de tarda i nit on cabia «pantomima, atracciones y declamación», «a las 11 noche, sección especial. Teatre Català», comèdia, sarsuela, género chico, music-hall i, des de 1909, cinema.
La temporada 1905-1906 s'hi representen funcions dramàtiques catalanes matinals, en la primera de les quals es posa en escena Terra Baixa. Àngel Guimerà assistia sovint al teatre, i la seva presència ajudava a l'èxit de les representacions. «Més d'un cop, acabada la representació, fou Guimerà acompanyat al tramvia entre aplaudiments i visques, fervorosos i entusiastes» (Artís).
El 16 de setembre de 1911 és una data important en la vida de l'Arnau, ja que fou el dia del debut de Raquel Meller. I també ho és la del 31 de maig de 1915, quan té lloc la gala inaugural de les reformes endegades per l'empresari Eduardo Blasco. Batejada amb el nom de «Folies Bergère», seguint la moda d'afrancesar els noms de les sales d'espectacle de varietés, la sala viu una esplendor efímera. Rebatejada altra vegada com a "Arnau", pateix un declivi la dècada dels vint, fins que l'any 1927 inicia una etapa nova amb una programació fonamentada en vodevils, sarsueles i varietats.
El 18 de setembre de 1930, sota la direcció empresarial de Francesc Benages, es duu a terme la reforma del local per dedicar-lo més específicament a cinema. Tot just feia un any que s'havia inaugurat el Cine Coliseum. La programació cinematogràfica es va mantenir sense interrupció al llarg dels anys trenta, sempre sobre la base de programes dobles.
Durant els primers anys del franquisme l'Arnau va anar fent la viu-viu aplicant la fórmula del programa doble de cinema amb varietats entre les pel·lícules, fins que a final dels quaranta el llibreter i autor teatral Salvador Bonavia i el mestre Jaume Mestres van aconseguir reanimar la sala. Esdevingut cinema, l'any 1977 l'Arnau acull, gairebé de manera clandestina, un striptease de Christa Leem, l'Estriptis català, que Joan Brossa havia escrit l'any 1967 però que no s'havia posat en escena encara.
El 9 de juny de 1982, després de la seva llarga etapa de cinema, l'Arnau obre de nou com a music-hall després d'unes obres de reforma per quasi cent milions de pessetes. Pepe Buira n'és l'empresari i Violeta La Burra, Loles León i Amparo Moreno formen part del nou repertori de vedets de la sala. L'aventura dura fins al 7 d'abril de 1994, quan el Teatre Arnau tanca les portes en finalitzar la darrera funció d'Esto no es Broadway, amb Ángel Pavlovsky. De totes maneres la sala es torna a reobrir al poc temps d'haver-se tancat, amb una programació ben eclèctica.
Una programació breu, però més coherent, ofereix Ricard Reguant, que el 12 de desembre de 1995 s'instal·la a l'Arnau i hi estrena Blues en la nit, amb Àngels Gonyalons i Mònica Green. L'any següent un seguit de litigis entre la companyia i els administradors acaben als tribunals i amb el teatre tancat. Sense una línia artística ben definida, el 9 de juny del 2000 s'estrena la darrera obra posada en escena, C/ Amargura 13, de Diabéticas Aceleradas.
A partir d'aleshores el local pateix una existència amenaçada. L'abril del 2005 la propietat presenta a l'Ajuntament de Barcelona un projecte de residència d'avis. Contra aquests plans, i reivindicant l'ús del teatre, el 7 d'abril del 2006 el col·lectiu Espai Alliberat per a la Cultura «okupa» el Teatre Arnau. Els esdeveniments es desencadenen i la setmana següent l'Ajuntament es manifesta contrari al projecte de reconversió de l'Arnau en geriàtric. El 4 de juliol de 2007 el consistori barceloní dóna llum verda a l'aprovació del Pla especial urbanístic del Teatre Arnau amb l'objectiu d'expropiar l'immoble per a convertir-lo en un centre d'arts escèniques. Però els tràngols del local no s'acaben aquí, ja que l'any 2010 l'Església evangèlica xinesa, que havia esdevingut propietària del teatre, en promou la venda. Les negociacions amb l'Ajuntament no són fàcils, però finalment el 7 de febrer del 2011 el Teatre Arnau passa a propietat municipal.
Sense que en cinc anys s'hagin fet obres de manteniment significatives, ni que cap emprenedor, ni públic ni privat, hagi assumit la reobertura de la sala, l'Arnau, sense ús, ha continuat deteriorant-se. Un informe estructural d'octubre de 2016 ha establert el pèssim estat de la sala. A inicis de 2017, un procés participatiu endegat per definir els usos del nou Arnau marcarà el rumb a seguir pel local, el darrer exemplar de les antigues sales de l'avinguda del Paral·lel.


Bibliografia
  • Artís, Josep. «1. Teatros de Barcelona». Fons Artís A, caixa 36. Arxiu Històric de la Ciutat, Casa de l’Ardiaca.
  • Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Expedient 934 Foment; antecedent 11730 i 20014.
  • Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite: un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona. Lleida: Pagès, 1998.
  • Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Barcelona: Amarantos, 1993.

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x