Logo Institut del Teatre

El Cabanyal de València, l'Horta, 24-10-1834  València, l'Horta30-8-1895

Dramaturg

Redactor/a: Josep Lluís Sirera

Biografia

Fill de Juan Antonio Escalante, oficial de carrabiners nascut a Villena, i de Mònica Mateu, natural de Valladolid. Els pares viatjaven en vaixell d'Alacant a Marsella quan, davant la imminència del part, la mare d'Escalante va haver de desembarcar al port de València, on va nàixer el dramaturg. Morta la mare com a conseqüència del part, el pare —implicat a fons en la revolució liberal espanyola de 1835-1836— no va tornar mai a recollir el seu fill, el qual es va criar al valencià barri del Mercat a casa de les germanes Pont López, de família humil. Escalante va rebre, però, una educació consistent no sols en la instrucció primària, sinó també en classes de dibuix, literatura i francès, que s'impartien en la societat El Liceo Valenciano, centre de la vida intel·lectual valenciana del període. Bon dibuixant, Escalante trobà feina com a pintor de palmitos (ventalls), professió que va exercir bona part de la seua vida.

L'assistència a les classes i a les vetlades literàries d'El Liceo va influir en el seu interès pel conreu de les lletres, que, a banda d'algunes col·laboracions en premsa, des de molt aviat es va centrar en el teatre. De 1855 daten les seues primeres obres (dos miracles vicentins: La muda i La vanitat castigada, de bona factura), i de 1858, la seua obra més ambiciosa, un fluix drama romàntic en quatre actes i en espanyol (Raquel) sobre el tema de la jueva de Toledo, imprés gràcies a la baronessa de Benimuslem, que el va ajudar al començament de la seua carrera. Escalante va provar sort en el món literari de Madrid, on va viatjar el 1857. La realitat no correspongué a les seues expectatives i retornà, doncs, a València el 1858, on el 1857 havia nascut el primer dels seus fills (Eduard Escalante i Feo, també dramaturg), i es casa amb la mare, Amalia Feo, amb qui tingué un total de nou fills. Complementa els seus ingressos amb els que obté per l'escriptura de diversos sainets, gènere en què aviat destaca per la seua capacitat de descriure de forma sintètica però molt teatral els costums de les classes populars de la capital valenciana, de què va ser un observador atent i crític. Escalante va escriure més de cinquanta obres, la immensa majoria bilingües, amb les excepcions de la ja esmentada Raquel, la sarsuela Angelito (1864) i l'adaptació d'El judío errante d'Eugène Sue (1973), en col·laboració amb Francesc Palanca i Roca.

Després d'unes primeres obres com El deu, el déneu i el noranta (1861) o Un grapaet i prou (1868), que van gaudir d'una acollida favorable, Escalante obtingué el primer gran èxit amb La processó per ma casa (1868), a què en seguiren d'altres com Bufar en caldo gelat (1869), sobre el deler de la petita burgesia valenciana d'aparençar un estatus superior; La falla de Sant Josep (1870), en què combina l'excessiva afició dels valencians per la festa i la seua submissió davant els forasters; El trovador en un porxe (1870), un hilarant retrat de l'activitat dels teatrets d'aficionats; un gran retrat costumista de les cases de veïnatge és L'escaleta del dimoni (1874), mentre que a Tres forasters de Madrid (1876), possiblement la seua obra mestra, combina tots els seus temes favorits: el deler per aparençar, l'embadaliment davant els forasters i la llengua que parlen (òbviament, l'espanyol) i l'exaltació del tipus positiu de valencià (treballador, humil i caut). Els exemples devastadors del deler adés esmentat els podem trobar en altres obres ben destacables: Les xiques de l'entresuelo (1877), L'herència del rei Bonet (1880) o Les coentes (la seua obra pòstuma). Comptat i debatut, malgrat el tòpic que feia crítiques amables de la societat valenciana del seu temps, aquestes crítiques en algun moment semblen tan encertades com escassament benèvoles, malgrat que el gènere impose un final en positiu dels conflictes tractats.

La majoria dels seus sainets són peces en un acte, tot i que alguns en tenen dos i se situen en la frontera mateixa de la comèdia de costums: Tres forasters... mateix i també El tio Cavil·la (1873) i Una sogra de castanyola (1875). Malgrat les limitacions de la forma escollida, Escalante excel·lí en la capacitat per traçar, de forma sintètica tot i que plena d'expressivitat, tipus i situacions. Usà així mateix, i de forma magistral, els recursos de la llengua, en especial els que es deriven del bilingüisme.

L'èxit que les obres d'Escalante van obtenir durant els anys setanta i vuitanta del segle xix el va dur a ser reconegut pels intel·lectuals renaixentistes valencians (com Teodor Llorente, amb qui mantingué amistat) i per la bona societat valenciana, cosa que li va permetre estrenar al Teatre Principal de València i publicar les seues Obras completas, en tres volums, el 1895. Va deixar també el seu treball de pintor de ventalls i passà a ser secretari de la Junta de Beneficiència de la província de València. Després de la seua mort se li van retre diversos homenatges.


Significació

L'èxit del teatre d'Escalante va afavorir des de molt aviat que se'l considerés com el virtual fundador del teatre valencià i que les seues obres esdevinguessen models a imitar pels autors posteriors (hom parla d'epigonisme per referir-se als sainetistes valencians de les primeres dècades del segle xx), en perjudici d'altres alternatives més ambicioses (comèdies llargues, drames, etc.). Tot i això, és innegable que Escalante va posseir com ningú la capacitat per esbossar amb pocs elements, majoritàriament lingüístics, tipus ben representatius de la petita burgesia i de les capes populars de la ciutat de València, ja que el seu teatre, a diferència de molts dels sainetistes anteriors o, fins i tot, contemporanis, és clarament urbà. Per altra banda, Escalante no és sols un molt bon dibuixant de tipus, sinó que construeix amb cura les seues peces, tot perfeccionant-les estructuralment segons n'avança l'escriptura, ja que podem apreciar una clara progressió des dels sainets i quadres de costums inicials (com La processó...) fins a les petites comèdies posteriors, amb gotes fins i tot sentimentals: és habitual presentar el triomf de la parella dels joves enamorats sobre els seus pares dins l'estil clàssic de la comèdia.

Per altra banda, el caràcter bilingüe de la seua escriptura és un procediment teatral per assolir determinats efectes còmics, més que no pas conseqüència del procés de castellanització de la societat valenciana, que Escalante òbviament també retrata; val a dir, doncs, que el valencià d'Escalante se'ns presenta més ric i viu del que l'esmentat bilingüisme podria fer-nos pensar.


Estrenes

9 maig 1868. La processó per ma casa. Amàlia Mondéjar, Leandre Torromé. Teatre de la Princesa, València.

9 gener 1869. Bufar en caldo gelat. Amàlia Mondéjar, Leandre Torromé. Teatre de la Llibertat [antic Princesa], València.

29 gener 1870. La falla de Sant Josep. Amàlia Mondéjar, Leandre Torromé. Teatre de la Llibertat [antic Princesa], València.

28 febrer 1870. El trovador en un porxe. Amàlia Mondéjar. Leandre Torromé. Teatre de la Llibertat [antic Princesa], València.

17 febrer 1873. El tio Cavil·la o a divertir-se a un poblet. Loreto Bru, Leandre Torromé. Teatre de la Llibertat [antic Princesa], València.

29 febrer 1876.Tres forasters de Madrid. Amàlia Mondéjar, José Contreras. Teatre de la Princesa, València.

25 gener 1877. Les xiques de l'«entresuelo». Amàlia Mondéjar, Manuel Llorens. Teatre de la Princesa, València.

16 juny 1878. Les criaes. Amàlia Mondéjar, Ascensio Mora. Teatre Principal, València.

20 març 1884. La Patti de Peixcadors. Loreto Bru, Manuel Llorens. Teatre Circ de Colon, València.


Publicacions

Escalante, Eduard. Teatre original complet. 2 vol., estudis i edició de Josep Lluís i Rodolf Sirera. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1995.


Bibliografia
  • Aracil, Lluís Vicent. «Els sainets d’Eduard Escalante». A: Sirera, Josep Lluís i Rodolf. Revistes valencianes. València, 1990, p. 221-264.
  • Blasco, Ricard. Els valencians de la Restauració. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1981-1986.
  • Carbó, Ferran; Rosselló, Ramon X.; Sirera, Josep Lluís (ed.). Escalante i el teatre del segle xix (precedents i pervivència). València/Barcelona: Institut de Filologia Valenciana, 1997.
  • Ferreres, Rafael. Eduardo Escalante, el hombre y la obra. València: Prometeo, 1967.
  • Gómez Martí, Pedro. Los tipos psicológicos del pueblo valenciano y su representación en el teatro de Escalante. València: Diario de Valencia, 1920.
  • Sanchis Guarner, Manuel. Els inicis del teatre valencià modern, 1845-1874. València: Universitat de València, 1980.
  • Vilanova, Manuel V.; Sirera, Josep Lluís (ed.). Les arrels del teatre valencià actual. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 1993.

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x