Logo Institut del Teatre

diversos autors


Redactor/a: Àlex Broch

Descripció

Antígona és el personatge femení de la tragèdia grega que, al llarg de la història, ha tingut més interpretacions i lectures en les diverses dramatúrgies occidentals. També en la catalana. Totes aquestes noves aproximacions o reinterpretacions dels personatges cabdals de la tragèdia grega, tant en els vessants humà i psicològic com en l'ideològic, els acaben convertint en un arquetipus de comportament. Establir les claus d'interpretació i definició d'aquest arquetipus, que bascularà més sobre un eix o un altre dels possibles que l'obra mostra, és el que donarà lloc, segons la posició que l'autor vulgui proposar o defensar, a les diverses interpretacions que es fan de l'obra matriu original; en aquest cas, de l'Antígona de Sòfocles.

Antígona, filla d' Èdip i germana d'Ismene, Etèocles i Polinices, s'enfronta al dubte de ser fidel als lligams de la sang o la llei natural a favor del germà mort, Polinices, o a obeir les lleis de la ciutat-estat de Tebas, on regna el seu oncle Creont, que és qui ha dictaminat les lleis que prohibeixen l'enterrament del mort, Polinices, però no d'Etèocles, també mort en combat però que rebrà els honors de la ciutat. Qui desobeeixi aquesta llei serà, alhora, condemnant a mort. Antígona sap que si pren la decisió que creu que moralment ha de fer serà condemnada, però pren la decisió d'enterrar el germà. Com a conseqüència d'aquest acte també moriran altres personatges del seu entorn, la qual cosa intensifica el sentit de la tragèdia. Els  dos personatges enfrontats seran Creont, el rei i representant del poder, la llei i l'ordre de la ciutat-societat, i Antígona, que es rebel·la i es revolta contra una llei que considera (i és) injusta. Amb un acte d'extrema generositat dona la seva vida per tal que les roans de les lleis humanes, més justes, es compleixin. Les dues raons queden enfrontades i, com a dictat màxim i inevitable de la tragèdia, totes dues són, per motius diferents, perdedores. A partir d'aquest conflicte i de les raons d'un o altre personatge de la tragèdia i el que representen (Creont, ordre i llei; Antígona, revolta i llibertat), les interpretacions i defenses d'una o altra posició queden obertes. Aquestes interpretacions, encara que no sempre, poden ser influïdes per diferents contexts i situacions històriques o ideològiques, que potencien més un o altre personatge i donen lloc a les diverses lectures del mite.


Significació

Més enllà de les antígones conegudes i reconegudes de Cocteau (1927), Anouilh (1946) o Brecht (1959), la dramatúrgia catalana també ha creat al segle xx un repertori d'obres centrades en el personatge grec. Són les antígones de Guillem Colom (1935), Salvador Espriu (1939), Joan Povill (1961), Josep Maria Muñoz i Pujol (1967), Romà Comamala (1986) i Jordi Coca (2002). Les de Colom, Povill i Comamala mostren un vessant o una interpretació no gaire freqüents en la interpretació històrica del personatge —i que, probablement, només s'entenen en un context hispànic—,  que participa de la religiositat i els valors catòlics de l'existència: el valor de l'amor (Colom), la mort d'una màrtir (Povill) i un drama de fe a la recerca de la pau interior i de consciència religiosa (Comamala). Contràriament, les altres tres mostren i presenten aspectes diversos del que és una reflexió social i politica. La importància història de l'Antígona d'Espriu és clara. La primera versió és de 1939 i és la que més clarament mostra la posició de l'autor, que demana —després de l'horror i condemna de la guerra entre germans, al·lusió a la Guerra Civil espanyola— la pietat i el perdó. L'actitud d'Antígona s'enfronta a la venjança del vencedor, mentre l'obra mostra com el poble, al marge dels interessos que estan en conflicte, sempre en serà el veritable perdedor. L'Antígona de Muñoz Pujol reivindica i cerca la veritat que li amaga el poder, Creont, en una postguerra franquista, en què el dèficit de la manipulació intencionada i la corrupció no tenien cap mena de control. Jordi Coca, per la seva banda, socialitza el conflicte d'Antígona i l'estén als altres membres de la comunitat, fent-los solidaris d'un conflicte general que els enfronta a les forces del poder corrupte, destructor i despòtic.   


Bibliografia
  • Badia, Alfred (1985). «Antígona» i «Fedra» de Salvador Espriu. Barcelona: Empúries.
  • Malé, Jordi (2002). «Pròleg» a l'Antígona de Jordi Coca. Barcelona: Proa.
  • Ragué i Àrias, Maria Josep (1990). Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle xx. Sabadell: Ausa.

 


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x