DescripcióLluís-Anton Baulenas va néixer a Barcelona el 1958. És llicenciat en filologia catalana. Va haver de practicar una gran varietat d'oficis i durant deu anys va treballar en l'ensenyament. A partir de 1980 ha de dur una doble vida a causa de la seva dedicació al teatre de cabaret com a actor-autor-director en el Grup Íntim de Teatre La Darrera (Col·loqui nocturn, de Dürrenmatt, Espectacle Vian, Històries negres i Frenopàtic), que haurà d'alternar amb altres activitats. L'any 1987 decideix dedicar-se únicament a la literatura i al teatre, i ha obtingut diversos premis: el Jacme Marc i el Documenta, de narrativa; el premi La piga, de narrativa eròtica; els premis de teatre Ciutat d'Alcoi i el de l'Associació d'Actors i Directors, i el premi Josep M. de Sagarra per la traducció de Donar al Cèsar, de M. Yourcenar, publicada en aquesta mateixa col·lecció. És autor d'un Manual de llengua catalana, ha fet versions actualitzades de textos clàssics (Llibre de les bèsties, de R. Llull, Crònica de Jaume I i Faules i exemples, de F. Eiximenis) i ha conreat amb éxit el camp de la narrativa (Qui al cel escup…, Sus Scrofa, Neguit, La profecia, Càlida nit i Rampoines-451). Baulenas, és però, home de teatre i els seus textos confirmen que ha assolit els complicats coneixements de l'ofici en un grau molt elevat. És autor de No hi ha illes meravelloses, Melosa mel, El pont de Brooklyn, El xuclador i La ben calçada. Baulenas col·labora habitualment als diaris Avui i El Periódico.
No hi ha illes meravelloses és un text de teatre divertit, aparentment despreocupat i amable, que deixa, en canvi, el regust amarg del dolor íntim dels seus personatges. Baulenas dibuixa, amb un bon domini de l'ofici teatral i amb pinzellades que sovint semblen tisorades, uns éssers tan entendridors com esgarrifosos, tan corrents com singulars, enormes en la seva insignificança, sospitosos de qualsevol cosa, fills de la fantasia però sobretot de la malícia observadora de l'autor.
Un orfe forassenyat, esquiu, encastellat en la «tebeomania», s'enfronta amb la portera de la casa de veïns, gran papessa de la quotidianitat. Orfe i portera contendeixen sordament en el terrat. La pugna excita de tal manera la hipersensibilitat i la imaginació de l'orfe, que cova plans per assassinar el seu terrible enemic. En el trist vestíbul d'un hotel miserable assistim a una patètica successió de passos de comèdia o, més ben dit, de tragicomèdia, que desemboquen en un final sorprenent, en un cop de teatre tan carregat d'humor com de plom.
