Vilafranca del Penedès

El municipi de Vilafranca del Penedès, capital de la comarca de l’Alt Penedès, té una extensió de 19,56 km² i una població que supera lleugerament els 40.000 habitants. La seva vida teatral gira entorn del Teatre Municipal Cal Bolet, l’Auditori Municipal i el Teatre Casal de Vilafranca, aquest darrer de gestió privada. El Teatre Municipal Cal Bolet és una sala amb platea i dos pisos de llotges, escenari, vestíbul i camerinos, amb una capacitat de 386 espectadors. L’Auditori Municipal Maria Rosa Juncosa que, a més de ser un equipament musical, també és un espai de representació d’arts escèniques, disposa de 484 localitats. El Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès s’encarrega de gestionar la programació d’aquests dos espais, que acullen manifestacions escèniques diverses. D’altra banda, El Teatre de la Societat La Principal, conegut com el Casal de Vilafranca, disposa de 800 butaques i ofereix una programació que, a més de cinema i concerts, inclou una oferta diversa d’arts escèniques; així mateix, gestiona l’Escola de Teatre Casal Vilafranca, que ofereix formació en teatre, cant i circ.

Territori

Catalunya

Activitat

La fundació de la vila de Vilafranca cal situar-la envers el segle xii sota els auspicis de Ramon Berenguer IV; tanmateix, les primeres manifestacions teatrals documentades de Vilafranca daten de principis del segle xv. Es tracta de les Passions representades durant els dies de Setmana Santa i de les processons teatralitzades de Corpus dels anys 1401 i 1409. Les processons de Corpus constaven de diversos carros que escenificaven les diferents escenes de la vida i la passió de Crist, unes representacions que van evolucionar vers figuracions no dialogades.

El 1601, amb motiu de la canonització de Sant Ramon de Penyafort, s’organitza una processó en què participen unes 500 o 600 persones i consta de drac, gegants, diables, àliga, banderes, pendons i tabernacles. Actualment, a les populars cercaviles i processons de la Festa Major de Vilafranca (29, 30 i 31 d’agost) encara hi desfilen aquests balls. De fet, el drac de Vilafranca, documentat en l’esmentada processó del 1601, és el més antic de Catalunya. El 1618 s’organitzen unes festes especials per donar gràcies a la Mare de Déu pels favors rebuts i el 1697 unes altres per tal de celebrar l’alliberament de Barcelona i la fi de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697).

Durant el segle XIX s’esdevé una eclosió del fenomen teatral a la vila. Els anys 1808 i 1809, en plena Guerra del Francès (1808-1814), s’obre un Teatro de Comedia. Un personatge clau en la vida teatral vilafranquina va ser Josep Milà de Ferran, pare de Pau i Manuel Milà i Fontanals, que del 1814 al 1816 havia organitzat a casa seva sessions de teatre de sala i alcova i va impulsar la construcció del primer edifici de teatre públic de la vila, conegut com a Teatre Vell; inaugurat el 1816, aquest teatre va funcionar fins al 9 de maig de 1873, data en què es va ensorrar l’escenari. L’edifici que l’acollia, construït el 1754, se situava a l’actual plaça de l’Oli i tenia una capacitat d’unes 600 localitats. El públic del teatre el constituïa un conglomerat divers del diferents estrats socials de la vila. El 1859 el dramaturg vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano estrenà al Teatre Vell la seva primera obra de teatre, L’aplec de Sant Pau o una llisó a les coquetes, que posteriorment es publicà amb el nom Qui tot ho vol, tot ho perd o la festa de l’ermita. L’autor mateix va dirigir el grup d’aficionats «La Tertúlia», que es va encarregar de la posada en escena de l’obra.

Cal notar que al segle XIX es va esdevenir una eclosió dels grups de teatre aficionat a Vilafranca. En aquest teixit teatral no professional destaquen l’esmentat Josep Milà i Antoni M. Fontanals, que van exercir tant de directors com d’intèrprets en grups teatrals d’aficionats. El 1859 Fontanals, juntament amb Eduard Vidal i Valenciano, va fundar la societat coral anomenada «La Tertúlia», que tenia un petit local al carrer de la Font i posteriorment ocupà un pis al carrer Sant Bernat, on tenien un saló teatre, en què majoritàriament s’hi van celebrar balls. La societat pretenia dotar la població d’un grup estable per a la representació teatral, que també incloïa sarsueles i òperes. El 1862 va canviar el nom per Societat Coral «El Penedès», i va seguir els ideals i l’estructura proposats per Josep Anselm Clavé. Convé remarcar que un dels grans èxits del Teatre Vell va ser la representació del drama de Vidal i Valenciano, Tal faràs, tal trobaràs, que s’havia estrenat el 4 d’abril del 1865, amb gran èxit, al teatre Principal de Barcelona.

El 1876, tres anys després de l’esfondrament de l’escenari del Teatre Vell, s’inauguraren el Teatre de la Sociedad La Artesana i el teatre del Casino de la Unión. El 12 de març del 1876 s’inaugura, doncs, el Teatre «La Artesana», amb l’estrena de l’obra Estudio al natural (1863), del dramaturg Luis Mariano de Larra, a càrrec d’una companyia professional. El teatre se situava a la cantonada del carrer de Consellers i la Rambla de Sant Francesc i tenia una capacitat de 500 localitats. Al principi, el local va programar dues funcions setmanals, i també hi incloïa sarsueles. Tanmateix, sembla que el 1883 la Societat de «La Artesana» ja havia desaparegut i la darrera constància d’aquest teatre és d’un ball de Carnaval celebrat el febrer de 1886.

El 19 de novembre del 1876 s’inaugura el teatre del Casino de la Unión, una societat fundada el 1853. El teatre, situat a la Rambla de Sant Francesc, tenia una capacitat de 500 localitats. Per a l’estrena es van escenificar dues obres del vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano: Tal faràs, tal trobaràs i Tal hi va qui no s’ho creu, una peça que havia estat estrenada al teatre Odeon el 24 novembre del 1864. A més, Vidal i Valenciano va actuar d’actor a la representació, interpretant el paper de Pau. Ambdues obres van ser dirigides pel mateix autor i l’acte va ser amenitzat per la interpretació de la Simfonia de Guillem Tell. El teatre acollí balls, actuacions musicals diverses i espectacles de circ i varietats, a més de funcions teatrals, generalment a càrrec de grups d’aficionats.

L’1 de juny del 1884 s’inaugura el Teatre Tívoli Vilafranquès, una inactiva de caràcter privat. Era un local teatral constituït per un conjunt de jardins, cafè, restaurant i teatre, situat a l’actual parc Tívoli. El teatre tenia una capacitat aproximada d’unes 1.000 localitats i programava sarsueles de manera regular. Les primeres representacions d’òperes senceres a Vilafranca estan documentades al Tívoli: el maig del 1889 s’hi van representar La traviata, de Giuseppe Verdi, i Lucia de Lammermoor, de Gaetano Donizetti. També està registrada la representació d’una altra obra de Donizzetti, Lucrecia Borgia, que es va programar el 1893 i també el 1895. S’hi va tornar a representar La traviata, de Guiseppe Verdi, el 1893 i el 1895, Carmen, de Georges Bizet. Així mateix, també s’hi programaven espectacles de circ i de varietats.  

El 25 d’abril del 1886 s’inaugura el Teatre Principal, un local amb una capacitat de 300 espectadors. L’edifici, una antiga sala de ball, es construeix en poques setmanes sota el mestratge del paleta Joan Ignasi Ràfols. Joan B. Chia es va ocupar de pintar la boca de l’escenari. A més de continuar acollint vetllades dedicades al ball, s’hi presenten també funcions teatrals i, puntualment, òpera: el juliol del 1889 es programa Faust, de Charles Gounod. Així mateix, també s’hi documenten representacions del teatre de circ i varietats.

A finals del segle xix, a més d’aquests quatre locals de teatre estable, també s’efectuaren algunes representacions al teatre del Col·legi de Sant Ramon, al saló d’actes de l’Agrícol —una associació de propietaris pagesos constituïda el 1876 —i a l’Ateneu Obrer— un centre inaugurat el 1885, del qual Vidal i Valenciano va ser un dels fundadors, uns locals que continuaren la seva activitat teatral durant el primer terç del segle xx.

D’aquesta manera, a principis del segle xx, amb l’excepció del Teatre de l’Artesana, perviuen totes les empreses teatrals creades a finals del segle anterior i l’oferta teatral vilafranquina la centralitzaven sobretot el Tívoli Villafranqués i al Teatre Principal. El Tívoli és un dels centres d’oci de la vila i, a més de cafès i restaurant, també tenia una pista de tennis, una de patinatge i un espai de tir amb arc. A més, entre el 1906 i el 1927 incorpora projeccions cinematogràfiques a la seva oferta d’activitats. La Societat «La Principal» va arrendar El Tívoli del 1906 al 1909 i del 1917 al 1921. En aquest segon període la seva programació es va centrar en la revista musical, el cuplet i els espectacles de circ. A partir de principis del anys vint el local entrà en decadència i el 1927 va ser arrendat per la Societat de Foment Sardanista, fins al 1933. A l’agost del 1936 es decidí expropiar el Tívoli per convertir-lo en un parc urbà i, finalment, el 1943 es va enderrocar el teatre.

Des del 1906 fins als anys vuitanta el Teatre Principal també va incorporar projeccions cinematogràfiques. De fet, a partir del 1908 i fins al 1913 funciona com a sala de cinema; tanmateix, el 1914 tornà a funcionar com a teatre a ple rendiment i programà teatre de text, sarsueles, revistes musicals, concerts, espectacles de varietats, etc. També s’hi celebraven balls i s’hi programaven actes polítics. A partir del 1908 estava dirigit per l’empresari Josep Bolet Via i, després de la seva mort el 1930, va assumir la direcció el seu fill Josep Bolet Mora. Ja des dels anys vint el local era conegut amb el nom de «Cal Bolet» i, per això, l’Ajuntament el 1981, en incorporar el teatre als equipaments municipals, el va batejar amb el nom de «Cal Bolet».

A principi de segle s’esdevé l’aparició fugaç d’un nou centre escènic, el Teatre de la «Lliga Industrial i Comercial». El 1900 es constitueix la societat «Lliga Industrial y Comercial», una agrupació de botiguers i fabricants, el 1905 construeixen un saló d’espectacles que programa tant teatre de text com sarsuela i, a partir del 1906, cinema. El teatre desapareixerà el 1913 a conseqüència de la crisi de la societat que l’acollia.

El 1915 la societat El Cor «El Panadès», coneguda com la societat del «Coro», canvia el local del carrer de Sant Bernat per un altre a la Rambla de Nostra Senyora. Així, encara que la seva activitat principal era el cant coral, entre el 1914 i el 1916 també va organitzar un grup de teatre d’aficionats que representava textos de teatre català d’autors com Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias o Santiago Rusiñol. A partir del 1921 aquest local va ser ocupat per l’agrupació federalista Centre de la Unión Republicana.

El 24 de juliol del 1921 es va inaugurar el teatre del Casal amb l’estrena de l’òpera de Verdi Aïda. A més de ser una sala de ball, el teatre pretenia acollir espectacles com concerts, teatre, òpera, sarsuela, cinema, cuplet i varietats. Tenia una capacitat d’unes 2.000 localitats i pretenia proporcionar una oferta d’oci variada. L’origen de la creació d’aquest teatre es remunta al 4 de novembre del 1904, data de constitució de la societat recreativa «La Principal», presidida per Ramon Cuyàs. En un principi, la societat va arrendar el Teatre Principal com a seu social i el 1905 hi presentà l’obra Tenorio. El 1906 arrenda també el teatre Tívoli; tanmateix, el 1910 abandonà tots dos locals per conflictes amb els propietaris. A partir d’aquesta data i, fins al 1917, utilitzà la Sala d’Actes de l’Agrícol i el 1918 tornà a arrendar el Tívoli. El 7 d’agost del 1920, en una reunió extraordinària, la Societat «La Principal» va acordar l’adquisició d’un solar situat a la Rambla, conegut com «Cal Jardiner». L’arquitecte vilafranquí Santiago Güell, que no es va poder ocupar del projecte, va posar en contacte la societat amb el barceloní Andreu Audet, que va assumir l’encàrrec i l’11 de setembre d’aquell any es va col·locar la primera pedra de l’edifici. El 27 de març s’inaugura provisionalment el teatre amb la programació d’un concert.

Malgrat que l’objectiu principal de la societat recreativa «La Principal» era organitzar balls amb regularitat amb música en directe, també presentava una oferta considerable de teatre de text: el 1921 es va posar en escena l’obra Joan Dalla, d’Àngel Guimerà, que assistí a la representació. També ho feu Santiago Rusiñol a l’estrena de La mare, el 1926. També es van representar textos d’Ignasi Iglésias, de Josep M. de Sagarra o del dramaturg vilafranquí Avel·lí Artís i Balaguer (1881-1954), pare d’Avel·lí Artís i Gener, més conegut com Tísner. L’autor havia estrenat al Romea la seva primera obra Quan l’amor ha encès la flama (1909) i també la seva comèdia més cèlebre, Seny i amor, amo i senyor (1925), que va ser posada en escena l’any següent al Casal després de 70 funcions al Romea. També s’hi va estrenar la comèdia Taula parada i amor absent (1925), del dramaturg Roman de Saavedra (1871-1959), un advocat nascut a Algeciras, fill adoptiu de Vilafranca i gran impulsor de la vida cultural a la vila.

Les companyies professionals solien actuar al Casal a l’estiu. L’actriu Margarida Xirgu va actuar-hi el 1925, el 1927 i el 1928. Així mateix, el teatre també acollí representacions de grups aficionats: cal tenir en compte que el mateix 1905 s’havia constituït un grup d’aficionats que va funcionar intermitentment (1905-1910; 1917-1925; 1930-1933). També s’hi va representar òpera: així, el 1921 la companyia del Liceu va portar-hi Aïda, de Verdi; el 1922, Carmen, de Bizet; el 1923, Les pecheurs de perles, de Bizet; el 1925, Carmen, de Bizet; el 1926, Tosca, de Puccini; el 1928, La Favorita, de Donizetti i el 1920, Rigoletto, de Verdi. Així mateix, s’hi van oferir temporades de sarsuela, així com espectacles de varietats, music-hall i revista, però, sobretot, sessions de cinema. De fet, a la vigília de la inauguració, el 23 de juny del 1921, s’hi va dur a terme una sessió de cinema. Així, durant la dècada dels anys vint i la dels anys trenta s’hi van fer diverses projeccions cinematogràfiques, amb l’acompanyament d’un piano, una gramola o una orquestrina.

A més de l’activitat d’aquests dos gran teatres, el centre de l’Associació Catòlica, una agrupació creada el 1908, acull des del 1917 espectacles teatrals i, a partir del 1928, ofereix també projeccions cinematogràfiques. De fet, entre el 1928 i el 1930 té el seu propi grup de teatre d’aficionats, l’Elenc Artístic, un grup amb certa ambició artística que volia portar a escena grans obres del teatre modern i contemporani: així, interpretaren obres d’autors com Jean Cocteau o Rabindranath Tagore. El grup també va estrenar el 1928 el drama del vilafranquí Josep Armengol i Molins Ombres. El centre de l’Associació Catòlica romandrà actiu fins al 1963. A més, cal tenir en compte que el 14 d’abril del 1936 s’inaugura el teatre de les Escoles Graduades de la Caserna; tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil fa que no hi hagi constància de més representacions que la de la inauguració.

El conflicte bèl·lic provoca una disminució de l’activitat teatral i, de fet, molts espais teatrals són ocupats per organitzacions i partits polítics. La CNT ocupa El Casino i la Unió de Rabassaires situa la seva seu al local de l’Associació Catòlica. Tanmateix, el Casal i el Teatre Principal continuen funcionant, i aquest darrer acull nombroses activitats de caire polític.

La difícil situació econòmica de la postguerra va dificultar la continuïtat de l’activitat teatral. A més, la censura imposada per la dictadura franquista no va permetre fins al 1946 la representació d’obres en català. La represa de l’activitat teatral vilafranquina es va iniciar el 1940 a l’Associació Catòlica, amb una representació en castellà d’Els pastorets. La primera funció professional es va dur a terme el 1941 amb la representació a càrrec de la companyia d’Enric Borràs d’obres d’Echegary i de Galdós a la Caserna de Vilafranca. El teatre del Col·legi Sant Ramon també serà molt actiu fins a finals dels anys 50, moment en què en unes reformes de l’edifici s’enderroca el teatre.

El Teatre Principal, o «Cal Bolet», es limita gairebé exclusivament a la seva activitat com a sala de cinema i només acull, de manera puntual, alguna representació teatral, i els grans centres teatrals de la vila esdevenen el Casal i el Casino, malgrat que la seva activitat era més reduïda que la de les dècades anteriors a la dictadura. Entre el 1944 i el 1947 es van organitzar unes temporades consistents en tres funcions a càrrec de la companyia Jofre-Gener i per la festa major també s’organitzaven representacions de sarsueles. El 1947 es van dur a terme dues representacions en castellà i una en català de Seny i amor, amo i senyor, d’Avel·lí Artís Balaguer, el dramaturg vilafranquí exiliat a Mèxic.

Tanmateix, els grups de teatre no professional van prosperar i així als anys quaranta sorgeixen les agrupacions següents: Centro del Regimiento Mixto de Infantería (1941-1942), Elenc Escènic de l’Acció Catòlica (a partir del 1941), Alumnes i exalumnes del Col·legi Sant Ramon (1941-1952), Aficionats del Casal (1945, 1948,1949 i part del 1950), Vilafranca Atlètic Club (VAC, 1942-1945), TEC (1945-1946, 1950-1953), Grup d'«Educación y Descanso» (1942 i 1945), Grup Femení del «Frente de Juventudes» (1943, 1945) i Compañía Improvisada de Teatro (TIC, 1948). Cal destacar que el grup del Regimiento Mixto de Infantería va representar La dolorosa, una sarsuela de Josep Serrano i Simeón, i l’obra de teatre d’Echegaray En el seno de la muerte. Els Aficionats del Casal van organitzar una representació de La mare, de Rusiñol, que va tenir col·laboració de l’actriu retirada Maria Morera, que vivia a Vilafranca. El VAC, fundat a l’entorn de l’Atlètic Club Vilafranca, tenia certa ambició artística i va posar en escena El fantasma de Canterville o l’obra del vilafranquí Antoni Sabaté Mill La taberna de la novena columna. El Grup d’Acció Catòlica, a més de les representacions d’Els pastorets, va dur a escena La vida es sueño, de Calderón de la Barca, o l’obra El misteri del bosc, de Ramon Gomis, primera obra en català representada a Vilafranca des de l’inici del franquisme. L’obra va ser dirigida per Bru de Marigó, un actor professional de Sant Andreu del Palomar que va dirigir diversos grups teatrals d’aficionats tant abans com després de la Guerra Civil.

A partir de la dècada dels cinquanta, com a tot el Principat, s’incrementa l’activitat teatral a la vila. Així, es tornen a representar els grans èxits d’Àngel Guimerà o de Josep M. de Sagarra. Altres esdeveniments teatrals importants són la representació, l’abril del 1953, de La muerte de un viajante, d’Arthur Miller, a càrrec de la Compañía Lope de Vega, dirigida per José Tamayo, o la de Medea, d’Eurípides, un espectacle del Teatre Grec protagonitzat per Núria Espert. El 1955, al parc del Tívoli, la Compañía Teatro Condal presenta l’obra de Sòfocles Antígona i Las troyanas, d’Eurípides. Aquest mateix any la companyia de José Tamayo porta al Casal l’obra La muralla, de Joaquín Calvo Sotelo. La companyia d’Alajandro Ulloa també presenta el 1956 al Casal Cyrano de Bergerac, d’Edmond de Rostand i l’obra d’Eduardo Marquina En Flandes se ha puesto el sol i el 1958 el drama shakespearià Otelo i Los intereses creados, de Jacinto Benavente. El 1958 Adolfo Marsillach presenta al Casino George & Margaret, de Gerald Savoy. A més d’aquests espectacles, també arriben obres de Josep C. Tàpies o de Cecília A. Màntua. Així mateix, a la dècada dels cinquanta el grup TEC va organitzar diversos espectacles musicals al Teatre Casino. També continuà tenint un gran èxit la sarsuela i se’n feren representacions tot l’any.

El 1960 s’obre amb l’estrena d’un espectacle de l’ADB, La cantant calba, d’Eugène Ionesco. Tanmateix, la dècada dels seixanta, marcada per l’arribada de la televisió a la vila, coincideix amb una minva de l’afició teatral, que esdevé un públic minoritari, i es redueix la programació d’espectacles professionals. En aquest sentit, disminueixen també els grups teatrals aficionats: pràcticament l’únic grup que perviurà serà el del Casal, però amb una producció inferior a la de la dècada anterior. El 1961 es crea el grup de teatre amateur l’Elenc Artístic Teatral Juvenil (EAJT); cal remarcar la desaparició el 1963 de l’Elenc Escènic de l’Acció Catòlica. Després de la subseqüent desaparició de l’espai escènic d’Acció Catòlica, el 1965 es va construir el cinema Victòria al solar del Centre l’Agrícol. En aquest panorama desolador es programen majoritàriament revistes i vodevils, i també comèdies de Joan Capri; només puntualment es presenten muntatges teatralment ambiciosos: així, el 1966 l’ADB representa Primera història d’Esther, de Salvador Espriu; el 1967, Els Joglars presenten Mimodrames. El 1969 comença a funcionar un nou espai escènic, l’auditori del Museu del Vi. A la festa major del 1970 es representa a la plaça Jaume I, que s’estrena com a escenari teatral, Ronda de mort a Sinera, un text de Salvador Espriu dirigit per Ricard Salvat.

L’any 1973 marca un canvi de rumb en el panorama teatral vilatà. El febrer del 1973 es presenta obra de Jordi Teixidor El retaule del flautista al Teatre del Casal, que al setembre programa L’amic del ministre. A la Capella de Sant Joan també s’escenifica La pell de brau, l’espectacle de Ricard Salvat sobre el poemari d’Espriu; a l’Auditori del Museu es representen A alta mar, de Sławomir Mrożek, Un fèretre per l’Artur, de Teixidor, i Els mites de Bagot, de Jaume Ministral. El Casino programa La moscheta, de Ruzante i L’hereu i la forastera, de Sagarra.

El 1973 també es constitueix el grup de teatre independent de l’Auditori del Museu de Vilafranca, CAEP III, dirigit per Valeri Laguna, que aquell mateix any va posar en escena les esmentades obres Un fèretre per l’Artur i A alta mar. A més, va presentar les obres Homes i no (1974), de Manuel de Pedrolo, Fins al darrer mot (1976), d’Alexandre Ballester, Massa temps sense piano (1978) i Inventari de poble (1981), un espectacle basat en textos de Miquel Martí i Pol. El grup també va muntar espectacles de carrer a la Festa Major de Vilafranca i des del 1979 va comptar amb el suport econòmic de l’Ajuntament de Vilafranca.

A partir del 1974 van començar a arribar a Vilafranca diversos espectacles estrenats a Barcelona de companyies com Dagoll-Dagom, Els Joglars, la Companyia Adrià Gual, el Tábano o Teatre Lliure. El 1974 s’organitza el Primer Cicle de Teatre Infantil a Vilafranca, que no té continuïtat, i el 1979 es crea el col·lectiu Rialles, que va presentar muntatges per a públic infantil fins al 1981. Tanmateix el 1979 el teatre Casino es converteix en bingo i el Casal se centra en la seva activitat cinematogràfica. Davant aquest dèficit de teatres, la Capella de Sant Joan i la Sala d’Actes de l’Ateneu Municipal funcionen com a espais escènics. Així mateix, s’incrementa la producció de teatre al carrer amb representacions a diversos llocs, com ara la plaça de la Vila, el parc Tívoli o la plaça de Jaume I.

El 1982 l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès adquireix el Teatre Principal i, després d’unes obres de restauració, el reobre el 29 de maig del mateix any amb la representació de la versió de Benet i Jornet de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, estrenada al Teatre Poliorama per la Companyia d’Enric Majó. El Teatre es rebatejarà amb el nom de «Cal Bolet» i passarà a formar part de la Xarxa de Teatres Públics, la qual cosa li permetrà acollir espectacles de les companyies Els Joglars, Teatre Lliure, Els Comediants, La Fura dels Baus, Vol-Ras, El Tricicle, Dagoll-Dagom, entre d’altres.

Així mateix, el grup CAEP III va continuar la seva activitat teatral amb muntatges com ABCdari (1983), basat en les obres de Joan Oliver, La meva Ismènia (1987), d’Eugène Labiche, i el muntatge de creació col·lectiva Les buffons (1989). També cal destacar la representació anual d’Els Pastorets, de Josep M. Folch i Torres, un muntatge que fins al 1897 va estar a càrrec del grup Bola-69, data en què va assumir-ne la representació l’Associació de Veïns de Sant Julià.

La bona salut teatral de la dècada dels vuitanta té el seu punt àlgid l’any 1988, any en què la Societat del Casal assoleix un total de 3.983 socis. Als anys noranta, el Casal se centra en la programació de cinema i continua funcionant com a sala de ball, malgrat la disminució de balladors i només ocasionalment programa espectacles teatrals. El 1990 acull el muntatge de l’Orquestra Simfònica del Vallès i l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell La bohème, de Puccini, i el 1995 la Companyia de Teatre Nacional de Cuba hi presenta La traviata, de Verdi. També es porten en escena sarsueles com ara Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez i Lluís Capdevila, programada el 1998 i, posteriorment, el 2002. A més, el Casal ofereix concerts diversos amb grups de rock català com Sopa de Cabra, Sangtraït o Els Pets. De fet, la mort de Carles Sabaté el 13 de febrer de 1999 va ser després del l’actuació de Sau al Casal.

El gran centre de la vida teatral de la dècada dels noranta és el Teatre Municipal Cal Bolet, que esdevé un espai polivalent amb activitats de teatre, dansa, música i cinema. El Patronat Municipal que regeix el teatre inicia la publicació d’un Full Informatiu el febrer de 1996, any en què es renova el vestíbul del teatre. Destaca la programació d’espectacles professionals com Amfitrió, a càrrec de la Companyia de Teatre Lliure dirigida per Calixto Bieito (març del 1996); l’obra de Jean-Claude Carrière Busco el senyor Ferran (maig del 1996), Torna-la a tocar, Sam, de Woody Allen (setembre de 1996), la comèdia de William Gibson Dos en un balancí (novembre del 1996), L’hostalera, de Carlo Goldoni (desembre de 1997), la versió shakesperiana, a càrrec de Toni Albà i Sergi López, Brams o la Kumèdia dels errors (gener del 1997), Casa de nines, d’Ibsen (març de 1997), Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver (abril del 1997), L’amant, de Harold Pinter (juny del 1997).

A partir de setembre del 1997 el butlletí del patronat adopta el nom Escenaris i estrena nova capçalera amb una portada de la posada en escena de l’adaptació de Josep M. Benet i Jornet de Maria Rosa, el clàssic d’Àngel Guimerà, dirigit per Rosa Novell. Així mateix, destaca la posada en escena d’altres muntatges estrenats a Barcelona, com ara el musical de Dagoll-Dagom La nit de Sant Joan (novembre del 1996) o Testament, de Josep M. Benet i Jornet (desembre del 1997). El 1998 s’obre amb l’estrena al febrer del musical de Sergi Belbel i Jordi Sánchez Soc lletja i els mesos següents es posen en escena l’espectacle del Festival Grec del 97 Klowns (abril de 1998), Duel interpretatiu, de Jordi Galceran (maig del 1998), El sexe nostre de cada dia, un text conjunt de Dario Fo, Jacopo Fo i Franca Rame (juny del 1998), El silenci és or, d’Apel·les Mestres (agost del 1998), Fuita, de Jordi Galceran (octubre del 1998), l’èxit del comediògraf anglès Alan Ayckbourn De què parlàvem? (novembre del 1998) i L’héroe, de Santiago Rusiñol (desembre del 1998). 

A més de l’actuació regular de companyies professionals a la vila, cal destacar també la creació el 1995 del grup Xarxa Vilafranca del Penedès, que forma part de la Fundació la Xarxa d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya. El 1996 es constitueix el grup Attrezzo, que té la seu a l’Escorxador i forma part de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Així mateix, s’utilitzen puntualment com a escenaris teatrals espais alternatius, com ara el pavelló Firavi o el claustre del Convent dels Trinitaris. És en aquest espai on el dramaturg Jordi Casanovas, nascut a Vilafranca el 1978, estrenarà la seva segona obra, Gebre, el 23 de novembre del 2003.

El 2003 es funda l’escola de teatre al Casal, l’Espai de Formació i Iniciatives Teatrals (EFIT) que, a partir del 2020, després d’un canvi de direcció va passar a dir-se Artèria. Escola de Teatre Vilafranca. Actualment, aquest centre ofereix formació de teatre, cant i circ. A partir del 2004 el Casal impulsà l’organització de sessions de ball i programà només puntualment alguns espectacles, com ara el monòleg de Pedro Ruiz (2005) o el muntatge de la companyia La Cubana Mamá quiero ser famosa o el musical Mikado, a càrrec de Dagoll-Dagom. També van acollir les actuacions de Pepe Rubianes (2007) i Paco Morán (2008, 2009). El Casal ha continuat amb la seva programació de sarsuela amb La Verbena de la Paloma (2005) i El barberillo de Lavapiés (2007).

El 2004 Jordi Casanovas, Roser Blanch, Clara Cols i Xavi Vallès funden la Flyhard Company Theatre, que el 2010 obrirà una sala de teatre alternatiu a Barcelona. El novembre del 2007 es presenta a Cal Bolet l’obra City/Simcity de Jordi Casanovas, estrenada a la Sala Beckett el gener del mateix any. La companyia presenta el 25 de gener del 2009 la preestrena a Cal Bolet de l’obra Revolució, escrita i dirigida Jordi Casanovas. El teatre, a més, acull espectacles de companyies professionals diverses, com ara La Perla 29, que presenta El rei Lear el febrer de 2009 o Natale in Casa Cupiello, que obre la temporada 2010-2011..

El 2006 es crea el grup Taller d’Assaig de Teatre (TAT), que té com a finalitat la posada en escena de textos inèdits o d’obres de teatre contemporani, a més d’oferir tallers d’interpretació.

El 2008 s’inaugura l’Auditori Municipal Maria Rosa Juncosa, un edifici de nova construcció dissenyat pels arquitectes Xavier Fabré i Lluis Dilmé. Situat als afores de la vila, disposa d’un escenari de 165 m² i té una capacitat per a 484 espectadors. El 20 de febrer del 2015 l’Auditori serà la seu de l’estrena de l’obra Vilafranca, de Jordi Casanovas.

A partir del 2010 El Casal torna a impulsar la seva activitat teatral: el grup d’aficionats QQ de Teatre de Sant Feliu de Llobregat hi representa Senyoreta Júlia, d’August Strindberg, i el teatre també acull un parell d’actuacions de Toni Albà. El 2011 hi van actuar Joan Pera i El Tricicle. El 2012 el grup Attrezzo de Vilafranca i el grup Quatre per Quatre de Granollers presenten El sopar dels idiotes, de Francis Veber, i El Cafè de la Marina, de Josep M. de Sagarra. El 2013 La Perla 29 porta a l’escenari la cèlebre obra d’Edmond de Rostand Cryano de Bergerac i l’actriu Montserrat Carulla representa l’obra La iaia, escrita pel seu net Roger Peña i Carulla. Lluís Homar també actua al Casal el 2016 amb la gira del monòleg Terra baixa, un espectacle dirigit per Pau Miró. El 2015 Justo Molinero presenta Los desacatos, un espectacle còmic; el 2017, Ahora me toca a mi i el 2018, Novios con solera. El 2017 Concha Velasco presenta el monòleg Reina Juana, d’Ernesto Caballero. A més, a partir del 2018 El Casal torna a programar teatre familiar, amb espectacles de titelles, obres teatrals o espectacles musicals per a criatures.

Així mateix, durant la segona dècada del segle XXI el Casal ha mantingut la seva programació operística amb la programació de Nabucco, de Verdi, interpretada per la Compañía de Teatro Lírico de Europa, i de Tosca, de Puccini, a càrrec de la Companyia Jove de Catalunya el 2014. També ha ofert alguns espectacles creats a partir de fragments d’òperes, com ara Operístika, del Líric Quartet, el 2011 o Operetta el 2012; el 2016 també s’hi presenta Tribut als tres tenors i Montserrat Martí i Caballé protagonitza una actuació el 2020: un muntatge de la companyia NSdanza que fusionava dansa i cant. El 2012 la Polifònica de Vilafranca presenta la sarsuela Cançó d’amor i de guerra i el 2014 la companyia Milnotes escenifica el muntatge Tiramisú sarsuelístic. Així mateix, quant als espectacles de varietats i entreteniments, destaca l’actuació de Berto Romero (2011, 2012, 2017 i 2020), Joan Pera (2015, 2021), Quim Masfarré (2015), Joaquín Reyes (2014), Fermino y Cansado (2015, 2017), Ferran Terraza (2016), Peyu (2019), Pep Plaza (2020), entre d’altres. També destaca l’actuació del Mag Lari els anys 2009, 2010, 2014, 2016 i 2021. Cal dir, però, que a causa de la baixada general d’espectadors de cinema, el 2011 el Casal deixa de funcionar com a cinema comercial, encara que el Cineclub Vilafranca continua programant-hi sessions de cinema alternatiu.

Amb motiu del centenari d’El Casal, l’any 2021 es va presentar un espectacle multidisciplinari concebut per Valeri Laguna, Manel Güell i Fulgenci Mestres titulat Un casal de fusta centenari. Entre intèrprets, cantants i ballarins hi van participar una setantena de persones.

A partir del 2016 el Teatre Cal Bolet estableix un conveni de col·laboració amb Flyhard Produccions vigent fins a l’actualitat. El mateix any Flyhard presenta al teatre Smiley, de Guillem Clua. El 2017 la Perla 29 realitza una residència artística a Cal Bolet per preparar la gira de l’espectacle L’hostalera, de Carlo Goldoni, que presenta a Cal Bolet el 21 de març. Un mes abans la Perla 29 hi havia presentat l’obra de Wajdi Mouawad Un obús al cor. El 2019 aquesta companyia presenta també el seu espectacle Això ja ho he viscut, de J. B. Priestley.

La temporada 2021-2022 del Teatre Cal Bolet s’inicia amb l’estrena de l’espectacle de La Perla 29 Canto jo i la muntanya balla, una adaptació a càrrec de Clàudia Cedó de la novel·la homònima d’Irene Solà. La temporada teatral vilafranquina 2022-2023 s’estrena amb l’obra Immunitat, de Jordi Casanovas. L’encarregada d’encetar la temporada 2023-2024 ha estat l’obra d’Israel Solà Austràlia. També la temporada 2024-2025 s’ha inaugurat amb l’obra de Jordi Casanovas, Jauría, estrenada el 25 de gener del 2019 al Palacio Valdés de Avilés (Astúries).

A Vilafranca, actualment, a més dels esmentats grups de teatre La Xarxa, Cric Crac, Teatre Attrezzo, Taller d’Assaig de Teatre (TAT), hi ha les següents agrupacions de teatre aficionat: Associació Teatre Gran de Vilafranca, Associació Artística Triskel, Associació Companyia Parellada i SonaQuetmous.

Bibliografia

Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Directori Associacions i entitats. Associacions de Teatre. 2021. <https://www.vilafranca.cat/directori-filtre?tematica=1500> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Ajuntament de Vilafranca del Penedès. La gira de L’Hostalera arrenca aquest diumenge al Teatre Cal Bolet amb les entrades gairebé exhaurides. 2017. <https://www.vilafranca.cat/noticies/la-gira-de-lhostalera-arrenca-aquest-diumenge-al-teatre-cal-bolet-amb-les-entrades-gairebe> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Escenaris: informatiu municipal de les arts escèniques. Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 1997.

Full informatiu del Patronat Municipal del Teatre Cal Bolet. Vilafranca del Penedès: Patronat de Teatre Cal Bolet, 1996.

Güell, Manel. Folguem i treballarem millor: el teatre vilafranquí en un pròleg, tres actes i un epíleg. Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 1993.

La Xarxa. Fundació d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya. <https://fundacioxarxa.cat/content.php?id=1> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Martínez, Goretti. «Els 12 espectacles imprescindibles de la nova temporada a Cal Bolet i l’Auditori». 2019. <https://surtdecasa.cat/penedes/espectacles/temporada-vilafranca-setembre-2019-gener-2020> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Romaní, Martí. Entre les cares noves, Jordi Casanovas. Vida i obra d’un dramaturg del segle XXI. Treball Final de Grau. Director: Miquel M. Gibert. 2014. <http://hdl.handle.net/10230/24879>

Solé i Bordes, Joan. «Notes sobre el teatre d’Eduard Vidal i Valenciano». Miscel·lània penedesenca, núm. IV (1981), p. 203-236.

Solé i Bordes, Joan; Soler Garcia, Pilar; Güell Barceló, Manel. El poble que estimava la fusta. Cent anys del saló-teatre del Casal de Vilafranca. Vilafranca del Penedès: Casal Societat la Principal, 2022.

Temporada d’espectacles professionals Vilafranca del Penedès. Octubre-desembre 2009. <https://www.vilafranca.cat/doc/doc_26738734_1.pdf> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Temporada d’espectacles professionals Vilafranca del Penedès. Febrer- juny 2024. <https://espectacles.vilafranca.cat/sites/default/files/llibret_espectacles_professionals.pdf> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Temporada d’espectacles Vilafranca del Penedès. Setembre 2023- gener 2024. <https://espectacles.vilafranca.cat/sites/default/files/audtcb_adults_.pdf> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Temporada d’espectacles Vilafranca del Penedès. Setembre 2022- gener 2023. <https://espectacles.vilafranca.cat/sites/default/files/aaff_llibret_adult_set22_gen23_online.pdf> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Temporada d’espectacles familiars. Setembre 2021-gener 2022. <https://espectacles.vilafranca.cat/sites/default/files/llibret_programacio_familiars_setembre21-gener22.pdf> [Data consulta: 1 octubre 2024]

Redactor/a

Maria Moreno i Domènech