Vicente Escudero

Vicente Escudero Urive

Identificacio/ns

Coreògraf, intèrpret

Data de naixement

27-10-1888

Lloc de naixement

Valladolid

Data de defunció

5-12-1980

Lloc de defunció

Barcelona

Biografia

Vicente Escudero, ballarí i coreògraf de flamenc espanyol, teòric de la dansa, pintor i ocasional actor cinematogràfic, va néixer a Valladolid, de família gitana, i va morir a Barcelona. El flamencòleg Caballero Bonald el considera un punt de trobada entre el sentit jondo baixandalús i certs mètodes expressionistes. Després d'un temps en petits tablaos d'Espanya i França, va tenir el seu període d'esplendor artístic del 1929 al 1936: va fer gires constants pels Estats Units, França, el Regne Unit i Cuba i va obtenir un gran èxit mundial amb El amor brujo al costat d'Antonia Mercé, La Argentina.

De família humil —el seu pare era sabater—, Vicente Escudero va començar a ballar de forma autodidacta i ja d'adolescent va començar a actuar per locals de Valladolid, en sales de varietats i cinemes, mentre treballava de linotipista en diverses impremtes. Decideix anar a les coves del Sacromonte a aprendre dels mestres gitanos, i a Madrid per actuar-hi en cafès. Però les seves actuacions al Café de la Marina només van durar tres dies, tot i l'èxit de públic, perquè no aconseguia que l'acompanyament musical seguís els ritmes anàrquics que proposava: «Yo no sigo al guitarrista, sinó que le obligo a que me siga a mí, le exijo que siga mis improvisaciones, ya que yo no reproduzco ritmos, sinó que los creo».

La seva manera de fer no s'adapta al flamenc popular dels cafès espanyols i la seva avidesa cultural i experimental el fan marxar a l'estranger. Va viatjar per Europa, Egipte i l'Índia a la recerca dels orígens del flamenc i, ja de tornada, va actuar a Lisboa i va guanyar el Concurs Internacional de Dansa al Teatre de la Comédie de París ballant un pasdoble. Això el va dur a actuar de manera oficial al teatre Olympia de París, amb tant d'èxit i setmanes en cartell que es va veure obligat a ampliar repertori, endinsant-se en el ball clàssic espanyol. Per aquestes actuacions va rebre el premi del Concurs Internacional de Dansa l'any 1920.

París també li dona l'oportunitat de connectar amb l'avantguarda cubista i surrealista dels pintors espanyols com Picasso, Joan Miró o Juan Gris, i dels francesos Jacques Braque, Jean Metzinger o Fernand Léger. Amb la complicitat d'aquests dos darrers i el suport del grafista Cassandre, l'any 1924 organitza el teatre La Courbe al barri de Montmartre, on presenta la seva visió experimental del flamenc: un flamenc cubista, acompanyat de sons de màquines i figures impensables, va fer entrar el flamenc en una nova dimensió en paral·lel a les obres dels seus amics pintors, de qui en segueix el mestratge plàstic. Tot i que desperta l'interès del públic, econòmicament l'empresa fracassa. Però això no li impedeix dedicar un part important del seu temps a la pintura i a les tertúlies de cafès. Entre el seu públic habitual hi havia André Breton, Louis Aragon, Paul Éluard, Luis Buñuel o el fotògraf Man Ray.

Aconseguit l'èxit internacional, i amb Carmita García com a parella de ball i sentimental, Escudero va crear la seva pròpia companyia de dansa, formada completament per ballarins espanyols, amb la qual es va presentar el 1924 al Teatre Fortuny de Reus. Paral·lelament va obrir una acadèmia de ball espanyol, sense deixar d'actuar. El 1925, en ple èxit mundial, Manuel de Falla li va encarregar, junt amb La Argentina, muntar un ballet sobre El amor brujo, un espectacle que va ser un èxit apoteòsic.

Durant la dècada dels anys 30 va continuar fent gires per Amèrica i va arribar a interpretar El amor brujo de Falla al Radio City Music Hall de Nova York.
A l'obra Bailes de vanguardia, que va presentar el 1930 al Teatre Novedades de Barcelona, ballava al ritme del so de dos motors, mentre que el 1931 va participar en l'homenatge que es va retre a Ana Pavlova a Londres, amb qui havia ballat temps enrere a Sant Petersburg.

La Guerra Civil el va trobar a Valladolid, on, després d'algunes dificultats amb els falangistes, se'n va poder anar presentant a Capitania General els contractes que tenia signats a l'estranger. Pensava reunir-se amb Antonia Mercé, La Argentina, per preparar un nou espectacle, pel qual havien estat contractats a Nova York, però l'empresa es va truncar per la mort sobtada d'ella. Acabada la Guerra Civil es va instal·lar a Barcelona i va ballar El amor brujo amb María de Ávila, en aquell temps primera ballarina del Liceu, i va actuar després amb Carmita al Palau de la Música. El 1942 va presentar a Madrid la seva creació de la seguiriya gitana, que mai no s'havia portat al ball i que va constituir una fita en l'art del ball flamenc.

Va dirigir la coreografia de dues pel·lícules: Castillo de naipes (1943), de Jerónimo Mihura, i la versió de la Revoltosa que va filmar el 1949 José Díaz Morales. Tot i que deia que al cinema no es podia expressar espontàniament, va participar en el curtmetratge Fuego en Castilla (1960), del cineasta avantguardista José Valdelomar; Con el viento solano (1965), de Mario Camus, basada en la novel·la homònima d'Aldecoa, junt amb el seu deixeble Antonio Gades, i amb més de 80 anys, va aparèixer cantant tientos a Flamenco en Castilla (1970), de José López Clemente.

La seva faceta de pintor el va dur a exposar en sales d'arreu del món, però va passar els darrers anys a Barcelona, fent  alguns recitals per l'Estat en sales de concert, ateneus i centres culturals, sempre acompanyat per la seva parella Carmita García. La seva última actuació va tenir lloc a Madrid el 1969.

De físic viril i esvelt, va aconseguir donar al flamenc una nova elegància. Va voler defugir els gestos que ell considerava que eren amanerats, per arribar a una virilitat harmoniosa, un vigor sense violència. Sobre un fons de color rosa, pinta el seu decàleg on codifica les regles del seu ball:

I. bailar en hombre

II. sobriedad

III. girar la muñeca de dentro a fuera, con los dedos juntos

IV. bailar asentao y pastueño

V. las caderas quietas

VI. armonía de pies, brazos y cabeza

VII. estética y plástica, sin mixtificaciones

VIII. estilo y acento

IX. bailar con indumentaria tradicional

X. lograr variedad de sonidos con el corazón, sin chapas en los zapatos, sin escenarios postizos ni otros accesorios.

També va escriure un llibre (Mi baile, 1947), un testimoni autobiogràfic on intenta també situar teòricament les seves recerques artístiques.

Significació

Vicente Escudero va ser una autèntica llegenda del ball espanyol i el flamenc. Des del seu èxit a París a inicis dels anys vint, va desenvolupar la seva trajectòria plenament als anys cinquanta del segle xx, amb una nova manera de fer flamenc que va enriquir i transgredir el gènere. Artista d'una profunda arrel popular, Vicente Escudero fou sempre un crític implacable dels cultivadors del que considerava un fals ball flamenc i, amb el seu estil sobri i elegant, revitalitzà la dansa flamenca al costat de les avantguardes internacionals.

Estrenes

Espectacles flamencs:
El amor brujo (1925 en el teatre Trianon-Lyrique de París)
Bailes flamencos de vanguardia (1930)
El amor brujo (1935 en el Radio City Music Hall de Nueva York)

Discografia:
Antología selecta de cante flamenco auténticamente puro
¡Flamenco! (Estats Units, 1961)
 
Filmografia:
Castilla en fuego (1960)
Con el viento solano (1966)

Publicacions

Mi baile (1947).
Pintura que baila (1950).
Decálogo del buen bailarín (1951).
Sobre el baile flamenco puro masculino.

Bibliografia

Enciclopedia Espasa. Suplement dels anys 1979-1980, p. 70 (ISBN 84-239-6954-1)

Navarro, José Luis. Vicente Escudero. Un bailaor cubista. Libros con duende. Sevilla, 2013.

Caballero Bonald, J.M.; Colita. Luces y sombras del flamenco. Fundación José Manuel Lara. 2006.

Enllaços

http://www.elartedevivirelflamenco.com/bailaores02.html
http://www.diariodecadiz.es/article/ocio/1150413/y/suelo/hablo.html

Redactor/a

Bàrbara Raubert