Inici

València

Ciutat capital del País Valencià amb vora 800.000 habitants, que arriben a 1.800.000 si comptem l’àrea metropolitana (que engloba gran part de la comarca de l’Horta). Situada a la vora del riu Túria, el centre històric dista uns quatre quilòmetres de la Mediterrània.

La seua condició de capital li ha permés, des de l’establiment del règim autonòmic (1982), de concentrar-hi un important nombre d’infraestructures culturals, de les quals es trobava tradicionalment mancada. Així, i en l’àmbit estricte de les arts escèniques, la ciutat posseeix en l’actualitat un teatre d’òpera amb diverses sales (Palau de les Arts Reina Sofia), un teatre de caixa italiana bastit al XIX (Teatre Principal), tres sales de començaments del segle XX (Sala Escalante, Olympia i Talia), diverses sales de mida mitjana de recent construcció o rehabilitació (Teatre Rialto, Espai Rambleta —que compta amb diversos espais—, Teatre El Musical, Flumen), o rehabilitades i de menor grandària (Sala Russafa, Sala Zircó, Teatre Micalet, L’Horta de Castellar, etc.). També compta amb nombroses sales alternatives (hi destaquen Espacio Inestable, Carme teatre, Ultramar, Círculo, etc.), així com amb sales d’institucions culturals (Sala Matilde Salvador de la Universitat de València, Sala Carolina de la Fundació Carolina Torres Palero, Saló d’actes de la SGAE, teatre de l’Ateneu Mercantil, etc.). En conjunt, més de vint espais de molt diverses característiques, dotació tècnica i cabuda. Els més importants són de gestió pública i depenen de la Generalitat (Palau, Principal, Rialto), de la Diputació (Escalante) o de l’Ajuntament (El Musical, La Rambleta). A diferència del que s’esdevé amb les altres sales públiques, les municipals són de gestió privada.

L’Ajuntament de València promou diverses iniciatives teatrals. La més important és el Concurs de Teatre Faller, en què participen quadres amateurs de nombroses comissions falleres. També convoca el premi de teatre Eduard Escalante per a obres en valencià o en espanyol. També és municipal el Museu del Corpus, amb materials sobre aquesta processó i els seus elements teatrals.

Territori

País Valencià

Activitat

Les primeres notícies fefaents sobre l’activitat teatral a la ciutat de València són posteriors a 1238 (any de la seua conquista per Jaume I). Durant l’època musulmana, tenim notícies esparses sobre activitats musicals i poètiques que abastaven tot el territori valencià. Després d’aquest any, els repobladors, vinguts del Principat en la seua gran majoria, desenvoluparen activitats teatrals vinculades a les festivitats religioses. La Seu de València es convertirà, així, en un centre importantíssim de difusió d’aquesta mena de teatre. Tenim, en efecte, notícies i textos referits a representacions diverses, entre les quals destaquen: el Cant de la Sibil·la, la Palometa (“colometa”) o representació de la Pentecosta i, sobretot, un Misteri assumpcionista, conservat fragmentàriament i que va deixar de representar-se a començaments del segle XVI. Tant aquest misteri com el de la Pentecosta exigien tramoia aèria molt important.

Paral·lelament, la ciutat de València (capital i centre de la vida política i cultural del llavors Regne de València) desenvoluparà les seues pròpies cerimònies i espectacles, per a la qual cosa comptarà fins i tot amb joglars i ministrils en plantilla. La processó de l’Àngel Custodi n’és un exemple, tot i que el més important és la processó del Corpus, que se celebra regularment del 1372 ençà. Com era habitual a la Corona d’Aragó, aquesta processó esdevindrà aviat la festa major de la ciutat i incorporarà grups d’intèrprets i figures que representen diversos moments de la història bíblica (els entramesos), entre els quals destaquen les àguiles, la tarasca, la cuca fera, els gegants (ja de les darreries del segle XVI), el drac de Sant Jordi, els cirialots (o ancians de l’Apocalipsi), l'Agüelo Colomet, etc. No hi manquen tampoc danses com la dels nanos, els cavallets o, molt en especial, La Moma, dansa al·legòrica que representa el triomf de la Virtut. Des de principis del segle XV, la processó s’enriquirà amb les roques, carros triomfals amb figures al·legòriques, i amb diversos misteris representats a peu de terra o sobre les roques. D’entre tots els que van arribar a representar-se, ens han perviscut tres: el d’Adam i Eva, el de Sant Cristòfol i el del Rei Herodes (“la degolla”), amb textos bàsicament del segle XVI. La popularitat d’aquests tres misteris serà tan gran que, al darrer terç d’aquell segle, resistiran amb èxit els intents del Patriarca Ribera (arquebisbe de València) de reemplaçar-los per autos sacramentales a l’estil dels castellans.

Una altra manifestació espectacular urbana i cívica, amb una estructura processional semblant, seran les entrades reials organitzades amb motiu de l’arribada dels monarques per a jurar els furs. Hi participaven tots els organismes i col·lectivitats urbans amb entramesos, representacions al·legòriques, danses, etc.

L’afebliment del règim foral durant el segle XVI (fins a arribar a desaparéixer el 1707) farà que l’activitat espectacular es trasllade dels carrers de la ciutat als palaus nobiliaris. A més, València serà seu d’una cort pràcticament reial entre el 1525 i el 1550, la de Germana de Foix i el duc de Calàbria, que va promoure al seu palau espectacles d’encuny italià (descrits, per exemple, per Lluís del Milà al llibre El Cortesano i per Joan Ferrandis d'Herèdia a la farsa La vesita). En aquells anys, a més, comencen a arribar a València les primeres companyies professionals procedents d’Itàlia o de Castella (Lope de Rueda va residir i fins i tot va casar-se a València). L’èxit d’aquestes companyies provocarà que l’Hospital construesca i gestione en benefici seu el primer teatre estable de la ciutat, la Casa de comèdies de l’Olivera (1584-1749, amb una important reforma el 1618), un teatre de l’estil dels coliseus italians pensat per a un públic benestant. Des del 1618, a més, estarà cobert. Els anys finals del segle XVI contemplen l’aparició d’un grup de dramaturgs en castellà (entre els quals, Cristòfol Virués, el canonge Tàrrega, Gaspar Aguilar, Guillem de Castro, etc.) destinats a jugar un gran paper en la consolidació de la comèdia barroca a la Península.

L’expulsió dels moriscos el 1609 va provocar una important crisi econòmica, malgrat la qual l’activitat teatral i espectacular no desapareixerà de la ciutat. En qualsevol cas, les festes cortesanes deixaran el seu lloc a les grans festes religioses, que inclouen sovint representacions teatrals de gèneres com les comèdies hagiogràfiques. Així les coses, no serà fins ben entrat el segle XVIII quan comencem a trobar-nos amb canvis importants en la vida teatral de la ciutat. Tancada l’Olivera per pressions de l’arquebisbe Mayoral, el local conegut com a Botiga de la Balda (1761-1832) el substituirà. L’òpera serà el gènere rei del període, mentre que el teatre barroc entrarà en decadència, tot i que haurem d’esperar fins al segle següent perquè el teatre neoclàssic siga representat amb normalitat.

Un nou període, ben diferent, s’inicia el 1832 amb la inauguració del Teatre Principal, el primer local de caixa italiana de la ciutat. Coincideix aquesta inauguració amb la revolució liberal (1835) que posa fi al sistema monopolístic en el món del teatre. No trigaran, doncs, a aparéixer nous locals, com el Teatre de la Princesa (1853-1989), al qual en seguiran d'altres, com el Teatre Russafa (1886-1973), el Novedades (1898-1948), l’Eslava (1908-1961) i un llarg etcètera que palesa la gran importància del teatre a la capital valenciana. Malgrat que l’òpera continue encara sent el gènere de major prestigi social, n'apareixeran d'altres com la sarsuela, així com les primeres mostres contemporànies del teatre en valencià (gairebé sempre en forma de sainets). València és, en qualsevol cas, un gran centre teatral de la Península i als seus locals inicien les carreres nissagues d'actrius i actors que perduren fins a l’actualitat: els Alba [Gutiérrez Caba], els Merlo, els Rivelles, els Soler, etc.

Després del parèntesi de la Guerra Civil, durant la qual no es va arribar a produir cap canvi de gèneres ni d’estètiques (sí, però, de forma de gestió, ara sota control majoritàriament sindical), la vida teatral de la ciutat va entrar en uns anys de letargia i decadència. Desapareixen la major part dels locals, i els que sobreviuen ho fan amb programacions rutinàries i provincianes. No serà, doncs, fins al començament dels setanta que comencen a sorgir alternatives renovadores: la societat Studio i la seua sala, el Valencia-Cinema, es convertirà en el centre del teatre independent local i del que arribava en gira. El Micalet, una mica més tard, es dedicarà fonamentalment al teatre en català. Reobrirà també les portes el Teatre Olympia, que fins a les darreries del segle passat serà l’únic teatre de gestió privada existent a la ciutat.

Les primeres eleccions democràtiques, locals (1979) i autonòmiques (1982), posaren en marxa una política teatral basada en subvencions als grups teatrals i en l’obertura de locals públics (la Sala Rialto, 1987), i en la gestió directa d’altres fins aleshores arrendats (Teatre Principal) o depenents de societats vinculades a l’Església (Talia, Sala Escalante). Des del 1995, la política cultural del Govern valencià s’ha adreçat a propiciar grans esdeveniments i costoses infraestructures a la capital valenciana (el Palau de les Arts o festivals com Dansa València o València escena oberta [VEO]), en perjudici de les subvencions destinades a fomentar l’activitat teatral de forma autònoma, així com el teixit empresarial que s'hi vincula.

Bibliografia

AADD. Teatro. En: Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. València: Mas Ivars, 1973, t. XI, p. 145-183.

Herreras, Enrique. Valencia-Cinema Studio S. A.: veinticinco años de resistencia cultural. Alzira: Algar Ediciones, 2001.

Herreras, Enrique; Medina, Fernanda. Abrir en oscuro: materiales para una historia gráfica de la escena valenciana. València: Teatres de la Generalitat, 2010.

Sanchis Guarner, Manuel. La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana. València: Cercle de Belles Arts, 1972.

Sena, Rafael. Els espectacles públics de la ciutat de València. València: Carena, 2013.

Sirera, Josep Lluís. El Teatre Principal de València. Aproximació a la seua història. València: Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1986.

Sirera, Josep Lluís. Passat, present i futur del teatre valencià. València: Institució Alfons el Magnànim, 1981.

Fonts iconogràfiques

A demanar a: Centre Documentació de Teatres de la generalitat / Archivo Huguet / Biblioteca Valenciana

Es pot recóorer en concret a la Col·lecció de postal que hi ha a la Biblioteca Valenciana: imatges dels teatres Principal, Eslava, Russafa.

Hi ha moltes imatges també en el llibre Abrir en oscuro. Contactar am Fernanda Medina per si TGC ens dóna pemís.

[En aquestes gestionsn, jo puc fet de pont]

Enllaços

Antiguos teatros de Valencia

Carme Teatre

Cartelera Turia

Centre de documentació de Teatres de la Generalitat

Espacio Inestable

Escalante centre teatral

La Rambleta

Museu Casa de les Roques

Redactor/a

Josep Lluís Sirera (2017)