Trini Borrull

Trinitat Flandorfer Borrull

Intèrpret, coreògrafa i pedagoga

1914

Madrid

25-9-2006

Las Palmas de Gran Canaria

Trini Borrull va ser mestra de dansa, ballarina de clàssic espanyol i bailaora, a més de creadora, conferenciant i escriptora. De pare austríac i mare valenciana, Trinitat Flandorfer Borrull provenia d'una important nissaga d'artistes de flamenc per línia materna: el seu avi era el guitarrista Miguel Borrull Jiménez i dues de les seves tietes, les bailaoras La Gitana Blanca i Julia Borrull, qui també havia sigut model de Julio Romero de Torres.

A cinc anys d'edat va fer la primera aparició en públic de forma improvisada quan, en un recital de Pastora Imperio, va pujar a l'escenari i es va posar a ballar. A set anys, la seva mare la va inscriure en la històrica acadèmia de ballet clàssic de Madrid de Julia Castelao, i després a La Escuela Bolera, on va tenir com a mestres Ángel i Luisa Pericet i també El Estampío.

A causa dels freqüents viatges familiars a Barcelona -el seu pare era enginyer i treballava en la implementació de la xarxa de tranvies- Trini Borrull va ingressar a l'acadèmia de Pauleta Pàmies. Va començar a actuar en sales de cinema, en els números de varietats que hi feien com a complement a les pel·lícules, on la va descobrir el crític Alfons Puig i la va presentar a Joan Magrinyà. El seu debut teatral va ser al Teatre Apolo i amb Joan Magrinyà van ballar per primera vegada en un recital al Palau de la Música –que van preparar en tan sols dues setmanes– i, després, al Liceu, on van estrenar el seu primer ballet junts: Corrida de feria l'any 1937, en plena Guerra Civil.

Aquell any va ser nomenada primera ballarina i coreògrafa del cos de ball del Liceu, rol que va ocupar fins l'any 1949. El 1940 va estrenar amb Magrinyà a l'Òpera de Zuric la seva versió d'El amor brujo, de Manuel de Falla.

El 1942 es va independitzar de Magrinyà i va crear els seus propis solos: Mallorca, Valenciana y Málaga, Fandango corralero, o Molondrón que va estrenar el 1943 al Palau de la Música. El 1944 va obrir la seva pròpia acadèmia de dansa a Barcelona, a més de col·laborar en cinc pel·lícules com a ballarina i coreògrafa. També va crear la seva pròpia companyia, que va fer debutar al Teatre Calderón el 1946 22 ballarins i una orquestra de 35 músics, un fet insòlit a l'època i encara ara. Entre els seus ballets destaquen Bolero de Ravel, Capricho español i Sonatina, de Halffter, així com la reconstrucció d'El amor brujo a partir de la coreografia original d'Antonia Mercé.

En una gira per les illes Canàries va actuar als teatres Pérez Galdós de Las Palmas i Quimera de Santa Cruz de Tenerife. Allà va conèixer el que seria el seu marit; per ell es va traslladar a viure a Las Palmas, deixant els escenaris el 1949, just quan tenia un contracte per anar a ballar al Carnegie Hall de Nova York. A les Canàries va continuar la seva tasca de coreògrafa, ballarina i professora, formant a diverses generacions de ballarins i mestres.

El 1986 fou nomenada coordinadora del programa de dansa pel Congrés de Cultura Canari i col·laboradora del Consell Assesor de la Direcció General de Cultura. La seva tasca com a conferenciant, amb temes com el llegat sobre Antonia Mercé, la va portar al Teatro Colón de Buenos Aires, a la Biennal de la Dansa de Lió i a la Càtedra de Flamencologia de Jerez de la Frontera, entre molts altres llocs. L'any 1989 va rebre la medalla de plata de las Bellas Artes, i el 2002 es va inaugurar a Las Palmas un centre coreogràfic que porta el seu nom.

Afectada de Parkinson, Trini Borrull va crear una sèrie d'exercicis de barra i castanyoles per mitigar els efectes de la malaltia. Va escriure el llibre La danza española, del qual s'han fet algunes edicions, que està considerat com una eina fonamental per al coneixement i didàctica de la dansa espanyola i les seves coreografies de tradició. Quan va morir estava preparant un llibre autobiogràfic.

Trini Borrull va ser una figura emblemàtica del ballet clàssic espanyol del segle XX. Pertany a la generació de ballarins, coreògrafs i intèrprets que van pujar als escenaris la dansa clàssica espanyola, i és de les poques que va deixar un llegat també escrit.

Bolero, de Ravel
Capricho español i Sonatina, de Halffter
Reconstrucció d'El amor brujo, de Falla, a partir de la coreografia original d'Antonia Mercé

Borrull, Trini. La danza española. Barcelona: Manuales Meseguer, 1965.

Castro, María Jesús. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum IX Diccionari A-H. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 102.

Garcia, Xavier. Joan Magrinyà. Dansa viva. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1983.

Bàrbara Raubert Nonell