Terrassa

Ciutat del Vallès occidental, comarca de la qual és co-capital. Té una dotació escènica força àmplia, resultat d'una intensa trajectòria. Destaca en primer lloc el Teatre Principal, inaugurat el 1857 i remodelat diverses vegades, la darrera el 2012. El Teatre Alegria i la Sala Maria Plans són els dos espais de què disposa el Centre del Vallès de l'Institut del Teatre, que hi desenvolupa una part de les seves activitats acadèmiques. L'antic Centre Cultural de Caixa de Terrassa, avui La Factoria Cultural Terrassa, disposa de dos espais. A més d'aquests, que acullen programacions regulars i professionals, la ciutat disposa d'un bon nombre d'espais escènics utilitzats per companyies d'aficionats o semiprofessionals. En aquest apartat destaquen el local dels Amics de les Arts, els de diversos centres religiosos (el del Centre Social Catòlic –en remodelació, durant anys anomenat Sala Regina-; la Sala Crespi, a l'antic poble de Sant Pere de Terrassa; Centre Parroquial Sant Cristòfol), d'ensenyament (Escoles Pies, col·legis Vedruna, Immaculada Concepció, Maria Auxiliadora, Joan XXIII, Salesians), i l'amfiteatre del Parc de Sant Jordi, etc.

A banda les celebracions parateatrals, la primera notícia d’activitat teatral a Terrassa és del 1836, que s’inaugura un teatre al carrer dels Corrals (després Sant Pau) on aficionats locals i alguna companyia professional representen comèdies i drames romàntics fins que s’incendia el 1847. Després d’una breu sala provisional al carrer de la Rutlla, entre el 1847 i el 1848, l’activitat regular no reprèn fins a la construcció del Teatre Principal, inaugurat el 1857 després de dos anys en construcció, a l’emplaçament actual, al final del carrer Sant Pau. La fita següent fou el 1877, en inaugurar-se com a competència el Teatre del Retiro –també anomenat dels Campos o Prado Egarense, al carrer del Pantà, que s’incendia dos anys després i es reinaugura el 1880. Entre ambdues dates comencen a estrenar els primers autors teatrals terrassencs: Joaquim Marinel·lo, Pere Anton Ventalló i Josep Roca i Roca, el primer debutant a Barcelona, al Teatre Tirso, i el segon també a la capital, al Romea, en els anys inicials de la represa teatral. El següent autor serà Ramon Coll i Gorina, mort prematurament, i ja en la darrera dècada del segle, autors més ocasionals com Marc Camps, Pere Autonell, Jaume Aran, Jaume Gorina i Domènec Marinel·lo, que signava Ramon Lleí. Els compositors que posen música a algunes peces són Francesc Giralt, Anton Pujol i Emili Daura.
En el tombant de segle diverses entitats (Casino del Comerç, Ateneu Terrassenc, Círcol Egarenc, Joventut Catòlica, Agrupació Regionalista) disposen de locals amb equipaments escènics més o menys ben dotats i amb activitat. I al Cafè Canadell, a la Creu Gran, hi actua Joan Barquet, més conegut com a Joanet dels titelles, mestre d’Ezequiel Vigués, conegut com Didó, tot i que aquest no començarà la seva activitat fins cap al 1930. Durant aquests anys visiten assíduament la ciutat companyies catalanes, castellanes i fins italianes (Itala Vitaliani, Gemma Farina, Alfredo Sainati), i el Teatre Íntim.
En els anys del modernisme, el gran esdeveniment són les sessions Ars Lucis, a imitació de les de la Sala Mercè barcelonina, endegades pel pintor Joaquim Vancells, que ofereixen cinema, música i obres breus, sovint líriques, entre octubre del 1906 i març del 1907, que constitueixen un fracàs econòmic. Més llarga vida va tenir el Teatre Alegria, inagurat el 1907 al pati de darrere de l’Ajuntament, traslladat deu anys després a un nou edifici, al carrer de la Rasa. També es produí una profunda reforma del Teatre Principal, inaugurada el 1911, i, l’any següent, obrí el Teatre del Recreo, al carrer que poc després es dedicà a Iscle Soler, en honor del gran actor que s’havia retirat a la ciutat, on fou objecte d’un gran homenatge organitzat per la revista El Teatre Català, el 1913, i que va morir l’any després. D’entre els autors d’aquests anys destaquen Martí Alegre, Miquel Guarro, Joan Carner i Pere Salom i Morera, i entre els compositors Josep Gasset i Marc Armengol. Va tenir un relleu especial l’estrena absoluta d'Els emigrants, d’Ignasi Iglésias, al Principal, amb l’autor fent un dels papers principals.
Els anys vint i trenta els nous locals que s’inauguren ja tenen la funció bàsica de cinema (Rambla, Doré), activitat que simultanegen els altres locals fins aleshores bàsicament dedicats al teatre i la lírica. No van reeixir uns efímers Amics del Teatre (1930) que intentaven renovar el repertori rutinari dels grups aficionats. Els autors que estrenen de manera escadussera aquesta època són Ferran Canyameres, Emili Badiella, Samuel Morera i el barceloní establert a Terrassa Iu Pons, el de trajectòria més constant.
Els anys de postguerra, l’activitat tan professional com d’aficionats es castellanitza i baixa d’intensitat, alhora que els locals es dediquen preferentment al cinema. Al marge dels aficionats, la primera fita significativa serà en els anys seixanta, quan en el si de l’entitat Amics de les Arts apareguin els grups independents Sis x set (1964) i Skunk (1969), per la iniciativa de Feliu Formosa i Pau Monterde, fusionats el 1972 en El Globus, companyia ben aviat vinculada a la delegació de l’Institut del Teatre, el Centre Comarcal del Vallès (1974), instal·lat al carrer Sant Pau, i que donarà naixement al Centre Dramàtic del Vallès, el 1986. L’altra fita que marcarà els anys de la transició i posteriors serà la inauguració del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, amb dues sales, que permet reprendre les programacions regulars de teatre, música i dansa. Les activitats de l’Institut del Teatre reclamaran la construcció d’un nou edifici, adaptant l’antiga fàbrica Càtex, que s’inaugura el 1988, i on a més dels estudis d’intepretació s’hi estableix l’Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle, el 1999, en les seves tres especialitats: maquinària, so, luminotècnia. La darrera evolució del Centre Dramàtic del Vallès, ja desvinculat de l’Institut i directament gestionat per la Generalitat de Catalunya, fou la creació, el 2005, del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa-CAET, amb diverses seus provisionals i, d’ençà del 2012, any de la seva reinauguració, en el Teatre Principal. D’altra banda, el món dels aficionats manté la continuïtat, amb fites com els concursos anuals a la Sala Crespi o la recuperació del grup teatral d’Amics de les Arts el 1978, seguint les petjades del Globus.

Guillem-Jordi Graells (2017)