Teatre Estudi de Lo Rat Penat

Durant el període de la dictadura franquista destaca la iniciativa del Teatre Estudi de Lo Rat Penat com un focus d'activitat escènica que va lluitar per la significació de la llengua i per la modernització del teatre valencià.

Teatre Estudi de Lo Rat Penat

València

1956-1962

Teatre de text

Les activitats dutes a terme pel Teatre Estudi Lo Rat Penat responen a dues etapes. La primera (1956-1957), sota la direcció de Josep Alarte i amb un caràcter més tradicional, es va concretar en sis vetlades, les quals s'iniciaren el juny del 1956 amb Un grapaet i prou, d'Escalante, i La rondalla de l'estudiant, d'Almela i Vives. Posteriorment es representaren Un lladre sense pistola, de Rafael Villar, peça escrita el 1951; El camí nou, de Ramon Andrés Cabrelles, una obra dels anys trenta; una sessió amb tres peces breus (un sainet del 1920, De dalt a baix, de Ricard Sanmartín, la comèdia dramàtica El iaiet, de J. M. Beltran, ja estrenada el 1950, i el poema escenificat Caprici de març, de Josep Alarte). Els muntatges de L'amor no és divisible per tres, d'Alarte, i La cua de rabosa, de Maximilià Thous, estrenada el 1931, tancaren aquest primer període. La segona etapa (1958-1962) estigué sota la direcció de Rafael Llorenç Romaní i disposà d'exemples més destacables quant a la renovació dramàtica. En la primera sessió (12-13 de juliol) es presentaren els monòlegs El mentider i L'he perduda, de Jean Cocteau, traduïts per Xavier Casp i Joan Fuster respetivament, acompanyats per La senserrà del mercat, d'Escalante. La segona sessió (15 de febrer del 1959) estrenà L'home de l'aigua, de Francesc de Paula Burguera, obra escrita el 1957 i publicada per l'editorial Torre el 1958. Fruit de la intervenció de Sanchis Guarner, es va proposar a José María Morera muntar Els misteris del Corpus de València, espectacle que donà lloc a la tercera sessió, celebrada amb motiu del Corpus del 1959 (22 i 23 de juny) a la plaça de l'Almoina de València. Aquest muntatge va aplegar els misteris del Corpus, Adam i Eva o la creació del món, El rei Herodes o la degollà i Sant Cristòfol; es tornà a representar al Teatre Principal el juny de l'any següent. La quarta sessió (març de 1961) estrenà Els condemnats, del mallorquí Baltasar Porcel. La darrera sessió va acollir El sembrador de prodigis, de Joan Voltes (pseudònim de José Soriano), obra basada en diversos episodis de la vida de sant Vicent Ferrer, el 29 de maig del 1962, amb direcció d'Antonio Díaz Zamora, la primera peça que aquest destacat director va dirigir en valencià. L'any 1961 Lo Rat Penat, a més, organizà el cicle de conferències «Teatre d'ahir i d'avui», impartides per Jordi Carbonell, Baltasar Porcel, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner.

El Teatre Estudi de Lo Rat Penat representa, fins a l'arribada dels grups independents als anys setanta, l'intent més rellevant del període de la dictadura per oferir una producció escènica en llengua catalana dins els paràmetres del que era el teatre de cambra. Destaca, especialment, la programació de l'etapa dirigida per Llorenç Romaní, la qual va defugir les propostes més tradicionals i va donar lloc a l'escenificació de textos nous i no necessàriament d'autors valencians, com és el cas de Baltasar Porcel. Així mateix, és significatiu que es vinculés per a alguns muntatges directors com Díaz Zamora i Morera, els quals representen una línia de renovació escènica en el si de l'activitat teatral valenciana.

Burguera, Francesc de P. «La labor de Lo Rat Penat». El País (25 març  2005)

Carbó, F.; Cortés, S. El teatre en la postguerra valenciana (1932-1962). València: Tres i Quatre, 1997.

F. C. «Cicle de conferències sobre el teatre d'ahir i avui al Rat-penat de València». Serra d'Or, núm. 4 (1961).

Felipe, M. A.; Requena, S; Lacoba, J. M. «El teatre estudi de Lo Rat-Penat». Caplletra, núm. 14 (1993).

Rosselló, Ramon X. «Vicent Andrés Estellés i la renovació teatral durant la dictadura franquista». A: Carbó, F.; Balaguer, E.; Meseguer, L. Vicent Andrés Estellés. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2004.

Ramon X. Rosselló (2021)