Ronda de mort a Sinera

L'obra és i respon a un treball de dramatúrgia de Ricard Salvat sobre textos poètics i narratius de Salvador Espriu. Hi hagué una primera versió que, amb el nom de Gent de Sinera, s'estrena el 1963. Sobre aquesta base modificada, ampliada i amb la intervenció del mateix Espriu en la redacció de nous textos d'enllaç, per tal de donar una major unitat a la representació —sobretot amb els diàlegs entre Teseu i Ariadna—,  s'arriba al resultat que avui coneixem. El projecte que mou Salvat, partint de l'obra literària d'Espriu, és clar. Si la vida és com un laberint al final de la qual ens espera la mort, l'obra, com explicita el títol, recrearà situacions, esdeveniments i personatges de la vida quotidina que, a manera de lliçó moral i civil, mostren aquest inexorable camí cap al destí final de l'home. Per això la mort, com a personatge mut, presideix tota la representació i, al final, recull tots els personatges en una dansa que els abraça i els agermana com a testimonis del temps que s'acaba. Si aquesta és la metàfora de l'espectacle, el seu espai i la seva geografia és Sinera, de manera que la representació serà la millor visualització teatral, fins ara, del món mític que ha construit l'autor. Des del primer vers de l'espectacle, en paraules de l'Altíssim («Si de nou voleu passar»), hi ha aquesta invitació i voluntat de lligam amb la inicial Sinera de Primera història d' Esther i de tots els personatges que la representen. La veu narradora pertany a Salom (Espriu), a l'Altíssim i a Teseu i Ariadna. A través seu i del seus comentaris se'ns introdueix en aquest món de Sinera present en la narrativa i poesia d'Espriu. Formalment l'obra, construïda sobre dues parts i un entremès, és com un calidoscopi de personatges i situacions que s'entrecreuen en seqüències i unitats que estan determinades pel seu origen narratiu o poètic. La suma de totes aquestes seqüències dona la imatge de temps general que descriu la vida i quotianitat d'un poble. Ronda de mort a Sinera ha ajudat a descobrir i popularitzar molts dels seus personatges, reals i de ficció, que avui ja formen part de l'imaginari col·lectiu: Quel·la, la Trinquis, Eleuteri, Quim Federal, Crisant o Teresa Vallalta, personatges presents en la narrativa de l'autor. Entre els poemes incorporats caldria recordar, entre d'altres, «Cançó d'Esperanceta Trinquis», «He mirat aquesta terra», un sempre celebrat pel públic «Assaig de càntic en el temple» en temps de grisor social o «Cançó del matí encalmat», tots pertanyents a diversos títols poètics de l'autor. La primera part es tanca, a manera de breu auca, amb un text que retorna, sintetitza i recrea la memòria de Primera història d'Esther.

Teatre Romea

Octubre 1965

Barcelona

Barrigòtic

1966

La significació de l'obra és doble. Ja ha quedat dit que a través de la dramatúrgia i representació el món literari i conceptual d'Espriu pren una nova dimensió. L'altre tema és, justament, el procés que ho fa possible i que ens situa davant d'un debat viu en el teatre dels anys seixanta fruit de la presència i influència de Bertolt Brecht en el nostre teatre i tot el que fa referència al teatre èpic i a la possible epicitat de les obres narratives i poètiques. Ronda de mort a Sinera és el millor i més destacat exemple en català de les potencialitats que hi ha o hi pot haver en un treball dramatúrgic sobre textos literaris que inicialment no han estat pensant per a l'escena.

«Ronda de mort a Sinera». Primer Acto, núm. 78 (1966).

Salvat, Ricard. «Com vaig convertir en espectacle uns textos de Salvador Espriu». A: Espriu, Salvador. Ronda de mort a Sinera. Barcelona: Barrigòtic, 1966, p. IV-X

Santamaria, Núria. «Introducció». A: Ronda de mort a Sinera. Les veus del carrer. D'una vella i encerclada terra. Barcelona: CDESE/Edicions 62, 2000, p. I-CXIII.

Àlex Broch