Ramon Picó i Campamar

Dramaturg

1848

Pollença

1916

Barcelona

D’origen humil, natural bondadós i tracte afable, fixà la residència a Barcelona el 1859, si bé s’estigué a Pollença, per problemes professionals, entre el 1869 i el 1872, on hagué d’afrontar l’estigma de ser xueta –descendent de jueu, però de religió cristiana–. Després de molts anys de vida laboral precària, el 1883 es convertí, per mediació de Jacint Verdaguer, en secretari particular, apoderat i home de confiança del comte Eusebi Güell. Fou un tenaç impulsor cultural (fou un dels fundadors de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i presidí el Centre Excursionista de Catalunya i l’Ateneu Barcelonès) i tingué una destacada actuació com a membre de la Jove Catalunya (1870), la Lliga de Catalunya (1887) i la Unió Catalanista (1891). Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa.

Romàntic tardà i procedent de l’escola floralesca (conquerí el títol de mestre en gai saber el 1885 i presidí els Jocs Florals del 1892), Picó i Campamar fou considerat a la seva època com un epígon del teatre de Frederic Soler. Deixà una obra dramàtica en català escassa, defugí l’entremès, conreà el drama en llengua literària i fou un dels primers dramaturgs mallorquins que estrenà i publicà a Barcelona. Malgrat les «recomanibilíssimes disposicions» que, segons la crítica de l’estrena el 1869, apuntaven en Cor de roure, drama històric que transcorre al castell de Queralt el 1250, Picó no donà a conèixer públicament cap altra obra dramàtica fins el 1899, com ha remarcat Pere Farrés (Farrés 2006). El drama líric Garraf, la seva obra més ambiciosa, inspirada per la recerca d’una deu, conegué unes estrenes parcials en funcions privades. Quan Picó estrenà La filla del segador el 1914, el seu referent era el Guimerà de Gala Placídia i Judit de Welp. La filla del segador és un quadre dramàtic burgès, breu, còmode i digerible, que tracta el tema de la deshonra dins un marc de límits individuals, tot i el rerefons històric de la Guerra dels Segadors. Hi destaca el llenguatge viu i l’esforç per bastir una obra en què la durada dels temps teatrals –el dels espectadors i el dels esdeveniments de l’acció– coincideixen. Força diferent és el seu monòleg Un de tants, escrit el 1896, que relata els infortunis d’un jove soldat català destinat a Cuba.

Cor de roure, 19 març 1869 al Teatre Principal de Barcelona.

Garraf, estrenat en tres fases, totes tres en sessió privada, al Palau Güell: el 4 agost 1892 se’n representà una part del primer acte, el 25 octubre 1894 quatre escenes del segon acte, i el 17 novembre 1911 el segon acte.

La filla del segador, 8 març 1914 al Teatre Espanyol de Barcelona.

Garraf, poema dramàtic en cinc actes, música de Josep Garcia i Robles, acte primer. Barcelona: Estampa La Ilustración, 1892.

Garraf, poema dramàtic en cinc actes, música de Josep Garcia i Robles, acte primer. Barcelona: Impr. La Renaixença, 1894.

Garraf, poema dramàtic en cinc actes, música de Josep Garcia i Robles, acte segon. Barcelona: Impr. La Renaixença, 1894.

Garraf, poema líric en cinc actes i un pròleg, música de Josep Garcia i Robles, Barcelona: Impr. d’Henrich i Cia. en c., 1911. Reedició de l’obra publicada el 1894.

Un de tants, monòleg en prosa publicat al diari La Renaixença (5 març 1899).

La filla del segador, quadre dramàtic en un acte i en prosa. Barcelona: Il·lustració Catalana, Estampa de Thomàs, 1914.

La filla del segador. Pollença: El Gall Editor, 1998. (Llibres del Món i de la Bolla; 4)

Garraf. Un de tants. Inclou Garraf, poema líric en cinc actes i un pròleg, p. 17-119, i Un de tants, monòleg, p. 121-139. Pollença: El Gall Editor, 2000 (Llibres del Món i de la Bolla; 6)

Cor de coure, ensaig (sic) dramàtic en quatre actes i en vers. Barcelona: Universitat de les Illes Balears: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. (Biblioteca Marian Aguiló; 42)

Farrés, Pere. «Introducció». A: Picó i Campamar, Ramon. Cor de coure. Barcelona: UIB: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 5-41 (Biblioteca Marian Aguiló; 42) 

Mas i Vives, Joan. El teatre a Mallorca a l’època romàntica. Barcelona: Curial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 325-326. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 13)

Salas Vives, Pere (ed.). Ramon Picó i Campamar. Un home de la Renaixença. Mallorca: El Gall editor, 2017.

Antoni Nadal