Quiriquibú

Peça dramàtica de Joan Brossa escrita el maig del 1945 i que ocupà el primer lloc dins la Poesia escènica, que en sis volums recull l'obra dramàtica completa del poeta barceloní, editada el 1973. Es tracta d'un «Espectacle farsesc en tres parts» ambientat en el món del circ i construït a partir de diversos números entrellaçats. Xavier Fàbregas (1973: 46) va incloure Quiriquibú dins el grup d'«Espectacles populars de l'autor», tot afirmant: «per a Joan Brossa el circ, amb el seu complet bigarrament, arriba a ser una paràfrasi de la vida», fins al punt que en una de les seves peces (El rellotger, 1957) afirmà: «La vida és un circ, no una novel·la». Tot el teatre de Brossa és un intent d'actualitzar i desmuntar, alhora, les formes tradicionals d'entreteniment concebudes a partir de l'espectacle teatral.

Quiriquibú s'estrenà el 13 de febrer del 1976 al Casino de l'Aliança del Poble Nou en una producció del Teatre de l'Escorpí sota la direcció de Fabià Puigserver i Guillem-Jordi Graells. L'obra es representava juntament amb un seguit de peces breus del mateix Brossa (Sort-mut, La naixença de Venus, El darrer triangle, IX, Le tombeau de Claude Debussy, Berceuse, Pas d'acció i Carnaval). Els intèrprets foren Francesc Albiol, Muntsa Alcañiz, Carles Brugueras, Elisenda Castell, Alfred Celaya, Jaume Creus, Felipe G. de Paco, Lluís Homar, Mercè Managuerra, Maria Munsó, Bartomeu Nicolau, Rosa Novell, Jordi Obiols, Alícia Pérez-Cabrero, Domènech Reixach, Pau Sampietro, Carlota Soldevila, Rosa M. Soms i Xavier Vallet. Un dels elements essencials de la posada en escena fou el protagonisme atorgat als telons que obrien i tancaven cadascuna de les obres, o bé deixaven entreveure un nou teló de fons, que al seu torn també s'obria, creant un joc que podríem qualificar de metaescènic, molt del gust del poeta. El cartell i el programa de mà foren creats a partir d'un disseny original de Joan Miró. El mateix espectacle es tornà a representar el mateix any a l'Institut del Teatre. Va rebre el premi de la Crítica Serra d'Or del 1976. En la posada en escena del Teatre de l'Escorpí, segon muntatge d'aquesta companyia que precedí el naixement del Teatre Lliure, destacaren les interpretacions de Carlota Soldevila (Dona), Lluís Homar (Marfúrius), Mercè Managuerra (Trapezista), Xavier Vallet (Clown) i Alfred Celaya (Criat), acompanyats per la resta d'actors.

Quiriquibú combina el plantejament tradicional del gènere de la farsa, dins una ambientació circense, amb uns diàlegs absurds propis del plantejament avantguardista característic del seu teatre. Però, enmig d'aquest plantejament, Brossa no perd ocasió de parlar de la realitat del seu temps, fent al·lusions en diversos diàlegs a la situació política que suposava la dictadura franquista.

En el primer acte trobem un seguit d'escenes circenses protagonitzades pel Clown i la Trapezista, acompanyats en diferents esquetxos per la Dona i el presentador Marfúrius. Els diàlegs absurds vesteixen accions pròpies del circ, però interpretades per actors. Enmig, però, ressonen frases com aquesta, pronunciada per la Trapezista: «Quan la tirania sigui a terra, guardem-nos bé de donar-li temps perquè s'aixequi. Robespierre.», frase que en el context del 1945, quan l'obra fou escrita, tenia un significat ben profund. Així al llarg de tota l'obra, enmig de diàlegs aparentment absurds, Brossa col·loca sentències d'alt contingut simbòlic en l'ordre social i polític de l'època.

En el segon acte es planteja una mena de cort liderada per August I, que reparteix càrrecs a tort i a dret, fins que el Clown II és escollit rei i després apallissat pels membres d'aquesta cort grotesca. En un moment determinat la Dona diu: «Home ric, mal enemic. Qui té diners, o els ha heretats o és un brètol...». L'escena arriba al clímax amb el crit de Tots: «Visca el rei Quiriquibú!».

El tercer acte té un caràcter més farsesc. Els personatges del circ es disfressen de manera poc destra de Pastor, Llop i Bruixa per interpretar una mena de conte absurd en què sobresurt un eco que inopinadament diu: «Joan Mirooooó!», al qual segueixen aquestes paraules del Pastor: «Ah! Si miro enlaire veig el cel...». En aquest darrer acte apareixen dos Agents (I i II) que parlen en castellà i reprenen, en bona mesura, la tradició del teatre català vuitcentista d'introduir un personatge que parlava en castellà per sortejar les prohibicions, com feien Robrenyo, Renart i altres dramaturgs del període.

Xavier Fàbregas (1973: 15) resumeix perfectament el sentit de la peça, i la contempla com un primer estadi envers el camí d'estranyament que el teatre brossià emprengué allunyant-se de les formes més tradicionals, mantenint la carcassa però transformant profundament el realisme triomfant del teatre de postguerra: «Si deixem de banda Quiriquibú, on la desconfiança envers la possibilitat de coneixement es troba encara disfressada d'elements molt diversos, veurem com els mètodes per a arribar a un coneixement de la realitat s'aprimen cada vegada més».

Possiblement Quiriquibú sigui un dels grans emblemes del teatre brossià perquè uneix algunes de les característiques centrals de la seva Poesia escènica i, a més, fou portada a escena pel Teatre de l'Escorpí l'any 1976, quan la Transició democràtica obria noves possibilitats al teatre català.

Espectacle farsesc en tres parts

Casino de l'Aliança del Poble Nou

13 febrer 1976

Barcelona

Edicions 62

1973

Brossa, Joan. Poesia escènica. Vol. 1. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 61-83.

London, John. Contextos de Joan Brossa. L’acció, la imatge i la paraula. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2010.

Enric Ciurans