Pepe Alba

Josep Maria Alba Moreno

Identificacio/ns

Actor i director teatral

Data de naixement

4-7-1885

Lloc de naixement

Sagunt

Data de defunció

13-3-1951

Lloc de defunció

València

Biografia

Més conegut per Pepe Alba, que era el seu nom artístic, va nàixer a Sagunt, dins d'una família treballadora, ja que son pare era sarier. Va ser un xiquet molt precoç amb grans aptituds per a la pintura. Després de faltar sa mare, va aconseguir a dotze anys una beca de l'Ajuntament de Sagunt per cursar estudis artístics, raó per la qual se'n va anar amb son pare a viure a València i va ingressar a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics, dependent de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de Sant Carles.

Per tal d'ajudar la família, des de ben jovenet començà a treballar en un taller de pintors decoratius, on rebien encàrrecs per a confeccionar decorats escenogràfics. Aquí Pepe Alba va pintar els decorats de la societat Els Tranquils (1905), una de les moltes penyes teatrals d'aficionats que hi havia aleshores a la ciutat de València. Aquest primer contacte amb el teatre, el va motivar per a seguir el camí d'actor. Efectivament, ja va actuar en aquesta societat, que un poc més tard s'anomenaria Los XX, la qual fou una vertadera escola d'actors on també concorrien alguns dels autors de teatre valencià de l'època.

Malgrat que Alba va tindre l'oportunitat d'anar a Roma a prosseguir els seus estudis de pintura, va renunciar definitivament a fer carrera en aquest art, per dedicar-se professionalment al teatre. El seu debut es produeix el 1909, quan tenia 24 anys, a Alacant, en una representació de la sarsuela en castellà Sangre moza, de José López Silva i Julio Pellicer. En efecte, els seus inicis foren com a tenor còmic, especialitzant-se en els papers de galant jove en companyies de sarsuela, opereta i vodevil. Aconseguí actuar a Madrid i recórrer tot Espanya en diferents conjunts lírics.

A començaments de l'any 1921 el trobem actuant al Teatre Apolo de València, amb la companyia de Ramón Peña. En dissoldre's aquest conjunt, entra a formar part de la companyia dirigida per Leopoldo Gil per a actuar al Teatre-Circ Regües, on fa una primera incursió en el teatre líric valencià. Efectivament, en aquest espai escènic estrena la sarsuela de costums valencians La cordà (26 març 1921), de Josep Maria de la Torre i Vicent Martínez Marco, amb música del mestre Francesc Balaguer, i l'exitosa revista valenciana Arròs en fesols i naps (16 octubre 1921), de Josep Peris Celda, amb música igualment de Francesc Balaguer. En aquest mateix conjunt coneix l'actriu i tiple Emília Clement, amb qui es casarà tres anys més tard i amb qui tindrà dues filles.

En la temporada del 1922-1923, ve de nou al Teatre-Circ Regües, però ara formant part de la companyia de Pepe Àngeles, per a seguir representant gènere líric, tant en castellà com en català. Entre les sarsueles valencianes representades, cal citar les titulades M'he deixat les espardenyes i Mare, no li ho diga al pare, de Faust Hernández Casajuana i Maximilià Thous Orts. L'estiu del 1924 el tornem a veure a València, concretament a la plaça de Bous, interpretant el repertori líric habitual.

Tanmateix, als anys vint del segle passat el gènere líric va perdent pes en la programació dels espais escènics davant l'espenta del teatre declamat, especialment de la comèdia. Potser per influència d'aquest canvi general d'orientació en els gustos del públic, també el teatre valencià semblava que iniciava una època molt esperançadora, marcada per l'activitat del Saló Novetats de València, que des del 1916 es dedicava en exclusiva al teatre autòcton, i per la d'altres locals de la ciutat que també li donaven cabuda amb certa freqüència. Tot ensems demostrava que el teatre valencià era un gènere de consum més, que donava prou rèdits econòmics tant als empresaris com als actors i, fins i tot, als autors que s'hi dedicaven. Paradoxalment, aquesta fructífera activitat comercial s'accelerà durant la dictadura de Primo de Rivera. Així, pertot arreu del país proliferaren les companyies dedicades al teatre valencià, tant les aficionades, com les semiprofessionals o les professionals.

Per tot això Pepe Alba decideix fer teatre valencià de manera quasi exclusiva a partir del 1925, i amb aquest objectiu forma una companyia pròpia, de la qual serà el director i primer actor. En efecte, en abril d'eixe any la companyia de Pepe Alba és contractada per Ricard Camilleri, l'empresari del Teatre Modern de València, un local acabat de remodelar, fruit de la transformació de l'antic Cine Moderno, situat al cor de la ciutat (molt prop de l'actual plaça de l'Ajuntament). En aquest escenari va romandre des de la seua inauguració, el 12 d'abril del 1925, fins al 30 de març del 1929, tres mesos abans de la clausura del local que hagué de ser enderrocat per unes reformes urbanístiques del centre de la ciutat. És a dir, la companyia de Pepe Alba va ser la titular d'aquest teatre durant quatre anys seguits, tot oferint tres funcions diàries els dies feiners i quatre els diumenges i festius, i programant tres obres en cadascuna de les sessions. A més, en pràcticament totes les funcions l'assistència de públic era excel·lent, si és que no s'exhaurien les entrades pels continus èxits. En definitiva, les quatre temporades d'activitat del Teatre Modern (1925-1929) foren molt fructuoses i brillants, com ho confirmen les dades quantitatives: 165 estrenes absolutes i prop de 5.000 representacions d'obres valencianes realitzades. De fet, el Teatre Modern, autodenominat Casal del Teatre Valencià, serà, juntament amb el Saló Novetats, un dels baluards del teatre autòcton en la segona meitat de la dècada dels vint.

En 1926, i amb el repertori de més èxit estrenat al Modern, la companyia de Pepe Alba encara va tindre temps per a fer breus gires per altres locals del País Valencià: al Cine Ideal d'Alacant, en dues estades de dues setmanes cadascuna, abans i després de la Setmana Santa d'eixe any; un breu estatge entremig al Teatre Princesa de València, i després, durant el mes de maig del mateix any va actuar al Teatre Russafa de València. A més a més, l'empresari Lluís Camilleri el va cridar per posar en marxa un nou local al barri de Russafa de València, el Teatre de la Comèdia, que ocupava l'espai de l'antic music-hall Bataclan. En efecte, el conjunt de Pepe Alba va inaugurar aquest espai escènic el 10 de desembre del 1926 i va estar programant exclusivament teatre valencià durant dos mesos. Per altra part, com a companyia titular del Teatre Modern, aprofitava els estius, quan estava tancat el local, per a fer gires per les poblacions valencianes més importants, com ara Gandia, on va actuar al Teatre Serrano en juliol del 1928. Finalment, en la primavera del 1929, encara van fer una gira per diverses localitats valencianes per a acabar recalant durant un mes i escaig al Teatre Russafa de València.

Cal dir que la fama de Pepe Alba ja havia ultrapassat València i arribava a Madrid. Cridat en la temporada 1929-1930 per empresaris de la capital espanyola, Alba es passa novament al teatre castellà, al qual es dedica durant quatre anys. En aquesta etapa, el mestre Jacinto Guerrero el va contractar com a director i primer actor d'una companyia que va fer una gira el 1930 per Llatinoamèrica, actuant, entre altres locals, al Teatro Mayo de Buenos Aires, on va interpretar en valencià el drama líric Les barraques, d'Eduard Escalante i Feo, amb música de Vicent Peydró. De tornada a Madrid, Pepe Alba va dirigir la companyia titular del Teatre Pavón de Madrid, on va estrenar el 1931 un dels majors èxits de l'època: la revista Las Leandras, amb Celia Gámez i ell mateix en els papers principals.

Dos anys després, Pepe Alba va tornar a València per inaugurar un nou teatre que va manar construir l'empresari Vicent Miquel Carceller amb la intenció de dedicar-lo exclusivament al teatre valencià, com feia explícit el mateix nom de local: Nostre Teatre. La companyia de Pepe Alba el va inaugurar el 14 d'octubre del 1933 i va romandre durant tota la temporada oferint teatre valencià. Amb el repertori estrenat en aquest espai escènic, l'estiu del 1934 se'n va anar de gira a Barcelona. Primerament, es va presentar al Teatre Espanyol, situat al Paral·lel barceloní, on va actuar durant mes i mig. Seguidament, va debutar al Principal-Palace, canviant el gènere valencià per la revista en castellà.

A l'estiu del 1935 puja de nou al Teatre Espanyol de Barcelona amb un repertori valencià. En aquest local continua durant la temporada d'hivern del 1935-1936, fins que al gener canvia a un altre escenari del Paral·lel, el Teatre Victòria, on actua, sempre amb una programació de teatre valencià, durant dos mesos més fins a Setmana Santa. En total, Pepe Alba romangué al Paral·lel de Barcelona més de nou mesos consecutius. Fou la temporada més llarga i de més èxit de Pepe Alba a Barcelona.

Tot seguit retorna a València per a fer la subtemporada de primavera del 1936 al Teatre Russafa, on estrena una dotzena d'obres. Després, Pepe Alba va sofrir una intervenció quirúrgica, però una vegada recuperat, el primer dia de juliol, i amb el repertori valencià de més èxit d'eixa temporada, es va presentar de bell nou al Teatre Espanyol de Barcelona, on el sorprén l'esclat de la Guerra d'Espanya.

Immediatament, en setembre de 1936, torna a València, però per a representar sarsueles en castellà al Teatre Apolo. Tanmateix, en novembre del mateix any es passa novament al repertori valencià, amb el qual el veiem realitzant breus gires pels Teatres Principals de Castelló i Alacant, i per altres poblacions valencianes. En la subtemporada de primavera de 1937, durant un mes i escaig recala al teatre Libertad de València (l'antic Princesa). A partir de la temporada del 1937-1938 i fins al final de la guerra va fer gènere líric en castellà exclusivament. La davallada en la programació de teatre en valencià en benefici dels gèneres en castellà es deu, en part, a les directrius que marcava el Comité Executiu d'Espectacles Públics, creat pel Front Popular, per tal d’assegurar l’ocupació plena dels professionals de l’escena i recaptar fons destinats a sostindre la guerra.

Després de la Guerra Civil, el teatre comercial en català fou prohibit de facto, per tant, no és estrany que Pepe Alba es dedicara al teatre en castellà durant set anys. Solament després de la derrota del feixisme al final de la Segona Guerra Mundial, la dictadura franquista es mostra més flexible i el teatre valencià pot tornar a representar-se als locals comercials. Pepe Alba aprofita l'ocasió per a oferir l'antic repertori valencià al Teatre Romea de Barcelona, on va romandre d'agost a setembre del 1946. Sense abandonar Barcelona, a començaments de la tardor del mateix any actua al Teatre Espanyol aproximadament durant un mes. Seguidament, el 22 d'octubre del 1946 torna a València, per a actuar durant dues temporades seguides, les del 1946-1947 i 1947-1948, al Teatre Alkázar. També aprofitava l'estiu o el final i el començament d'eixes temporades per a fer gires per Barcelona, Alacant, Castelló i altres poblacions valencianes. Concretament, va realitzar breus estades d'una o dues setmanes al Teatre Apolo de València (octubre 1947), Teatre Principal d'Alacant (maig 1948) i Teatre Principal de Castelló (estiu 1948). A Barcelona les estades foren al Teatre Apolo, on es perllongaren durant tres o quatre mesos: des de maig fins a agost del 1947 i des de mitjans d'agost fins a començaments d'octubre del 1948.

A mitjans de novembre del 1949 el veiem al Teatre Apolo de València, al capdavant d'una companyia lírica en castellà. Pepe Alba emmalalteix a finals d'eixe any, raó per la qual decau la seua activitat professional com a actor, ja no realitzarà gires fora de la ciutat de València i, per acabar, es limitarà a fer de director de la companyia de revistes del Teatre Alkázar de València. L'epíleg de la companyia de Pepe Alba se signa en febrer i març del 1951, quan en eixe local representen les últimes obres valencianes. Finalment, després de sis mesos de penosa malaltia, Pepe Alba morí el 13 de març del 1951 a la seua casa de València, quan comptava 64 anys. Segons la premsa, el soterrar fou molt concorregut per gent del món teatral valencià, amics i admiradors.

Significació

Físicament, Pepe Alba era un homenet menut i amb faccions acriaturades. De caràcter alegre, era molt intel·ligent i un treballador infatigable. Tenia grans dots com a actor còmic i una gràcia innata. En la seua època se'l considerava com el rei de les rialles. Les seues hilarants interpretacions rebien aplaudiments constants i entusiasmaven els espectadors, particularment les dones, que l'admiraven.

Com a primer actor, solia interpretar els papers més protagonistes, i molt sovint la seua comicitat superava la de l'obra mateixa. Així, va fer genials creacions d'una àmplia galeria de tipus populars valencians, especialment el de llaurador i el de femater, que esdevingueren èxits personals de l'actor. Segons la crítica, dominava tant l'escena que es transformava quan pujava a l'escenari i feia que cada nit la mateixa obra semblara diferent.

No sols fou un gran actor còmic que dominava totes les situacions (també destacà com a tenor còmic), sinó que a més, quan tingué l'oportunitat, mostrà igualment la seua vàlua en els papers  melodramàtics o, fins i tot, dramàtics.

En definitiva, Pepe Alba va saber traure profit a les seues qualitats d'actor i cantant còmic, tot acomodant-se tant al teatre declamat com als gèneres lírics, i interpretant igualment obres en castellà o en valencià. Tanmateix, la seua gran fama la va aconseguir en el teatre valencià.

En efecte, Pepe Alba és un dels actors còmics més importants i populars en la història del teatre valencià, gènere en el qual va adquirir un immens prestigi. Va contribuir decisivament al reviscolament del teatre autòcton, especialment en el període 1925-1936 quan va fer formidables campanyes al Teatre Modern, al Nostre Teatre i a altres locals de la ciutat de València i de tot el País Valencià. Així es va convertir en l'ídol del públic addicte al teatre valencià, que potser no era quantitativament massa nombrós, però sí molt fidel i entusiasta.

Altrament, a Pepe Alba el neguitejava força la desídia vers el teatre autòcton de part del públic valencià més primmirat, i ho comparava amb l'esplèndid ressò que tenia el teatre català a Catalunya. Ell mateix va realitzar gires per Barcelona en set temporades diferents i en diversos locals, sobretot al Teatre Espanyol, que fou l'escenari de molts dels seus grans èxits. Pepe Alba va aconseguir tindre a Barcelona un públic incondicional, especialment entre la colònia valenciana. Les seues estades a la capital catalana solien ser llargues, des d’un mínim d’un mes fins a una temporada completa, però la mitjana era de tres o quatre mesos per temporada. En fi, Pepe Alba té també el mèrit de ser el màxim divulgador del teatre valencià a Barcelona.

També va gaudir de prestigi en l'escena castellana, perquè al llarg de la seua vida artística va fer indistintament teatre valencià o teatre en castellà, segons cada moment concret. És evident que, en determinats períodes de la seua vida, les circumstàncies l'obliguen a fer teatre en castellà, com és el primer període de formació com a tenor còmic o en els primers anys de postguerra que la llengua catalana és prohibida als espectacles. Però, en altres moments, l'opció de fer teatre en una llengua o l'altra és una elecció completament voluntària per part de l'actor, i ve motivada no tant pel seu altruisme (malgrat les reiterades declaracions públiques de l'actor a favor del teatre autòcton), com per altres motius més interessats, com el desig d'aconseguir fama o els purament crematístics.

De fet, fou un actor força cotitzat, ben considerat i molt ben pagat. L'any 1926 el seu sou diari era de 150 pessetes, quan un obrer cobrava al voltant de 7 pessetes al dia. Encara que no arribà a fer-se ric, sí que guanyà molts diners i pogué viure folgadament, com ho demostra que va posseir, a més de la seua casa habitual a la ciutat de València, un xalet al Vedat de Torrent.

El valor artístic de Pepe Alba és indiscutible i, per tant, no és estrany el gran prestigi social que va assolir entre els valencians de la seua època. Actualment, l'Ajuntament de Sagunt atorga el Certamen de Teatre "Pepe Alba", instituït el 2004 en honor del seu fill nadiu, dins dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt. Exceptuant aquest premi, solament un carrer de Sagunt i un altre de la ciutat de València recorden avui dia el pas d'aquest gran actor pel teatre valencià.

Pepe Alba tenia també dots de direcció i fou un hàbil gestor. Va formar l'autodenominada Companyia de Comèdies i Sainets Valencians, la qual era coneguda per tothom per la companyia de Pepe Alba, que és qui l'encapçalava. Cal recordar que en aquella època les companyies teatrals s'estructuraven al voltant d'un primer actor de prestigi, que al capdavall donava nom al grup.

La companyia de Pepe Alba fou una de les de més renom del País Valencià, tant per la constància i intensitat de la seua programació com per la qualitat i creativitat dels seus components. En efecte, era un conjunt molt valuós, disciplinat i eficaç.

La primera actriu serà sempre la seua dona, Emília Clement. Altres actrius de l'elenc foren les següents: la primera actriu Pepita Arbona; l'actriu de caràcter Milagros Baeza; les característiques Carmen Casesnoves i Carmen Corro; les actrius còmiques Josefina Mateo, i Amparo Gallart; les tiples còmiques Concha Gorjé i Encarna Máñez; les tiples Pepita Alcácer, Vicenta Bonastre i Selica Pérez Carpio; les dames joves Pilar Tena, Lolita Belenguer i Amparito Revert, i les actrius genèriques Carmen San Martín, Trini Sáinz, Fina Castaño o Concha González, entre moltes altres. En la postguerra es van integrar al grup de Pepe Alba la seua filla Francis Alba Climent, així com Amparo Cervera, Carmen Sanjuán i Reme Soria.

Pel que fa als actors, hem de citar els següents: el galant Juan Sánchez Gil; els galants joves Paco Chuliá i Adrián Ortega; l'actor còmic Juli Espí; els actors de caràcter Manuel Rodrigo i Rafael Balaguer, i els actors genèrics Abelardo Merlo, Enric Sanchis «Sanchetes», Antoni Virosque, Pepe Beüt, Eduard Gómez Rosell, Manuel Haro, Vicent Grancha, Juanito Monfort, Enrique Pascual, Paco Fernández, Manuel Roig o Salvador Soriano, entre molts d'altres. En la postguerra s'incorporaren a la companyia Gonzalo Ambit, Enrique Barthelemy, Manuel Hernández, Antonio Llorens, José Campos, Luis Marqués, José Sánchez Mata i Manuel Cerdà, entre d'altres.

La companyia de Pepe Alba va arribar a tenir en repertori centenars de peces de teatre valencià i en va estrenar més de 250. Aquest repertori tan extens s'explica per la renovació constant de la programació a què estava obligada la companyia, ja que tant el públic com el circuit teatral valencià eren bastant limitats i gens comparables amb els del teatre castellà. Moltes obres d'aquest repertori foren un gran èxit personal de Pepe Alba, però sols citarem aquí les que aconseguiren ser centenàries: Arròs en fesols i naps i La peixca de la ballena, de Josep Peris Celda; Cançonera valenciana, d'Estanislau Alberola; Els tres nóvios de Toneta, de Rafael Martí Orberà; Gente bien, adaptació valenciana d'Eduard López Chavarri de l'obra homònima de Santiago Rusiñol; De rebot, Pobres flors i L'avespeta, d'Artur Casinos Moltó; L'airet de la matinà, de Faust Hernández Casajuana; Una conferència, de Pepe Alba i Lluís Juan Alcaraz; Les xiques del barrio i Els estudiants de Josep Soler Peris; Pare vosté la burra, amic, de Felip Melià; Ratolins de casa rica i Saions i Granaeros, d'Enric Beltran Royo, i El tio Estraperlo i L'alcalde de Favara o encara hi ha moros en València, de Jesús Morante Borràs.

La fama assolida per Pepe Alba dins el món teatral valencià motivava els autors valencians, tant els consagrats com els més novells, a oferir-li obres amb la finalitat que les estrenara. Tots els autors valencians reconeguts li n'oferiren: Estanislau Alberola, Artur Casinos, Faust Hernández Casajuana, Rafael Martí Orberà, Felip Melià, Jesús Morante Borràs, Josep Peris Celda, Josep Soler Peris, Leopold Giménez Blat, etc. En molts casos crearen personatges fets expressament per a Pepe Alba; és a dir, confeccionaren una mena de "vestits a la mida" de les qualitats interpretatives del gran actor, a qui li dedicaren desenes d'obres. Tanmateix, en última instància, era Pepe Alba qui decidia si estrenava una obra o no. En efecte, en el teatre popular valencià el poder dels primers actors era absolut.

Però també cal dir que, gràcies a ell i als seus consells, molts autors que mai no hagueren pensat escriure teatre valencià ho feren i pogueren estrenar les seues produccions. Així nasqué una nova generació d'autors que li donaren una nova embranzida al teatre valencià als anys vint i trenta, i que alhora contribuïren a fer del nostre teatre un gènere de consum més i un negoci per a les companyies valencianes i per a les empreses teatrals.

Per tant, és de justícia reconéixer que Pepe Alba no solament es va guiar per interessos econòmics a l'hora de triar el seu repertori, sinó que també donava oportunitats a autors novells o, fins i tot, s'atrevia a estrenar obres de més pretensions que el típic sainet per fer riure, encara que l'èxit no l'acompanyara. Així, abans de la Guerra Civil, va estrenar algunes produccions ben interessants, com ara les comèdies El celós (19 juny 1925) i Cadena de flors (14 setembre 1928), d'Eduard Buil; el sainet dramàtic La barca vella (7 novembre 1925), de Frederic Miñana, o la comèdia social La victòria dels vençuts (8 maig 1934), de Josep Castañer Fons. I en la postguerra va estrenar Les Malaenes (13 octubre 1947), de Martí Domínguez Barberà, on Pepe Alba mostra el seu talent en un paper dramàtic. Segons la crítica, Les Malaenes fou una de les escasses mostres de teatre valencià culte en la postguerra i un clar intent de dignificar l'escena valenciana.

Per últim, cal parlar també de la seua faceta com a autor i traductor, perquè escrigué dues peces originals i en traduí altres tres més. En efecte, és autor, juntament amb Lluís Juan Alcaraz, d'un sainet titulat Una conferència, estrenat per ell mateix el 18 de desembre del 1927 al Teatre Modern de València. Aquesta obra tingué molt d'èxit en el seu moment, i ha esdevingut una peça clàssica del teatre valencià que encara actualment és molt representada pels grups valencians de teatre aficionat. En solitari, va escriure una comèdia en dos actes, Per què tanca la porta?, estrenada per la seua companyia el 14 de maig del 1937 al teatre Libertad, que era com s'anomenava el Teatre Princesa durant la Guerra Civil.

Pel que fa al seu treball de traductor, com que coneixia molt bé el teatre còmic castellà contemporani per haver-lo representat, elegia obres en castellà de cert èxit per a traduir-les al valencià, però en el procés hi afegia acudits, situacions i diàlegs propis per aconseguir que augmentara encara més la comicitat de l'obra original. Així, com a traductor-adaptador, té les tres peces següents, estrenades també per la seua companyia: Tenorio musical, traducció del sainet líric homònim en castellà de Pablo Perellada, estrenat el 30 d'octubre del 1926 al Teatre Russafa de València; Pulmonia triple, traducció del sainet líric en castellà Pulmonia doble, de Ramón López Montenegro i Ramón Peña, estrenat el 16 de desembre del 1926 al Teatre de la Comèdia de València, i El ser honrat és negoci, traducció del sainet en castellà de Torres del Álamo i Jaime Herrán, estrenat el 18 desembre del 1946 al Teatre Alkázar de València.

Estrenes

D'entre les més de 250 obres de teatre valencià que va estrenar Pepe Alba al llarg de la seua vida artística, citarem solament les de major èxit.

14 octubre 1921. Arròs en fesols i naps. Revista valenciana. Lletra de Josep Peris Celda i música de Francesc Balaguer. Teatre Circ Regües, València. Leopoldo Gil.

15 maig 1925. Vidre volaor. Sainet. Artur Casinos Moltó. Teatre Modern, València.

20 maig 1925. Cançonera valenciana. Comèdia. Estanislau Alberola Serra. Teatre Modern, València.

5 juny 1925. La festa de la flor. Sainet. Josep Melià Bernabeu. Teatre Modern, València.

25 juny 1925. El repatriat. Sainet. Maria Lluïsa Camilleri. Teatre Modern, València.

10 setembre 1925. La dona fa la casa. Comèdia. Faust Hernández Casajuana. Teatre Modern, València.

10 setembre 1925. Els Viveros. Sainet. Maria Lluïsa Camilleri. Teatre Modern, València.

16 setembre 1925. Els tres nóvios de Toneta. Comèdia. Rafael Martí Orberà. Teatre Modern, València.

1 octubre 1925. Sang valenciana. Comèdia. Rafael Gayano Lluch. Teatre Modern, València.

16 octubre 1925. Gente bien. Sainet. Adaptació valenciana d'Eduard López Chavarri de l'obra homònima de Santiago Rusiñol. Teatre Modern, València.

10 novembre 1925. De rebot. Sainet. Artur Casinos. Teatre Modern, València.

13 novembre 1925. Jo sé guardar un secret. Joguet. Francesc Fernández Montoya. Teatre Modern, València.

20 novembre 1925. Sang redemptora. Comèdia. Lluís Juan Alcaraz. Teatre Modern, València.

4 desembre 1925. Teus, meus i nostres. Comèdia. Estanislau Alberola Serra i Lluís Blesa Prats. Teatre Modern, València.

18 desembre 1925. L'airet de la matinà. Sainet. Faust Hernández Casajuana. Teatre Modern, València.

18 desembre 1927. Una conferència. Sainet. Pepe Alba i Lluís Juan Alcaraz. Teatre Modern, València.

16 abril 1926. Els fills dels vells. Comèdia. Felip Melià Bernabeu. Cine Ideal. Alacant.

21 setembre 1926. De la mateixa sang. Comèdia. Estanislau Alberola Serra. Teatre Modern, València.

27 setembre 1926. La peixca de la ballena. Comèdia. Josep Peris Celda. Teatre Modern, València.

6 octubre 1926. No és per ahí. Comèdia. Faust Hernández Casajuana. Teatre Modern, València.

9 octubre 1926. Dos casaments en un rato o la caloreta d'estiu. Sainet. Rafael Martí Orberà. Teatre Modern, València.

30 octubre 1926. Tenorio musical. Traducció de Pepe Alba de l'obra homònima en castellà de Pablo Perellada. Teatre Russafa, València.

5 novembre 1926. Pobres flors. Comèdia. Artur Casinos Moltó. Teatre Modern, València.

10 desembre 1926. El tenedor de Cullera. Sainet. Faust Hernández Casajuana. Teatre de la Comèdia, València.

21 desembre 1926. Pulmonia triple. Traducció del sainet líric en castellà Pulmonia doble, de Ramón López Montenegro i Ramón Peña. Teatre de la Comèdia, València.

4 novembre 1927. Cacaus i tramussos. Revista amb lletra de Josep Peris Celda i música del mestre Miquel Asensi. Teatre Modern, València.

16 desembre 1927. 15 de maig! Comèdia. Francesc Comes Martínez. Teatre Modern, València.

18 desembre 1927. Una conferència. Pepe Alba i Lluís Juan Alcaraz. Teatre Modern, València.

30 desembre 1927. L'avespeta. Joguet. Artur Casinos Moltó. Teatre Modern, València.

13 gener 1928. Les xiques del barrio. Sainet. Josep Soler Peris. Teatre Modern, València.

20 març 1928. El llop de la murta. Assaig dramàtic. Marià Serrano Biguer. Teatre Modern, València.

7 abril 1928. El primer bes. Comèdia. Artur Casinos Moltó. Teatre Modern, València.

2 maig 1928. Pare vosté la burra, amic! Farsa còmica. Felip Melià Bernabeu. Teatre Modern, València.

7 setembre 1928. Travesures de Miliet. Joguet. Artur Casinos Moltó. Teatre Modern, València.

22 desembre 1933. Ratolins de casa rica. Comèdia. Enric Beltran Royo. Nostre Teatre, València.

3 gener 1934. Els estudiants. Sainet. Josep Soler Peris. Nostre Teatre, València.

11 maig 1934. El fulano de la Conxa. Joguet. Vicent Miquel Carceller. Nostre Teatre, València.

15 gener 1947. El tio Estraperlo. Comèdia. Jesús Morante Borràs. Teatre Alkázar, València.

7 novembre 1947. L'alcalde de Favara o encara hi ha moros en València. Comèdia. Jesús Morante Borràs. Teatre Alkázar, València.

22 desembre 1947. El pobret agüelo. Sainet. Josep Maria de la Torre. Teatre Alkázar, València.

30 març 1948. Saions i granaeros. Comèdia. Enric Beltran Royo. Teatre Alkázar, València.

Publicacions

Pulmonia triple. Traducció del sainet líric en castellà Pulmonia doble, de Ramón López Montenegro i Ramón Peña. Galeria d'Obres Valencianes (València: Editorial Arte y Letras), 1926.

Una conferència. En col·laboració amb Lluís Juan Alcaraz. Galeria d'Obres Valencianes (València: Editorial Arte y Letras), (1927).

Bibliografia

Lloret i Esquerdo, Jaume. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Diputació d'Alacant, 1999, p. 170-171.

Lloret i Esquerdo, Jaume. «El teatre valencià a Barcelona (1849-1954)». A: Marcillas, Isabel; Santamaria, Núria (eds.). Teatre breu: procediments, formes i contextos. València: Universitat de València, 2013, p. 73-119. (Colección Teatro siglo XXI, Serie Crítica; 19)

Pérez Silvestre, Òscar. «Pepe Alba (1885-1951): dies i obres d'un actor d'estrena». Braçal, revista del Centre d'Estudis del Camp de Morvedre, núm. 31-32 (2005), p. 235-260.

Solà i Palerm, Caterina. El teatre valencià durant la dictadura (1920-1930). Barcelona: Monografies de Teatre, Institut del Teatre de Barcelona / Edicions 62, 1976, p. 50 i següents.

Viadel, Francesc. «Pep Alba, un actor per a un país». El Temps (22 setembre 1997).

Fonts iconogràfiques

Fotografia 1: Retrat de Pepe Alba en 1928, dedicada a Eduard López Chavarri. Foto de Valentín Pla i Talens (Biblioteca Valenciana)

Fotografia 2: Pepe Alba en el paper d'un llaurador. Foto de Salvador Pascual Boldún (Biblioteca Valenciana)

Fotografia 3: Pepe Alba i Emília Clement, en 1936. Foto d'Enrique Desfilis Barberà (Biblioteca Valenciana)

Fotografia 4: La companyia de Pepe Alba en una escena al final del segon acte en l'estrena de Les xiques del barrio, de Josep Soler Peris, el 13 de gener de 1928 al Teatre Modern de València.

Enllaços

http://instantaneo.es/wiki/index.php/Alba_Moreno,_Josep_Maria

 

Redactor/a

Jaume Lloret i Esquerdo