Paco Hernández (Francesc Hernández Rodríguez)

Identificacio/ns

Actor i director

Data de naixement

9-2-1892

Lloc de naixement

Alacant

Data de defunció

18-11-1974

Lloc de defunció

Alacant

Biografia

Francesc Hernández, més conegut per Paco Hernández (el seu nom artístic), és la figura mítica difusora del teatre valencià a les comarques alacantines durant bona part del segle XX. Nascut al barri de la Vilavella d’Alacant, el seu pare era mariner en vaixells mercants, però l'inicia en l'ofici de pintor de parets, al qual volia que es dedicara, si bé el jove es decanta per un treball més artesanal, el de la tècnica figurativa, especialitzant-se en la còpia de quadres famosos, generalment relacionats amb temes religiosos i folklòrics. La seua afició pel teatre també comença ben prompte, ja que a partir dels deu anys fa papers infantils en diverses societats dramàtiques d'aficionats. Posteriorment practica el cant a l’Orfeó, on debuta com a tenor còmic de sarsuela, el gènere més en voga en aqueix moment. Als 18 anys ja és corista del Saló Novetats, però ha d'anar-se'n amb la familia a l'Argentina, on continua l'activitat lírica. Quan torna a la seua ciutat natal, forma part de diferents conjunts de sarsuela durant una desena d'anys. En aquesta llarga etapa coneix quasi tot el repertori líric contemporani, però ell mateix reconegué que no tenia una gran veu. De tant en tant, col·labora amb grups aficionats en algunes funcions líriques o dramàtiques en valencià a la Casa del Pueblo i altres centres populars d'Alacant, on aconsegueix un cert èxit.

En comprovar que el teatre popular valencià, que feia temps estava triomfant a València, també tenia una bona acollida per part del públic alacantí quan era portat per les companyies del cap i casal, es produeix el tomb decisiu de la seua carrera artística i crea en 1928 un conjunt propi especialitzat en el teatre valencià. En efecte, junt al també alacantí Àngel Mas crea la Companyia de Drames i Comèdies Valencianes, que té seu estable al Saló Espanya. També actuen en altres locals secundaris de la ciutat i fan bolos per molts pobles de la província, especialment a Elx, on són molt ben rebuts. Compatibilitza l'activitat dramàtica amb el treball de pintor artesanal i d'artista foguerer, tot essent un dels pioners en la construcció de monuments quan el 1928 s'implanta la festa de les Fogueres de Sant Joan. Aquesta habilitat pictòrica i plàstica també la utilitza per a confeccionar ell mateix els decorats de les obres que interpreta, alguns dels quals són de gran valor artístic.

L'èxit que acompanya les interpretacions de Paco Hernández és tan gran que la seua fama arriba a València, on hi ha expectació per veure'l i és contractat per l'empresari del Saló Novetats per a la temporada 1931-1932. És ara quan es professionalitza totalment i ja pot viure del seu treball d'actor. En acabar la temporada s'incorpora a la companyia de l'actriu alacantina Teresa Barrachina, amb la qual actua per diferents teatres d'Alacant, fins que en març del 1933 torna al Novetats de València durant uns mesos, acompanyat d'aquest conjunt. Les dues temporades següents Paco Hernández treballa amb una colla pròpia al Teatre Nou i al Monumental d'Alacant, pero encara pujarà, una vegada més, a l'escenari del Novetats de València en la subtemporada de primavera de 1935.

A començaments de l'any teatral 1935-1936, les comparses alacantines de Paco Hernández i Àngel Mas decideixen unificar-se i fixen la seua seu al Saló Espanya d'Alacant. Aquesta unió d'esforços i voluntats trenca la rivalitat que hi hagué els anys anteriors entre les dues companyies alacantines dedicades al teatre valencià. Durant la Guerra d'Espanya (1936-1939), la companyia de Paco Hernández és controlada pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la CNT, i gràcies a això pot disposar del Teatre Monumental. Participa en funcions solidàries i estrena algunes obres de contingut social o d'actualitat, relacionades amb les circumstàncies de la guerra. Dins d'aquest teatre d'agitació política i propaganda, també posa en escena la peça en castellà Radio Sevilla, de Rafael Alberti, paròdia de les emissions radiofòniques que feia el general de l'exèrcit sublevat Queipo de Llano, segons els republicans en estat ebri. Precisament la representació d'aquesta peça fou l'excusa donada per les autoritats franquistes per a l'empresonament de l'actor durant quatre mesos, una vegada acabada la guerra.

Després d'eixir de la presó, Paco Hernández fa algunes funcions en valencià, com si res no haguera passat, però prompte es veu obligat a passar-se’n al castellà i s’enrola en un conjunt alacantí que recorre les províncies pròximes durant els primers anys de la postguerra. Fins a l'estiu de 1946 no es produeix la represa del teatre valencià per part de l'actor, quan, junt a Àngel Mas i Manolo Álvarez, forma de bell nou una companyia que recorre diferents locals de la ciutat, especialment l'Iris Park i l'escenari portàtil Vanden, amb el mateix repertori que abans de la guerra. Quan en 1951 mor el conegut actor valencià Pepe Alba, és cridat per substituir-lo al capdavant del Teatre Alkàsser de València. Aquí treballa durant diverses temporades del període 1952-1956, fins que aquest local es passa definitivament a la revista. Quan torna a Alacant, l'any 1957, el sainet valencià està ferit de mort i les actuacions professionals del nostre actor aniran espaiant-se fins a convertir-se en aïllades a començaments de la nova dècada. En aquest context, el 30 de maig de 1960 Paco Hernández rep un emotiu homenatge amb ocasió de celebrar les seues bodes d'or en la professió. Finalment, en octubre del 1962 es retira de l'activitat dramàtica de manera definitiva, i mor dotze anys després.

Significació

Paco Hernández és considerat l'ànima del teatre valencià a Alacant per la seua llavor en pro del teatre autòcton durant més de trenta anys. Posseïa una incomparable vis còmica i sabia connectar amb els espectadors com ningú, raons per les quals gaudí del favor d'un públic addicte i fidel durant tota la seua llarga vida artística. El desig de ser admirat és una de les raons que explica la seua elecció pel teatre vernacle, i podem dir que veu acomplert a bastament el seu anhel. No tingué mestres reconeguts, sinó que fou l'autodidactisme basat en la saviesa popular acumulada pel nostre teatre durant segles, i sobretot la seua intuïció dramàtica, les que li permeteren crear una tècnica pròpia i peculiar, fins al punt que les seues interpretacions foren canonitzades com a model per altres actors posteriors que seguiren la seua escola. Era una manera de fer teatre amb motlles que avui podem considerar superats, però que tenien tot el sabor d’una època i una eficàcia demostrada.

De tots els actors alacantins dedicats al teatre valencià, solament Paco Hernández aconseguí superar l'estret cercle local i triomfar a València, concretament al Saló Novetats en els anys 1931-1935, i al Teatre Alkàsser en el període 1952-1956. Treballà junt a les primeres actrius Dolors Millà (més coneguda per Lolita Millà), Teresa Barrachina, Emília Clement i Maria Teresa Cremades, i amb els primers actors Àngel Mas, Manolo Álvarez i Antonio Prieto, entre d’altres. També actuaren amb ell la seua filla, Maria, i el seu gendre, Evarist Garcia, dos magnífics intèrprets del nostre teatre còmic, que, juntament amb Rafael Mas, constituïren en 1978 el grup Nostre Teatre, el qual fou rebatejat en 1985 amb el nom de Grup de Teatre Valencià Paco Hernández, en record d’aquest gran artista.

Tots els artistes consagrats tenen el que podríem denominar les seues obres preferides, aquelles que ha executat amb més estima i que li han valgut el més ressonant i merescut èxit, però en el cas de Paco Hernández, el seu repertori és tan amplíssim, amb més de 200 peces representades, que és difícil destacar-ne algunes. Tanmateix, les  més populars les interpretà centenars de vegades i en casos excepcionals superaren les 500 representacions. Entre els seus majors èxits cal citar les obres següents: Als bous de Castelló, de Manuel Soto Lluch; El llenguatge del tabac i Pare vosté la burra, amic, de Felip Melià, Pobres flors, Cavallers...Vixca la vida! i Deixa’m la dona, Pepet, d'Artur Casinos; La caraba, El cuquet del carinyo i Colombaire de profit, de Paco Barchino; Un defensor de l’eixut, de Vicent Marcos Rivas i Francesc Mínguez Llorca; La rosa del "Barrio chino", d'Alfred Sendín Galiana; El fava de Ramonet, de Lluís Martí Alegre i Ismael Serneguet; El tio Estraperlo, de Jesús Morante Borràs; La dolçor d'una llágrima, de Joan Antoni Muñoz Sáez; La Plaça Redona, de Lluís Martí Alegre, i Se canvia moto per sogra, de Jaume Armero Alberola i Joan Antoni Muñoz Sáez. A més de la seua merescuda fama com a actor còmic, també foren molt apreciats els seus treballs en el personatge de Jesucrist de La Pasión y muerte de Jesús, d’Enrique Zumel, drama que interpretava en Setmana Santa.

Tanta era la popularitat de Paco Hernández que alguns autors li donaven l’exclusiva per presentar llurs produccions o li’n feien expressament per a ell, com fou el cas del popular saineter valencià Paco Barchino. Per aquesta raó fa adaptacions als costums alacantins de diverses peces originals de Barchino, en les quals realitza diverses modificacions, a més del títol. Entre aquestes adaptacions, cal citar les següents: Dos pardalets, una moneta (1927), adaptació de Dos pardalets, una aguileta; De l'Argentina a Alacant o Les fogueres de Sant Joan (1931), adaptació del Barco Fallero; Ràdio València-Alacant (1932), adaptació de Ràdio València; El Sol de la Llibertat (1933), adaptació d'El sol de l'horta; Ja ve el barco d'Orà o La foguera de Sant Joan (1935), una altra adaptació d’El Barco Fallero; Els fills del poble o La columna Maroto (1936), adaptació d'Els fills del poble, i Alacant a palpes (1937), adaptació de València a palpes.

Per altra part, Paco Hernández fa alguna incursió en l'escriptura dramàtica, ja que és autor del drama Sang torera o la mort del nostre ídol (1929), sobre la tràgica mort a Inca del torero alacantí Ángel Celdrán Carratalá, i, en col·laboració amb Antuli Sanjuan, és coautor de l'exitosa revista musical Benacantil (1950) i de la peça de teatre foguerer Sempre fogueres o Alacant és la glòria (1961). També realitza traduccions al valencià d'obres en castellà, com ara Lo que no mor (1935), traducció de la comèdia en dos actes Lo que no muere, de Luis Manzano i Sebastián Alonso, i La cançó del treball (1935), traducció de la comèdia social en dos actes La canción del trabajo, de José García Rufino i Antonio Yllanes Borrego.

Estrenes

Sols citarem les estrenes d'algunes obres singulars dels anys trenta i les més populars dels anys cinquanta:

15 març 1930. La masera. Drama rural en un acte. Josep Ferrándiz Torremocha. Saló Espanya d'Alacant.

11 octubre 1930. Al pas de la Dolorosa. Comèdia en un acte. Vicent Marco Badenes. Saló Espanya d'Alacant.

25 gener 1933. El secret. Comèdia melodramàtica. Josep Coloma Pellicer. Teatre Monumental d'Alacant.

18 febrer 1934. El pare Pere. Joguet còmic. Joan Sánchez Gil. Teatre Nou d'Alacant.

22 març 1935. Flames del voler. Apropòsit faller. Francesc B. Lis Pastor. Saló Novetats de València.

22 juliol 1952. Capitalista de via estreta. Sainet. Josep Maria Beltran Pérez i Enric Beltran Royo. Teatre Alkàsser de València.

3 octubre 1952. La plaça redona. Comèdia en tres actes. Lluís Martí Alegre. Teatre Alkàsser de València.

16 gener 1953. En un vagó de tercera. Comèdia en dos actes. Vicent Marco Rivas i Vicent Marco Badenes. Teatre Alkàsser de València.

18 abril 1953. Un treballador de casta. Comèdia en tres actes. Josep Carbonell i Vicent Novella. Teatre Alkàsser de València.

1 desembre 1955. Se canvia moto per sogra. Comèdia en tres actes. Joan Antoni Muñoz i Jaume Armero. Teatre Alkàsser de València.

Bibliografia

Lloret i Esquerdo, Jaume. Cent anys de teatre valencià a Alacant (1854-1962). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Diputació d'Alacant, 1999.

Lloret i Esquerdo, Jaume. Personatges de l'escena alacantina. Alacant: Ajuntament d'Alacant, 2002, p. 89-90.

Fonts iconogràfiques

Fotografia 1: Retrat de Paco Hernández.

Fotografia 2: Programa d'una funció de la companyia de Paco Hernández durant la Guerra d'Espanya, amb la representació del sainet d'ambient antifexista Els fills del poble o La columna de Maroto. Font: Arxiu Família Portes. Teatre Monumental, 2-1-1937.

Redactor/a

Jaume Lloret i Esquerdo