Mario Gas

Identificacio/ns

Director, emprenedor, intèrpret

Data de naixement

15-2-1947

Lloc de naixement

Montevideo, Uruguai

Biografia

Actor, director i gestor cultural amb una dilatada trajectòria iniciada als anys seixanta a les files del teatre independent barceloní. Des de la infància va viure en l'ambient teatral, atès que la seva mare era la ballarina del Liceu Maria Cabré, i el seu pare, l'actor i cantant líric Manuel Gas. Per aquest motiu va néixer a l'Uruguai mentre els seus pares estaven de gira. No va tenir la nacionalitat espanyola fins als divuit anys, quan va anar al servei militar. Segons explica el mateix Gas, va néixer mentre el seu pare interpretava l'ària «La luna es blanca, muy blanca», de la sarsuela La tabernera del puerto, de Pablo Sorozábal. El nom de Mario li van posar pel seu oncle matern, el torero, actor i poeta Mario Cabré, que exercí una gran influència durant la seva infantesa i que li descobrí autors i textos ignorats en aquells anys a casa nostra. El seu germà, Manuel Gas (1940-2009), músic amb qui va col·laborar en moltes ocasions, va acabar de conformar una família totalment abocada al món de la faràndula. Però la seva relació amb el teatre es remunta al seu avi patern, que duia una companyia, mentre que un dels seus germans formà part de la companyia de Jacinto Benavente. Moltes vegades ha confessat que va aprendre l'ofici d'actor amb els seus pares, que li demanaven treball, estudi i preparació. Va descobrir que era una professió molt dura amb alts i baixos.

Els primers passos en el món del teatre els donà en la companyia del seu pare fent d'actor, ballarí o ajudant de direcció. Entre els seus mestres situa Carlos Lucena i altres actors del moment. Entre les múltiples facetes destaca la d'actor de doblatge, i ha estat la veu d'actors com John Malkovich, Ben Kingsley i Geoffrey Rush.

Munta el primer espectacle el 1965. Però el primer amb rellevància fou el 1969, Tot amb patates, d'Arnold Wesker, amb el Grup de Teatre Independent (GTI) al Teatre Windsor.

Va cursar estudis a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on va compartir amistat i coneixements amb Cristina Fernández Cubas, Carlos Trias, Enrique Vila-Matas i Emma Cohen, entre d'altres. La seva implicació política el va fer entrar en el teatre universitari, el TEU de Dret, on col·laborà amb els abans esmentats i Carles Canut, Carles Velat, Gustavo Hernández, Santiago Sans i Marta Izoard, per passar ràpidament al teatre independent al capdavant de Gogo, Teatro Experimental Independiente, grup aixoplugat per l'Institut Nord-Americà de Barcelona, on muntà El adefesio, de Rafael Alberti (Institut d'Estudis Nord-americans, 7-2-1968). Un any i mig després estrenà amb repartiment professional (Teatre Capsa, 20-11-1969) aquest text prohibit per la censura de l'època, que serví per inaugurar el Capsa i comptà amb escenografia, figurins i cartell de Fabià Puigserver i un repartiment en què desatacaven Nadala Batiste, Maria Lluïsa Oliveda i Francesc Alborch.

A finals dels seixanta participà en el Grup de Teatre Independent (GTI) muntant el ja esmentatTot amb patates, d'Arnold Wesker (Casino de l'Aliança del Poblenou, 22-3-1969), amb escenografia de Fabià Puigserver, amb Carlota Soldevila, Carles Velat, Nadala Batiste i Alfred Lucchetti en el repartiment. El 1972 muntà un espectacle de cabaret, amb Guillermina Motta i espai escènic de Fabià Puigserver, titulat Tango, que es presentà al local Martin's el desembre del 1972.

Més endavant creà i defensà les estructures que havien de possibilitar el canvi de paradigma del teatre català i espanyol a través del Sindicat d'Actors, formant part de la candidatura que fou escollida el setembre del 1975, juntament amb Carles Lucena, Montserrat García Sagués, Alícia Agut i Maria Josep Arenós. Aquest sindicat fou el germen de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, fundada al cap de pocs mesos. Formà part de la comissió que va presentar a l'alcalde de Barcelona el document «Per una alternativa a la situació del teatre a Catalunya». Fruit d'aquestes converses es creà una nova comissió encarregada de tirar endavant el mític Grec-76, juntament amb Josep Maria Loperena, Carlos Lucena, Jaume Nadal, Roger Ruiz, Ricard Salvat i Josep Torrents.

El 1976 muntà al Mercat del Born, amb l'Associació de Treballadors de l'Espectacle, entitat desvinculada de l'Associació d'Actors i Directors, un Tenorio que ha estat mític. S'emmarcava en les Jornades Llibertàries Internacionals (19, 20 i 21-11-1976), que, amb motiu del primer aniversari de la mort de Franco, van reunir trenta mil persones i que foren una veritable manifestació de llibertat en una Barcelona encara sotmesa pel jou franquista.

El 7 de març del 1977 converteix, juntament amb un grup d'actors i directors, el Cinema Diana en el Saló Diana, un local dedicat al teatre experimental autogestionat. Mario Gas i Carlos Lucena són els caps visibles del projecte. Allí es van representar textos i companyies radicals i van programar les llegendàries Jornades Llibertàries Internacionals i també companyies estrangeres mítiques, com el Living Theatre, que presentà Set meditacions sobre el sadomasoquisme polític (11-4-1977). L'aventura durà fins al 1979.

Al Saló Diana va iniciar la seva relació amb Vicky Peña, amb qui va compartir escenari en un programa doble dedicat al poeta i dramaturg irlandès John Millington Synge, La boda del hojalatero i La sombra del valle, representades el 1977. A l'any següent Mario Gas va dirigir Enrique IV, de Luigi Pirandello, en què Peña feia un dels papers protagonistes. I, més endavant, tots dos van coincidir en el muntatge de Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca, que muntà la Companyia de Núria Espert. Vicky Peña ha estat la seva companya i és mare d'Orestes i Miranda, fills de la parella, ambdós dedicats també al món de l'espectacle.

El 1984 muntà al Centre Dramàtic, amb enorme èxit de públic, L'òpera de tres rals, de Brecht-Weill (Teatre Romea, 9-4-1984), en què Vicky Peña interpretà Polly Peachum, la protagonista femenina, acompanyada per Constantino Romero, Carme Sansa i Elisenda Ribas fins a comptar amb quaranta-cinc actors i cantants, a més de vuit músics, seguint la versió de Joan Oliver i Feliu Formosa. L'espectacle es veié al Teatro María Guerrero de Madrid. Entre el 1985 i el 1988 formà part de l'equip de direcció del Centre Dramàtic, amb Bonnín, Planella, Mesalles i Pawel Rouba.

El 1985 forma part del repartiment que estrena al Teatre Condal Pel davant i pel darrere, de Michael Frayn, que esdevé un clamorós èxit de públic. En el repartiment també trobem Juanjo Puigcorbé.

El 1986 dirigí, també amb producció del Centre Dramàtic, La ronda, d'Arthur Schnitzler, interpretant, a més, el paper del Comte (Teatre Romea, 1-6-1986). Després de l'èxit es programà al Teatre Condal, que aconseguí els drets d'explotació de l'espectacle. El 1987 estrenà Ai, doctor, quina neurosi!, de Joe Orton (Teatre Condal, 21-2-1987).

A final d'agost del 1987 Mario Gas presentava la nova temporada del Teatre Condal fent unes declaracions en què defensava la concertació del teatre privat perquè fos viable. Les administracions (l'Ajuntament i la Diputació) i Gas demanaven que la meitat del pressupost de la sala fos de diner públic. Les administracions assenyalaven que s'hi programava teatre comercial. Al cap de pocs mesos es va aprovar una normativa destinada a regular la concessió de subvencions a les empreses privades.

El 1988 muntà, amb el Centro Dramatico Galego, O mozo que chegou de lonxe, de John M. Synge, amb un repartiment encapçalat per María Pujalte i Raúl Dans.

El 1989 estrena Dancing, d'Hélder Costa (Teatre Condal, 20-3-1989). L'èxit fa que l'espectacle es prorrogui fins al 30 de juny per iniciar tot seguit una gira per Mèxic, i que s'anunciï que es programarà en el mateix teatre fins a finals de 1989. El 1990 l'espectacle clausurà el Festival de Bogotà (18-4-1990). Dancing fou el segon espectacle més vist de la temporada 1990-1991, amb 83.084 espectadors i un 60% d'ocupació del Teatre Condal.

En els vuitanta i primers noranta Mario Gas va destacar com a gestor cultural. Va ser director artístic del Teatre Condal entre el 1983 i el 1992. El Teatre Condal va iniciar una nova etapa amb la programació de Maria Rosa, d'Àngel Guimerà, amb direcció de John Strasberg.

Va dirigir el Festival de Tardor, entre el 1989 i el 1992, i el Festival Olímpic de les Arts (1992). El Festival de Tardor de 1989 absorbia el tradicional Memorial Xavier Regàs gràcies al nou impuls del conseller delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Pep Subirós.

En la primera edició del Festival de Tardor programa, entre d'altres, espectacles de Matthias Langhoff i Patrice Chéreau, fins a un total de 327 funcions que aplegaren cent mil persones durant els dos mesos de durada del festival. La segona edició disposà d'un pressupost de 350 milions de pessetes i aplegà espectacles d'Ingmar Bergman, Georg Tabori i Salvador Távora, entre d'altres. Mario Gas declarava que no volia fer un festival elitista, però tampoc per a les masses.

Interpretà juntament amb Rosa Novell Edip, tirà, de Heiner Müller, amb direcció escènica de Matthias Langhoff (Teatre Poliorama, 8-12-1991).

Als anys noranta obté grans èxits com a director muntant El tiempo y los Conway, de J. B. Priestley (Teatre Condal, 9-4-1992), amb escenografia d'Enzio Frigerio i vestuari de Franca Squarzapinno; La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda, amb Rosa Novell de protagonista (Teatre Romea, 15-10-1993); Otelo, de Shakespeare (Teatre Grec, 29-6-1994), amb Pep Cruz, Mercè Pons i Vicky Peña; El zoo de cristal, de Tennessee Williams (Teatre Joventut, 8-4-1994), amb Amparo Soler Leal, Maruchi León, Àlex Casanovas i Francesc Orella; la trilogia Martes de Carnaval, de Ramón M. del Valle-Inclán, amb un ampli repartiment al Centro Dramático Nacional (María Guerrero, 10-10-1995), i el musical Sweeney Todd, de Stephen Sondheim (1995). El 1997 muntà al Teatro Lara de Madrid Frankie y Johnny, de Terrence McNally, amb Anabel Alonso i Adolfo Fernández com a protagonistes.

Obté el premi de la Crítica barcelonina a la millor direcció per El tiempo y los Conway, de la temporada 1991-1992. La Conselleria de Cultura li concedeix el Premi Nacional de Teatre el 1996 per la posada en escena de Sweeney Todd. L'estrena de La reina de la bellesa de Leenane, de Martin McDonagh (Villarroel, 22-10-1998), amb Vicky Peña, Àlex Casanovas i Montserrat Carulla, suposà un altre dels seus grans èxits i va ser qualificada per la crítica d'obra mestra. El 1996 estrenà La gata sobre el tejado de zinc caliente, de Tennessee Williams, amb Aitana Sánchez-Gijón.

Guys & Dolls, amb dramatúrgia i direcció de Mario Gas (Sala Gran del TNC, 14-4-1998), rep el premi de la Crítica al millor espectacle musical de 1998 (desembre de 1998). El seu germà Manuel Gas obté el Max per la direcció musical d'aquest espectacle, que comptà amb un ampli repartiment i orquestra en directe. El principals intèrprets eren Vicky Peña, Montserrat Carulla, Pep Molina, Alexis Valdés, Abel Folk, Mònica López, Teresa Vallicrosa i Pep Sais.

El 1999 obté el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre pels muntatges La reina de la bellesa de Leenane i Guys & Dolls. Aquell mateix any dirigí Núria Espert, que interpretava el personatge de Maria Callas a Master Class, de Terrence McNally (Teatre Poliorama, 14-1-1999).

El 2001, acompanyat pel seu germà Manuel, encarregat de la part musical, muntà la primera versió teatral europea de The Full Monty. El 2002 muntà amb Ricardo Moya El sueño de un hombre ridículo, de Dostoievski (Círcol Maldà), que més endavant es programà al TNC.

El teatre musical, i, més concretament, el compost per Stephen Sondheim, ha estat un element clau de la seva trajectòria, i l'ha muntat en diverses ocasions: Golfos de Roma (Mèrida, 1993), amb Javier Gurruchaga com a Psèudolus (vint-i-dos actors i onze músics); Sweeney Todd (Teatre Poliorama, 7-4-1995), que va tenir un gran èxit, amb Constantino Romero i Vicky Peña al capdavant del repartiment, i el mateix Sondheim assistí a l'estrena (remuntant l'espectacle en castellà el 1997 i de nou en català el 2009); A little night music (2000) i Follies (Teatro Español, 10-2-2012), espectacle que rebé sis premis Max, el 2013, i que suposà un dels seus grans èxits com a director i aplegà trenta-vuit intèrprets i divuit músics en escena.

El 2000 estrena a la Villarroel Top dogs, d'Urs Widmer, una peça satírica que protagonitzà Fernando Guillén. El mateix any muntà Olors, de Josep Maria Benet i Jornet (TNC, 24-2-2000), amb Rosa M. Sardà, i El criat, de Robin Maugham (Mercat de les Flors, 9-3-2000). El 2001 muntà dos espectacles a la Sala Gran del TNC, Lulu, de Frank Wedekind (Sala Gran del TNC, 15-3-2001), amb Laia Marull al capdavant d'un extens repartiment, i La Mare Coratge i els seus fills, de Bertolt Brecht (Sala Gran del TNC, 25-10-2001), amb Vicky Peña, Laia Marull, Ivan Benet i Jacob Torres en els papers principals i escenografia de Ramon Simó. També podem esmentar el Cabaret literario (Festival de Peralada, 2002). Aconseguí de nou un gran èxit amb Les criades, de Jean Genet (Teatre Borràs, 24-1-2002), que comptà amb Aitana Sánchez-Gijón i Emma Suárez com a protagonistes.

Va estrenar fora de Catalunya La Orestiada, d'Èsquil (Teatro Romano de Mèrida, 2003), en adaptació de Carlos Trías, protagonitzada per Constantino Romero (Agamèmnon) i Vicky Peña (Clitemnestra), i Marinero en tierra, de Rafael Alberti (Teatro Albéniz, 2003); el mateix any va tornar al Borràs amb Zona zero, de Neil LaBute (Teatre Borràs, 16-10-2003), amb Rosa Novell i Xavi Mira, i el 2005 va portar al Festival de Teatre Clàssic de Mèrida A Electra le sienta bien el luto, d'Eugene O'Neill, en aquesta ocasió amb Mònica López, Constantino Romero i Emilio Gutiérrez Caba encapçalant un repartiment en el qual també actuava Gas mateix. Aquell mateix any actuà a Electra, de Sòfocles, en la versió de Sanchis Sinisterra, dirigida per Antonio Simón. El 2002 protagonitzà el monòleg Mi suicidio, de Henri Roorda, muntat per la companyia basca Tanttaka Teatroa, amb direcció de Fernando Bernués, que girà per l'Estat i es pogué veure al Temporada Alta de 2004.

El febrer del mateix any accepta l'encàrrec d'Alicia Moreno, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Madrid, de dirigir el Teatro Español. Va donar un tomb a la programació i a l'estructura d'aquest coliseu madrileny incorporant-hi espectacles internacionals de primer nivell com Julio César, de Shakespeare, en el muntatge de Deborah Warner, amb Ralph Fiennes en el paper de Marco Antonio; seguiren espectacles de Tomaz Pandur, Jorge Lavelli i altres. Un altre moment important fou Ricardo III, protagonitzada per Kevin Spacey. Va mantenir les senyes d'identitat del teatre programant sarsuela. La prohibició de representar Lorca eran todos, espectacle dirigit per Pepe Rubianes, provocà que estigués a punt de dimitir del càrrec en solidaritat amb l'actor galaicocatalà (setembre del 2006), i declarà: «Estamos ante un ataque a la libertad de expresión que no se debería reproducir nunca más.» Una de les seves principals aportacions fou l'obertura de les Naves del Matadero, espais alternatius de l'Español. Va plegar el 30 de juliol del 2012 muntant Follies, de Sondheim i Goldman, com a colofó de la seva tasca al capdavant del coliseu madrileny. Aquest muntatge mereix un comentari a part pel repartiment que va aplegar: Carlos Hipólito, Vicky Peña, Massiel, Pep Molina, Muntsa Rius, Teresa Vallicrosa i Asunción Balaguer, en els papers principals. Amb motiu d'aquesta estrena definia el teatre així (R. Torres, El País, 25-2-2012): «El teatre és una manera antiquíssima i arreladíssima d'explicar-nos a nosaltres mateixos; estem en un món economicista dominat per un seguit d'entitats que potser ens duen a la ruïna, però l'amor i el teatre pertanyen a allò íntim dels col·lectius i és una manera d'aproximar-se a l'ésser humà que ens fa ser millors...». Sobre Follies, el crític Marcos Ordóñez titulà la seva crítica «Follies, en dos palabras: legen dario» (El País, 14-2-2012). El muntatge es va poder veure al Festival de Peralada (2012).

El 2006 munta al Teatre Grec de Siracusa Troiane, d'Eurípides. Homebody/Kabul, de Tony Kushner (Teatro Español, 27-2-2007), fa temporada al Teatre Romea i assoleix un gran èxit. Vicky Peña va rebre el Max d'Interpretació 2008 per aquest muntatge, i l'any següent el Premio Nacional de Teatro pel mateix treball. El 2014, Mario Gas muntà el monòleg que obre aquesta peça magistral, amb Vicky Peña, A casa (Kabul), a l'Espai Lliure.

Dirigí Mort d'un viatjant, d'Arthur Miller (Municipal de Girona, 23-1-2009), amb Rosa Renom i Jordi Boixaderas. El 2009 va dirigir i també actuar amb Ute Lemper en un espectacle titulat The Bukowski Project (Temporada Alta), en què homenatjava el poeta i narrador nord-americà, mort el 1994.

El 2010 dirigí Vicky Peña a Un tranvía llamado deseo, de Tennessee Williams. L'any següent estrenà Un fràgil equilibri, d'Edward Albee (Temporada Alta, 2011). El 2012 dirigí la versió castellana d'El verí del teatre, de Rodolf Sirera, que s'estrenà a Madrid (Teatros del Canal, 2012) i es representà a Buenos Aires i al Festival Grec de Barcelona, amb Miguel Ángel Solá i Daniel Freire com a protagonistes.

En l'apartat de la direcció d'òperes destaca L'elisir d'amore, de Donizetti, estrenada al Festival Grec del 1983 i reposada al Gran Teatre del Liceu el 1998, el 2006 i el 2012; Jenufa, de Leós Janácek (Teatro de la Zarzuela, 1993); Un ballo in maschera, de Verdi (Liceu, 1987); Il turco in Italia, de Rossini (Grec, 1994); El rapte del serrallo, de Mozart (Festival de Peralada, 1997); Madama Butterfly, de Puccini (Teatro Real, 2002); Don Giovanni, de Mozart (Maestranza de Sevilla, 2008), i Turandot, de Puccini (Festival de Peralada, 2016). També cal esmentar la sarsuela Adiós a la bohemia, de Pío Baroja i Pablo Sorozábal (Teatro Español, 2006).

Va interpretar Juli Cèsar en el Julio César de Shakespeare dirigit per Paco Azorín (Teatro Marquina de Madrid, 2013). Dirigí Sócrates. Juicio y muerte de un ciudadano, escrit amb Alberto Iglesias i protagonitzat per Josep Maria Pou (Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, Teatre Romà, 2015), que s'ha representat amb èxit al Teatre Romea.
Protagonitzà amb Vicky Peña El largo viaje del día hacia la noche, d'Eugene O'Neill (Teatro Marquina de Madrid, 2014), sota la direcció de Juan José Afonso.

Creà la companyia Teatro del Invernadero amb els actors Gonzalo Castro i Tristán Ulloa, amb la qual muntà Invernadero, de Harold Pinter, en coproducció amb La Abadía (2015), amb Gonzalo Castro i Tristán Ulloa com a protagonistes. Dirigí El recanvi, de Roger Peña (Teatre Borràs, 17-3-2016), amb Mia Esteve i Ivan Morales com a intèrprets principals.

El 2016, en un diàleg amb l'actriu Aitana Sánchez-Gijón (La Abadía), deia, fent seves les paraules d'Artaud, que «l'actor ha de ser un atleta afectiu». Els seus espectacles incorporen, també, dispositius diversos, atès que entén que col·laboren en la comprensió i l'explicació de les obres.

Al Festival Castell de Peralada de 2016 estrena el seu muntatge de l'òpera Turandot, de Puccini, amb escenografia de Paco Azorín. Aquest mateix any protagonitza amb Rosa Renom, entre d'altres, El filósofo declara, de Juan Villoro, dirigida per Antonio Castro, al Teatre Romea.

Significació

Mario Gas és un dels directors d'escena i actors més destacats de la generació sorgida del teatre independent. Nascut enmig d'una gira, atès que els seus pares ja eren artistes, la seva trajectòria abasta més de cinquanta anys dirigint, actuant i gestionant tota mena d'espectacles, festivals i teatres. Des del Festival Olímpic de les Arts fins al Teatro Español de Madrid, des del mític Saló Diana fins al Teatro del Invernadero, des de Shakespeare fins a Pinter, passant per O'Neill i molts altres dramaturgs nacionals i internacionals, la seva és una de les carreres més intenses del teatre català contemporani, actuant i estrenant de manera regular. La seva forta personalitat marca un treball rigorós i ple d'èxits, acompanyat tot sovint per l'actriu Vicky Peña.

Bibliografia

Enllaços

Redactor/a

Enric Ciurans (2017)