Magda Puyo Bové

Directora d’escena, dramaturga, professora de l’Institut del Teatre de Barcelona i de CADVIC i gestora teatral

12-2-1960

Móra la Nova (Tarragona)

Magda Puyo és Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona. Va ser a la universitat on es va iniciar en el teatre formant part de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral que liderava Ricard Salvat. Interessada pel moviment, va rebre classes de dansa amb Àngels Margarit. Amplia la seva formació al Teatro Fronterizo, amb José Sanchis Sinisterra al capdavant, on descobreix noves formes d’abordar la textualitat. Aquests aprenentatges seran les tres potes en què se sustentarà el seu treball posterior.

La seva primera incursió professional és apoteòsica: cofunda el col·lectiu teatral Metadones amb Graciela Gil i Txiqui Berraondo (1992). La primera producció és La Bernarda es Calva, representada al Teatre Malic, al Festival Grec 94, a la Fira de Teatre de Tàrrega. Es fa una gira important per Catalunya i tot l’Estat Espanyol amb èxit de públic i crítica. Amb Metadones repetiran notorietat amb Medea Mix fent temporada a la Sala Beckett i a la sala Artenbrut l’any 1994 i gira tot el 1995. D’ambdues obres és coautora i la directora. Tot i haver cercat amb Metadones un estil molt particular, les inquietuds de Magda Puyo la porten a dirigir espectacles d’altres companyies de múltiples disciplines. Aquell mateix any 1994 Magda Puyo s’introdueix en l’òpera amb la direcció de Giravolt de Maig amb música d’Eduard Toldrà i llibret de Josep Carner (Teatre Joventut d’Hospitalet). El 1995 és el torn del món del titella i dirigeix l’espectacle Trinoceria de la Companyia La Fanfarra, amb textos de  Miguel Vigo i guió d’Eugenio Navarro i Magda Puyo. Es presenta al Festival Grec 95 i al Festival de Titelles de Barcelona. L’any 1996 comença a donar classes a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, activitat que es mantindrà fins avui en dia. Novament amb La Fanfarra prendrà la direcció de l’espectacle d’ombres Caramante l’any 1997 que es veurà al Teatre Malic, Espai Brossa, Grec 98 i Festival Internacional de Titelles de Barcelona. Aquest mateix any s’endinsa en el món de la dansa i signa també la direcció i la dramatúrgia (amb Marta Carrasco) de l’espectacle Pesombra amb producció del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, estrenat al Teatre Romea. Aquest espectacle va rebre el Premi de la Crítica a la millor direcció 1996-1997. El Festival Grec 98 li produeix l’espectacle Cares a la finestra un recull de Montserrat Abelló de vint poetes angleses, del qual, a part de la direcció, és la  dramaturga. El mateix any fa la direcció d’actors i és codramaturga, amb Pablo Ley, Àlex Oller i Carlus Padrissa de Faust 3.0 de La Fura dels Baus, que debuta al Teatre Nacional de Catalunya. L’any 1998 entra a formar part del Consell Assessor del Teatre Nacional de Catalunya, tasca que continuarà fins al 2001. L’any 1999 és el de la direcció d'El suïcida de N. Erdman, producció del Festival Grec 99, adaptació i dramatúrgia de Marina Vilardell, Ramon Simó i Magda Puyo i Bernardeta Xoc estrenada al Teatre Nacional de Catalunya. És la codramaturga i codirectora escènica (amb Ramon Simó) de l’espectacle Ricard G. Peces d’amor i de guerra, a partir de Ricard III de William Shakespeare, que s’estrena a la Sala Beckett amb producció de S&P Produccions, productora que va crear amb Ramon Simó. El 2001 fa la dramatúrgia i dirigeix Res no et serà pres a partir de textos de Maria-Mercè Marçal, que s’estrena a l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat de Catalunya; novament amb Ramon Simó dirigeix i fa la dramatúrgia de Zentral Cafè (Quintet & Co.). La producció és de S&P Produccions, El Quintet i STI. Es va estrenar al Festival Internacional de Sitges 1999 i es va poder veure al Mercat de les Flors i al Grec 2000. Happy End?, de Bertolt Brecht, amb Ramon Simó i Zentral Cafè (banda que ha agafat el nom de la producció anterior), s’estrena al Sitges Teatre Internacional sota la seva direcció; el 2001 dirigeix i coescriu amb Ramon Simó l’espectacle Cabaret Faustroll amb Lisboa Zentral Cafè, estrenat al Mercat de les Flors. El mateix any aborda la direcció de Tractat de blanques d’Enric Nolla, producció de la Sala Becket. Fa gira per l’Estat Espanyol. L’any 2001 és nomenada directora artística del Festival Sitges Teatre Internacional Creació Contemporània (la primera dona a desenvolupar el càrrec) fins al 2004. La temporada 2002 torna a compartir la direcció i dramatúrgia amb Ramon Simó de Fedra+Hipòlit a partir de textos de Racine, Sarah Kane, Iannis Ristos i d’altres amb producció del Teatre Lliure-S&P Produccions. El 2003, el 2004 i 2005 repeteix l’espai del Teatre Nacional de Catalunya dirigint Excés de Neil Labute, T’estimaré infinittt, de Gemma Rodríguez, i El professional de Dusan Kovasevic (adaptada per Jordi Galceran), respectivament. També el 2005 dirigeix Animales nocturnos, de Juan Mayorga, estrenada a la Sala Beckett dins el Festival Grec 2005. El 2006 repeteix amb un dels seus autors predilectes, Neil Labute, amb Gorda, estrenada al Teatre Villarroel i que va fer gira per Catalunya. El 2007 és l’oportunitat novament per als autors autòctons contemporanis: Temps Real d’Albert Mestres, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya, que va rebre el Premi Especial de la Crítica 2006, i Trànsits de Carles Batlle, estrenada al Festival Temporada Alta i posteriorment a la Sala Beckett. Del 2008 és la direcció d’Espectres de Henrik Ibsen, estrenada al Teatre Romea, amb adaptació de Carles Mallol, i Mama Medea, de Tom Lanoye, al mateix teatre. El 2009 dirigeix Antílops de Henning Mankell, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya i que fa gira per Catalunya. Aquest 2009 assumeix, a l’Institut del Teatre, la Coordinació Acadèmica, càrrec que continuarà fins al 2011. El 2010 dirigeix Bashir Lashar, d’Evelyne de la Chenèliere, estrenat al Festival Temporada Alta 2010 i a la Sala Beckett, Duet per a una sola veu, de Tom Kempinsky, estrenat al Teatre Romea, i El berenar d’Ulisses, d’Enric Nolla, a la Sala Beckett.

El 2012 dirigeix Pallarina, poeta i puta de Dolors Miquel, amb la poeta Dolors Miquel i la coreògrafa Mar Gómez. Es tracta d’una producció de La Seca-Espai Brossa estrenada al marc del Festival Grec 2012. Aquell mateix any dirigeix Parlour song, de Jez Butterworth, estrenada al Teatre Bartrina de Reus i en temporada al Teatre Goya i a la Sala Trono de Tarragona. Novament a l’Institut del Teatre assumeix un nou càrrec d’importància: directora pedagògica de l’Escola Superior d’Art Dramàtic els cursos 2012 i 2013. Continua, però, la seva presència a les cartelleres i, el 2013, dirigeix l’espectacle Cosmètica de l’enemic a partir de la novel·la d’Amélie Nothomb, producció de la Sala Muntaner, i l’espectacle Alma i Elisabeth. Persona d’Ingmar Bergman estrenada al Festival Grec 2013. El 2014 torna a aventurar-se amb l’adaptació de novel·la amb Confidències a Al·là de Saphia Azzedine, que s’estrena a la Sala Àtrium. El 2015 dirigeix  la Companyia Q-Ars amb L’alè de la vida, de David Hare, estrenada al Teatre Muntaner, que coadapta amb Mònica Bofill. Aquest 2015 és nomenada Directora General de l’Institut del Teatre de Barcelona, i es converteix en la primera directora dona de la Institució des dels seus orígens. Desenvoluparà aquesta tasca fins al 2021. El 2016 torna a ser codirectora i codramaturga, amb Ramon Simó, de l’espectacle Estació Tèrminus, amb textos d’Albert Mestres, Magda Puyo, Ramon Simó i Anna Teixidor, que es va estrenar al Mercat de les Flors dins el Festival Grec. El mateix 2016 dirigeix Coratge de matar, de Lars Noren, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya. El 2020 dirigeix Stabat Mater, d’Antonio Tarantino, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya, que va ser Premi de la Crítica Serra d’Or al millor espectacle de la temporada. El 2022 dirigeix Escaped alone (I només jo vaig escapar-ne), de Caryl Churchill amb traducció de Sadurní Vergés estrenada al Teatre Lliure de Barcelona i a La Abadia de Madrid. L’any 2022 dirigeix i fa la dramatúrgia de Viatge d’hivern, d'Elfriede Jelinek estrenat a la Sala Beckett i a La Abadia de Madrid amb traducció de Marc Villanueva per a l’ocasió. L’any 2023 dirigeix Quan ens haguem torturat prou, de Martin Crimp estrenada al Teatre Nacional de Catalunya. El 2024 dirigeix Jo porn, tu porno, de Queralt Riera, estrenat a Espai Brossa-Centre de les Arts Lliures.

Magda Puyo és una dona de teatre. Dona d’escenari, dona d’aula i dona de despatx teatral. I gran espectadora, lectora i promotora d‘una dramatúrgia contemporània que ella té clar que s’ha de donar a conèixer al públic. Sovint, aquestes descobertes i promocions són d’autoria femenina. Independentment del sexe, però, també ha estat sensible a l'hora de muntar autors autòctons. D’idees progressistes i compromesa, ha estat conseqüent en tots els àmbits en els quals ha exercit, des del lideratge d’un festival, a l’assessoria o a la direcció d’una institució tan important com és l’Institut del Teatre.

La seva àmplia biografia professional també delata les diferents modalitats espectaculars en què ha participat. Aquesta versatilitat li ha donat una amplitud de mires que es veuen reflectides en la docència on l’alumne de direcció i dramatúrgia té tota la llibertat d’opció i que Magda Puyo, des de l’experiència, esperona amb criteris de necessitat, rigor, passió i amor a la professió. Sempre amb esperit pedagògic, ha dirigit tallers d’interpretació a l’Institut del Teatre. També ha promogut professionalment exestudiants a qui ha emparat treballant en els seus espectacles.

Feminista, ha estat exemple i pionera en un àmbit artístic que encara no és prou igualitari. Va estar cofundadora de Projecte Vaca (Associació de creadores escèniques), ha coconstituït una companyia femenina amb mirada transgressora (Metadones), ha estat la primera directora femenina del Sitges Teatre Internacional i també la primera dona directora general de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Magda Puyo és sobretot una dona d’acció: això és manifesta en un teatre absent de receptes, sense voluntàries marques d’estil, sense ego idiosincràtic, perquè si alguna cosa caracteritza les seves creacions és la indagació, i això vol moviment constant, res preconcebut, res dins una casella.

Alsina, Laia. «Quatre gestos per explicar la Magda». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Batlle, Carles. «Magda Puyo o la generositat (d’una directora que munta textos contemporanis autòctons.)». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Gázquez, Ricard. «Magda Puyo: l’art com a eina de coneixement». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Gil, Graciela. «Magda Puyo y las desopilantes Bacantes». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Güell, Anna. «De com és jugar amb la Magda Puyo.)». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Mallol, Carles. «La immensitat del camp de batalla (algunes maneres de fer de la Magda Puyo com a directora)». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Ley, Pablo. «Magda Puyo, intuïció de futur». Revista Pausa, núm. 38 (2016).

Beth Escudé i Gallès