Inici

Lluís Pasqual Sánchez

Identificacio/ns

Actor, dramaturg, director escènic teatral i operístic, director de diversos teatres i centres dramàtics europeus

Data de naixement

5-6-1951

Lloc de naixement

Reus

Biografia

Lluís Pasqual va néixer el 5 de juny de 1951 a Reus. D’adolescent participà activament en la vida teatral de la seva ciutat i, animat per Ramon Gomis, el 1967 formà part del primer muntatge de la companyia «La Tartana, estudi de teatre», una escenificació de fragments de Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu i Ricard Salvat, i l’any següent dirigí, juntament amb Ramon Gomis, Les arrels, d’Arnold Wesker, i participà com a actor a Woyzeck, de Georg Büchner.

El 1973 es va llicenciar en Filosofia i Lletres en l’especialitat de Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la seva etapa universitària va formar-se als Estudis Nous de Teatre i va treballar amb el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, dirigit per Josep Muntanyès. El 20 de desembre del 1972 va estrenar al Teatre Fortuny de Reus l’espectacle Reus, París, Londres, una crònica de la vida social de Reus a partir de textos de diversos autors. També va estudiar a l’Institut del Teatre on, juntament amb Iago Pericot i Pere Planella, va dirigir Duplòpia, un espectacle de creació col·lectiva estrenat el 31 de juny de 1974.

Paral·lelament, impartia classes de veu a l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants. Allà li van encarregar dirigir l’espectacle final de curs, La Setmana Tràgica, estrenat el 10 de gener de 1975, un espectacle de creació pròpia entorn de la revolta del 1909 a Barcelona, inspirat en el Théâtre du Soleil; l’escenografia era de Fabià Pugiserver. L’obra, un èxit rotund, en cartellera durant un any i mig, rebé el premi Crítica Serra d’Or. Setmana Tràgica marca l’inici de la intensa cooperació artística entre Pasqual i Puigserver, que, fins a la seva mort, serà qui concebrà l’espai escènic de les seves creacions.

El 1976, juntament amb Fabià Puigserver, Pere Planella i Carlota Soldevila, va fundar la Societat Cooperativa del Teatre Lliure, una iniciativa pionera amb voluntat de portar en escena els nous corrents dramatúrgics del moment, així com els clàssics universals de teatre. Ubicat a local de la Cooperativa de Gràcia, el nou teatre s’inaugurà amb la posada en escena de Camí de nit, 1854, un espectacle sobre el bienni progressista escrit i dirigit pel mateix Pasqual i amb escenografia i vestuari de Puigserver.

El 18 de juny del 1977 presentà Leonci i Lena, de Georg Büchner, en col·laboració amb Fabià Puigserver, que s’ocupà de l’espai escènic i el vestuari. El 1976 es va traslladar a Polònia a fi de col·laborar amb el Teatre Nacional de Varsòvia on va exercir d’ajudant de direcció del muntatge Platonov, dirigit per Adam Hanuszkiewicz. A la tornada, es van reprendre les representacions de Leonci i Lena, que obriren la temporada del Teatre Lliure, i Pasqual va presentar una revisió més ponderada i arrodonida d’un muntatge que juxtaposava lirisme i comicitat. L’any següent, el 1978, es va traslladar a Itàlia per tal de fer una residència al Piccolo Teatro di Milano, on va poder treballar amb Giorgio Strehler.

El 5 de maig del 1978 estrenà La vida del rei Eduard II, a partir de la versió que Bertolt Brecht havia fet de l’obra de Christopher Marlowe, i tingué la col·laboració de Fabià Puigserver, que va construir un espai oval que realçava el valor metafòric de l’obra. La magistral direcció interpretativa de Pasqual —Josep Maria Flotats hi feia el paper de protagonista— va aconseguir posar sobre l’escenari la dimensió humana de la paràbola política.

La tardor del 1979 el Teatre Lliure va programar Les tres germanes, de Txèkhov, en versió de Joan Oliver. Pasqual es va encarregar de la direcció de l’obra i Puigserver, de l’espai escènic. Preestrenada l’1 de juliol per commemorar el final de temporada, el tàndem Pasqual-Puigserver va presentar un muntatge meticulós en què l’estilitzat espai escènic emmarcava els matisos i la sensibilitat del llenguatge txekhovià. L’obra va ser guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d’Or (1980).

El 26 de juny del 1980 Pasqual va presentar El balcó al Teatre Lliure, un espectacle amb escenografia i muntatge de Fabià Puigserver, que va tenir la col·laboració de l’autor, Jean Genet. Pasqual va presentar un muntatge ple de reminiscències de la història espanyola recent; un arc metàl·lic emmarcava l’espai escènic, ressaltant el caràcter metateatral de la peça. El mateix any de l’estrena l’obra va ser guardonada amb el premi Adrià Gual i el 1982 va rebre el premi Josep Maria de Sagarra.

El 25 d’abril del 1981 estrenà La hija del aire, de Pedro Calderón de la Barca, al Teatro Lope de Vega de Sevilla, un muntatge del Centro Dramático Nacional. Per al muntatge comptà amb la col·laboració de Fabià Puigserver; Núria Espert, que després va ser substituïda per Ana Belén, va fer el paper de protagonista. Després d’una gira per Espanya l’obra es va representar l’octubre del mateix any al Teatro María Guerrero de Madrid. Espert va tornar a col·laborar amb Pasqual en l’adaptació de la Medea d’Eurípides al Festival Grec de Barcelona.

El 27 de maig del 1982 la Companyia del Teatre Lliure, dirigida per Pasqual, va estrenar al Teatre Romea el muntatge de Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. L’espai escènic, a càrrec de Fabià Puigserver, evocava la poètica de l’imaginari de l’obra i la situava en un espai simbòlic. Els titelles havien estat substituïts per figures de la tradició teatral catalana provinents de La Passió o Els pastorets. A través de la projecció d’un paisatge mediterrani d’una quotidianitat amb un buf irònicament irreal feia gravitar la funció entorn de la paraula poètica. El 1982 dirigí Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, iniciant així el seu recorregut com a director escènic d’òperes.

L’11 de novembre del 1983 estrenà al Teatre Lliure Al vostre gust, un espectacle basat en la traducció de Sagarra de l’obra shakespeariana, amb Anna Lizaran en el paper de Rosalina/ Gamínedes i Lluís Homar en el de Roland; Fabià Puigserver s’encarregà de l’espai escènic. Aquest serà un dels primers muntatges que va fer Pasqual sobre aquesta obra, i rebrà el Premi Crítica Serra d’Or del 1983 i el Premi Nacional de Teatro i Danza del 1984. En aquesta primera posada en escena d’una obra de Shakespeare —en el terreny operístic havia assumit la direcció escènica de l’òpera Falstaff de Verdi, estrenada el maig del 1983 al Teatro de la Zarzuela—, Pasqual va fer emergir tota la màgia teatral del joc entre aparença i realitat d’aquesta comèdia àcida i amarga.

El 1983 és nomenat director del Centro Dramático Nacional de España, càrrec que ocuparà fins al 1989 i en què tindrà la col·laboració de Puigserver com a escenògraf. Encetà la seva etapa com a director de la institució tornant a dirigir La vida del rey Eduardo II, de Marlowe, en versió de Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. L’espectacle va ser guardonat amb el Premio Espectador y Crítica i el Premio Populares Boccaccio 84. El 1984 dirigí Luces de Bohemia, de Valle-Inclán, al Théâtre de l’Odéon, un espectacle que és aclamat com el gran èxit de la temporada. El mateix any rep la distinció de Chevalier des Arts et des Lettres que atorga el govern francès.

El 26 de març del 1985 Pasqual va presentar, a l’escenari del Lliure de Gràcia, el seu primer Goldoni, Un dels últims vespres de Carnaval. Ell mateix, juntament amb Carlota Soldevila, havia traduït l’obra. Fabià Puigserver es va encarregar de l’espai escènic d’aquesta comèdia inusualment estàtica en què la tensió dramàtica és marcada per l’evolució de la conversa. El mateix any s’ocupà de la direcció artística de La vera storia, de Luciano Berio, representada al Théâtre de Châtelet, de París.

El 21 de març del 1986 estrenà al Teatre Lliure Madre coraje y sus hijos, un producció del Centro Dramático Nacional. L’adaptació al castellà va ser d’Antonio Buero Vallejo, que José Tamayo ja havia portat a escena feia vint anys. L’escenografia i el vestuari van anar a càrrec de Fabià Puigserver i Rosa Maria Sardà era l’actriu principal. L’obra va ser guardonada amb el premi Long Play.

El 12 de desembre del 1986 estrenà al Teatro Studio, una sala experimental del Teatro Piccolo de Milà, El Publico, una coproducció del Centro Dramático Nacional, el Piccolo Teatro di Milano i el Théâtre d’Europe. Fabià Puigserver va crear l’espai escènic i el vestuari, J. M. Arrizabalaga, la música, i la coreografia va ser a càrrec de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi. Així mateix, va tenir la col·laboració del pintor Frederic Amat. L’estrena va ser ovacionada durant més de vuit minuts per un públic de 500 espectadors, entre el quals hi havia Isabel García Lorca, la germana del poeta i dramaturg, i el ministre de cultura del moment, Javier Solana; el muntatge de Pasqual va obtenir els elogis de la crítica, que va destacar la seva poderosa força estètica, així com la complexitat de l’espectacle. Del 16 de gener al 15 d’abril del 1987 l’espectacle es va representar al Teatro María Guerrero de Madrid, i cada dia es van exhaurir les localitats i posteriorment va fer gira per Girona, Sevilla, Barcelona i, finalment, París, on va ser estrenada al Théâtre Odéon, el 6 d’abril del 1988.

L’escenari d’El público era una platja de sorra blava, un desert lunar, al voltant del qual es concentraven els espectadors, un blau que en paraules de Puigserver recalcava aquesta noció d’infinit i de profunditat que alhora és símbol de la imaginació del director. Es creà un moviment dinàmic entre els més de trenta intèrprets de la peça que vagarejaven a l’escenari; entre dels quals cal destacar Alfredo Alcón en el papar d’El Director; Walter Vidarte, en el d’El Prestidigitador; Maruchi León, en el de Julieta; o Juan Echanove, en el del Pastor Bobo. Pasqual, que comparava l’obra a una sonata de Mozart en complexitat i ritme, així com en dificultat interpretativa, defugí la literalitat a l’hora de concebre el muntatge d’El público, tot mostrant a l’espectador la dimensió lúdica del text de Lorca i les nombroses possibilitats escèniques que permeten tant la rica creació verbal del text com els diversos angles que proporciona la fragmentarietat de l’obra.

Com a director del Centro Dramático Nacional el 22 d’octubre de 1986 també va presentar la producció 5 Lorcas, constituïda pel muntatge dels textos següents «El paseo de Buster Keaton», «La doncella, el marinero y el estudiante», «Escena del teniente coronel de la Guardia Civil», «Diálogo del amargo» —dirigit pel mateix Pasqual, i amb Antonio Banderas i Nacho Martínez com a intèrprets— i el Retablillo de don Cristóbal.

El 4 de novembre del 1987 estrena al Teatre Lliure Lorenzaccio, Lorenzaccio, d’Alfred de Musset amb escenografia de Fabià Puigserver. L’adaptació del text va ser a càrrec de Guillem-Jordi Graells, però el mateix Pasqual va anar modificant-lo durant els assajos per tal d’essencialitzar les escenes de l’obra centrades en el personatge, és a dir, va dur a terme una dramatúrgia que és una exploració de la figura central del drama de Musset. Dos anys més tard, Radiotelevisió Espanyola a Catalunya va produir una versió televisiva de l’espectacle dirigida conjuntament pel mateix Pasqual i Josep Montanyès.

El 30 de juny del 1988 estrena al Teatro María Guerrero de Madrid Los caminos de Federico, un espectacle, concebut juntament amb Alfredo Alcón i coproduït amb el Teatro Municipal General San Martín de Buenos Aires. Es tracta d’un muntatge basat en diversos textos poètics de Lorca que posava de relleu les diverses facetes de l’escriptor. Al Teatro María Guerrero també estrenà el 15 de març de 1988 l’adaptació de Vázquez Montalbán de la tragèdia romana Julio César, que reduïa el nombre de personatges i eliminava els elements retòrics del text. L’escenografia i el vestuari van anar a càrrec de Fabià Puigserver. El muntatge va suscitar opinions divergents entre la crítica, sobretot quant a la traducció de l’obra; així, Ángel-Luis Pujante va escriure una carta la El País afirmant que Vázquez Montalbán havia plagiat alguns fragments de la seva traducció, una acusació que va ser ratificada el 1993 per la condemna del Tribunal Suprem a l’escriptor barceloní.

Pasqual va acabar la seva etapa com a director artístic del Centro de Teatro Nacional amb la producció d’una de les obres que el mateix Lorca qualificava d’impossibles, la Comedia sin titulo, estrenada el 23 de juny del 1989 al mateix Teatro María Guerrero. L’escenografia i el vestuari van ser a càrrec de Puigserver i Josep Maria Arrizabalaga es va ocupar de l’obra. En la dramatúrgia d’aquest drama inconclús en què en un clima de revolta el públic acaba tirant a terra el teatre, es posa de relleu la dimensió reflexiva de l’obra, que indaga sobre la construcció del fet teatral.

L’octubre del 1989 el ministre socialista francès Jack Lang nomena Lluís Pasqual director del Théâtre de la Odèon de París, en substitució de Giorgio Strehler. Dirigeix el teatre durant dos mandats consecutius de tres anys en solitari, consolidant així la independència del Théâtre Odéon de la Comédie-Française. Just abans d’iniciar la seva etapa com a director de l’Odéon, estrenà la comèdia shakespeariana Comme il vous plaira el 18 de desembre del 1989 a la sala Richelieu Théâtre de la Comédie-Francesa. L’espectacle estava basat en la traducció francesa de Raymond Lepoutre i Puigserver es va encarregar de l’escenografia i el vestuari. L’estrena va ser un triomf absolut, amb més de deu minuts d’aplaudiments. L’obra, que Pasqual ja havia estrenat al Lliure el 1983, només havia estat representada a la Comédie dues vegades, una el 1856 i l’altra, el 1934.

En la seva etapa de director de l’Odéon Théâtre va fixar-se com a objectiu convertir el teatre en un taller de creació teatral. Va incorporar al seu equip el gestor cultural Borja Sitjà. Durant el seu mandat va refundar admistrativament el teatre i va instaurar un sistema de gestió més eficient. També va introduir els subtítols als muntatges d’obres en llengües estrangeres. A més, el 1992 es va renovar la façana del teatre.

Pasqual inaugurà la seva primera temporada a l’Odéon amb l’estrena de Sans titre, de Federico García Lorca, en cartell del 5 al 17 d’octubre; així mateix, es representava la versió original castellana Sin título el 13 del mateix mes. En aquesta versió Pasqual interpretà també el personatge de director d’escena, que originàriament havia representat Imanol Arias. A la Sala Gran de l’Odéon, Pasqual presenta el 12 d’abril del 1991 el seu muntatge de Le balcon, de Jean Genet, en què inverteix l’espai escènic: el públic se situa a l’escenari, mentre que les llotges i el pati de butaques esdevenen l’espai on transiten el actors. Pasqual situa l’acció al «barri xino» de Barcelona dels anys cinquanta. La mort de Fabià Puigserver, el 30 de juliol de 1991, va fer que Lluís Pasqual, juntament amb Guillem Jordi-Graells i Josep Montanyès, assumís durant una temporada la direcció artística del Teatre Lliure.

Arran del cinquè centenari de la descoberta d’Amèrica, el 1992 va dirigir Tirano Banderas, una adaptació dramàtica de Jorge Semprún de la novel·la homònima de Valle-Inclán. L’obra vas ser una coproducció de l’Odéon, la Sociedad V Centenario, l’INAEM, la SGAE y la Comunidad de Madrid. Frederic Amat, encarregat del vestuari i l’escenografia, va plantejar un espai escènic metafòric en què una plataforma giratòria de cavallets de fira simbolitzava el deliri egocèntric del dictador. L’espectacle tan sols es va representar cinc vegades a l’Odéon, però va fer gira per Europa i Llatinoamèrica.

Aquesta temporada Pasqual presentà el 10 de novembre del 1992 a la Sala Gran del Théâtre de l’Odéon un espectacle de creació pròpia, Le chevalier d’Olmedo, que havia inaugurat el Festival d’Avinyó de 1992. En aquella ocasió havia col·laborat amb Franca Squarciapino (vestuari) i amb Ezio Frigerio (escenografia). L’espectacle va obrir el Festival i 3.500 espectadors congregats davant d’un decorat gegant de camps de blat van poder contemplar una acció en què participaven uns quaranta intèrprets i onze cavalls. El paper de don Alonso, el va interpretar el famós actor Jean-Marc Barr. El mateix any també va encarregar-se de la direcció L’Enlèvement au Sérrail, de Mozart, al Théâtre du Châtelet.

L’11 de setembre del 1993 el Palau d’Agricultura de Barcelona va ser l’escenari de l’estrena de Roberto Zucco, l’obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès. Guillem-Jordi Graells es va encarregar de la traducció i l’escenografia de l’obra va ser a càrrec de Frederic Amat, que va concebre un espai marcat per la tecnologia, ja que la projecció d’imatges de vídeos creava una atmosfera de violència i aïllament.

El 23 de novembre del 1993 va presentar a l’Odéon el muntatge d’Els últims vespres de Carnaval, de Carlo Goldoni, que havia estat presentat al Teatre Lliure el 1985. Així mateix, el 6 de gener del 1994 presentà Les estivants, una versió francesa, a càrrec de Marcha Zonina, Jean-Pierre Thibauda i el mateix Pasqual, de l’obra de Maxim Gorki; Ezio Frigerio es va encarregar de l’escenografia i Franca Squarciapino, del vestuari. L’obra va ser un èxit de taquilla i va rebre molt bona acollida del públic, que va saber copsar la ironia del text.

El 23 de març va estrenar a l’Odéon un altre muntatge de Roberto Zucco, una adaptació en rus de l’obra de Bernard-Marie Koltès a càrrec de Marcha Zonina. L’espectacle, per l’Odéon Théàtre Europe i el Teatre Dramàtic Maly, s’emmarcava en el cicle de teatre rus. Pasqual va viatjar a Sant Petersburg per tal de dirigir els intèrprets del Teatre Maly en el muntatge de la polèmica obra de Koltès. Després de les representacions al teatre parisenc, l’espectacle es va estrenar a Rússia.

La temporada 1994/1995 de l’Odéon es va estrenar amb una producció de Lluís Pasqual, Le livre de Spencer, una versió del mateix director i del poeta Zéno Bianu a partir de l’adaptació feta per Brecht de l’obra de Marlowe Eduard II. Per a l’obra es va fer servir l’escenografia que havia concebut Fabià Puigserver, fonamentada en nou escenes que ressegueixen la vida del monarca anglès. El 5 d’agost del 1995 es va presentar al Festival de Salzburg l’òpera La Traviata, de Verdi, un muntatge sota la direcció musical de Ricardo Muti i direcció artística de Lluís Pasqual.

El 1995 i el 1996 exercí també de director de la secció escènica del Festival de la Biennale di Venezia, i va triar com a tema del festival «l’amor, el viatge i la mort». Presentà una programació eclèctica en col·laboració amb el Piccolo Teatro de Milan, el Festival de Palerm i l'Odéon. El festival s’inaugurà amb l’obra Dans la solitude des champs de coton, de Koltès, dirigida per Patrice Chérau. També s’hi programaren els espectacles següents: Angels in America, de Tony Kushner, dirigida por Michael Wilson; Romeo y Julieta, dirigida per Diane Wondisford; L'Aventure (de Casanova), de Marina Tsvetàieva, dirigida por Ivan Popovski; Splendid's, de Genet, dirigida per Klaus Michael Grüber; I turcs tal friul, de Pasolini, amb direcció d’Elio di Capitani; Revidiva, ovvero per copi, amb text i direcció d’Enzo Moscat; Stifll/here, de Bill T. Jones, d’Arnie Zane Dance Company; Diary of an african american, de Diane Wondisford, i Hamlet: a monologue, de Robert Wilson. Pasqual hi va presentar els seus muntatges Los caminos de Federico i Roberto Zucco.

Per tal d’acabar la seva etapa de director de l’Odéon, s’acomiadà amb l’espectacle Haciendo Lorca, estrenat l’11 de juny del 1996. L’obra, una coproducció del Centro Dramático Nacional, l’INAEM i el Théâtre de l’Odéon, és una investigació sobre Bodas de sangre que inclou reflexions escèniques de la peça, consideracions sobre l’obra i alguns fragments d’altres textos. El muntatge, estrenat al Teatre Lope de Vega de Sevilla el 18 d’abril de 1996 i representat també al Teatro Maria Guerrero, se centrava en els personatges de La Muerte i La Luna, interpretats per Núria Espert i Alfredo Alcón; l’escenografia va ser a càrrec de Frederic Amat. El 1996 Pasqual fou ordenat Chevalier de l’Ordre National de la Légion d’Honneur.

El 1997 va assumir el comissionat per al Projecte de la Ciutat del Teatre, una iniciativa impulsada per l’Ajuntament de Barcelona que pretenia crear un espai complementari a Teatre Nacional i al Teatre Lliure, però que posteriorment va ser aparcat per la mateixa institució. Del 1998 al 2000 codigireix el Teatre Lliure, juntament amb Guillem- Jordi Graells, i el 10 de febrer de 1999 escenificà la versió de Joan Oliver del clàssic de Samuel Beckett Tot esperant Godot. Frederic Amat, encarregat de l’escenografia, va concebre un espai sobri amb una paret blanca que podia recordar una pantalla de cinema i que contrastava amb un arbre metàl·lic, unes cadires abandonades i una pila de residus. L’obra va ser un gran èxit de públic i de crítica, tant pel treball actoral impecable dels intèrprets (Eduard Fernández, Roger Coma, Francesc Orella i Anna Lizaran com per la lectura meticulosa del text de Beckett feta per Pasqual, que va saber aprofundir en la seva dimensió política i metateatral. L’obra va fer gira per Catalunya, es va estrenar al Teatro de l’Abadía de Madrid i al Festival de la Unió de Teatres d’Europa celebrat a Estrasburg, on va ser a acollida amb entusiasme.

El 17 de febrer del 2000 la Companyia del Teatre Lliure estrena a la Sala de Gràcia el drama txekhovià L’hort dels cirerers, a partir de l’adaptació de Joan Oliver, just abans de la clausura d’aquest espai i el trasllat al Palau d’Agricultura. El repartiment estava format per vint intèrprets, entre els quals cal destacar Anna Lizaran, Jordi Bosch, Fermí Reixach, Manel Dueso, Francesc Garrido, Teresa Lozano i Rosa Vila. Amb la col·laboració d’Ezio Frigerio, Pasqual plantejà un espai escènic fosc que ressaltava els límits estrets d’una comunitat plena de sospites. Una altra vegada, la metateatralitat és l’eina a través de la qual crea un simbolisme en què necessàriament participa l’espectador.

Al Festival Grec del 2002 presenta Edipo XXI, una obra basada en els textos de d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i Genet sobre el mite edípic. El director també es va ocupar de l’escenografia, juntament amb Daniel Bianco. L’obra posava al centre de l’escenari la paraula i ressaltava l’actualitat del clàssic grec. El 16 de setembre del 2002, s’estrenà al Teatro de la Maestranza de Sevilla en el marc de la XII Bienal de Flamenco de Sevilla el ballet flamenc Mariana Pineda. Lluís Pasqual s’havia ocupat de l’adaptació de l’obra de Lorca i també, juntament amb Daniel Bianco, de l’escenografia (els Disparates de Goya eren el taló de fons de ballet); Manolo Sanlúcar de la música i de l’orquestració i la direcció artística i la coreografia van ser a càrrec de la bailaora Sara Baras, que encarnava l’heroïna liberal.

El 2002 fou guardonat amb el Premio de la Comunidad de Madrid. El 2003, després de la mort de Josep Montanyès, aleshores director del Teatre Lliure, li van proposar la direcció del Teatre Lliure, però finalment Pasqual es va retirar en veure que no tenia el suport de les administracions. El 29 d’agost del mateix any presentà al Palacio Valdés de Avilés La brisa de la vida, de David Hare. Nacho Artime es va ocupar de la direcció i la versió del drama, interpretat pel tàndem Núria Espert i Amparo Rivelles.

El 2004 esdevingué assessor artístic del Teatre Arriaga, on presentà diversos muntatges, entre d’altres, les obres shakespearianes Hamlet i La Tempestad, que van ser estrenades el 25 de febrer del 2006. L’espectacle, amb música de José María Arrizabalaga i escenografia de de Paco Azorín, va tenir en els papers protagonistes els intèrprets Eduard Fernández, Marisa Paredes i Francesc Orella. Va ser una coproducció de la Compañía Teatro Arriaga, el Teatro Español de Madrid, el Teatre Lliure i el Festival Grec. Com és habitual, Pasqual va ressaltar la bellesa poètica d’ambdues obres tot fent èmfasi en la seva dimensió metafòrica i alhora política. Posteriorment les dues obres es van representar al Festival del Teatre Grec de Barcelona i també al Teatro Español de Madrid. El 2004 va dirigir escènicament l’òpera Tristan und Isolde al Teatro San Carlo de Nàpols. L’any següent va presentar una escenificació de l’òpera Don Giovanni, en què el cèlebre personatge es convertia en un «señorito andaluz» dels anys quaranta. El muntatge, molt controvertit, va ser estrenat el setembre del 2005 al Teatro Real.

El 12 de desembre del 2006 estrenà l’obra de Sergi Belbel Mòbil, al Teatre Bartrina de Reus i posteriorment el muntatge es traslladarà al Teatre Lliure. Paco Azorín es va encarregar de l’escenografia de l’espectacle, una coproducció del Centre d’Arts Escèniques de Reus, CAER, el Teatre Lliure i el Teatro Arriaga. La configuració de l’escenari, ocupat per una pantalla lumínica gegant, era molt impactant visualment i accentuava en clau de comèdia el ritme de bogeria social i la incomunicació humanes.

En el marc del tricentenari del naixement de Goldoni, Pasqual va presentar a la Biennale de Venència una de les obres menys representades del comediògraf italià, La famiglia dell’antiquario. El Teatro Stabile del Veneto va acollir aquesta coproducció del Teatro Subile di Genova i del Teatro Stabile del Veneto. L’obra tenia Enzo Frigerio i Franca Squarcipiano com a encarregats de l’escenografia i vestuari i la música era d’Antonio di Pofi. El muntatge va ser programat al Teatre Romea en el marc del Festival Grec de Barcelona. Va rebre força elogis de la crítica, que va ressaltar-ne l’agilitat dels diàlegs, i va considerar un gran encert a l’hora de concebre el registre i el gest; l’encert a l’hora de trobar el to de la interpretació permet esmolar l’enginy sense caure en la mera caricatura. El novembre del 2008 s’encarregà de la direcció escènica de l’òpera Le nozze de Fígaro,

El 29 d’abril del 2009 estrenà a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el drama lorquià La casa de Bernarda Alba, amb Paco Azorin i Isidre Prunés com a encarregats d’escenografia i vestuari, respectivament. Entre l’elenc d’actors destacaven Núria Espert com a Bernarda i Rosa Maria Sardà com a Pòncia. El muntatge, que ressaltava més la vena naturalista de l’obra que no pas la tràgica, presentava una Bernarda Alba contradictòria que, lluny de ser un personatge monolític, deixava entreveure la complexitat del seu caràcter. L’obra, una producció del Teatre Nacional i del Teatro Español, va ser representada també a París i Milà.

El 21 de gener del 2010 s’ocupà de la direcció escènica de l’òpera Manon Lescaut, de Pucini, estrenada a l’Opéra National de Lió. El 4 de maig del mateix any presentà al Teatro Grassi Milano Donna Rosita Nubile (2010), un drama de García Lorca traduït a l’italià per Elena Clementelli. L’escenografia i el vestuari van ser obra de Frigerio i Squarciapino i la música, a càrrec Josep Maria Arrizabalaga. El muntatge va fer una gira per diversos teatres italians. El 14 de juny del 2010 portà a l’escena de l’Òpera Nacional de Paris La donna del lago, de Giacomo Rossini.

Lluís Pasqual estrenà també al Teatre de Salt Celebració, de Harold Pinter, el 9 de desembre del 2010 en el marc del Festival Temporada Alta, una coproducció del Teatre Lliure i El Canal-Centre d’Arts Escèniques. Traslladà l’escena d’un restaurant de luxe, situat al Covent Garden, a una restaurant prop del Palau de la Música; així, l’escenografia de Paco Azorín creà unes estructures mòbils que permetien pujar i baixar per l’escenari d’aquesta comèdia àcida sobre la hipocresia. L’espectacle també va ser representat al Teatre Lliure el 2011. El mateix any va ser nomenat director del Teatre Lliure, en substitució d’Àlex Rigola, i hagué de fer front a una reducció dràstica de les subvencions públiques. En aquesta etapa creà la Kompanyia del Teatre Lliure, un projecte integrat per actors joves.

El 26 de gener del 2012 estrenà al Teatre Lliure Quitt. Els irresponsables són en vies d’extinció, un text de Peter Handke traduït per Feliu Formosa; l’escenografia va ser a càrrec de Paco Azorín i el vestuari, d’Isidre Prunés. L’obra, que per a Pasqual és una falsa obra de teatre, és presentada a través d’un registre grotesc i projecta una crítica social àcida. El mateix 2012 es va encarregar de la direcció escènica del duo d’òperes Il Prigionero i Suor Angelica, de Puccini, al Teatro Real de Madrid.

El 16 de gener del 2013 estrena Blackbird, de David Harrower, que Júlia Ibarz havia traduït al català. L’obra, produïda pel Teatre Lliure, tenia Jordi Bosch i Bea Segura com a intèrprets d’aquest complex drama que aconsegueix superar els tabús i aprofundeix en la complexitat de l’abús d’una menor vist des de la distància dels anys. El 2013, arran del centenari de Strindberg, va dirigir una lectura dramatitzada de La casa cremada, d’August Strindberg, a partir d’una adaptació de Marc Artigau. El mateix any Pasqual tornà a treballar sobre un text de Goldoni, aquesta vegada Els feréstecs, que ell mateix traduí al català. En la seva versió traslladà la realitat veneciana a la I República espanyola, tot fent servir diferents varietats dialectals del català que actuen com a revulsiu còmic en els diàleg i com a retrat d’època. El públic de l’obra se situava en una grada mòbil a través de la qual contemplava l’espai escènic, de Paco Azorín. El muntatge, estrenat al Teatre Lliure el 7 de maig de 2013, va ser un èxit i va rebre el Premi Butaca a la millor direcció. El 7 de setembre d’aquell any va dirigir el muntatge Recordant Fedra, una lectura dramatitzada d’Una altra Fedra, si us plau, que Salvador Espriu havia escrit per encàrrec de Núria Espert i el mateix Pasqual. El 2013 rebé el Premi Terenci Moix per la seva trajectòria en les arts escèniques.

Vint-i-dos anys després crea una altre muntatge sobre El Caballero de Olmedo, una producció de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico i La Kompanyia, estrenada el 8 de febrer del 2014 al Teatro Pavón. El 28 de gener del 2014 escenifica al Teatro San Ferdinando de Nàpols, Finale di partita, una traducció de Carlo Fruttero del clàssic de Samuel Beckett. L’escenografia i el vestuari, a càrrec de Frederic Amat, confereixen un aire napolità a l’escena que ressalta la gran ironia del clàssic de Beckett. Fou una producció del Teatro Stabile di Napoli, Fondazione Campania dei Festival-Napoli Teatro Festival Italia que es presentà justament en el marc d’aquest festival napolità de teatre. El 6 d’octubre del mateix any dirigí l’espectacle Love Shakespeare al Teatre Lliure, una lectura de textos dramàtics i poètics de l'autor anglès, traduïts per Gil de Biedma i Salvador Oliva.

El 15 de gener del 2015 estrenà al Teatre Lliure El rei Lear, una versió del mateix Pasqual a partir de la traducció al català de Joan Sallent, un muntatge que va ser guardonat amb el Premi Ceres. També s’ocupà, juntament amb Alejandro Andújar, de l’espai escènic que consistia en un escenari central en forma de passadís entre dues grades a sobre de les quals hi havia una instal·lació de pantalles a través de les quals es projectaven algunes imatges de Fran Aleu que ajudaven a construir l’atmosfera de l’obra, en què es movien els vint-i-quatre intèrprets. Així mateix, unes plataformes que pujaven i baixaven creaven nous espais escènics a l’escenari. La crítica va destacar-ne el treball dels intèrprets, tot subratllant sobretot la interpretació de Núria Espert com a rei Lear. El 2015 la Generalitat atorgà a Lluís Pasqual la Creu de Sant Jordi.

La programació de la temporada del 2014-2015 del Teatre Lliure es va tancar amb Una dona no reeducable, un obra de Stefano Massini, dirigia per Pasqual. Escrita el 2007 la peça, traduïda pel mateix Pasqual, rememora la figura de la periodista Anna Politkóvskaia assassinada un any abans. Míriam Iscla va donar veu al monòleg de la periodista, que s’intercalava amb diverses veus en off.

El 30 de març del 2015 va estrenar al Teatre Lliure l’obra A teatro con Eduardo, un espectacle basat en el primer acte de l’obra Home i senyor i La gran il·lusió. Ambdues peces, d’Eduardo De Filippo, van ser adaptades pel mateix Pasqual, que també va col·laborar amb Alejandro Andújar en l’escenografia, que, amb l’ajuda dels elements audiovisuals a càrrec de Ferran Aleu, assolia un aire fellinià. El muntatge s’insereix en el registre de la farsa per tal de subratllar la part més fosca de la realitat.

El 30 de setembre de 2016 Lluís Pasqual inaugurà el festival Temporada Alta amb un espectacle escrit i concebut per ell mateix In memoriam. La quinta del biberó. Aquesta peça de teatre documental, coproducció del Temporada Alta, la Kompanyia del Teatre Lliure i el Festival de Tardor de Companyia, es va estrenar també al Teatro María Guerrero de Madrid i va cloure la temporada 2017/2018 del Teatre Lliure. El director es va ocupar també de l’espai escènic d’una obra que és un homenatge als nois de disset i divuit anys que van ser obligats a lluitar a la Batalla de l’Ebre. El 2016 publicà el llibre De la mano de Federico, un assaig personalíssim sobre el poeta i dramaturg Federico García Lorca.

El 25 de març del 2017 estrena al Teatro de la Zarzuela de Madrid Château Margaux y la Viejecita, un espectacle que concep a partir de les dues sarsueles de M. Fernandez Caballero. L’11 d’abril del 2018 Medea s’estrena al Teatre Lliure. A més d’encarregar-se de la direcció de l’obra, juntament amb Alberto Conejero, va fer l’adaptació dels textos d’Eurípides i Sèneca que configuren l’espectacle. Alejandro Andújar es va ocupar de l’escenografia d’un muntatge protagonitzat per Emma Vilarasau, una actriu que protagonitza la lectura dramatitzada del clàssic de Racine Bérénice, estrenada el 17 de maig del mateix any.

El juny del 2018 renovà per dues temporades com a director del Teatre Lliure; tanmateix, el mes de juliol del mateix any Andrea Ros el va acusar en un post de Facebook de maltractament laboral durant els assajos d’El Rei Lear, unes acusacions que van ser negades pel director. Els fets van generar manifestos: així el col·lectiu de Facebook «Dones i Cultura» va reclamar la dimissió del director, mentre que 200 personalitats de la cultura com Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Rosa Maria Sardà, Antonio Banderas, Carmen Machi, Mario Gas, Josep Maria Pou o Vicky Penya li van donar suport. Els fets van causar divisió també dins del Comitè de Treballadors del Teatre Lliure i finalment va acabar amb la dimissió de Pasqual el setembre del mateix any.

El 17 d’octubre del 2018 estrena al Teatro de la Abadía el muntatge Romancero gitano, una obra centrada en la bellesa de la paraula lorquiana; així, noranta anys després de la publicació del poemari Núria Espert posa els seus versos en escena. L’espectacle va ser representat en diversos teatre i el gener del 2020 va presentar-se al Teatre Romea. El gener de 2019 assumeix la direcció del Teatre del Soho, a Màlaga, un projecte escènic impulsat per l’actor Antonio Banderas i que patrocina CaixaBank, una direcció que Pasqual abandona un any després.

El 14 de maig del 2019 estrena al Teatro de la Zarzuela una versió de Doña Francisquita, que no va ser ben acollida per part del públic. El novembre del mateix any la sarsuela es representada també al Gran Teatre del Liceu. Per aquest muntatge Pasqual va rebre el premi Max a la millor producció lírica.

El juny del 2021 Pasqual va llegar el seu arxiu personal al Centro de Documentación de las Artes Escénicas y de la Música (CDAEM), una secció de l’INAEM. El 27 d’octubre de 2022 tancarà la temporada del Teatro di San Carlo de Nàpols amb un muntatge de la cèlebre òpera de Wagner Tristany i Isolda. Ha estat el director artístic de l’òpera Don Carlo, estrenada el 7 de desembre del 2023 i que inaugurà la temporada 2023-2024 de La Scala de Milà.

Entre els seus premis i guardons rebuts destaquen: el premi de la Societat General d’Autors i Editors (1984), el Premi Nacional de teatre de la Generalitat de Catalunya (1984), els títols de cavaller (1984) i oficial (1991) de les Arts i les Lletres i la Legió d’Honor (1996) de la República Francesa, el Premio Nacional de teatre (1991), Premi de la crítica operística de Barcelona al millor espectacle líric per Châteaux Margaux i La viejecita (2009), i Butaca al Director Teatral per La casa de Bernarda Alba (2009), el Premio de la Comunidad de Madrid (2002), el Premi Internacional Terenci Moix (2013), Premi ADE de Direcció per La casa de Bernarda Alba (2009), Premi Internacional Terenci Moix per la seva trajectòria en les arts escèniques (2013), Premi Butaca a la Millor direcció per Els feréstecs (2013), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2015), Premi CERES al Millor Espectacle per El rei Lear (2015), Premi Butaca al Muntatge Teatral per El rei Lear (2015), Premi Max a la Millor adaptació per El rei Lear (2016). Premi Butaca al Millor Muntatge de Petit Format per Dona no reeducable (2016). Premi de la Crítica a la Millor Direcció per A teatro con Eduardo (2016). Premi de la Crítica al Millor Espai Escènic (compartit amb Alejandro Andújar) per A teatro con Eduardo, (2016), Premi Butaca a l’Espai sonor per In memoriam. La quinta del biberó (2017); Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol (2018).

Significació

Lluís Pasqual és un dels grans directors d’escena europeus, així com un programador sagaç i independent amb voluntat d’oferir expressions diverses de l’art teatral. La seva carrera de més de quaranta anys com a director teatral ha deixat més de vuitanta muntatges. Des d’una concepció del teatre com un ofici artesanal al servei del públic, Pasqual ha construït una estètica teatral basada en una direcció actoral extremadament rigorosa, així com una redefinició de l’espai escènic que té la seva gènesi en la seva fructífera col·laboració amb Fabià Puigserver. La seva és una estètica de revisitació, allunyada de la cerca de l’originalitat —Pasqual concep l’originalitat com a concepte romàntic oposat a la naturalesa artesanal del teatre—, uns revisitació que reprèn la poètica il·lusòria del fet teatral: un joc escènic, construït a partir d’un meticulós entramat teatral, que posa damunt l’escenari un contínuum de metàfores a partir de les quals s’assoleix una experiència emotiva en diàleg continu amb l’espectador.

Pasqual és un director que és molt atent als matisos de l’escena. D’aquesta manera, té una gran capacitat de copsar la tonalitat de les diverses escenes i dirigeix els intèrprets en aquest sentit, tot tenint molt en compte la modulació de la seva veu i el to de les seves paraules. Així mateix, cal destacar que Pasqual és un director que ha treballat alguns autors i que ha posat en escenes diversos muntatges d’una mateixa obra, com podria ser el cas d’El Caballero de Olmedo, de Lope de Vega. Alguns dels autors que encapçalen l’elenc de posades en escenes són Federico García Lorca, William Shakespeare, Lope de Vega, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Samuel Beckett, Jean Genet, Jean-Marie Koltès, Salvador Espriu i, sobretot, Federico García Lorca. Pasqual tant té l’habilitat tant de crear en una escena uns diàlegs àgils de comèdia goldoniana com un moment líric.

Pasqual també ha exercit de director escènic de vint-i-cinc òperes, estrenades a diversos teatres d’Europa, a més de ser l'autor de diversos textos teatrals —ja sigui exercint de creador o d’adaptador— i de traduccions diverses. És també un dels grans directors de l’escena operística catalana. La seva aportació en l’àmbit de la direcció d’òperes es fonamenta en el treball minuciós de la interpretació escènica vocal.

Lluís Pasqual és, doncs, un dels grans renovadors de l’escena europea, tant per la seva tasca de programació de festivals i temporades teatrals com per la seva visió absoluta de l’escena, una visió que es fomenta en la dimensió performativa verbal —la precisió amb què els actors interpreten la paraula i la verbalització creen una escena plena de matisos i de sentit— i en la construcció d’un espai escènic significatiu mitjançant el qual l’espectador copsa noves dimensions de l’obra. En definitiva, Pasqual és un director capaç de crear una teatralitat arrelada en la comprensió de la paraula escènica en la seva profunditat, a partir del valor primigeni de la qual basteix el seu imaginari escènic.

Estrenes

Produccions (selecció)

Les Arrels, d’Arnold Wesker. La Tartana al Teatre Estudi, Reus, 1968. Codirigida amb Ramon Gomis.

Un barret de palla d’Itàlia, d’Eugène Labiche. Teatre Fortuny. Reus. 1969.

Cançons perdudes, d’Alexandre Ballester. La Tartana al Teatre Estudi de Reus. 1971. Codirigida amb Ramon Gomis.

Reus, París, Londres, de Lluís Pasqual. Teatre Fortuny, Reus, 1972.

Duplòpia, una versió de Misteri de dolor, d’Adrià Gual. Institut del Teatre, Barcelona. 1971.

La Setmana Tràgica, de Lluís Pasqual. Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, a l’Aliança del Poble Nou, Barcelona, 1975.

Per a no dir res, de Gabiel Ferrater. Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, a l’Aliança del Poble Nou, Barcelona, 1975.

El bon samarità, de Joan Abellan. Companyia de l’Assamblea d’Actors i Directors al Teatre Grec, Barcelona, 1976.

Camí de nit 1854, de Lluís Pasqual. Teatre Lliure, Barcelona, 1976.

Leonci i Lena, de Georg Büchner. Teatre Lliure, Barcelona 1977.

La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra, de Christopher Marlowe. Adapatació de Bertolt Brecht. Teatre Lliure, Barcelona, 1977.

Una altra Fedra, si us plau, de Salvador Espriu. Companyia de Núria Espert al Teatre Municipal, Girona, 1978.

Amb vidres a la sang, de Miquel Martí i Pol. Societat Cooperativa Teatre Lliure al Teatre Municipal, Girona, 1978.

Les tres germanes, d’Anton Txèkhov. Teatre Lliure, Barcelona, 1979.

Rosa i Maria, dramatúrgia de Lluís Pasqual a partir de textos de Bertolt Brecht, Miquel Martí i Pol, Terenci Moix, D. Villán i Maria d’Ireneusz Iredynsky. Teatre Lliure, 1979.

El Balcó, de Jean Genet. Teatre Lliure, Barcelona, 1980. https://www.teatro.es/profesionales/jean-genet-2596/estrenos/el-balco-33643?set_language=ca

La hija del aire, de Pedro Calderón de la Barca. Centro Dramático Nacional al Teatro María Guerrero, Madrid, 1981.

Medea, d’Eurípides, Teatre Grec, Barcelona, 1981.

Primera història d’Esther, Teatre Lliure, Barcelona, 1982. https://www.teatreromeapropietat.cat/es/archivo-digital/espectaculos?view=espectaculo&id=3315

Duet per a Violet, de T. Kempinski, Barcelona, 1982

La vida del rey Eduardo II de Inglaterra, de C. Marlowe, Centro Dramático Nacional, Madrid, 1983

Al vostre gust, de William Shakespeare, Teatre Lliure, Barcelona, 1983

Luces de Bohemia, de Ramón del Valle-Inclán, Odéon, Théâtre de l’Europe, 1984. https://www.theatre-odeon.eu/fr/mediatheque-et-archives/archives/saison-1983--1984/luces-de-bohemia

Els últims vespres de Carnaval, de Carlo Goldoni, Teatre Lliure, Barcelona, 1985.

Madre Coraje y sus hijos, de Bertolt Brecht, Centro Dramático Nacional, Madrid, 1986.

El público, de Federico García Lorca, Centro Dramático Nacional, Madrid, 1986.

Lorenzaccio, Lorenzaccio, d’Alfred Musset, Teatre Lliure, Barcelona, 1987.

Comedia sin titulo, de Federico García Lorca, Centro Dramático Nacional, Madrid, 1987.

Capvespre al jardí, de Ramon Gomis, Teatre Lliure, Barcelona, 1990.

Los caminos de Federico, de Ramon Gomis, Teatre Lliure, Barcelona, 1990.

Le Balcon, de Jean Genet, Odéon, Théâtre de l’Europe, París, 1991. https://www.theatre-odeon.eu/fr/1990-1991/spectacles/le-balcon

Tirano Banderas, de Ramón del Valle-Inclán, Odéon, Théâtre de l’Europe, París, 1992. https://www.theatre-odeon.eu/fr/1991-1992/spectacles/tirano-banderas

Le chevalier d’Olmedo, de Félix Lope de Vega, Odéon, Théâtre de l’Europe, París, 1992. https://www.lesarchivesduspectacle.net/?IDX_Spectacle=3469

Les estivants, de Maksim Gorky, Odéon, Théâtre de l’Europe, París, 1992. https://www.theatre-odeon.eu/fr/mediatheque/les-estivants

Roberto Zucco, de Bernard Marie Koltès, Odéon, Teatre Lliure, Barcelona, 1993.

Le livre d’Spencer, a partir dels textos de Christopher Marlowe i Bertolt Brecht. Théâtre de l'Odéon, París, 1994. https://www.theatre-odeon.eu/fr/mediatheque/le-livre-de-spencer

Roberto Zucco, de Bernard Marie Koltès, Odéon, Théate de l’Europe, París, 1995. https://www.theatre-odeon.eu/fr/1993-1994/spectacles/roberto-zucco

Haciendo Lorca, Cendro Dramático Nacional, Madrid, 1996.

La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, Compañía de Danza Antonio Canales, Teatro Nuevo Apolo, Madrid 1997

Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre, Teatre Lliure, Barcelona 1997-1999.

Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, Teatre Lliure, Barcelona, 1999.

Diumenge, de Joan Brossa, Teatre Lliure, Barcelona, 1999.

La nit de les tríbades, de Peter Olov Enquist, Teatre lliure, Barcelona, 1999.

L’hort dels cirers, d’Anton Txèkhov, Teatre Lliure, Barcelona, 2000.

La tempestad, de William Shakespeare, Teatro San Sebastián de Buenos Aires 2000.

Édipo XXI, d’Eurípides, Sòfocles, Èsquil i Jean Genet, Teatre Grec, Barcelona, 2002. https://www.teatro.es/++resource++plonetheme.teatro.images/multimedia/prog/009974/009974-01.jpg_pdf.pdf

Maria Pineda. Direcció artística i coreografia: Sara Baras. Adaptació de guió: Lluís Pasqual.; Disseny i escenografia: Daniel Bianco i Lluís Pasqual, Barcelona, 2002. https://www.sarabaras.com/mariana-pineda/

La brisa de la vida, de David Hare, Palacio Valdés, Avilés 2003. https://www.teatro.es/profesionales/david-hare-2996/estrenos/la-brisa-de-la-vida-23592/documentos-en-sede/prensa?set_language=vl

Wit, de Margaret Edson, Teatre Borràs, Barcelona, 2004. http://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:421452?locale=es

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, Centro Dramático Nacional, Madrid, 2005. https://www.teatro.es/guiarte/centro-dramatico-nacional-cdn-2302/estrenos/roberto-zucco-26013

Hamlet y La tempestad, de William Shakespeare, Teatro Arriaga, Bilbao 2006. http://www.madridteatro.eu/teatr/informacion/2006/informacion221.htm

Mòbil, de Sergi Belbel, Teatre Bartrina, Reus, 2006. https://www.teatrelliure.com/webantiga/anterior/document/temp0607/dossier%20mobil%20cat.pdf

La famiglia dell’antiquario, de Carlo Goldoni, Teatro Stabile Veneto, Torino, 2007.

https://www.teatrostabileveneto.it/events/event/la-famiglia-dellantiquario/

https://www.barcelona.cat/grec/arxiugrec/sites/default/files/espectacle/3087__LA%20FAMIGLIA%20DELL'ANTIQUARIO.pdf

La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2009. https://www.tnc.cat/ca/la-casa-de-bernarda-alba

Dona Rosita Nubile, de Federico García Lorca, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2010. https://www.teatro.it/spettacoli/donna-rosita-nubile-2

Celebració, de Harold Pinter, Teatre de Salt, Salt, 2010. https://www.teatrelliure.com/webantiga/1213/cat/educatiu/fitxes/fp1011_celebracio.pdf

Blackbird, de David Harrower, Teatre Lliure, Barcelona, 2011. https://www.teatrelliure.com/webantiga/1213/documents/temp1213/blackbird_cat.pdf

Quitt, de Peter Handke, Teatre Lliure, Barcelona, 2012. https://www.teatrelliure.com/webantiga/1213/documents/temp1112/quitt_cas.pdf

Els feréstecs, de Carlo Goldoni, Teatre Lliure, Barcelona, 2013. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/espectacles/dossiers/dossier_els_ferestecs_cat.pdf

Recordant Fedra, lectura i record de l’espectacle Una altra Fedra, si us plau, Teatre Lliure, Barcelona, 2013. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/espectacles/dossiers/dossier_fedra_cat_0.pdf

La casa cremada, d’August Strindberg. Lectura dramatitzada, Teatre Lliure, Barcelona, 2013.

https://www.teatrelliure.com/webantiga/1213/cat/programa/temp1213/21tempesta1.htm

El Caballero de Olmedo, de Félix Lope de Vega, Teatro Pavón, Madrid, 2014. http://teatroclasico.mcu.es/2015/11/24/el-caballero-de-olmedo-4/

Finale di partita, de Samuel Beckett. Napoli Teatro Festival, Nàpols, 2014. https://teatrodinapoli.it/evento/finale-di-partita/

Love for Shakespeare, Teatre Lliure, Barcelona, 2014. https://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2014-2015/love-shakespeare

El rei Lear, de William Shakespeare, Teatre Lliure, Barcelona, 2015. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/espectacles/dossiers/dossier_lear_cat_0.pdf

Dona no reeducable, de Lluís Pasqual, Teatre Lliure, Barcelona, 2016. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/espectacles/dossiers/dossier_massini_2cat.pdf

A teatro con Eduardo, un espectacle basat en les obres Home i senyor i La gran il·lusió, Teatre Lliure, Barcelona, 2016. https://www.teatrelliure.com/es/programacion/temporada-2015-2016/teatro-con-eduardo

In memoriam. La quinta del biberó, de Lluís Pasqual, Teatre Lliure, Barcelona, 2017. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/imce/documents/temp1718/dossier_in_memoriam_17-18.pdf

Tres lectures: El cosidor, de Jean Claude Grumberg;com, de Bruno Fornasari; Les tres germanes, d’Anton Txèkhov, Teatre Lliure, Barcelona, 2017. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/imce/documents/temp1718/dossier_tres_lectures_cat.pdf

Medea, a partir d’Eurípides i Sèneca, Teatre Lliure, Barcelona, 2018. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/imce/documents/temp1718/dossier_medea.pdf

Bérénice, de Jean Racine. Lectura dramatitzada, Teatre Lliure, Barcelona, 2018. https://www.teatrelliure.com/sites/default/files/imce/documents/temp1718/dossier_berenice.pdf

Romancero gitano, de Federico García Lorca, Teatro de la Abadía, Madrid, 2018. https://www.teatroabadia.com/es/uploads/documentos/dossier-prensa-romancero-gitano.pdf

El sueño de la vida, un text d’Alberto Conejero sobre el text de Lorca Comedia sin titulo, Teatro Español, Madrid, 2019.

Direccions escèniques d’òpera

Samson et Dalila, de C. Saint-Saëns. Teatro de la Zarzuela 1981.

Falstaff, de G. Verdi. Teatro de la Zarzuela 1983.

Don Carlo, de G. Verdi. Teatro de la Zarzuela 1985.

La Vera Storia, de L. Berio. Paris Opera / Maggio Musicale Fiorentino 1985.

Falstaff, de G. Verdi. La Monnaie 1987.

Il Trittico, de G. Puccini. Teatro de la Zarzuela 1987 / Bolonia 1993.

Il turco in Italia, de G. Rossini. Teatro de la Zarzuela 1989.

L’Enlèvement au Sérail, de W. A. Mozart. Théâtre du Châtelet Paris 1991.

Falstaff, de G. Verdi. Ópera de Amsterdam 1994.

La Traviata, de G. Verdi. Festival de Salzburg / Teatro Carlo Felice Genova1995.

Gianni Schicchi, de G. Puccini. Teatro alla Scala Milano 1996.

Boris Godunov, de M. Mússorgsky. Opera de Frankfurt 1996.

Le Comte Ory, de E. Scribe y C-G. Delestre-Poirson. Rossini Opera Festival Pesaro 2003.

Peter Grimes, de B. Britten. Gran Teatre del Liceu 2004.

Gianni Schicchi, de G. Puccini. Teatro alla Scala Milano 2004.

Tristan und Isolde, de R. Wagner. San Carlo Napoli 2004.

Don Giovanni, de W. A. Mozart. Teatro Real Madrid 2004.

Simon Boccanegra, de G. Verdi. Palau de les Arts Reina Sofia 2007.

Oda a Napoleón de A Schönberg y Il prigionero de Dallapiccola. Ópera Garnier Paris 2007.

Les noces de Fígaro, de W.A. Mozart. Gran Teatre del Liceu 2008/2012.

Tristan und Isolde, de R. Wagner. Teatro Real Madrid 2008.

Château Margaux i La viejecita, de M. Fernandez Caballero. Teatro Arriaga 2009.

Manon Lescaut, de G. Puccini. Ópera de Lyon 2009.

La Donna del lago, de G. Rossini. Ópera de París 2010 / Teatro alla Scala Milano 2011.

Il Prigionero, de L. Dallapiccola y Suor Angelica, de G. Puccini. Teatro Real Madrid 2012 - Gran Teatre del Liceu 2014.

Publicacions

Llibres i articles

Armada, Alfonso. «Con Lluís Pasqual». Primer Acto. Cuaderno de Investigación Teatral (1984), p. 175–78.

Baecque, Antoine de. L’Odéon. Un Théâtre dans l’Histoire. Paris: Gallimard, 2010.

Blay, Pep. «Lluís Pasqual, el inventor de teatros» Catalonia, núm. 26–30 (1991). http://raco.cat/index.php/Catalonia/article/view/103489/165794.

Ciurans, Enric. «Samuel Beckett als escenaris catalans». Assaig de Teatre. Revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, núm. 56 (2006), p. 199-215. https://raco.cat/index.php/AssaigTeatre/article/download/146266/249876/.

Delgado, Maria M. «Otro» Teatro Español. Madrid: Vervuert, 2017.

Delgado, Maria M. «Redifining Spanish Theatre: Lluís Pasqual on Directing Fabià Puigserver i el Teatre Lliure». Spanish Theatre 1920-1995. Strategies in Protest and Imagination, 7, núm. 4 (1998), p. 81-109.

Delgado, Maria. «Los Lorcas de Lluís Pasqual». Teatro: Revista de Estudios Teatrales, núm. 13-14 (1998), p. 387-406.

Gómez Torres, Ana María. «Historia de una recepción teatral: Los estrenos de ‘El Público’ de Federico García Lorca». Revista de Literatura, núm. 59 (1997), p. 505-519. https://www.proquest.com/docview/1305400606/fulltextPDF/9E2A2FEA4AA141CCPQ/1?accountid=15216.

Guijarro, Juan Ignacio, and Rafael Portillo.«Shakespeare con un nuevo formato: el Julio César de Vázquez Montalbán». Atlantis, núm. 12 (1) (1990), p. 183-188. https://www.jstor.org/stable/41055448.

Mitter, Shomit; Shetsova, Maria. Fifty Key Theatre Directors. London: Routledge, 2004.

Pasqual, Lluís. «Notes d’introducció». A: Una altra Fedra, si us plau. Barcelona: Edicions 62, 1985, p. 5-16.

Poli, Gianni. «Miseria e nobiltà di un teatro necessario». Belfagor, núm. 63 (5) (2008), p. 567-576. https://www.jstor.org/stable/pdf/26150727.pdf

Selecció de premsa

Antón, Jacinto. «Lluís Pasqual: ‘L’hort dels cirerers’’ Es una historia de personas, Personas y Personas"». El País (16 febrer 2000). https://elpais.com/diario/2000/02/16/catalunya/950666865_850215.html.

Antón, Jacinto. «Lluís Pasqual Renueva por un nuevo mandato de cuatro años en el Lliure». El País (29 juny 2018). https://elpais.com/cultura/2018/06/29/actualidad/1530285674_600904.html

Barranco, Justo. «Lluís Pasqual dimite como director del Teatre Lliure». La Vanguardia (1 setembre 2018). https://www.lavanguardia.com/cultura/20180901/451552623789/lluis-paqual-dimite-director-teatre-lliure.html

Barrena, Begoña. «Otro amor imposible». El País (19 gener 2013). https://elpais.com/ccaa/2013/01/18/catalunya/1358543051_532160.html

Benach, Joan-Anton. «Estrasburgo acoge con euforia el ‘Tot esperant Godot’ del Teatre Lliure». La Vanguardia (24 octubre 1999). http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1999/10/24/pagina-72/34119135/pdf.html?search=godot%20benach

Benach, Joan-Anton. «Pasqual y su soberbio Goldoni». La Vanguardia (28 juliol 2007). http://hemeroteca.cdmae.cat/bitstream/handle/20.500.12268/16198/20070728MAE-VAN-I.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

Chicano, Dani. «Confit amargant» L’Avui (8 desembre 2010) https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/342389-confit-amargant.html.

Cia, Blanca. »'Doña Francisquita’, según Lluís Pasqual». El País (3 novembre 2019. https://elpais.com/ccaa/2019/11/03/catalunya/1572802097_450591.html.

Fernández Santos, Elsa. «Lluís Pasqual regresa al verso». El País (6 febrero 2014). https://elpais.com/cultura/2014/02/06/actualidad/1391710801_763332.html

Fernández Rubio, Andrés. «Abucheo a Lluís Pasqual en su debú en Salzburgo». El País (6 agost 1995). https://elpais.com/diario/1995/08/06/cultura/807660001_850215.html.

Fernández, Imma. «Orgía lumínica en ‘Mòbil’». El Periódico (14 desembre 2006). https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20061214/orgia-luminica-mobil-5409392

Jarque, Fietta. «Festival de Teatro de Venecia girará en torno al viaje, el amor y la muerte». El País (7 maig 1995). https://elpais.com/diario/1995/05/07/cultura/799797605_850215.html

Larraui, Eva. «Lluís Pasqual reúne ‘Hamlet’ y ‘La Tempestad’ como ‘metáforas de la violencia’». El País (18 febrer 2006). https://elpais.com/diario/2006/02/18/espectaculos/1140217201_850215.html.

Martí, Octavi. «El ‘Tirano Banderas’ Dirigido por Lluís Pasqual triunfa en París». El País (12 març 1992).

Martí, Octavi. «Lluís Pasqual: ‘En Europa cabalgamos hacia la nada'». El País (11 gener 1994).

Molina, Margot. «Sara Baras es Mariana Pineda». El País (14 setembre 2002). https://elpais.com/diario/2002/09/14/andalucia/1031955743_850215.html

Muñoz, Diego. «Lluís Pasqual: "Godot representa el cambio frustrado en Cataluña"». La Vanguardia (27 octubre 1999). http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1999/02/06/pagina-43/34078328/pdf.html?search=tot esperant godot pasqual.

«Les épais mûrs de la Castille: Lluis Pasqual ensoleille le grand poème de Lope de Vega LE CHEVALIER D’OLMEDO à l’Odéon». Le Monde (24 novembre 1992). https://www.lemonde.fr/archives/article/1992/11/24/theatre-les-epis-murs-de-la-castille-lluis-pasqual-ensoleille-le-grand-poeme-de-lope-de-vega-le-chevalier-d-olmedo-a-l-odeon_3928878_1819218.html.

«Théâtre Le livre de Spencer, à l’Odéon-Europe». Le Monde (25 octubre 1994). https://www.lemonde.fr/archives/article/1994/10/25/theatre-le-livre-de-spencer-a-l-odeon-europe-angleterre-3-france-1_3844053_1819218.html

Ordóñez, Marcos. «Entre mujeres solas» El País (9 maig 2009). https://elpais.com/diario/2009/05/09/babelia/1241823974_850215.html.

Ordóñez, Marcos. «Del capitalismo y otras parafilias» El País (25 febrer 2012). https://elpais.com/cultura/2012/02/22/actualidad/1329912164_743115.html.

Ordóñez, Marcos. «Atados a una rueda de fuego». El País (24 gener 2015). https://elpais.com/cultura/2015/01/22/babelia/1421925809_279517.html.

Ordóñez, Marcos. «El gran juego». El País (9 abril 2016). https://elpais.com/cultura/2016/04/05/babelia/1459854379_779690.html

Pérez de Olaguer, Gonzalo. «Un gran ‘divertimento’». El Periódico (28 juliol 2007). https://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/grec07/famiglia.html.

Sagarra, Joan de. «Triunfo del Centro Dramático con el estreno en Milán de ‘El Público’, de Lorca». El País (14 desembre 1986). https://elpais.com/diario/1986/12/14/cultura/534898801_850215.html.

Sagarra, Joan de. «Lluís Pasqual regresa al Lliure con la dirección de ‘Lorenzaccio’». El País (19 juliol 1987). http://95.61.116.226/bitstream/handle/20.500.12268/71301/B 655-87.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

Sagarra, Joan de. «Bravos Para Lluís Pasqual en la Comédie». El País (21 desembre 1989). https://elpais.com/diario/1989/12/21/cultura/630198003_850215.html.

Sagarra, Joan de. «Emotiva interpretación de Lluís Pasqual en el estreno de ‘Comedia sin título’, de Lorca, En París». El País (15 octubre 1990). https://elpais.com/diario/1990/10/15/cultura/655945211_850215.html.

Torre, Albert de la. «Lluís Pasqual volverá al Teatre Lliure en 1993». El País (16 setembre 1991). https://elpais.com/diario/1991/09/16/cultura/684972009_850215.htm

«Lluís Pasqual confronta ‘Hamlet’ y ‘La Tempestad’ En su regreso al Lliure». La Vanguardia (28 juny 2006). https://www.lavanguardia.com/cultura/20060628/51274970990/lluis-pasqual-confronta-hamlet-y-la-tempestad-en-su-regreso-al-lliure.html

Villena, Miguel Ángel.. «Canales y Pasqual montan un espectáculo de danza sobre Bernarda Alba». El País (15 novembre 1997). https://elpais.com/diario/1997/11/15/cultura/879548413_850215.html.

Programes teatre

Temporada 1991-1992 del Teatre de l’Odéon.

https://manager.artishocsite.com/media/odeon/6-brochure-9192.pdf

Temporada 1992-1993 del Teatre de l’Odéon.

https://manager.artishocsite.com/media/odeon/6-brochure-9293.pdf

Temporada 1993-1994 del Teatre de l’Odéon.

https://manager.artishocsite.com/media/odeon/6-brochure-9394.pdf

Temporada 1994-1995 del Teatre de l’Odéon.

https://manager.artishocsite.com/media/odeon/6-brochure-9495.pdf

Temporada 1995-1996 del Teatre de l’Odéon.

https://manager.artishocsite.com/media/odeon/6-brochure-9596.pdf

Temporada 2015-2016 del Teatre Lliure.