Iago Pericot

Identificacio/ns

Escenògraf, director d’escena, pintor, gravador

Data de naixement

22-10-1929

Lloc de naixement

El Masnou

Data de defunció

9-8-2018

Lloc de defunció

Badalona

Biografia

Santiago Pericot i Canaleta, més conegut com a Iago Pericot, neix en el si d’una família de mestres. És el segon de quatre germans. La seva infantesa al Masnou durant la Guerra Civil i el franquisme marquen el seu caràcter i la seva actitud rebel i inconformista. Estudia i acaba Magisteri (1948) i es llicencia en Psicologia (1973); a l’Institut del Teatre es diploma en Art Dramàtic (1973). Treballa fent aparadors als magatzems SEPU de la Rambla, a Barcelona. Comença a dibuixar i a pintar de forma autodidacta i de seguida fa exposicions. Gràcies a una beca del govern britànic, estudia gravat a la Slade School of Fine Arts, a Londres, i s’hi gradua (1968). En les seves estades al Regne Unit s’interessa pel teatre. A través de Josep Anton Codina entra en contacte amb el teatre català i s’estrena com a escenògraf, sense experiència prèvia, a Balades del clam i la fam (1967), a la Cúpula del Coliseum. Col·labora amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (Guadaña al resucitado, 1969; Kux, my Lord!, 1970) i amb altres companyies del teatre independent català. Fa l’escenografia de Galatea (1972, Teatre Moratín), de Josep M. de Sagarra, amb direcció de Ricard Salvat, i de Berenàveu a les fosques (1973, Teatre Capsa), de Josep M. Benet i Jornet, amb direcció de Josep M. Segarra. És professor a l’escola de disseny Elisava (1968-1973), que dirigeix el seu germà Jordi, també pintor, i a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1970-1971, 1993-1995). El 1971 entra a fer de professor a l’Institut del Teatre que dirigeix Hermann Bonnín i s’encarrega de renovar la secció d’Escenografia juntament amb Fabià Puigserver. Entre el 1983 i 1992 és el cap del Departament d’Escenografia. Firma l’espai escènic de Mary d’Ous (1972) i Àlias Serrallonga (1974), d’Els Joglars. Amb l’actor Sergi Mateu funda la companyia Teatre Metropolità de Barcelona (1975-1985). Exerceix les funcions de director, escenògraf i dramaturg. Munten textos de Beckett (Beckett 2: L’última cinta. Acte sense paraules, 1976) i estrenen Rebel Delirium (1977) en el túnel de l’estació de metro de Sant Antoni. Després arriben Simfònic King Crimson (1980), a la Casa de la Caritat, Bent (1982), de Martin Sherman, al Teatre Regina, el cartell del qual genera polèmica i acaba a judici, i La bella i la bèstia (1984), un text de Jaume Melendres. Aquesta és l’última producció del Teatre Metropolità de Barcelona. Amb MozartNu (1986) el seu interès vira cap al moviment i la dansa. Dos ballarins i dues ballarines ballen despullats fragments de la Missa de la Coronació en do major de Mozart. Amb Joan Casas adapta El banquet (1990), de Plató. Les darreres produccions transiten entre la dansa, la performance i el teatre. La Venus de Willendorf (2010, Teatre Nacional de Catalunya) és un espectacle sobre la violència a partir de la Passió segons sant Mateu de Bach. La Guillotina (2014, Mercat de les Flors), amb Oriol Pla, és una performance en la qual el públic proposa guillotinar una sèrie de conceptes. Pericot no abandona mai la pintura, que compagina amb la tasca de creador escènic. La seva última producció teatral és Adam i Eva (2017, La Seca Espai Brossa), a partir de pintures de Durero. Mor el 9 d’agost de 2018, dies després d’una fatídica caiguda.

Significació

«Jo he tingut tres mons importants a la meva vida: educació, pintura i teatre.» Així es definia Iago Pericot, a qui també li agradaven les etiquetes «artista» i «teatrero». El principi de la seva creació artística va ser la llibertat. Polifacètic, autodidacte i trencador, va ser un dels renovadors de l’escena catalana a partir dels anys seixanta gràcies a les seves investigacions sobre l’espai escènic. Per evitar repetir-se va cercar constantment un nou llenguatge trencador i transgressor. Va col·laborar amb companyies i directors destacats del teatre independent aplicant les seves idees sobre les arts plàstiques a l’escenari. Les seves produccions incidien de manera crítica sobre temes sensibles i d’actualitat com ara l’homosexualitat (Rebel Delirium; Bent) o la violència contra les dones (La Venus de Willendorf). Creador incansable, va tenir una carrera artística de més de mig segle i va concebre espectacles, obres i accions fins als darrers dies de vida. Com a professor va renovar i modernitzar, introduït per Fabià Puigserver, l’ensenyament de l’Escenografia a l’Institut del Teatre i va ser mestre de professors com Joan Abellan o escenògrafs com Paco Azorín. Les seves pintures i gravats es van exposar arreu del món, com ara a les biennals internacionals de Bradford (1968), Tòquio (1970), São Paulo (1971) i Venècia (1972). L’any 2004 se li dedica una exposició al Palau de la Virreina, El joc i l’engany. Rep diversos premis i reconeixements, com el Premi Nacional d’Arts Escèniques (1990), la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2000) i el Premi d’Honor Sebastià Guasch d’arts parateatrals (2015). Des del 2019, l’Espai Escènic de Ca n’Humet, al Masnou, porta el seu nom.

Estrenes

1967: Balades del clam i de la fam, de Xavier Fàbregas. Amb Jordi Pericot. Direcció: Josep A. Codina. Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Cúpula del Coliseum.

1969: Guadaña al resucitado, de Ramón Gil Novales. Amb Jordi Pericot. Direcció: Ramon Cid, M. Josep Gomara, Manuel Núñez, Homer Rivera, Pere Zanuy. Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Cúpula del Coliseum.

1970: Kux, my Lord!, de Josep Maria Muñoz Pujol. Amb Jordi Pericot. Direcció: Ricard Salvat. Companyia Adrià Gual.

1971: El tuerto es rey, de Carlos Fuentes. Direcció: Ricard Salvat. Compañía Nacional Ángel Guimerá. Teatre Poliorama.

1972: Galatea, de Josep M. de Sagarra. Direcció: Ricard Salvat. Compañía Nacional Ángel Guimerá. Teatre Moratín.

1973: Mary d’ous. Creació coŀlectiva. Amb Fabià Puigserver. Direcció: Albert Boadella. Els Joglars. Teatre Capsa.

1973: Berenàveu a les fosques, de Josep M. Benet i Jornet. Direcció: Josep M. Segarra. Teatre Capsa.

1974: Àlias Serrallonga. Creació coŀlectiva. Amb Fabià Puigserver. Els Joglars. Teatre Romea.

1976: Beckett 2: L’última cinta. Acte sense paraules, de Samuel Beckett. Teatre Metropolità de Barcelona. Sala Villarroel.

1977: Rebel Delirium, de Iago Pericot i Sergi Mateu. Teatre Metropolità de Barcelona. Túnel de l’estació de metro Sant Antoni.

1980: Simfònic King Crimson, de Iago Pericot i Sergi Mateu. Teatre Metropolità de Barcelona. Música de King Crimson. Teatre de la Casa de Caritat.

1982: Bent, de Martin Sherman. Teatre Metropolità de Barcelona. Teatre Joventut, L’Hospitalet. Teatre Regina.

1984: La bella i la bèstia, de Jaume Melendres. Teatre Metropolità de Barcelona. Teatre Municipal, Girona. Teatre Villarroel.

1986: MozartNu. Festival de Sitges. Palacio de Cristal del Retiro, Madrid. Teatres de l’Institut, Sala Gran. Summerfare International Festival, Nova York. Se’n fa una nova producció el 2008 al Mercat de les Flors.

1987: Letra y música, de Samuel Beckett. Centro Insular de Cultura, Las Palmas. Teatres de l’Institut, Sala Gran. Círculo de Bellas Artes, Madrid.

1990: El Banquet, de Plató. Adaptació de Joan Casas. Centre Dramàtic d’Osona, Vic. Teatre Romea. Théatre de la Digue, Toulouse. Festival de Teatro Clásico, Mérida. Festival de Otoño, Madrid.

2010: La Venus de Willendorf. Festival Grec. Teatre Nacional de Catalunya.

2014: La Guillotina. Festival Grec. Mercat de les Flors.

2017: Adam i Eva. La Seca Espai Brossa.

Bibliografia

324.cat. «Mor l’escenògraf Iago Pericot, renovador del teatre català». 324.cat (9 agost 2018).

Antón, Jacinto. «Mor Iago Pericot, gran agitador del teatre català dels anys setanta i vuitanta». El País (9 agost 2018).

Benach, Joan Anton. «Palabras y música: Beckett pone la partitura de la danza». El Público, núm. 50 (novembre 1987), p. 23-25.

Coca, Jordi. «Iago Pericot i Verdaguer». Avui (3 juny 2002), p. 10.

Febrés, Xavier (ed.). A. Cardona. Torrandell. Iago Pericot. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Laia, 1986. (Diàlegs a Barcelona; 15)

Fondevila, Santiago. «El placer, en el conocimiento». El Público, núm. 78 (maig-juny 1990), p. 31-33.

Fondevila, Santiago. «Iago Pericot, el dictado de la belleza». El Público, núm. 78 (maig-juny 1990), p. 33-34.

Font, Jordi. «Iago Pericot, sempre rebel». El Punt Avui (22 agost 2018).

Pericot, Iago; Graells, Guillem-Jordi. Iago Pericot: La llibertat de crear i viure. Barcelona: Institut del Teatre, 2018. (Converses; 1)

Serra, Laura. «Mor Iago Pericot, mestre de teatre inconformista i trencador». Ara (9 agost 2018).

Enllaços

Documental Iago Pericot. La conquesta de la innocència (2018), dirigit per Albert Folk: https://www.rtve.es/play/videos/especials-en-catala/especial-tve-catalunya-iago-pericot-conquesta-innocencia/4825665/

Reflexions de Iago Pericot al programa La Mandrágora de TVE (30 maig 2008): https://www.youtube.com/watch?v=etChIwo9Wxs

Redactor/a

Martí Romaní Picas