Homenatge a Florentí Montfort

L’obra és la representació satírica del programa de l’acte d’homenatge a Florentí Montfort, escriptor fictici de la Renaixença valenciana, celebrat el 1971 amb motiu del 75è aniversari de la seua mort. És el primer acte públic que organitza una recent creada Associació per a la Defensa dels Valors Tradicionals de la Nostra Terra (ADVTNT). Amb aquesta finalitat, un soci imparteix una conferència en la qual reivindica el pensament polític conservador i l’obra literària d’aquest personatge, i el converteix en l’únic referent simbòlic al món de la cultura valenciana. Tanmateix existeix un altre referent simbòlic, el que representa la nova ideologia progressista que defensa la unitat lingüística de la llengua catalana. L’obra es planteja com un enfrontament cultural que critica amb virulència el neoregionalisme de la dictadura, en un context polític de lluita antifranquista.

Els autors, amb aquesta ficció de l’associació, de l’obra artística i de la vida de l’escriptor, recreen per a l’escena, amb clau de paròdia i sàtira, l’enfrontament entre la cultura valenciana de tòpics fossilitzats i la nova cultura progressista i demòcrata.

L’obra distribueix l’acte d’homenatge en diverses parts temàtiques, autònomes i cohesionades pel conflicte cultural i lingüístic, són: Primera part, on s’imparteix la conferència, es presenta el grup que interpretarà poesia i teatre de Florentí Montfort i es canta dues vegades —a l’inici i final d’aquesta— l’himne anticatalanista de l’associació. Intermedi, on el grup de teatre canta lletres tradicionals mentre li ven al públic paperetes d’una rifa (paella, arròs i pollastre viu). Segona part, on es reciten sis poemes apòcrifs. Tercera part, on s’interpreta Oh!, dolça barraqueta valenciana, un sainet melodramàtic mai estrenat i, també, apòcrif d’aquest autor, amb el qual finalitza l’homenatge. Epíleg, on mentre els actors i actrius, vestits de dansa de la mort, ballen en cercavila grotesca —amb l’efígie de l’homenatjat— al pati de butaques, s’escolta en off les paraules que desmitifiquen el llegat simbòlic d’aquest autor i ens recorden que tot ha estat pura ficció. Addenda, on un documental mostra la realitat present del poble valencià, allunyada del valencianisme oficial folklòric i regionalista que promou l’Associació per a la Defensa dels Valors Tradicionals de la Nostra Terra; censurada aquesta part, era llegida si les circumstàncies ho permetien.

El públic és un coprotagonista més en aquesta obra, perquè representa els socis i simpatitzants seguidors de l’ideari de l’associació quan han de cantar tots junts l’himne, i perquè com a espectadors han d’assistir també a l’enfrontament ideològic per la llengua i la cultura, escenari del conflicte de les claus d’identitat dels valencians. Per això mateix, els diversos nivells de la temporalitat compten amb la complicitat del públic en tot moment. Un públic capaç d’esbrinar la dicotomia del present (1971) enfront del passat (Renaixença valenciana) i del futur democràtic: l’immobilisme o la llibertat com a poble amb identitat cultural pròpia.

La ironia és el principal recurs lingüístic amb el qual s’ha construït tota la complexitat de veus ideològiques i literàries que interactuen en l’obra. Aquesta ens permet identificar el pensament i les actuacions de l’associació en aquest homenatge («perilloses desviacions polititzades han aparegut a l’interior del moviment valencianista» o els versos de l’himne «lluitadora tan senyora/ del que siga valencià/ no tolera Catalunya/ ni Fuster ni els seus germans»).

Teatre Casino Club de Ritme de Granollers, dins el I Cicle de Teatre, pel grup El Rogle de València

9 de desembre de 1972

Barcelona

Edicions 62, 1972 (Col·lecció El Galliner; 18); 2a. edició, íntegra i esmenada, 1983.

Homenatge a Florentí Montfort guanyà el Premi Especial del Jurat del Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 1971, quan fou la primera vegada que a terres valencianes es convocava un premi per al teatre escrit en català. I per això mateix és considerada com el punt de partença del nou teatre valencià que trenca amb l’aïllament cultural del domini lingüístic català, ja que el crític Xavier Fàbregas, membre del jurat, s’interessà per difondre la nova escriptura teatral i el teatre independent valencià. Així el teatre valencià s’integrava des d’aleshores com a tema d’actualitat a la revista Serra d’Or i a la col·lecció de teatre d’Edicions 62, on també per primera vegada (1972) es publicava una obra d’autors valencians. S’estrenà abans a Granollers (1972) que a València (1973).

Els germans Sirera escrigueren en equip, també per primera vegada, aquesta obra, on ja es troben els elements diferenciadors de tota la seua producció conjunta: el compromís lingüístic, la complexitat de la trama històrica, la cultura com a temàtica teatral, el compromís de la intel·lectualitat davant la societat i la pluralitat de llenguatges creatius.

Remei Miralles (2017)