Joaquim i Francesc Manció

Joaquim Manció (1826 - 16-10-1898)

Francisco Manció (dades desconegudes)

Maquinistes teatrals

A la Barcelona de finals del segle XIX i començaments del XX el gust per la tramoia i la dimensió visual prengué una importància creixent, que explica la voluntat d’il·lusió i demanda d’un teatre concebut com a vehicle d'entreteniment i mig d’evasió. El públic reclamava espectacularitat i un dels elements principals que influenciaven directament a l’èxit o fracàs d’una representació era, precisament, aquesta capacitat de sorprendre mitjançant llocs grandiosos, exòtics o màgics, amb multitud de decorats i efectes especials prodigiosos, com ara la simulació d’un incendi, una tempesta, un capvespre, etc. En aquest sentit, d’entre els responsables de la posada en escena situats «entre bambolines» hi havia una figura fonamental però sovint relegada a l’anonimat: la del maquinista teatral, encarregat del muntatge i la tramoia. Lamentablement, la manca de reconeixement d’aquests professionals ha ocasionat que, més enllà de escadusseres al·lusions en la premsa, gairebé no existeixi rastre documental que ens permeti reconstruir les biografies i trajectòries d’aquests agents que treballaven molt sovint colze amb colze amb els escenògrafs, afavorint en gran manera «la seva glòria».

Els maquinistes més coneguts d’aquesta Barcelona d’entre segles foren els de la saga dels Manció, Joaquim i el seu fill Francesc.

Joaquim Manció era fill d’un fuster i es va formar amb el reconegut matemàtic, poeta i arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860) a l’Escola de la Junta de Comerç. Al llarg de la seva vida professional va ser el responsable de la maquinària dels teatres l’Odeon, el Circ Barcelonès, els Camps Elisis, el Tívoli i el Principal. Va dirigir la construcció dels escenaris del Teatre Líric i el Novetats, a Barcelona, el teatre del Casino Unió de Vilafranca i a Girona va reformar la caixa escènica del Teatre Municipal, entre molts d’altres. Però la seva tasca més coneguda va ser la que portà a terme en el Gran Teatre del Liceu, on va començar el 1849 com a oficial fuster, col·laborant en el muntatge de l’òpera Roberto il Diavolo de Meyerbeer, amb decoracions de Felix Cagé i complicada maquinària dirigida pel maquinista francès M. Caron. Aquest últim va descobrir el talent de Manció pel teatre, el va acollir com a deixeble i l’aconsellà per introduir-se en aquesta professió.

Després de treballar alguns anys per a diversos teatres catalans, Joaquim Manció va tornar al Liceu on va arribar a ser el cap de la brigada de maquinària, projectant i dirigint algunes de les principals reformes que es van fer a l’escenari a finals del XIX i muntant els decorats de les òperes que s’hi estrenaven.

Paral·lelament treballà també per al Teatre Principal, on va encarregar-se de la maquinària d’espectacles tan notables com Dinorah, L’Africana, Don Carlo, La màgia nova i La pata de cabra, entre d’altres que van tenir molt d’èxit a la Barcelona vuitcentista.

La seva perícia el portà al continent americà, on va viatjar amb els escenògrafs Francesc Soler i Rovirosa, Maurici Vilomara i l’empresari del Liceu, Albert Bernis. Al Teatre Payret de l’Havana van muntar La redoma encantada, i en el Niblo’s Garden Theatre de Nova York, Castles in Spain, antologia dels millors quadres de les obres de màgia dels darrers anys.

El 1889 es va convertir en heroi del Liceu per un dia, ja que evità un intent d’incendi al coliseu que podria haver estat fatal, separant les decoracions que, si no hagués estat per la seva intervenció, haurien estat pastura de les flames.

Joaquim Manció trobaria un digne successor en el seu fill, Francesc Manció, que també va encarregar-se de la posada a punt de nombrosos escenaris, com el del Teatre Espanyol, alçat el 1909 al solar que va ocupar el Circ Espanyol, o el de la sala d’espectacles de la Casa de la Caritat el 1912, entre d’altres.

El seu negoci se situava en un emplaçament molt proper al Gran Teatre de Liceu, al carrer del Carme, 114. S’anunciava a La Vanguardia com a «maquinista escenògraf. Escenaris en fusta ferro i giratoris. Funcionament elèctric. Projectes i pressupostos» o a El Diluvio assenyalant que construïa «teatres, cinemes i casinos sota plànols i pressupostos de tot complet a punt de funcionar».

Seguint l’estela del seu pare, Francesc dirigí totes les reformes del Liceu que es van dur a terme en les primeres dècades del nou segle per posar-lo a l’alçada dels escenaris europeus i va encarregar-se del muntatge de les òperes que es van estrenar, de lees quals destquen especialment les wagnerianes amb les seves complexes posades en escena, on la seva habilitat en les mutacions va ser molt reconeguda. De fet, un dels pocs cops que trobem el seu nom a la premsa va ser en relació al muntatge de El vaixell fantasma, estrenada el 1910 amb nou decorats d’Oleguer Junyent, on la crítica va valorar molt el treball dels efectes especials al seu càrrec. Va treballar com a cap de la brigada de maquinària del coliseu fins el febrer de 1911, quan va renunciar al seu càrrec, que passà a ocupar el maquinista Antoni Melà.

Francesc Manció fou també el constructor del cèlebre diorama «Bòria avall», basat en el quadre homònim de Galofré Oller, exposat el 1902 al Cercle Artístic de Barcelona, per al qual va treballar conjuntament amb Maurici Vilomara i Lambert Escaler.

Els Manció van ser els maquinistes més coneguts de la Barcelona de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Responsables de la tramoia dels principals teatres catalans, van modernitzar els escenaris introduint moltes de les novetats que es feien servir als principals teatres europeus. Tant Joaquim Manció com el seu fill i successor Francesc, van treballar amb els millors escenògrafs de l’època, com Joan Ballester, Francesc Pla, Marià Carreras, Francesc Soler i Rovirosa, Maurici Vilomara, Salvador Alarma i Oleguer Junyent, entre d’altres, muntant les seves decoracions per a les obres de teatre i òperes, així com les dels balls de carnaval que es feien als teatres de Barcelona, diorames i altres espectacles que requeriren la seva perícia. L’obituari que dedicà el Calendari català per a 1899 a Joaquim Manció, el va descriure com: «Un expert fuster quals coneixements se evidenciaren com a maquinista de teatre, ja posant los escenaris dels principals teatres de nostra ciutat a l’altura que reclama la moderna escenografia i per lo tant en condicions de permetre los més complicats espectacles. Los que no hagin vist lo teatre de taules endins no poden apreciar lo mèrit d’un bon maquinista director d’escena, però consti que són dignes d’ésser tinguts en compte. Par això consignem nosaltres la pèrdua d’aquest semi-artista [...] ja que fou una verdadera notabilitat»; qualitats que, sens dubte, també podem fer extensibles al seu fill Francesc.

Artís, Josep. «El gran teatro del Liceo». Barcelona: Montaner y Simón, 1946, làm. 31.

Calendari català per a l’any 1899. Barcelona: l’Arxiu, 1899, p. 37-38.

Casanovas, Francesc. «Círculo Artístico. Exposición de pintura, escultura y fotografía. Diorama “Boria Avall”». La Publicidad: eco de la industria y del comercio, diario de anuncios, avisos y noticias (17 octubre 1902), p. 1.

L'Arxiver. «Consultori». Teatre català, núm. 5 (29 octubre 1932), p. 76.

«Nota necrológica de Joaquim Manció». Diario de Barcelona (18 octubre 1898).

Fotografia 1: Retrat de joventut de Joaquim Manció. MAE-Institut del Teatre

Fotografia 2: Retrat de Joaquim Manció en la seva maduresa. Font: ARTÍS, J. «El gran teatro del Liceo». Barcelona: Montaner y Simón, 1946, lám. 31. 

Fotografia 3: Retrat de maduresa de Francesc Manció. MAE-Institut del Teatre.

Fotografia 4: Publicitat de Francesc Manció. Font: El Diluvio (13 juliol 1924), p. 14.

Fotografia 5: Rebut emès per Francesc Manció per la construcció d’un aparell per imitar el vent.

Clara Beltrán Catalán