Francesc Fuster

Director, Dramaturg, Intèrpret

1886

Palma, Mallorca, Illes Balears

30-5-1974

Palma, Mallorca, Illes Balears

Casat amb la també actriu Francisca Fuentes —nom artístic de Francisca Fuster—, a partir del 1925 compaginà el teatre amb la feina de comptable al Banc Peninsular i empreses diverses. D'ideologia republicana, milità a Esquerra Republicana Balear i formà part de l’Esperantista Klubo Palma.

Amb la companyia de Josep Ferran actuà, entre altres llocs, al Teatre Victòria de Sóller el 18 d'octubre de 1914 interpretant el paper de Pedro de Tornamira a La campana de la Almudaina, de Joan Palou i Coll. Entre el 1911 i 1912 dirigí la Càtedra de Declamació de la Joventut Republicana Radical, amb la qual féu diverses representacions públiques. El 1914, quan encara treballava amb la companyia de Josep Ferran, formà companyia pròpia. De manera intermitent i amb diversos noms —Companyia Dramàtica Espanyola de Fuster Germans, Companyia Fuster Germans, Companyia Dramàtica Fuster i Companyia Fuster-Forteza—, va funcionar fins al 1940 representant obres sobretot de caràcter populista, moltes de les quals escrites pel mateix Fuster. En una primera etapa hi tingué un paper cabdal com a empresari, actor i director. Representaren en aquesta primera època obres molt efectistes com Los miserables (1916), adaptació de la novel·la de Victor Hugo feta per Agustín Mundet; Del enemigo el consejo (1917), d'Eduardo Zamora y Caballero; La malquerida (1921), de Jacinto Benavente, i Tierra baja (1923), versió de José Echegaray del drama de Guimerà. Llavors introduïren en el repertori obres com Primer l'amor que l'herència (1921), de Bartomeu Crespí Cladera, o la paròdia El Tenorio mallorquí (1919), de Jordi Martí Rosselló Es Mascle Ros.

Amb aquests dos autors, molt populars a l'època, hi mantingué una gran amistat. Quan el 1925 entrà a treballar al Banc Peninsular, fou substituït en molts aspectes pel seu germà Josep, tot i que ben aviat va reprendre les seves actuacions com a actor. Una de les darreres actuacions documentades amb la seva companyia data del 25 de desembre del 1940, dia en què interpretà al teatre El Dorado dels Hostalets de Palma la ja citada Del enemigo el consejo i Roncar de despert, adaptació del mateix Fuster del sainet castellà d'Emilio Mozo de Rosales. Més endavant, el 1948 va fundar i dirigir de manera molt efímera, ja que es va dissoldre a principis de 1949, l'Agrupació Artística Balear. 

Podem esmentar entre els drames Herenci de bandoler, estrenada al teatre de la Defensora Sollerense el 21 de gener de 1923. També adaptà obres de Joaquín Dicenta (Sa venjança d’un germà, 1923, adaptació d’El señor feudal), Enrique Pérez Escrich (El pare Joan, 1924, adaptació de la novel·la El cura de aldea) i Victor Ducange (La proscripta de Ginebra, 1919, en castellà).

Sovint parodià aspectes actuals de la seva època (a Jesús que és de gran Ciutat! parodia les seves pròpies actuacions en el Teatre Balear de Palma) i es basà, com a recurs humorístic, en acudits i malentesos lingüístics. Això darrer ho podem veure a N'Arnau s'assistent, representada el 1923 i fins ara l'única obra que s'ha publicat; molt semblant a Por no entenderse, de Pere d'Alcàntara Penya, el seu protagonista és un assistent mallorquí que té moltes dificultats per fer-se entrendre davant els militars castellans als quals serveix. Fou molt coneguda i tingué molt d'èxit, fet que provocà que n’escrivís una segona part: Per uns calçons (1930). 

Altres obres còmiques seves, la majoria en un acte, són la ja citada Roncar de despert (1915), una de les més representades; Jesús que és de gran Ciutat! (1923), adaptació de la revista musical Que és gran Barcelona!, de Manolo Fernández i Josep Antoni Martínez; En Sidro es tramviari, en tres actes; Per una carta! (1920), on feia sortir amics i familiars seus, i dues peces que testimonien les seves preferències ideològiques: El Primero de Mayo, estrenada abans de 1931, i En Joan es delegat o Sa República és entrada, estrenada el juliol de 1931. També és autor de Durante la siesta (1913), diàleg còmic en un acte i dos quadres; La muñeca (1914), quadre dramàtic en un acte; El mártir de su culpa (1914), en un acte; Anam a sa Pobla! (1918), humorada en vers; Sa sordera de don Xim (1922); Sa cusseta d’en Cinto (1936), en un acte; Pobre víctima, monòleg en castellà; En Mai-mudes, monòleg; Gabrielito el Santo, diàleg en castellà; El manuscrito, drama en un acte; Una noche a oscuras, en un acte; No els hi doni!, en un acte, i Cartas furtivas, monòleg.

Actor enèrgic i de comicitat fàcil, abans de formar la seva companyia actuà amb altres formacions, entre les quals dues de molt actives durant les dues primeres dècades del segle xx: la de Bernat Manera i la de Josep Ferran. La seva companyia va estar activa fins al 1940 portant aescena obres sobretot de caràcter populista, moltes escrites pel mateix Fuster. Les seves obres són en una català molt dialectal, però també en va escriure en castellà i bilingües. Escriví drames, comèdies, sainets, diàlegs i monòlegs. Però fou la producció còmica la que el féu molt popular a ell i la seva companyia.

• N'Arnau s'assistent. Palma: Impremta Independència, 1930.

Mas i Vives, Joan. «Fuster, Companyia Dramàtica». A: Mas i Vives, Joan (dir.). Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I). Palma/Barcelona: Lleonard Muntaner Editor/Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p. 299–301.

Mas i Vives, Joan; Nadal, Antoni. «Fuster Pinya, Francesc». A: Mas i Vives, Joan (dir.). Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I). Palma/Barcelona: Lleonard Muntaner Editor/Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, p. 303–304.

Melià, Joan. «Aproximació urgent al "teatre regional" durant la Segona República». A: Mallorca, teatre. Palma: Caixa d'Estalvis de les Balears "Sa Nostra", 1979, p. 80-84.

Francesc Perelló (2017)