Farruca

El nom de farruca procedeix de la manera com es denominava els gallecs i asturians exiliats a Andalusia i Cuba. Això és així perquè a les lletres de les farruques sovint es fa esment a les terres gallegues. També hi ha qui considera que la farruca procedeix d'alguna tonadilla teatral o de variants compostes per a sarsueles, ja que en algunes apareixen farruques, com a la que va compondre José Serrano l'any 1907 dins del sainet líric Alma de Dios. Etimològicament, el mot farruca procedeix de l'àrab faruq, 'valent'.
Musicalment, la farruca pertany al complex genèric dels tangos. La seva relació amb Galícia i Astúries s'estableix a partir de la melodia descendent que es fa sobre la vocal a al final de cada copla i per tancar el cante, imitant en part el to melós de l'idioma gallec i introduint-hi també músiques procedents de Cadis. Ramón Montoya va inventar el toc de concert de la farruca en tonalitat de mi menor, però actualment s'acostuma a tocar en la menor, alternant la tònica (la menor) amb la dominant (mi) i la subdominant (re menor).
En el baile, la farruca és un dels estils més populars, i l'estil de ball de l'home per excel·lència. El ball s'inicia molt sobri, elegant, de forma pausada i solemne, i el ritme es va accelerant progressivament fins que el zapateado pren tot el protagonisme, el qual s'executa amb una gran quantitat de contratemps i de figures rítmiques de gran dificultat tècnica i virtuosisme. Junt amb els peus, l'altra gran característica és el fet que es balla sovint amb voltes molt ràpides i poses dramàtiques, per la qual cosa se'l considera un ball de gran efectivitat escènica.
Pel que sembla, el bailaor sevillà Faico va crear la primera coreografia de farruca l'any 1908 sobre música de Ramón Montoya; de la farruca en va acabar extraient el ritme del garrotín i els tangos, passos i zapateados poc usuals a l'època. La manera com Faico ballava la farruca va tenir molt d'èxit a Barcelona i Madrid, on va començar a ser un dels balls més sol·licitats pel públic dels tablaos.
L'èxit va fer que la farruca es desenvolupés i que grans bailaores l'hagin sovintejat: des d'Antonio Gades, que la va aprendre de qui es diu que la va ballar per primera vegada —El Gato—, fins a José Greco, Mario Maya, Tomás de Madrid i Manolete. Tot i que és un ball eminentment masculí, grans bailaoras com Rafaela Carrasco, Concha Jareño i Sara Baras l'han interpretat; en tot cas, sempre que la balla una dona es vesteix amb pantalons per mostrar els peus.

Ríos Ruiz, Manuel . Introducción al cante flamenco. Madrid: Istmo, 1972.
Arbelos, Carlos. El Flamenco contado con sencillez. Madrid: Maeva, 2003.

http://www.elartedevivirelflamenco.com/estilos.html

Marta Porter (2017)