Eduard Toldrà i Soler

Identificacio/ns

Compositor, director, intèrpret

Data de naixement

7/4/1895

Lloc de naixement

Vilafranca del Penedès

Data de defunció

31/5/1962

Lloc de defunció

Barcelona

Biografia

Fill de Francesc Toldrà, director de la Unió Vilanovina, violinista i autor d'algunes cançons i petites peces per a violí i piano. Als set anys ja havia fet la seva presentació en públic; el 1905 ingressà al Conservatori del Liceu i el 1906 a l'Escola Municipal de Música de Barcelona per estudiar violí amb R. Gàlvez. De manera molt prematura, als dotze anys ja actuava en orquestres de teatre, sarsuela i ball, i el 1909 ho féu en trio amb A. Planàs i G. Garganta. El 1912 es presentà com a violinista, amb G. Garganta, a l'Ateneu Barcelonès i amb el Quartet Renaixement (Recasens, Sànchez, Planàs i Toldrà), primer quartet capaç dels repertoris clàssics més exigents i que possibilità l'aparició de l'Associació de Música «da càmera» el 1913. Al llarg de la seva vida fou també violinista concertino de les principals orquestres del moment, com l'Orquestra Pau Casals.

Interessat també en la direcció d'orquestra, el 1916 dirigí l'Agrupació d'Instruments de Vent de l'Associació d'Amics de la Música i des del 1924 fins al 1934 dirigí l'Orquestra d'Estudis Simfònics, tot consolidant el seu ofici, que en anys posteriors seria fonamental en la vida musical barcelonina. El 1923 fou nomenat professor auxiliar de violí a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, en un instrument que no gaudia de gaire tradició a casa nostra, i professor titular fins a la seva mort des del 1933. El 1934 començaren les seves actuacions diàries amb el Sextet Toldrà al Saló Doré de la Granja Royal, de les quals Ràdio Barcelona retransmetia en directe les sessions del dijous.

Inicià la composició el 1912 amb una Sardana per a flauta i piano, el Quartet en do m (1914, premi Concurs d'Olot 1919) i la Suite en mi per a orquestra (1919); el 1924 rebé un homenatge del Foment de la Sardana de Barcelona per les seves divuit sardanes. Anteriorment havia guanyat el concurs Rabell per Vistes al mar, per a quartet de corda (1920), que tornaria a guanyar pel recull de sis cançons Garba, per a veu i piano (1927), i el Patxot per la glossa de les Danses de Vilanova, per a cobla (1920), i per Sonets, per a violí i piano (1921). 

El 1928 estrenà l'òpera El giravolt de maig amb text de J. Carner i figurins de X. Nogués, donada al Gran Teatre del Liceu el 1937, en les temporades de guerra. Formà part també de l'efímer grup de Compositors Independents de Catalunya o Grup dels Vuit, que agrupava els autors més compromesos del moment i que van presentar-se el 1931 en un concert col·lectiu. De 1934 és La filla del marxant, escrita per il·lustrar l'obra teatral d'A. Gual i estrenada en forma de suite. Fou un ric compositor de cançons, un total de 43, des de Menta i farigola (1915) fins a Aquarel·la del Montseny (1960). El recull La rosa als llavis, sobre poemes de J. Salvat-Papasseit, va ser dedicat a la soprano Conxita Badia; l'any 1935 va rebre el premi Albèniz de la Generalitat de Catalunya. Fou convidat per Pau Casals fins a disset vegades a dirigir i a intervenir com a solista en l'Orquestra Pau Casals. 

El 1933 dirigí l'Orquesta Sinfónica de Madrid i del 1936 al 1937 es veié obligat a posar-se al capdavant de la Banda de les Milícies Antifeixistes, però refusà dirigir l'orquestra de Ràdio Associació de Catalunya i l'Orquestra Nacional, fundada a Barcelona el 1938. Acabada la guerra reprengué la seva activitat docent a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i les seves actuacions al cafè El Oro del Rhin, i el 1941 dirigí l'Orquesta Sinfónica de Madrid i la Ibèrica de Concerts. El 1943 rebé l'encàrrec d'organitzar l'Orquestra Municipal de Barcelona, i s'hi abocà fins a reduir la seva activitat com a violinista a l'actuació amb F. Costa del Doble concert de Bach el 1950 amb l'Orquestra Municipal de Barcelona i la de compositor a algunes cançons, tres sardanes i l'harmonització per a cor mixt de Set cançons populars catalanes. El 1944 es féu la presentació oficial de l'Orquestra Municipal de Barcelona al Palau de la Música Catalana i el 1945 fou nomenat catedràtic de direcció d'orquestra del Conservatori Municipal de Barcelona. Dirigí altres orquestres, com la Nacional de España, la Lamoureux a París i la de la Ràdio Nacional de Portugal a Lisboa. El 1958 rebé el Grand Prix du Disque de l'Académie Charlie Cros per l'enregistrament al capdavant de l'Orquestra Nacional Francesa d'El sombrero de tres picos, de M. de Falla. La seva darrera actuació com a director fou el 30 de novembre del 1961, a Cadis, amb l'última obra de Falla, Atlántida. Va rebre la gran creu d'Alfons X el Savi, el Palmes Académiques del govern de França i la medalla d'or del Círculo de Bellas Artes de Madrid, a títol pòstum.

Significació

Eduard Toldrà és un dels més insignes representants del noucentisme musical gràcies a obres tan significatives com Vistes al mar per a quartet de corda, basada en el poema de Joan Maragall, i, sobretot, per l'òpera El giravolt de maig, rebuda com a tal. A més de ser professor de violí, marcà una fita en la història de la música catalana des de la seva tasca de director d'orquestra, aprenent al costat dels directors que en aquells moments desenvolupaven aquella tasca, com Pau Casals, i establint unes pautes que han estat seguides per directors com Antoni Ros Marbà. El seu llenguatge tonal, amb reminiscències modals, característic de la música noucentista, li va valer l'estima del públic i el respecte dels seus companys. En l'actualitat, algunes de les seves obres, com Vistes al mar o els Sis sonets, formen part del repertori dels grups de cambra de manera habitual.

Estrenes

Veu i piano: L'ombra del lledoner (T. Garcés, 1923), Camins de fada (T. Garcés, 1926), Nou cançons populars catalanes (1933).

Música de cambra: Sis sonets vl. i p. (1921).

Música orquestral: Suite en mi (PMC, 27 juny 1919), Empúries (OPC, PMC, 23 octubre 1926), La damnació del comte Arnau (OPC, PMC, 4 febrer 1930), La filla del marxant (OPC, PMC, 16 octubre 1934), La rosa als llavis s. i orq. (OMB, PMC, 14 novembre 1947), Aquarel·la del Montseny v. i orq. (P. Ribot, 1960).

Música lírica: El giravolt de maig (J. Carner, PMC, 27 octubre 1928).

Música coral: Set cançons populars catalanes (1952).

Sardanes: Sol ponent (1917), L'Hostal de la Peira (1924), La fageda d'en Jordà (1925), Tamariu (1930), Vilanovina (1946), Vallgorguina (1950).

Música per a cobla: Les dances de Vilanova (1921), La damnació del comte Arnau 3 cbl. i timb. (PMC, 1 gener 1927).

Bibliografia

Alemany Moyà, Joan. Eduard Toldrà i Soler (1895-1962). Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa edicions, 1999.

Autors diversos. Revista Musical Catalana (1987), p. 31.

Capdevila, Manuel. Eduard Toldrà, músic. Barcelona: Ed. 62, 1964.

Capdevila, Manuel.; Calmell, Cèsar. Eduard Toldrà. Barcelona: Editorial Boileau, 1995. (Compositors Catalans; 5)

Martorell, Oriol. Centenari Eduard Toldrà. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995.

Martorell, Oriol. Quasi un segle de simfonisme a Barcelona. I. De l’orquestra Pau Casals a l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Barcelona: Beta Editorial, 1995.

Enllaços

Eduard Toldrà i Soler a la Viquipèdia

Eduard Toldrà i Soler a enciclopèdia.cat

<http://www.eduardtoldrasoler.info>

Redactor/a

Xosé Aviñoa