Avui es mantenen dos corrents. La dansa jazz original o "jazz negre", que ofereix trets de les danses africanes: l'ús dels genolls doblegats amb el cos a prop de terra, l'ús del peu pla, el trasllat del pes del cos d'un peu a l'altre, l'aïllament en moviment de les diferents parts del cos, com ara el cap, les espatlles, els malucs o la caixa toràcica, l'ús de moviments de ritmes complexos, la polirítmia o portar alhora i com a mínim dos ritmes a diferents parts del cos i la proliferació de moviments sincopats que fan un efecte rítmic excepcional.
D’altra banda hi ha el modern jazz, també conegut com a "jazz blanc", que prové de la recerca de la ballarina i antropòloga Katherine Dunham. El modern jazz apareix a la dècada dels 50 amb l’apogeu del barri de Broadway de Nova York, on es concentra la industria de l’espectacle, quan cal establir una tècnica per coreografiar amb agilitat els innombrables espectacles de cinema musical, teatre musical, cabaret, varietats, televisió i anuncis publicitaris.
Evolució
La primera dansa negra reconeguda com a tal per la poblaciò blanca fou el cake walk (ball del pastís), que tenia lloc a les residències de les plantacions dels amos europeus. Consistia en un seguit de desfilades per parelles del servei domèstic afroamericà executant grans salts i girs estrafolaris al so d'un ragtime. La parella que ho feia millor rebia un pastís.
La dansa afroamericana fou reconeguda oficialment entre el 1845 i el 1900, amb l’arribada als escenaris dels espectacles de joglars (minstrels) i trobadors. Abans de la Guerra Civil Americana (1861) la majoria de trobadors eren blancs amb les cares pintades amb taps de suro cremat o betum i reprodueixen escenes de la vida quotidiana de la poblaciò negra. Després de la guerra (1865) i a causa de la competència amb els joglars blancs, els joglars negres van haver de fer els esquetxos típics dels negres, amb les cares pintades de negre amb betum i els llavis vermells, enrient-se d’ells mateixos i els seus costums.
En aparèixer el vodevil o espectacle de varietats (comèdia, cant i ball) s'organitzà per primer cop un circuit que divulgà les grans aptituds escèniques dels afroamericans. En aquesta etapa cal destacar The Whitman Sisters, que van ser les primeres empresàries negres i el duet Butterbean and Susie.
A començaments dels anys 20 la dansa popular i social afroamericana es popularitzà entre la poblaciò blanca, que assimilà tota una onada de balls d’arrel africana com ara el Turkey Trot (pas del gall d'indi), el Monkey (el mico), el Chicken Scratch (l'esgarrinxada de la gallina) o el Camel Walk, entre daltres.
Tot i que cap altre ball popular va aconseguir l'impacte mundial del xarleston, amb arrels en una primitiva dansa del Congo. El xarleston canvià la percepció del ball popular afroamericà entre la població blanca. El van seguir altres balls, com el Black Bottom o el Shim Sham Shimmy.
El primer espectacle musical Shuffe along (1921) obrí les portes de Broadway als afroamericans i va acostar la població blanca a la música, la comèdia i la dansa afroamericana. Molts dels artistes d’aquesta etapa, com ara Josephine Baker, creuaren l’Atlàntic per actuar a París, des d'on giraren per tot Europa difonent aquest ball.
El crac del 29 va acabar amb el teatre musical negre, a excepció d'aquells espectacles d'intèrprets molt qualificats, com ara Bill Robins o els Nicholas Brothers. La majoria dels interprets negres va deixar de treballar a Broadway, mentre començava a desenvolupar-se el teatre musical blanc, tot i que la majoria dels ballarins dels cors de dansa estudiàven amb professors afroamericans.
Als anys 30 apareguè el Lindy Hop que canvià radicalment els patrons de la comunitat blanca.
Desd'els anys 70's i com a fenòmen viu, la dansa jazz tradicional ha anat derivant en noves fòrmules sorgides dins les communitats afroamericanes dels barris del Bronx i Brooklyn com ara el jazz-funk, el break dance, el hip-hop, fins i tot el voguing (populartizat per Madonna cap a 1980) o el wayin.
Actualitat
Des dels anys 70 del segle passat i sempre als Estats Units, especialment els barris de Broadway (considerat la meca de la dansa jazz) i el Bronx, han sorgit noves fórmules, com ara el jazz-funk, el break dance, el hip-hop, el voguing (populartizat per Madonna) o el wayin.
Cayou, Dolores Kirton. Modern jazz dance. Califòrnia: Mayfield Publishing Company, 1971.
Fonts iconogràfiqueshttp://www.numeridanse.tv/en/video/3792_boot-dance
Enllaçoshttps://www.youtube.com/watch?v=CdkhRqHlHRU
https://youtu.be/n5UnEB23YCI?list=RDjEH6eDpjgRw
https://youtu.be/8kbnn3E7Gp8?list=RDOnta4Hig0c4
https://youtu.be/s58iTzznkp0?list=RDx6KDtr_RP5Q
Matt Mattox https://www.youtube.com/watch?v=V10Y29yALMQ
Redactor/aRosli Ayuso (2017)
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar