Dansa contemporània

Contingut

Terme encara en debat, potser per la proximitat temporal, que impedeix una perspectiva eficaç per delimitar-ne les característiques. Els trets principals del moviment són el variat mosaic de tendències estètiques i conceptuals que presenta a partir dels anys 80 i la versatilitat estilística.

 

Dificultat terminològica

Els espectacles de dansa que es veuen avui dia als escenaris, independentment de la tècnica corporal o de dansa que utilitzin, haurien de ser considerats dansa contemporània si se segueixen les definicions del terme contemporani, que en qualsevol diccionari es defineix com a "relatiu al temps o època actual". Per aquesta raó, entren dins aquest concepte obres tan dispars estèticament com una peça de Nacho Duato, un espectacle de Sara Baras o l'últim solo que ha guanyat algun jove creadorde l'última edició d'un certamen coreogràfic. Obres coreogràfiques construïdes en llocs allunyats geogràficament, en contextos culturals heterogenis i amb mitjans tècnics, estètiques, propòsits i temàtiques diferents, també poden ser considerades dansa contemporània.

Encara que aquesta accepció de contemporani no ens aporta cap claredat terminològica, potser sigui adequada per definir algunes característiques de la dansa d'avui, com ara un nou concepte de la composició, una més gran versatilitat tècnica dels ballarins i una tornada a la forma i a l'ús dels recursos de la posada en escena. No obstant això, podríem dir que avui s'entén per dansa contemporània aquella sorgida a partir del 1980 en alguns països i amb diferents corrents o tendències estètiques i formals. Algunes d'aquestes tendències provenen de les arts plàstiques, com el minimalisme, o del cinema, la música, el circ i la literatura. Fins i tot es podrien definir algunes característiques diferenciadores i pròpies de la dansa contemporània per països o zones d'influència cultural.

D'altra banda, intentar una definició explicant el que és la dansa contemporània per exclusió, és a dir, pel que "no és dansa contemporània", conduiria a definir conceptes i denominacions de gèneres o estils dansístics molt diversos. En aquesta línia es podria dir que tot el que no és com el flamenc, la dansa estilitzada, el folklore, l'escola bolera, la dansa acadèmica o clàssica, la dansa neoclàssica, la dansa moderna, la dansa expressionista —i la llista podria allargar-se molt més—, és dansa contemporània.

Atenesa la procedència geopolítica d'aquest corpus teòric de la dansa, podem entendre que el terme dansa postmoderna és més utilitzat en l'àmbit anglosaxó, ja que des de les primeres dècades del segle XX ha anat construint-se la dansa moderna nord-americana i, per tant, la dansa després de la dansa moderna es designa com a postmoderna. En canvi, en l'àmbit europeu, i més concretament francòfon, el terme postmodern no sembla tenir sentit, atès que anomenar la dansa que practiquen la majoria de companyies com a "post" no sembla escaient, ja que no hi ha hagut una clara tradició de dansa moderna o nova dansa alemanya —sempre exceptuant-ne la dansa expressionista, que va veure interromput el seu desenvolupament per la Segona Guerra Mundial i que pot establir els seus vincles, almenys de formació, amb la dansa teatre de Pina Bausch. 

Evolució

Varietat de tendències


La dansa contemporània té nombroses formes en escena, atès que permet que qualsevol tipus de cos i a qualsevol edat ocupi l'escenari. A més a més, es realitza en espais diferents, no solament en teatres a la italiana, i no sempre la música acompanya el moviment.

El llenguatge de moviment de la dansa contemporània està en perpètua mutació, no hi ha necessàriament "passos" que es vagin encadenant els uns amb els altres. D'altra banda, els sistemes compositius tradicionals ja han estat qüestionats per la dansa postmoderna, que basa la recerca de nous moviments en la improvisació i en els cossos no formats tècnicament. Han anat apareixent diverses manifestacions de dansa contemporània a partir dels 80 que miren d'establir diferències amb la dansa moderna i la dansa postmoderna:

 —Nouvelle danse. En seria un exemple el decidit suport a la cultura que es va produir a França, l'anomenada excepcionalitat cultural francesa, que ha provocat el desenvolupament de centres coreogràfics a les grans ciutats, subvencions anuals a les companyies, la construcció de reflexions teòriques sobre el cos i el moviment, la creació d'institucions específiques i altres suports als professionals de la dansa. Aquest model de nouvelle danse s'ha intentat copiar en diversos països mediterranis amb més o menys èxit. 
Una segona denominació per a la creació de llenguatges corporals propis, la dansa d'autor o nova dansa, es fa popular sobretot a la geografia mediterrània i designa els intents de crear un llenguatge de moviment basat en la improvisació amb els ballarins per part d'alguns coreògrafs o companyies, però reivindicant l'autoria de l'obra. Un altre element que es qüestiona és la igualtat entre unes parts del cos i unes altres per expressar amb la dansa, la ponderació dels rols a la companyia, la desjerarquització dels llocs de representació i el posicionament polític dels creadors, que intenten intervenir en el context cultural i social més proper.

—Dansa experimental. Es diferencia clarament de la dansa postmoderna de les grans ciutats nord-americanes sorgida a partir dels anys 60. Aquesta tendència de la dansa contemporània s'aproxima a les arts plàstiques, a la performance i a les noves tecnologies. 


—Dansa teatre. A Europa, possiblement per influència de la dansa expressionista o nova dansa alemanya del període d'entreguerres, l'explosió de la dansa teatre de Pina Bausch marca una tendència dominant en la dansa contemporània. Bausch, amb la seva nova forma de crear coreografies, revolucionà l'ensenyament i revitalitzà l'Escola Folkwan a Alemanya, fundada per K. Jooss. La seva "dramatúrgia del gest" té una gran influència en la dansa a Europa en les dècades següents. 


—New wave. També a partir d'aquesta dècada dels 80, sorgeix una nova generació de creadors nord-americans que s'interessen més pels problemes polítics i socials, com la sida, el feminisme o la defensa de les minories de qualsevol tipus. Fins i tot s'inicien en l'ús de les tecnologies en la posada en escena o el desig de mostrar les estructures compositives. El moviment pretén allunyar-se dels plantejaments més radicals de la dansa postmoderna nord-americana que es recullen en el famós "manifest no" d'Ivonne Rainer. 


—Altres moviments. En les últimes dècades s'ha incrementat la tendència de treure la dansa dels teatres, que ja va iniciar Cunningham a meitat del segle XX. La dansa en espais urbans que intenta acostar-se al ciutadà i establir un diàleg amb l'arquitectura, proporcionant lectures personals sobre la cartografia urbana, sorgeix en aquest intent d'atansar l'experiència de la dansa a un context quotidià. La dansa en espais naturals, la dansa de participació o la dansa integrada, formen part d'aquest extens mosaic del terme dansa contemporània i intenten ampliar les funcions de la dansa cap a una perspectiva social de participació o de col·laboració. En són un exemple els projectes de col·laboració per determinades comunitats per intentar que la dansa sigui catalizadora de la creació d'una identitat social, històrica o cultural. 


Avui dia el mestissatge i la interdisciplinarietat entre els gèneres de dansa que s'han anat gestant al llarg dels segles i, fins i tot, la difuminació de fronteres entre la dansa i altres arts, com la perfomance, l'escultura, el teatre, la música, etc., dominen als escenaris. Al mateix temps, altres danses històriques, com el folklore de diversos països, o el sorgiment de les danses urbanes en grups socials exclosos, han anat creixent i fusionant-se amb les tècniques de dansa moderna i postmoderna, creant estils individuals en cada col·lectiu de creació. 
Això implica que sigui realment complicat definir els gèneres o estils de dansa d'una creació, i precisament aquesta és una de les característiques que defieixen la contemporaneïtat en la dansa, la seva versatilitat estilística. 


 

Dansa moderna

Per resoldre aquesta cruïlla seria útil observar la dansa des de principis del segle XX en els llocs generadors de noves escoles i tècniques, posades en escena i experiències de creació. Geogràficament hi ha dos grans focus de dansa moderna, un a Amèrica del Nord i un altre de Centreeuropa. Per dansa moderna s'entén tant la dansa de les primeres dècades del segle XX, tant als EUA —on es generen les quatre tècniques més utilitzades (Graham, Limon, Cunningham i Horton), que evolucionen cap a vocabularis estilitzats i fixos— com el focus sorgit a Alemanya —amb les creacions de la dansa expressionista o dansa moderna alemanya, en la qual prevalen els significats dramàtics de les creacions coreogràfiques i l'expressió de l'emoció mitjançant tots els elements de la posada en escena (música, vestuari, il·luminació, escenografia), alhora que s'expressa la influència dels esdeveniments polítics i socials en l'ésser humà. En general, l'estilització del moviment en estructures coreogràfiques recognoscibles amb la intenció de comunicar missatges socials és la peculiaritat de la dansa moderna, mentre que nous conceptes aplicats al cos en moviment, com el pes, l'horitzontalitat, les asimetries i les dissonàncies, evoquen la societat i l'arquitectura urbana i moderna. 


Cunningham és considerat, sobretot en l'àmbit francès de la teoria de la dansa, com una frontissa entre la dansa moderna i la postmoderna, atès que en la seva llarga trajectòria artística ha produït obres amb tècniques modernes de moviment i obres amb conceptes postmoderns en la manera de compondre, és a dir, la seva creació ha navegat entre la modernitat i la postmodernitat. 


La difusió de la dansa moderna alemanya ressorgirà dècades després gràcies a la tasca de tres dones. En primer lloc, Marie Rambert, alumna de Laban i de Jooss, que funda la seva pròpia companyia i escola a Regne Unit. En segon lloc, Hanya Holm, alumna i assistent de Wigman, que obre a Nova York una escola el 1931, on es formarà, entre d'altres, Alwin Nikolais; Holm és la directora d'un dels primers departaments de dansa a la universitat americana, creat el 1940. Finalment, a través de Karin Waener i Jacqueline Robinson, alumnes de Mary Wigman, els seus principis formaran els primers ballarins moderns a França. Als 80 sorgirà, per un decidit suport polític a la dansa, el segell nouvelle danse per designar a la dansa contemporània francesa de les següents dècades que tant ha influït estèticament i organitzativa —concursos, festivals, centres coreogràfics, etc.— en el desenvolupament de la dansa contemporània en territori català. 


La influència de la dansa moderna nord-americana a Europa té en Jerome Andrew un exemple clar per a la formació del concepte de dansa conemporània. Format a Amèrica amb Ruth St. Denis, Martha Graham, Doris Humphrey i Hanya Holm, viatja a Europa per conèixer de primera mà la dansa expressionista i convertint-se en alumne de M. Wigman. A principis dels 50 s'instal·la a França i munta companyia i escola, on es formen Francoise i Dominique Dupuy; és un dels mestres de dansa moderna dels futurs coreògrafs francesos de la nouvelle danse. 

 

Dansa postmoderna

A partir de Cunningham, s'ha escrit molt sobre una nova manera de concebre la dansa, nova pel que fa a la forma de compondre i generar moviment i al mètode d'ensenyament, i s'ha anomenat des dels inicis de la dècada dels 60 als EUA "dansa postmoderna". Entre el 1960 i el 1962 es troben en diversos tallers de composició els ballarins Simone Forti, Steve Paxton i Ivonne Rainer; després Trisha Brown, David Gordon, Deborah i Alex Hay, i Elainne Summers. Tallers, experimentacions, són la base d'un grup informal que es constitueix a partir de la participació de cadascun en les experiències creatives dels altres. Exhibeixen les seves presentacions artístiques a la Judson Church, de la qual prenen el nom, i uns anys després, a la dècada dels 70, tornen a unir-se en un col·lectiu d'improvisació, The Union. Es gesta una tècnica de generació de moviment, el contacte improvisació, que es convertirà durant les dècades següents en la font de creació coreogràfica d'un gran nombre de companyies de dansa contemporània. 


 

Actualitat

Aquesta doble terminologia —postmodern, contemporani— ha creat molta confusió en alguns països, entre els quals Espanya, ja que s'hi desconeixia l'origen i l'evolució de la dansa moderna des del període d'entreguerres, a causa de la dictadura política que va perviure des de la Guerra Civil espanyola fins a l'arribada de la democràcia, que va aïllar culturalment el país. Cal tenir en compte que durant la dècada dels 70 ja estava en ple desenvolupament el contacte improvisació i els espectacles de dansa postmoderna dominaven l'escena nord-americana i estaven en plena efervescència. 
D'altra banda, l'ensenyament d'aquest nou estil de dansa a Espanya va ser molt ràpid, a partir de dos gèrmens d'ensenyament i de difusió, Barcelona i València, que van ser les primeres ciutats en les quals l'Institut del Teatre i el Conservatori de Dansa, respectivament, van traçar plans d'estudi experimentals del que van anomenar dansa contemporània els primers anys de la dècada dels 80. Cal esperar gairebé 20 anys per trobar en els plans d'estudi dels ensenyaments oficials de dansa dels conservatoris espanyols aquesta especialitat de dansa al costat de les tradicionals dansa clàssica i dansa espanyola, atès que encara que la LOGSE el 1990 crea sobre el paper els ensenyaments de dansa contemporània de grau mitjà, no s'implanten als conservatoris de dansa de l'Estat espanyol fins passat el canvi de mil·lenni. La Llei orgànica d'educació del 2007 confirma aquesta especialitat i la torna a anomenar "dansa contemporània". Sota el paraigua de l'especialitat se situen tant les tècniques de dansa moderna (Graham, Limon, Horton, Cunningham) com la improvisació, o algunes tècniques corporals de dansa postmoderna, com el release o el contacte improvisació. El mateix succeeix amb les matèries i descriptors del títol superior en dansa, que explica els seus estils i especialitats amb la denominació de dansa contemporània.

Bibliografia

Adshead, Janet; Briginshaw, Valerie A.; Hodgens, Pauline; Huxley, Michel. Teoría y práctica del análisis coreográfico. València: Centre Coreogràfic de la Comunitat Valenciana, 1999.

Banes, S. Terpsichore in baskets. Postmodern dance. Wesleyand Universit, Y Press, 1987.

Beauquel, J.; Pouivet, R. (dir.). Philosophie de la danse. Rennes: Presse Universitaires de Rennes, 2010.

Bernard, Michel. De la création chorégraphique. París: Centre National de la danse, 2001.

Blom, Lynne Anne; Tarin, Chaplin L.. The intimate act of choreography. Pittsburg: University of Pittsburg Press, 1982.

Boissiére, Anne; Kintzler, Catherine (ed.). Aprocche philosophique du geste dansé. De la improvisation à la performance. Villeneuve d'Ascq: Presses universitaires du septentrion, 2006.

Book, Peter. El espacio vacío. Arte y técnica del teatro. Barcelona: Península, 2001.

Bozal, Valeriano (ed.). Historia de las ideas estéticas y de las teorías artísticas contemporáneas. Vol. I i II. Madrid: Visor, 1996.

Bremser, Martha (ed.). Fifty Contemporary Choreographers. Londres: Routledge, 1999.

Brooks, Lynn Matluck (ed.). Womens’s work. Making dance in Europe before 1800. Wisconsin: University Wisconsin Press, 2007.

Buitrago, A. (ed.). Arquitecturas de la mirada. Centro Coreográfico Galego, Mercat de les flors, Institut del Teatre, Univesidad de Alcalá, 2009.

Cremezi, Sylvie. La signature de la danse contemporaine. París: Chiron,1997.

Daly, Ann. Critical gestures: writtings on dance and culture. Wesleyan University Press, 2002.

Danto, Arthur C. Después del fin del arte. El arte contemporáneo y el linde de la historia. Barcelona: Paidos Transiciones,1999.

— El cuerpo. El problema del cuerpo. Madrid: Síntesis, 2003.

Denby, Edwin. Dance Writings. Londres: Dance Books, 1986.

Franco, Susanne; Nordera, Marina. I discorsi della Danza. Parole chive per una metodología della ricerca. Torí: Utet Universita di Torino, 2007.

Febvre, Michele. Danse contemporaine et théâtralite. París: Chiron, 1995.

Fontaine, Geisha. Les danses du temps. Pantin: Centre Nacional de la Danse, 2004.

Franco, Mark. Dance as text. Ideologies of the baroque body. Cambridge University Press, 1993.

Gauthier, Brigitte. Le langage choréographique de Pina Bausch. París: L'Arche, 2008.

Grand, Amelie; Verriéle, Philippe (ed.). Oú va la danse? L’aventure de la danse par ceux qui l’ont vécue. Avinyó: Seuil. Archimbaud, 2005.

Gómez Molina, Juan José (coordinador). La representación de la representación. Danza, teatro, cine música. Madrid: Cátedra, 2007.

Guilbert, Laure. Danser avec le III Reich. Les danseurs modernes sous le nazismo.Versalles: Éditions Complexe, 2000.

Humphrey, Doris. Construire la danse.París: L’Harmattan. (primera edició: (1959). The Art of Making dances. Charles F. Woodfor; Barbara Pollack. Renehart and cia., 1998.

Izrine, Agnes.  La danse dans tours ses états.París: L’Arche, 2002.

Launay, Isabelle. À la recherce d'une danse moderne. Rudolf Laban – Mary Wigman. París: Chiron, 1996.

 Laurence, Robert  The Victor Book of Ballets  and Ballet Music. Nova York: Simon and Schuster, 1950. 

Lepecki, A.. Agotar la danza. Performance y política del movimiento. Colección Política y Pensamiento. Barcelona: Centro Coreográfico Galego, 2009.

Louppe, Laurence. Poétique de la danse contemporaine. París: Contredanse, 1997. 

Lyotard, Jean-François. La condición posmoderna.Madrid: Cátedra (primera edició: (1979). París: Éditions de Minuit, 1994.

Morris, Gay (editor). Moving words. Londres: Routledge, 1996.

Naveran, I. Hacer historia. Reflexiones desde la práctica de la danza.Barcelona: Centro Galego, Instititut del Teatre, Mercat de les Flors, 2010.

Pérez Soto, Carlos. Proposiciones en torno a la Historia de la Danza. Santiago de Chile: Lom Ediciones, 2008.

Pavis, Patrice. El análisis de los espectáculos.Barcelona: Paidós, 2000.

— Diccionario del teatro. Dramaturgia, estética, semiología.Barcelona: Paidós. (primera edició (1996):Paris: Dunod), 1998.

Pontremoli, A. La danza. Storia, teoria, stetica nel Novecento. Milà: Laterza and figli, 2008.

Rancière, J.  El espectador emancipado. Castelló: Ellago Ensayo, 2010.

Robinson, Jacqueline. Éléments du langage chorégraphique. París: Vigot, 1981.

Rosselló, Ramon X.. Anàlisi de l’obra teatral. Teoria i pràctica.Barcelona: Institut Interuniversitari de Filología Valenciana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

Sánchez, José A. Dramaturgias de la imagen. Conca: Universidad Castilla-La Mancha, 1999. 

—  Prácticas de lo real en la escena contemporánea. Madrid: Visor, 2007.

— (coordinador) Cuerpos sobre blanco. Conca: Ed. De la Universidad de Castilla la Mancha, 2003.

— (coordinador) Artes de la escena y la acción en España: 1978-2002. Ed. Conca: De la Universidad de Castilla la Mancha, 2006.

— (dir.) "Práctica e Investigación". Cairon, 13 (2010).

Sánchez Montes, María José. El cuerpo como signo. La transformación de la textualidad en el teatro contemporáneo. Madrid, 2004.

Schlicher, Susanne. Teatre dansa. Tradicions i llibertats. Institut del Teatre. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1993 (primera edició. Tanz theater, traditionesn und freiheiten. Hamburgo: Rowohlt Taschenbuch Veriga GMBH, 1987).

Servos, Norberto. Pina Bausch ou l’art de dresser un poisson rouge.París: L’Arche, 2001.

Waehner, Karin. Outillage choreographique. Manuel de composition. París: Vigot, 1993.

Redactor/a

Carmen Giménez Morte (2017)