Carmen Amaya

Identificacio/ns

Directora, coreògrafa, intèrpret

Data de naixement

2-11-1918

Lloc de naixement

Barcelona

Data de defunció

19-11-1963

Lloc de defunció

Begur, Girona

Biografia

Carmen Amaya va ser una bailaora i cantaora gitana. Va néixer en una barraca del Somorrostro de Barcelona el 2 de novembre de 1918 i va morir a Begur (Girona) el 1963. Era filla del guitarrista José Amaya El Chino i Micaela Amaya Moreno, neboda de Juana La Faraona i germana de Paco, Leonor, María, Antonia i Antonio Amaya, i es va casar amb Juan Antonio Agüero. També era coneguda en els seus principis com La Capitana.

Va començar a ballar en públic amb quatre anys acompanyant el seu pare, i als sis va debutar al restaurant Les Set Portes de Barcelona per prosseguir ballant a la Taverna del Manquet, al Chiringuito de La Porta de la Pau, al Cangrejo Flamenco, a Casa Escó i en altres locals barcelonins. Va debutar a París al costat de La Faraona i Carlos Montoya al teatre Palace, on actuava Raquel Meller. A Barcelona va continuar ballant a locals com La Taurina, on la va descobrir el crític Sebastián Gasch.

El 1923 va viatjar per primera vegada a Madrid per ballar en un local situat als baixos del Palacio de la Música. L'any següent va dur a terme una gira per diverses ciutats espanyoles formant part de la companyia de Manuel Vallejo. De nou a Barcelona va ballar al Teatro Español, recomanada per José Cepero. El 1929 figura en el Colmao Vila Rosa, que regentava a Barcelona Miquel Borrull, i el 1930 va actuar a l'Exposició Internacional. La va contractar l'empresari Carcellé i va recórrer diverses capitals, entre les quals Sant Sebastià i Madrid (1935), on va treballar al teatre de La Zarzuela amb Conchita Piquer, Miguel de Molina i altres artistes destacats. També va rodar la pel·lícula La hija de Juan Simón, amb Angelillo, i col·laborà a Barcelona en una revista musical. Després de la seva intervenció en la pel·lícula María de la O, el 1936 va emprendre una gira per províncies.

La Guerra Civil la va sorprendre a Valladolid. Durant els anys de guerra Carmen Amaya va fer el seu debut internacional americà amb una escala a Lisboa, on va debutar al Cafè Arcàdia —acompanyada pel pianista Manuel García Matos, amb el seu elenc d'intèrprets i el seu pare— i al Pelao Vell. A Buenos Aires va debutar en companyia de Ramón Montoya i Sabicas al Teatro Maravillas amb un gran èxit: hi van haver d'intervenir les forces d'ordre públic, i fins i tot els bombers, en el seu segon dia d'actuació per mantenir l'ordre a les taquilles. Després d'un any actuant de forma continuada en aquest teatre, va recórrer les  ciutats de l'interior d'Argentina per tornar a Buenos Aires per a una nova temporada de quatre mesos. Del 1937 al 1940 se succeeixen les seves actuacions a Uruguai, Brasil, Xile, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, Cuba i Mèxic; en la capital d'aquest país va simultaniejar les actuacions al Teatro Fábregas amb les del Tablao El Patio (1940). Durant aquesta etapa de la seva vida artística, en què va unir al seu grup artístic a diversos membres de la seva família, va participar en pel·lícules a Buenos Aires al costat de Miguel de Molina i músics de la categoria d'Arturo Toscanini i Leopold Stokowski la van admirar i la van ajudar a fer el salt a Nova York, on va debutar al Beach Blega (1941), per passar al poc temps al Carenegie Hall, on va actuar al costat de Sabicas i Antonio de Triana.

Als Estats Units, on va residir cinc anys, es va convertir en una autèntica estrella mundial: va ser convidada a la Casa Blanca pel president dels Estats Units, Theodor Roosevelt —que li va regalar una jaqueta bolera amb incrustacions de brillants—, va ser portada de la revista Life i es va convertir en una de les artistes més famoses del cinema i l'art nord-americans.

Des de 1942 va entrar a formar part de les estrelles de Hollywood, on va interpretar una versió d'El amor brujo de Falla amb l'Orquestra Filharmònica de Nova York a l'Auditori Bowl davant de vint mil persones. També va intervenir en un gran nombre de pel·lícules, entre les quals Sueños de gloria, Piernas de plata, Vea a mi abogado, Carmen Amaya y sus muchachos, Las amarguras de un torero, El sombrero de Paraná i Sigan al chico; va gravar així mateix els seus primers enregistraments discogràfics.

El 1945 va tornar a actuar a Mèxic i a Buenos Aires, on va morir el seu pare. El mateix any va emprendre una gira europea i va debutar al Théâtre des Champs Elysées de París, a Londres i a teatres holandesos, per emprendre una nova gira per Mèxic i altra vegada per Nova York i Londres, per continuar per Sud-àfrica i Argentina.

El 1947, acabada la II Guerra Mundial, va tornar a Espanya. Va actuar al Teatro Madrid a l'espectacle Embrujo español. Durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta va fer gires arreu del món amb una companyia formada per 24 persones, 15 de les quals eren intèrprets i la resta tramoistes, electricistes i auxiliars.

Durant aquests anys va obtenir un èxit estentori al Princes Theater londinenc (1948). En la gira següent per Amèrica va recórrer Argentina (1950). L'any següent, després de diverses actuacions a Roma, va tornar a ballar a Barcelona, al Teatre Tívolí, i més tard continuà actuant a Madrid, París, Londres i diverses ciutats d'Alemanya, Itàlia i altres països europeus. A Londres va ser felicitada per la reina Isabel II i va aparèixer en premsa una fotografia amb el text «Dues reines cara a cara». Va seguir el periple pel nord d'Europa, França, Espanya, Estats Units, Mèxic, Amèrica del Sud, etc. El 1959 aconseguí un gran triomf al Westminster Theatre de Londres i al Teatro de La Zarzuela de Madrid. Aquell mateix any es va inaugurar al passeig Marítim de la Barceloneta la Font de Carmen Amaya enmig de l'homenatge popular; amb aquest motiu va celebrar una funció benèfica al Palau de la Música, que va registrar el ple més gran de la seva història. La seva última pel·lícula va ser Los Tarantos, d'Alfredo Aragoneses. Reclamada pels principals coliseus del món, des del 1960 fins al 1963, any de la seva mort per una afecció renal, va tornar a fer gires contínues per Europa i Amèrica, fins que la seva malaltia li va impedir prosseguir.

El seu mestratge assolia altíssims graus en els seus famosos garrotíns, bulerías, tanguillos i alegrías. Quant al ritme amb què es movia, potser cap bailaora no el va poder abastar: era un ritme frenètic que, tanmateix, no perdia la línia melòdica.

La seva defunció va constituir una gran aflicció per al món del flamenc i de la cultura internacional. Va rebre la Medalla del Mèrit Turístic de Barcelona, el Llaç d'Isabel la Catòlica i el títol de Filla Adoptiva de Begur. El seu enterrament va convocar un gran nombre de gitanos de Catalunya i de diferents punts d'Espanya i França. Enterrada primer a Begur, on va viure els darrers dies, les seves restes descansen actualment a Santander, al panteó de la família del seu marit, el guitarrista Juan Antonio Agüero. Tres anys després de la seva defunció, el 1966, es va inaugurar un monument en honor seu al parc de Montjuïc de Barcelona, i a Buenos Aires se li va dedicar un carrer. A Madrid se li va retre un homenatge al Tablao Los Califas en què van intervenir, entre altres artistes, Mariquilla i Félix de Utrera. També el 1970 se li va retre un homenatge a Llafranc (Girona). La personalitat de Carmen Amaya, artista que va gaudir en vida de l'admiració general i entusiasta de tots els seus companys d'art, ha estat glossada per diversos crítics i escriptors, així com exaltada pels poetes.

Significació

Una de les figures més importants del flamenc; és la bailaora flamenca amb més recorregut internacional.

Estrenes

El amor brujo (1942)

Embrujo español (1947)

Filmografia:

La bodega (1929)

2 mujeres i 1 Don Juan (1934)

La hija de Juan Simón (1935)

Don Viudo de Rodríguez (1935)

María de la O (1936)

Original Gypsy dances (1941)

Aires de Andalucía (1942)

Panama Hattie (1942)

Knickerbocker Holiday (Pierna de Plata) (1944)

Follow the boys (Sueños de gloria) (1944)

Los amores de un torero (1945)

See my lawyer (Entiéndase con mi abogado) (1945)

Quand te tues-tu? (1953)

Dringue, Castrito y la lámpara de Aladino (1954)

Música en la noche (1955)

Los Tarantos (1963)

Bibliografia

Bois, Mario. Carmen Amaya o la danza del fuego. Madrid: Espasa Calpe, 1994.

 

Hidalgo Gómez, Francisco. Carmen Amaya. La biografía. Barcelona: Ediciones Carena, 2010.

 

Madridejos Mora, Montserrat. El flamenco en la Barcelona de la Exposición Internacional (1929-1930). Barcelona: Edicions Bellaterra, 2012.

 

Madridejos Mora, Montserrat; Pérez Merinero, David. Carmen Amaya. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2013.

 

Montañés, Salvador. Carmen Amaya. La bailaora genial. Barcelona: Ediciones G.P., 1963.

 

Pujol Baulenas, Jordi; García de Olalla, Carlos. Carmen Amaya. El mar me enseñó a bailar. Barcelona: Almendra Music, 2003.

 

Sevilla, Paco. Queen of the gypsies. The Life and legend of Carmen Amaya. San Diego, EE.UU: Sevilla Press, 1999.

Enllaços

Carmen Amaya al portal El arte de vivir el flamenco
Carmen Amaya a la Viquipèdia
Vídeo amb Carmen Amaya
Obituari de Carmen Amaya al portal deflamenco.com

Redactor/a

Marta Porter